mercenades

Hom Faber, de Max Frisch. Traducció Margarita Fontseré. Editat per Seix Barral - Biblioteca Breve, Barcelona 1968. 192 pàgines.

Homo Faber, Mr. Faber, un enginyer de 50 anys, amb les seves emocions perfectament controlades, cervell fred i absolutament racional. Tornem a seguir a Homo Faber la trajectòria vital de l’home modern, que sap encaixar les dificultats tècniques de la vida i, com a professional, posar-hi remei en la mesura del possible, però incapaç d’establir un lligam amorós amb cap dona, si no és el de domini perfecte dels seus sentiments. Sexualitat sí però incapacitat de compromís i desig de viure sol, de sentir-se sol, excepte en els moments puntuals de relació sexual.

Aquest home que, com a enginyer, viatja per tot el món, en un moment es trobarà amb la seva filla, la filla que Hanna, mig jueva, la seva parella de fa 20 anys, va tenir malgrat el seu consell de què avortés. En aquella època Faber es desentén d’aquest fill que no arriba a saber si ha nascut i ni és fill o filla, perquè desapareix de la vida de Hanna sense cap remordiment.

Hanna és una dona ambivalent. Decideix tenir aques fill sense pare i, malgrat tenir una personalitat forta i que sap tirar endavant sola, es converteix en una dona clàssica pel que fa a la seva relació mare-filla. Ja li escau educar ella sola la seva filla i no desitja per a res l’intervenció de cap home. Malgrat que es casa amb el Joachim Hencke, un alemany que sap que el fill no és seu, en cap moment no li permet que intervingui en la seva relació amb la filla i es fa lligar les trompes quan el Joachim li expressa el seu desig de tenir un fills dels dos per poder complir així el seu desig de paternitat. Prefereix no tenir un altre fill a haver-lo de compartir.

Faber, que quan troba la seva filla la reconeix com a tal, encara que li convé creure que és la filla de Joachim, s’enamora d’ella i duu endavant aquesta relació incestuosa però que no representa cap problema per ell, ni tampoc per la filla que no sap que Faber és el seu pare. Quan ella mor en un accident a Grècia, Faber canviarà de vida, se sentirà ferit de mort i, de fet, entra en un hospital on li han de fer una operació. Diagnòstic: càncer d’estomat.

Aquest home que dominava els seus sentiments es trobarà amb un buid terrible a les seves mans, on res no tindrà ja sentit i fins i tot entreveu l’operació com una possible sortida al seu patiment, sense per això buscar realment un suïcidi, ja que malgrat li restin dos mesos de vida o un any, pensa que és estar en vida i potser tingui la possibilitat de viure de manera diferent a com ho ha fet fins aleshores.

Altra vegada, Max Frisch ens planteja el desig de poder tornar una vida que es considera mal viscuda, de “rebobinar” i alhora de la total incapacitat de tornar enrera i refer el camí recorregut.

No soy Stiller, de Max Frisch, traduïda per Margarita FontseréSeix Barral, Biblioteca Formentor, Barcelona 1958, 477 pàgines.

Un dia més de vida, de Ryszard Kapuscinski. Editat Emùries, Barcelona, 1976, 170 pàgines.

Com sempre, Kapuscinski, ens escriu sobre situacions de països en conflicte, com a periodista de guerra que és. Aquest cop ens sitúa en el caos d’Angola en el moment de la seva independència de Portugal.

Relat estremidor d’uns moments molt conflictius, de la lluita entre partits i de la guerra dels pobres: ignorància, desconeixement, analfabetisme, odis tribals, fronts desplaçats contínuament, sense saber on és exactament l’enemic, estampida dels colonitzadors portuguesos fugint del país enduent-se es pot dir que la casa i totes les pertinences a l’esquena.

