mercenades

de Frank Mc Court. Traducció Alejandro Pareja. Maeva Ediciones. Madrid 1997. 395 pàgines.

Commovedor llibre de Frank McCourt. La veu infantil del protagonista ens du des del seu naixement als Estats Units fins al retorn de la família a Irlanda on s’enfronten a la més absoluta pobresa, roçant l’indigència. Un pare que es beu el sou a les tavernes de Limerick, una mare havent de fer cua a les institucions de beneficència, fills que van arribant i morint, la desesperança més absoluta i una vida brutalment dura.

Frankie (Frank McCourt) creix en aquest ambient, l’explica des de la seva òptica de nen, formulant-se continuament preguntes sobre la justícia, la religió, la pàtria, el món dels adults, amb una tendresa i un desconcert absoluts.

De la mà de l’autor ens passegem per l’Irlanda de principis de segle passat, pels carrers on va viure el Frankie i la seva família, l’acompanyem a l’escola amb uns mestres autoritaris i absolutistes, amb uns adults adustos i sense concessions, amb uns capellans i una religió terrorífics que imprimeixen un sentiment de culpa i de condemnació eterns sense absolució possible. Els petits pecats de Frankie esdevenen monstres en el seu cor i en el seu cap amarat de religió tant a l’església com al carrer.

Cap als quinze anys Frankie decideix que ha de tornar a Amèrica per poder fugir de tanta misèria moral i material, de tanta opressió religiosa. Amb quinze anys, aquest noi ha viscut i ha sobreviscut a una situació familiar miserable, ha esdevingut un pillet. Davant d’unes condicions tan extremament dures, aconsegueix surar i fer-se un objectiu: marxar d’Irlanda, que no sap oferir una vida com cal als seus habitants.

Aquest llibre és absolutament recomanable.

de Richard Ford. Traducció de Jesús Zulaika. Editorial Anagrama. Barcelona 1999. 245 pàgines

Els relats de Richard Ford ens parlen de dones i homes del carrer, amb històries corrents i quotidianes que sovint tenen un final sorprenent. Comencen sent banals però acaben encongint-te pel que tenen de desenvolupant dramàtic de les situacions.

Éssers com la majoria de la gent, sense grans posicions vitals ni ambicions, que van avançant per la vida amb frustracions dominades, a la recerca d’una mica de felicitat i d’alguns bons moments.

Les relacions home/dona que ens planteja Richard Ford són complicades, de desentesa encara que aparentment reeixides. Els amors conjugals busquen sortides esporàdiques fora de la parella i aquestes relacions extraconjugals que comencen amb una certa animació es desinflen aviat deixant un regust desangelat i amb l’afany d’acabar-les perquè no han aportat la felicitat esperada.

Els protagonistes de Ford es mouen en uns móns tant laborals com afectius sempre a la recerca “d’alguna cosa” que mai no arriba.

de Simonetta Agnello Hornby. Traducció Carlos Gumpert. Tusquets Editores. Barcelona 2003. 321 pàgines.

Tan interessant com “La tia marquesa”, parteix de l’any 1963 i dona una visió retrospectiva de la vida de la minyona d’una casa de la baixa aristocràcia siciliana centrant-se en una família en decadència.
La novel.las se centra en el personatge de la “mennulara” (recollidora d’ametlles) des de la seva infància d’extrema pobresa fins a arribar a dominar la part domèstica i econòmica de la família a la que comença a servir a l’edat de 13 anys.
Inutilitat dels membres de la família que tots plegats són ben inútils en front de la Mennù que partint del no-res, arriba a “fer-se” amb la casa a la que serveix. Contactes amb el cap de la màfia local que per raons que queden explicades al final de la novel.la ajuda la Mennulara en els seus desitjos i en el seu camí fins al final de la seva vida.

Els dos llibres de Simonetta Agnello Hornby es llegeixen molt agradablement encara que hi surten un munt de personatges que van quedant lligats entre ells al llarg de les històries respectives.

d'Imre Kertész. Traducció d'Adan Kovacsics. Editorial Acantilado. Barcelona 2002. 147 pàgines.

Discurs mental d’Imre Kertész. Ens parla del seu divorci, de la impossibilitat real de superar el trauma que representa haver sobreviscut a l’infern d’Auschwitz i de la impossibilitat d’inserir-se en una vida normal. Impossibilitat també per part de la parella de fer res per ajudar, per comprendre plenament la tragèdia íntima. El protagonista s’evadeix de la seva història amb l’escriptura compulsiva, escriptura que no pot deixar si no vol tornar a entrar en els seus pensaments negres i angoixants. La seva incapacitat d’oblidar el du a perdre la seva dona que es divorcia d’ell per començar una vida nova amb una parella diferent, més igualitària en quant a vivències.

de Kurt Vonnegut. Traducció de Joan Solé. Edicions COLUMNA. Barcelona 2006. 160 pàgines

Crítica social amb humor negre. Llegat del seu pensament i de la seva posició davant de l’estil de vida occidental i les nostres accions nefastes pel planeta i per la supervivència de l’espècie humana. Vonnegut va sobreviure al bombardeig de Dresden a la Segona Guerra Mundial. D’aquesta experiència en va escriure el seu llibre “Escorxador-5”. El seu missatge és planer i ens arriba amb claredat. És un crític afinat tant de la societat que l’envolta com dels dirigents del moment.

de Claudio Magris. Traducció d'Anna Casassas. Edicions de 1984. Barcelona 2007. 60 pàgines

