mercenades

de Tahar Ben Jelloun. Editions du Seuil, París 2001. 229 pàgines.

En el Marroc dels anys 70, una història sobre la repressió brutal i cruel exercida sobre els soldats que van seguir els seus oficials en un cop d’estat contra HASSAN II.

Tots aquests soldats van ser transportats primer a un penal militar i més tard a una presó de tortura clandestina, Tazmamart, al sud-est del Marroc, a les muntanyes de l’Alt Atles, on els soldats es van veure sotmesos a les pitjors condicions possibles per a un ésser humà: tancats en cel.les sota terra, a les fosques, sense mai veure la llum, i mantinguts sota mínims d’higiene i alimentació, sense cap mena d’ajuts mèdics, durant 18 anys. Pràcticament tots van morir i el testimoni d’un sobrevivent ens fa esgarrifar per la capacitat de la ment i del cos a voler resistir i a viure, fins i tot en extremes condicions d’una no vida, La pitjor de les tortures: anar morint cada dia, no podent-se posar dret en cap moment, sense saber si és de dia o de nit, fent les necessitats en un forat, aguantant tota mena de bitxos: escarabats, escorpins....De tard en tard, sortir del forat només per assistir a l’enterrament dels que anaven caient.

La resistència del protagonista per no sucumbir és bàsicament una resistència intel.lectual. Va perdent les facultats físiques però intenta per sobre de tot no pedre les seves capacitats morals i intel.lectuals. Res no existirà per ell: ni passat, ni futur, ni família ni amics. Només viure el present, intentant no sentir odi per ningú, un odi que diu ell que és el que arriba a matar-te.

Al cap de 15 anys de captiveri, quedant només uns cinc soldats dels 25 que van ser enterrats en aquells forats de la muntanya, va arribar a oïdes de la comunitat internacional, la notícia de l’existència d’aquests camps clandestins de Hassan II i aquest els va tancar, substituint les instal.lacions per uns ajardinaments....

Tahar Ben Jellou escriu meravellosament bé i ens fa posar a la pell dels protagonistes dels seus llibres, a qui seguim posant-nos en el seu lloc i comprenent-los a fons.

de Tahar Ben Jelloun. Editions du Seuil, Paris, 1994. 223 pàgines.

Mourad és un enginyer funcionari de l’Estat de 45 anys, casat i amb dos fills, que durant els seus anys d’exercici públic s’ha mantingut honest i fora de tota temptació de corrupció corrent al seu voltant i al seu país, Marroc.

Viu amb un sou modestíssim, amb penes i treballs per menjar i pagar els estudis dels seus fills, sempre devent diners al forner que li dona crèdit però carregant-li “ intessos de demora “.

La seva dona i la seva sogra li retreuen en tot moment la seva mediocritat, la seva incapacitat per guanyar diners i la pobresa en que les manté. Ni tan sols la dona té un cinturó d’or, imprescindible al Marroc per lluir en les festes familiars i per demostrar que no s’és una desgraciada.

Cansat de les pressions, de veure la corrupció al seu voltant i de constatar que els que han « caigut » viuen molt bé, agafa un primer sobre ple de dirhams que va adjunt a un dossier que ell ha de signar, sense posar-hi entrebancs. El primer que fa és agafar un taxi i anar a un bon restaurant a menjar marisc i fumar un bon puro. Després accepta un segon sobre amb dólars. S’adona del poder dels diners i del que es pot fer però alhora comença a tenir uns problemes de consciència i sent constantment les seves dues veus interiors: la que li diu que ja és hora que se n’hagi adonat del que ha de fer i la que li diu que és un corrupte i ha perdut l’honor.

Durant uns dies es debat entre dubtes, entre el que té gravat interiorment com a moral estricte apresa del seu pare (la moral dels pobres), i corrupció dels qui l’envolten que poden procurar a la seva família i als seus una vida amb totes les comoditats. Fins i tot li surten unes taques blanques a la pell..... com si fossin una demostració externa del seu emblanquiment de diners.

Els escrúpols de Mourad són un “gra de sorra” en la màquina de corrupció que l’envolta i un perill pel seu voltant així és que veient que es debat entre tantes manies que els posa a ells mateixos en perill de ser denunciats, els companys de feina li posen un parany que l’aboca contra les cordes: o accepta la corrupció com els altres i comença a viure bé i a deixar que els altres disfrutin dels diners bruts que aconsegueixen, o va a parar a la presó, com un desgraciat i un pobre home, sense feina, i amb el menyspreu de tothom. Mourad s’acaba trencant i accepta de ser un funcionari corrupte. Els escrúpols s’evaporen finalment. Es curen les seves taques blanques, i Mourad entreprén una vida nova, amb un esdevenidor prometedor econòmicament parlant.

de Sándor Márai, traducció d'Antoni García Santiago, Editorial Empúries, Barcelona 2000, 158 pàgines.

Els amors desgraciats no s’acaben mai. Sándor Márai ens relata la vida d’Eszter, noia enamorada d’un home mentider compulsiu, però encantador, que sap encaramelar a la malaurada Eszter fins a treure-li els pocs diners que té i deixar-la pràcticament al carrer junt amb la minyona de l’Eszter que ha d’anar a una residència per avis havent treballat tota la seva vida per a l’Eszter.