Situació d’extrema pobresa d’Angola i dificultats previsibles durant molts anys per sortir-se’n d’aquesta guerra, de les seves conseqüències i de la dominació dels portuguesos que com a colonitzadors, només es van dedicar a explotar el país sense ajudar als angolesos a millorar tant des del punt de vista econòmic com educatiu.

Agrada Kapuscinski per la seva informació, sempre de primera mà, frec a frec amb la situació del moment.

Journal d'Hirondelle, d'Amelie Nothomb, editat per Albin Nichel, 2006, 137 pàgines

Amélie Nothomb escriu aquest cop sobre un personatge paranoïc, sortit d’un fracàs amorós que li ha provocat la pèrdua dels cinc sentits. “Urbain”, que així es fa dir, s’ofereix a un intermediari de la màfia russa a París i es converteix en assassí a sou. La màfia li proporciona els clients, que ell no coneix en absolut, i que mata sempre de dos trets al cap. Yori, l’intermediari, li ensenya prèviament una fotografia del personatge a assassinar, i ell acompleix la seva feina de tirador d’èlit amb absoluta precisió i fredor, tant és que sigui un polític, com un cineasta, com una dona o uns nens.

Després de l’assassinat té una pujada d’adrelalina i es lliure a pràctiques onanistes.

La Nothomb tracta les relacions de l’assassí amb el seu “jefe” com si parlés de l’efectivitat que es demana dintre d’una empresa actual: rapidesa, puntualitat, absència d’emocions per prendre decisions ràpides, manca total de moral.

L’últim encàrrec és el de matar un polític i la seva família (dona, dos fills petits, una adolescent). Aquest cop a més a més en acabar la feina haurà d’agafar la cartera del ministre i entregar-la a la màfia. Quan arriba a la residència d’estiu del ministre, molt d’hora al matí, entra a la casa i mata als dos fills petits i a la dona. Els agafa a tots encara dormint però el ministre ja ha sortit del llit. Pensa que haurà anat a fer jogging. El mateix passa amb la noia adolescent, que tampoc és al llit i s’encamina cap a la cambra de bany, on troba al polític dret dins la banyera, i encanyonat per la seva filla adolescent, que li reclama el diari íntim que el seu pare li ha agafat sense el seu consentiment.

L’assassí espera que la noia li faci la feina de matar al seu pare i quan ho ha fet, mata a l’adolescent que se n’adona que va a morir però se’l queda mirant amb tota tranquil.litat i fredor, sense cap mena de sentiment de terror o de pànic.

A partir d’aquest moment, Urbain s’apodera del diari de l’adolescent, que estava dintre de la maleta del minitre, i se’l queda, entregant a la màfia russa la resta de papers. Urbain, després de debatre si té dret a llegir el diari íntim, el llegeix finalment i encara que no hi llegeix res especial, tampoc no és el diari d’una adolescent. No aprèn ren sobre la personalitat de la noia que tampoc no tenia a la seva habitació cartells d’artistes, músics o alguna cosa que el pogués orientar sobre els gustos de l’adolescent.

Resulta però que la màfia el que busca justament és el diari íntim i es veu amenaçat si no l’entrega immediatament. La màfia encara li dona un últim encarregat per assassinar un cineasta, però no és altra cosa que una maniobra de distracció per apartar-lo dues hores del seu apartament i inspeccionar la seva casa per buscar el quadern íntim, que no troben, perquè Urbain el duu a sobre.

Acaba la novel.la amb Urbain reclós en una cambra-presó, amb els sentits retornats, i amb la certesa de què finalment li treuran el diari de l’adolescent i el mataran. Davant de l’impossibilitat de destruir el diari, no li queda altra remei que anar-se menjant les pàgines a poc a poc, amb el convenciment de què el paper i la tinta el mataran, com així és quan arribem al final del llibre.

És impossible simpatitzar amb el personatge d’Urbain, malalt paranoïc que esdevé assassí a sou, però a vegades ens fa somriure la seva lucidesa davant les seves opinions lúcides sobre la societat actual.