mercenades

de F.M. Dostoievski. Traducció REyes Garcia Burdeus i Teresa Camañes Gasulla. Editorial Tres i Quatre, València 2006. 177 pàgines

El món mental del jugador queda brillantment reflectit en aquest relat de Dovstoiesky. L’ambient dels casinos, de la ruleta i dels jugadors compulsius és una meravella. Amb unes pinzellades breus però magistrals, acompanyem Alexéi Ivánovich en els seus guanys i pèrdues en el joc.

Alexéi cau molt bé com a personatge. És un romàntic total. Encara que és un no ningú socialment es comporta com un gran senyor, amb una manca total de càlcul i de cobdícia, ans el contrari, es permet uns gestos de gran senyor, d’home que està per sobre dels diners i que no se sent en absolut deutor de besar la mà de qui li dona un sou minso.

Alexéi, que no té res, es permet menysprear la burgesia que l’envolta i ridiculitzar-la. En cap moment no sent que s’enfonça en la misèria. Quan el joc el fa ric, regala els diners, i juga amb la confiança, que comparteix amb tots els jugadors, de què tindrà un cop de sort que el farà ric. El jugador viu l’esperança de fer-se ric sense esforç, en segons passa de molt ric a pobre de solemnitat però quan entra en l’espiral del joc, no hi ha aturador: quan perd, ha de tornar a jugar per rescabalar-se i quan guanya, continúa jugant amb l’afany de guanyar encara més.

Fantàstica novel.la psicològica.

de Irène Némirovsky. Editat per Salamandra. Barcelona 2006. 94 pàgines

Diria que hi ha força d’autobiogràfic en aquest relat de Irène Némirovsky.

“El Baile” és una terrible venjança d’una filla contra els seus pares, i més concretament contra la seva mare. La humiliació que la protagonista infligeix a la seva mare té un abast psicològic destructor. Amb una sola acció, tira per terra les ínfules de grandesa i l’ambició social dels seus pares i es venja del maltracte i menyspreu amb que aquests la tracten.

Quina mestria poder explicar tantes coses amb un relat tan breu!

de Pío Baroja. Editat per Caro Raggio/Cátedra. Madrid 2001. 292 pàgines

L’Andrés és un personatge entranyable alhora que la seva percepció i visió extremadament crítica de la vida, l’impedeixen gaudir-ne. La seva feina com a metge de la part més baixa de la societat, el duu a veure espectacles depriments, copçar la gran ignorància de la gent i l’embrutiment total.

L’Andrés filosofa amb el seu oncle, Iturrioz, i jo crec que els dos representen dues posicions davant la vida: la de l’Andrés és negativa, refusa la realitat però no té mitjans per canviar-la com ell voldria, l’Iturrioz no és tant que sigui positiva, sinó més aviat que accepta la realitat tal com és, no se’n fa cap problema i sap que les coses són així perquè no poden ser d’altra manera.

El final és exactament el que sembla que l’Andrés anava cercant: un final desgraciat. Ell no es creia que podia ser feliç, buscava un reducte de pau petit en el que es trobava satisfet junt amb la Lulú, amb exclusió de tots els altres. La Lulú, dona vital que estima però no comparteix la visió de la vida de l’Andrés, sent la veu de la maternitat i “força” el seu marit a tenir un fill que ell no creu de fet que hagi de néixer sent el món el que és. Aquest fill neixerà mort i la Lulú morirà en el part. Aquestes dues desgràcies juntes duran l’Andrés al suïcidi, potser l’únic final possible per a ell.

de Philip Roth. Traducció de l'anglès Ramón Buenaventura. Seix Barral, Barcelona 2003. 239 pàgines

Philip Roth ens commou amb el seguiment de la mort del seu pare des de que li diagnostiquen un tumor cerebral fins a la seva mort. En aquest seguiment anem coneixent la vida dura d’un fill de la immigració jueva a Estats Units, d’una voluntad de ferro per sobreviure en condicions extremes de pobresa i surar fins a poder situar-se comfortablement i educar dos fills fins a la Universitat.

Encara que sovint en desacord amb els mètodes educatius del seu pare, Philip Roth es mostra comprensiu amb la personalitat sense fissures del seu pare, obligat per les circumstàncies a ser “d’una sola peça” i a no dubtar mai de sí mateix el que a vegades el porta a una intransigencia i a una incapacitat per escoltar les necessitats del seu entorn.

Commovedor relat d’un home que malgrat que ha assolit els seus 86 anys amb bon estat de salut, s’enfronta finalment a una malaltia que no li ofereix cap possibilitat de sortida, que sempre ha tingut al llarg de la seva vida. Si es deixa operar, amb 86 anys, s’enfronta a la mort al quiròfan donat que es tracta d’una operació de deu hores i si la supera a una convalescència molt dura, o si no s’opera el tumor avança fins a inutilitzar-lo i matar-lo finalment. Aquesta última és la decisió que prenen els seus fills.

Molt interessant reflexió sobre la vida i la mort.

de Henning Mankell. Traduït del suec per Carolina Moreno. Tusquets Editores, L'Ull de Vidre. Barcelona Barcelona 2004. 519 pàgines.

Apart de l’intriga policíaca, les novel.les de Henning Mankell et situen en un ambient suec (clima, personatges, societat) que és interessant doncs dona a conèixer al lector espanyol una societat que ens cau allunyada i de la que sovint en coneixem ben poc.

Wallander em recorda al Colombo, un home extremadament Intel.ligent i intuitiu peò deixat, despenjat, descurat. Contràriament al Colombo, però, que sempre parla de la seva dona, la vida afectiva de Wallander és un desastre i el contacte que té amb el seu pare i la seva filla és fred, distant, suposo que es correspon a les relacions personals que mantenen els suecs i que també es trasllueix a les pel.lícules de l’Ingmar Bergman.

Mankell aprofita els seus llibres per criticar la societat sueca actual, que és igual en molts punts a les societats avançades actuals pel que tenen de desarrelament, de marginació, de futur incert.