És una història trista i engoixant perquè el lector assisteix impotent a un final que es veu venir des del començament del relat. Hom em pregunta com hi poden haver dones com l’Eszter que per un home d’una personalitat fluixa, sense caràcter, gandul i mentider es deixen endur per un camí desastrós al llarg de la vida, que tant les perjudica afectivament com econòmicament.

Ambient trist, desemparat el de l’Eszter i la seva serventa que demostren una total submissió als desigs d’un home que les duu pel trist camí final de la pobresa sense oposar-hi resistència i, és més, sabent que aquest home els representa la destrucció total de la seva petita vida.

d'Elfried Jelinek. Traducció d'Alexandre Gombau i Arnau, Editat per Columna, Barcelona 2005, 246 pàgines.

Més dura encara que Les Amants, Els exclosos es basa en una història real. Els fets s’esdevenen en la Viena de la segona post-guerra mundial, cap als anys 50.

A Elfriede Jelinek li agrada contraposar la desesperança i la inutilitat de les vides de la gent procedent de classe social baixa amb l’educació i la sensació de “flotar” que es dona en les esferes altes on tot és donat i s’agafa amb total naturalitat, sense veure-hi cap privilegi ni tenir cap problema moral. Aquí barreja dos nois i dues noies d’Institut que s’ajunten per delinquir, per trencar els límits i veure que no passa res, que tot és possible.

Rainer, el “pensador”, fill d’un exoficial de la SS, en un ambient familiar degradat en el que la seva germana és companya de delinqüència i la seva mare és una dona maltractada pel marit, pulsa les seves lectures Intel.lectuals i la seva amoralitat fins al final en què assassina a tota la seva familia, a trets i rematant-los a cops de matxet.

La Jelinek passa comptes amb tothom i no deixa esperança ni futur per a ningú.

Narració Autobiogràfica, títol original L'ANALFABÈTE. RÉCIT AUTOBIOGRAPHIQUE, d'Agota Kristof, traducció Montserrat Solé Serra, Editorial Laertes, Barcelona 2005. 52 pàgines

La vida de l’Agota Kristof des que amb un altre grup d’hongaresos fuig del seu poble, l’any 1956, fins que s’instal.la a Neuchâtel (Suïssa), el seu país d’adopció.

“L’Analfabeta” es com es veu l’escriptora en un país d’on en desconeix totalment l’idioma, havent-se de posar a treballar en una fàbrica vuit hores i alhora havent de tenir cura de la seva filla de quatre anys, mentre el seu marit estudia a la Universitat.

El patir moral i físic d’una exiliada escriptora i poeta, l’estri importantíssim de la qual és el seu idioma, i que en arribar a Suïssa es converteix en una analfabeta que ha d’aprendre el francès des del nivell zero.

Record autobiogràfic d’aquells anys en què es va trobar en una soledad absoluta en no poder-se comunicar fins que va aconseguir escriure el seu primer llibre en francès. Aquest coneixement reduït de l’idioma francès, la va obligar a expressar-se en frases curtes, desprovistes d’adornaments innecessaris que li van donar aquest estil que té: precís, directe, sense “decorats linguístics”, un estil de bisturí, net i clar.

d'Agota Kristof, Éditions du Seuil, 184 pàgines.

Agota Kristof és una escriptora hungaresa, resident a Neuchâtel després d’haver fugit del seu país amb el seu marit i la seva filla petita, l’any 1956, quan la revolució dels hungaresos anti-comunistes va ser sufocada pels soviètics.

A Neuchâtel va treballar uns anys en una fàbrica i el seu marit va entrar a la Universitat. L’Agota Kristof en un moment diu que hauria estat millor que ella hagués anat a la Universitat i el seu marit hagués treballat en una fàbrica. Van ser cinc anys de no vida entre la fàbrica i les obligacions maternals, amb una total justesa de mitjans econòmics.

Le Grand Cahier és el diari íntim que escriuen dos germans bessos d’uns 12 anys des del moment en què la seva mare els deixa a mans de la seva àvia, en un poblet fronterer, en no poder-se ocupar d’ells, fins que els dos germans se separen.

Claus i Lucas, els bessons, tenen una vida duríssima al camp, al costat de la seva àvia que l’únic que els procura és menjar i un lloc per dormir, menjar i dormir que s’hauran de guanyar treballant durament al camp i rebent un tracte inhumà i mancat del mínim afecte. Sense diners, hauran d’empescar-se-la per tractar de millorar la seva vida. Estudiaran sols, sense anar a l’escola i es procurararan diners anant per les tasques del poble a tocar l’harmònica.

Els dos germans veuen aviat la situació i comencen a fer exercicis de duresa, de resistència física, de crueltat amb els animals, en definitiva, de lluita per la vida i es converteixen en dos éssers absolutament amorals, decidits a sobreviure i a no ser derrotats per ningú.

L’Agota Kristof ens descriu un ambient claustofòbic, pintat en tons gris fosc/negre, amb molta misèria, poca felicitat i extrema duresa i crueltat. En escriure en francès, llengua d’adopció tardana, l’autora empresa en francès frases curtes, sense apenes descripions de llocs però assoleix transportar-nos al món sòrdid dels bessons i entrar en la seva psicologia que anem seguint des de la seva infància fins a la seva separació en creuar el Claus la frontera cap al món lliure i quedar-se el Lucas en el seu país de naixement.