dilluns, d’octubre 29, 2007

GOODBYE, COLUMBUS

de Philip Roth. Traducció Ramón Buenaventura. Editorial Seix Barral. Barcelona 2007. 363 pàgines

És una història agradable de llegir, encara que cada cop més trobo que els ambients americans ens agafen molt lluny i són tan diferents dels ambients europeus que costa identificar-se.

Philip Roth té un humor jueu, que és un humor fi i irònic. Es tracta de la història d’amor que passa entre joves jueus americans de classes socials diferents i de les reticències que es van trobant en la relació, tant des del punt de vista del noi (classe mitjana baixa) i la noia (classe mitjana alta). Encara que la procedència de la família d’ella és la mateixa que la del xicot, ha ascendit molt econòmicament i gaudeix d’un confort considerable.

Philip Roth ens parla dels complexos per ambdues parts i de la dificultat de relacionar-se quan les dos parts no són ben bé equivalents doncs sorgeixen malfiances i malentesos, fruit d’aquest desnivell econòmic.
divendres, d’octubre 26, 2007

EL ULTIMO ENCUENTRO

de Sándor Márai. Traudcció de l'hongarès Judit Xantus. Ediciones Salamandra. Barcelona 2002. 206 pàgines.

Sándor Márai és l’escriptor dels monòlegs llarguíssims davant d’un interlocutor gairebé mut.

Els ambients d’aquest escriptor són burgesos o militars, ambients rics i cultes, d’una “finesse” d’esperit considerable. Els seus protagonistes autoanalitzen els seus sentiments, els esmicolen i en parlen a cor obert.

He llegit La història d’Estzer, El último encuentro i La dona justa i en tots ells els personatges han estat traïts, s’han enganyat sobre els altres i en pateixen les conseqüències, quedant buids per dins i mancats de recursos per tornar a començar. Són vides acabades, viscudes, sense cap possibilitat de tornar enrera perquè són recomptes finals d’unes existències.

El discurs mental dels personatges de Márai es desenvolupa sense amargor, sense recriminacions, només com un intent d’entendre què ha passat, què és el que ha fallat o no ha estat a l’alçada de les espectatives. Són resums d’unes vides viscudes en soledad. En els tres llibres esmentats, la soledad de l’ésser humà hi és present així com la impossibilitat d’estimar i de ser estimat.
dimecres, d’octubre 24, 2007

LA GRAN RUTINA


de Valentí Puig. Edicions 62, Barcelona 2006. 190 pàgines.
Valentí Puig no m’agrada gaire. Escriu bé però pel meu gust divaga molt i resulta feixuc de llegir. Les seves referències són massa actuals, aprofita massa el moment que vivim. Va “del tingo al tango” i costa seguir-lo. No és un autor que engresqui.
dimarts, d’octubre 23, 2007

¡BINGO!


d'Esther Tusquets. Editat per Anagrama. Barcelona 2007. 158 pàgines.


L’Esther Tusquets ens endinsa en el món dels bingos i dels seus habitants solitaris, amb problemàtiques diverses que els empenyen a refugiar-se en un ambient falsament amistós.

Els bingos substitueixen sovint els afectes inexistents i són un recurs contra la solitud per molta gent. Són addictius per quant omplen hores del dia amb una activitat buida i sense sentit però que fa pujar l’adrenalina quan no constitueix definitivament un greu problema de ludopatia per molts clients. Des d’aquest punt de vista de posar la mirada en una sala de bingo i passejar-se per les diferents psicologies, m’ha agradat.

El protagonista de la novel.la, un home de sexanta anys acabats de fer, casat sense haver estat mai enamorat de la seva dona, advocat i pintor, de classe social alta, es troba en uns moments de la seva vida en què malgrat estar físicament bé i amb una vida molt ben resolta econòmicament, se sent buid, sense il.lusions i havent perdut les ganes de fer el que sempre havia fet : viatjar, restaurants, dones, feina. Res no li interessa.

Es perdrà una tarda en una sala de bingo, entre una gent que li és totalment aliena pel que fa a classe social i nivell educatiu, però s’anirà teixint una complicitat de « jugador » entre tots ells i sorgirà un amor hivernal amb una empleada del bingo, 35 anys més jove que ell. La diversió sense encaparraments de passar unes hores al bingo i la relació amb aquesta noia li procuraran una nova il.lusió i un trencar amb la seva vida passada. Sap que durarà poc però aprofita per « omplir de vida » els anys que li queden.
diumenge, d’octubre 21, 2007

LAS VIUDAS DE LOS JUEVES


de Caludia Piñeiro. Editat per Santillana. Madrid 2005. 246 pàgines
Esplèndid llibre de l’escriptora argentina Claudia Piñeiro, que enganxa des del primer moment. Escriptura àgil, trama de caire policíac, ens descriu la vida d’un grup de famílies de classe mitja alta, que han triat viure en una zona residencial, a 50 km de Buenos Aires. Es tracta d’una zona superexclusiva, un “condominium”, on tot està supervigiliat, superreglat i on els residents es poden moure en un ambient d’absoluta segurat física d’ells i dels seus fills. Dintre de la zona hi troben de tot i el millor del millor. No els cal sortir de la zona per trobar-hi distracció. Tots són amics i tots es tracten i es veuen en les múltiples activitats que s’ofereixen dintre d’aquest barri de luxe.