Monòleg tendre el de la protagonista d’aquest petit llibre de Magris. Ella ha mort, és a la “Casa de Repòs” i repassa la seva vida amb el seu marit. Sap que el seu marit ha quedat desvalgut amb la seva mort i que ha fet papers per anar-la a treure d’aquesta casa, la vol tornar a tenir amb ell, doncs la seva pèrdua l’ha convertit amb un home dèbil i desemparat. Ell ha esdevingut qui és gràcies a l’amor incondicional de la seva dona, que li ha fet d’amant, d’esposa, de musa, de mare. N’ha fet un home i ara que ja no és al seu costat per donar-li forces, el seu marit la troba a faltar emocionalment i egoïstament doncs sempre li havia solucionat la vida. Malgrat que al principi de l’obra, la protagonista va cap a la sortida de la “Casa de Repòs” per trobar-se amb el seu marit, al final decideix tornar enrera, no té ganes de recomençar el seu paper. Un llibret magnífic, molt ben escrit i que es llegeix amb una hora. Del tot recomanable.

Aquest llibre de Frank McCourt ens sitúa dins les aules d’instituts de secundària públics americans. L’ambient sembla el de les aules de la pel.lícula « Rebelión en las aulas » amb Sidney Poitier. Professors havent d’ensenyar a adolescents desmotivats, indisciplinats, adolescents que estan estudiant perquè no tenen opció de treballar i ens passegen pels instituts tractant de fer el mínim possible.

Frank McCourt va ser el professor d’aquest llibre i coneix el tema de primera mà. Va suar abans no va trobar el mètode per “apropar-se” als seus alumnes i tractar d’ ensenyar-los alguna cosa. Es va plantejar si ell servia per la docència, va lluitar per anar endavant com a professor i no ser desbancat tant pels directors dels instituts que sovint no aplaudien les seves tècniques didàctiques com pels propis alumnes que el posaven contra les cordes.

La docència autoritària va deixar pas a la docència democràtica i les aules s’han tornat ingovernables: els alumnes funcionen amb la llei del mínim esforç, els professors funcionen amb la llei del “laisser-aller” i els pares han dimitit de la seva funció carregant a l’escola tot el pès de l’educació dels seus fills.

Segur que pocs professors són com el Frank McCourt o com el Sidney Poitier de “Rebelión en las aulas”, així que ja podem saber tots com està anant l’ensenyament secundari no solamente als Estats Units d’Amèrica sinó a tot arreu.

de Simonetta Agnello Horney. Traducció Carlos Gumpert. Tusquets Editores. Barcelona 2006. 444 pàgines

Situada a la segona meitat del XIX, aquesta novel.la de Simonetta Agnello Hornby, es desenvolupa a la seva Sicília natal i ens immergeix en el món aristocràtic de l’època. Els capítols del llibre, encapçalats cadascun d’ells per un refrany sicilià, sovint iguals als nostres, ens van duent fluidament per un món en decadència, de brutals diferències socials on el personal adjunt als palaus i castells, tant domèstic com camperol, està sotmès feudalment als amos: “la llei és igual per tots i els rics fan el que volen”. La vida d’uns i altres queda però entrelligada pels fets que van ocorrent i que el servei coneix perfectament: les criades parlen amb els cotxers i els majordoms que estan en íntim contacte amb els amos, els amos i les criades tenen contactes esporàdics amb resultats indesitjats.

Hi ha un secret a la novel.la que no queda desvetllat fins al final i que manté el nostre interès fins al final. Costanza, la protagonista de pèl roig, tret que la diferencia de la resta de membres de la seva família, patirà durant tota la seva vida aquest ser diferent. Obtindrà l’amor incondicional de la seva dida i del seu pare però mai gaudirà de l’amor de la seva mare que la rebutjarà sempre brutalment a favor del seu germà (primogènit). Aquest desamor la durà a refugiar-se a la cuina i rebre la companyia que li proporciona el servei. D’alguna manera aquesta contacte “inadequat” en farà de Costanza una dona d’alguna manera desclassada, que se sent incòmoda i tímida amb la gent del seu status social.. També l’afectarà sexualment doncs malgrat que s’enamora del marit que ella tria serà incapaç de correspondre-li fins passats uns anys quan el primer enamorament ja haurà passat.

de Sándor Márai. Salamandra. Barcelona 2006. 190 pàginesSándor Márai escriu molt bé. La seva expressió es fluïda, elegant, impecable. Els seus personatges són personatges atrapats en el passat, afectes i amors no resolts. Amors de joventut que tenen conseqüències durant tota la vida del personatge i no el deixen lliure ja mai. En aquest “Divorci a Buda”, una fugaç trobada de dos joves desencadena en cadascú d’ells una gran passió, sentiment que no tindrà un desenllaç favorable degut a la indefugible obligació de complir amb les convencions socials. Són amors que pel fet de no haver pogut desenvolupar-se, seran amors eterns, romàntics, únics, i una barrera per poder ser feliços amb ningú altre que no sigui el causant d’aquest desvetllament amorós.
Dels dos personatges masculins de “Divorci a Buda” el de Greiner em resulta especialmente coherent. Es casa enamorat d’Anna Fazekas i sembla que Anna també està enamorada d’ell però Imre Greiner sent que sovint no és amb ell, que hi ha alguna cosa que se li escapa, el que fa que cada cop més es desesperi i la vulgui lligar, tancant-la dins el seu cercle amorós. No aconseguirà però que Anna Fazekas sigui realment feliç i oblidi el seu primer amor pel jutge que, per la seva banda i malgrat estar “feliçment casat”, també va quedar atrapat durant aquell encontre breu amb Anna a l’illa Margarita