mercenades

Las nuevas soledades - El reto de las relaciones personales en el mundo de hoy. Autora: Marie-France Hirigoyen. Traducció de Jordi Terré. Ediciones Paidós Ibérica. arcelona 2008

Les noves soledats buscades i les que ens trobem cada cop més en els temps actuals en què la incomunicació està a l’ordre del dia. Família nuclear reduïda, divorcis, separacions, dificultat de relacionar-se en les ciutats, noves tecnologies que tanquen a la gent cada cop més i l’individualitzen, increment de l’espectativa de vida, fan que tots nosaltres haguem d’enfrontar la soledat en una o una altra etapa de la nostra existència.
Ben sovint també els canvis socials dels rols dels sexes tan fortament establerts ens duen a replantejar-nos l’establiment en parella si no és que es correspon exactament al que volem. La independència econòmica de la dona per altra part li permet mirar altres formes de vida i contemplar viure sola, situació que abans era una calamitat per a la dona quan no treballava i depenia o de la família o del marit o dels fills si enviudava.
Noves soledats per aquells que no creuen en la parella o que havent estat casats en queden defraudats i s’estimen més continuar la seva vida acompanyats d’amistats i d’interessos compartits amb altres però decideixen que no volen tornar a fer l’esforç de viure en parella.
Homes i dones que fins i tot es plantegen viure en parella sense que el sexe en constitueixi la part més important, sublimant-lo amb tasques socials, esportives, d’amistats o altres.
Llibre interessant de Marie-France Hirigoyen que fa un repàs a les societats contemporànies, amb tots els plantejaments actuals pel que fa a les moltes maneres de viure que estan obertes avui dia.

de Frank Schirrmacher, Traducció d'Anna Coll. Editorial Taurus. Madrid 2004.

Plantejament molt interessant sobre la societat de vells actual que ja tenim a sobre.
Frank Schirrrmacher ens posa davant els ulls l’efecte de l’envelliment de les poblacions als països desenvolupats i com haurem de canviar i combatre per canviar els estereòtips que acompanyen la vellesa que ja ha deixat de ser per molts de nosaltres el que va ser pels nostres pares i avis.
Avui dia i en molts casos poden conviure quatre generacions (pares, fills, avis i besavis) cosa mai vista fins ara.
Les societats modernes no tenen gaire a veure amb les anteriors i volguem o no hem de fer un esforç important ja ara per reciclar la nostra manera de pensar i de viure els molts anys que ens queden un cop arribats a l’edat de jubilació actual (65 anys).
Hem de ser militants en front dels clixés que malgrat tot subsiseixen envers les persones que es jubilen, que passen a ser un no ningú en les societats actuals, i lluitar per recobrar la dignitat que ben sovint se’ls escamoteja.
Un cop la generación del baby boom (1945-1965) es jubili, hi haurà un allau de vells joves que no tindran res a fer en aquesta societat si no s’esforcen a mantenir-se dempeus i no deixar-se arrossegar cap al no res existencial.
Haurem de trobar noves maneres de continuar actius, treballant, estudiant o d’alguna manera formant part activa de la societat si no volem ser morts vivents. Haurem de ser militants contra la discriminació per raons d’edat, en front dels atacs dels joves a qui els vells ben sovint fan nosa i en front d’una publicitat que només mostra modes de vida joves i joves bells i dinàmics.
També ser actius en front de les empreses que es treuen de sobre “vells” de 45 anys prejubilant-los quan l’espectativa de vida s’allarga cada cop més i deixa arrambats un munt de gent en el ple de les seves facultats Intel.lectuals.
Llibre de lectura obligada.

de Christian Salmon. Traducció d'Inés Bértolo. Ed. Península. Barcelona 2008.

Assaig sobre la màquina de fabricar mentides que representen els governs i els mitjans de comunicació actuals que serveixen al poder. Creen una contrarrealitat a basar de muntar històries que són una cortina de fum del que realmente està passant.
A tots ens agrada escoltar contes i és molt més fácil fascinar una audiència amb una història que amb cifres i estadístiques que resulten avorrides. Una història ben fabricada arriba al cor, apel.la a les emocions més que a l’intel.lecte, però hi arriba directamente i és molt eficaç per moure i commoure les masses.
Cada cop més és impossible fer parlar els polítics que ofereixen rodes de premsa però on el guió ja està pactat o bé hi ha una “línia del dia” inamovible a la que els periodistes s’han de subjectar sense poder passar a preguntes que no entren a l’agenda ni es vol que hi entrin.
Reagan i després Clinton, van ser grans fabuladors i els que van marcar aquesta manera d’enfrontar les audiències. Van aplicar el “Ara no toca” del nostre President Pujol.
Els polítics avui dia estan sempre en campanya electoral i fent propaganda. Les ideologies de dretes i d’esquerres són cada cop més semblants, no en lo social i religiós, però sí en lo polític.
Les telenotícies s’han convertit en “infortainment” no reflecteixen la realitat sinó una contrarrealitat semblant a la publicitat.
Assaig interessant que ens fa comprendre molt bé tot el show que es monta en període d’eleccions, i ja ara, també tot l’any.