Calen uns ingressos ben alts per poder seguir la vida que duen la població de Los Altos de la Cascada. Són tots gent que es coneix, que compartiesen activitats lúdiques, esportatives i socials d’alt nivell. Pobre del que cau econòmicament parlant perquè ha de marxar d’aquest lloc privilegiat i queda estigmatitzat quan ja no li és possible seguir el ritme de grans despeses dels altres residents.

Radiografia de la classe mitja alta argentina, però també occidental, que cau en una tela d’aranya social i econòmica que alhora que li ofereix la més alta exclusivitat en tot, obliga a moure’s en un ambient reclós, fortament delimitat. Ningú es pot desviar ni triar. Tot està reglamentat i no hi ha cap possibilitat d’elecció personal malgrat la gran llibertat que ofereix el diner teòricament.
dilluns, d’octubre 15, 2007

AIGÜES ENCANTADES

de Joan Puig i Ferreter. Edicions 62, Barcelona 1973.124 pàgines

Fantàstiques expressions i vocabulari de Josep Puig i Ferreter. Que pobrament parlem i escrivim tots cada vegada més !

M’ha agradat la trama de la novel.la i el personatge de la filla del batlle. És una dona valenta que s’enfronta a l’autoritat del pare, que malgrat estimar la seva mare, sap veure-la a distància i no es deixa arrossegar pel xantatge sentimental, i que prescindeix de la pressió social per fer el que ella creu que ha de ser la seva vida, lluny de la dominància masclista. No es deixa tampoc entabanar per un amor que no li aportaria res, ans l’acollaria a una vida de poble reduïda i subjecte al marit, com ho ha estat la de la seva mare.

Tremendament ignorant, cruel i estúpida la reacció del poble davant de les noves idees, absolutament documentades, per treure el poble de la subjugació religiosa-miraculosa en que es troba. Incapaç de la mínima reflexió personal, del mínim esperit crític i d’obertura de mires.
dijous, d’octubre 11, 2007

PILAR PRIM


de Narcís Oller. Edicions 62, Barcelona 1999. 278 pàgines.
Narcís Oller, a diferència de Josep Puig i Ferreter, ens presenta una heroïna, la Pilar Prim, casada des de ben jove amb un burgés industrial molt més gran i ara vídua, però absolutament subjecta encara a la voluntat del difunt que la redueïx a ser una vídua permanent i lligada econòmicament al seu cunyat, germà del marit, si no vol perdre els seus ingressos provinents de la fàbrica, que és l’únic amb el que compta ver viure.

La seva filla, rival seva, no li facilita les coses sinó que s’arrenglera amb la família del pare per reduïr-la a la voluntat del marit mort.

La Pilar Prim és víctima de la seva educació. És una dobla feble, dominada pels homes de la família i només s’atreveix a trencar amb els lligams familiars quan apareix el seu amor, Marcial Deberga. Cal dir però que la Pilar s’enganya tant amb l’estatus econòmic del Marcial com amb les seves perspectives de futur. El Marcial ha estat sempre un Don Juan i es mira les dones com a tal. Només en el cas de la Pilar sembla que aquesta inclinació seva per totes les dones s’aturi per centrar-se en ella només. Sembla efectivament que aquest cop es tracti d’amor però com que en Marcial també ell depén econòmicament d’una tia seva que al final es casa, la seva independència econòmica queda absolutament tocada i s’ha de buscar la vida obrint un bufet d’advocat, professió que mai ha exercit doncs s’ha dedicat a dur una bona vida sense treballar mai.

El Marcial és un bon vivant i s’instal.la en un despatx amb tots els luxes malgrat que no té un pal a posta. El fet de que la Pilar decideixi a la fi anar-lo a trobar per viure amb ell, no augura res de bo doncs el Marcial difícilment es pot fer càrrec de la Pilar, una burguesa acostumada a viure molt bé, amb un fill encara al seu càrrec.

El Marcial és el que avui dia en diríem un fantasma, guapo, simpàtic, encantador, però gens acostumat a bregar amb les dificultats de la vida, ans al contrari, amb molta capacitat per gastar uns diners que no són seus sinó que li proveïx una seva tia rica.

Seguidors

Arxiu del blog