d'Anna Gavalda. Traducció: de Xavier Garcia Muniesa, Ona Rius i Carles Sans. Edicions 62. Barcelona, 2008

Decididament l’Anna Gavalda no és la meva escriptora. No em convenç la seva manera d’escriure, envitricollada. És un estil que no m’agrada gens i en aquesta novel.la, EL CONSOL, el final s’endevina sense problemes. És del tot previsible encara que ben difícil de creure.
A l’autora li agraden els personatges fora de “l’establishment”, amb vides suposadament molt més interessants i enriquidores, contraposant-les amb les vides normals i avorrides de la majoria de tots nosaltres. És com si ens digués : Deixa-ho tot i posa’t a viure!
En aquest cas, la Kate i l’Anouk són dos personatges absolutament fora del corrent, per altra banda ben difícils de creure. Que un arquitecte d’èxit, sofisticat, vivint a París ho deixi tot per fer parella amb la Kate, en una masia que s’està caient a trossos, amb cinc fills d’una germana morta i dos adoptats, més l’Arca de Noé en ple, és ben inversemblant.
He aguantat el llibre fins al final però m’ha costat força acabar-lo.
Havia llegit de l’autora “M’agradaria que algú m’esperés en algun lloc” i tampoc em va convèncer.

de Franck Thilliez. Le Passges Paris-New York Editions, 2005

Thriller d’assassinats en sèrie. L’assassina, una taxidermista aficionada, lesbiana fent parella amb una veterinària, les dues, de 30 anys, compartint el seu odi als homes. El relat es desenvolupa al nord de França, entre Lille i Dunkerque, en un ambient desolat de barris exminers, empobrits, amb dificultats per viure, entre la precarietat i l’atur.
Dos amics informàtics acomiadats i en atur, per matar les penes amb una pujada d’adrenalina, es dirigeixen en cotxe, a tota velocitat, cap a una zona de parc eòlic, desolada, i atropellen a un home que es troben de sobte, davant seu a les fosques. Aquest desconegut mor i al seu costat els dos amics hi troben un sac amb una fortuna en euros. Aquests diners seran la desgràcia dels dos amics i d’un seguit de morts afegides a les desaparicions i morts provocades per la taxidermista.
El llibre està molt ben documentat pel que fa a la taxidèrmia, món ja de per se desagradable i morbós en tant que es pretén mantenir en una “vida eterna” artificial a animals morts, pel caprici dels seus amos.
La trama està molt ben desenvolupada i manté l’interés fins al final de la lectura.

d'Elisabeth Badinter. Edit. Odile Jacob. París. 2004

L’autora fa un assaig sobre el mal camí que representa posar a tots els homes en un mateix sac : el de gènere masculí violent, maltractador per excel.lència. És un error considerar els dos gèneres enemics establint així una guerra permanent entre ambdos sexes.
Tan inadequat és posicionar l’home com a violent com a la dona com a víctima i a aquesta englobar-la en un tot, doncs res a veure té una dona burgesa amb una dona treballadora i és força probable que una dona de classe alta no s’identifiqui amb una dona treballadora, com així tampoc no pateix els mateixos problemes. Per bé que puguin les dues ser discriminades, difícilment compartiran les mateixes preocupacions ni els mateixos neguits.
Ni tots els homes són violents ni totes les dones són víctimes i innocents.
És un assaig que en un principi fa pensar que l’Élisabeth Badinter vol posar aigua al vi del feminisme però té molt bons punts per ser considerats i reflexionats.

de Henry Roth. Traducció de Xavier Pàmies. El Gall Editor. Pollença, Mallorca. 2008

Novel.la que retrata la vida a Nova York d’uns immigrants austríacs jueus. Molt ben descrits els personatges principals, matrimoni i fill i l’ambient dels anys trenta, període de la infància del David, en les cases i els ghetos jueus.
Seguim al David des que amb la seva mare arriba en vaixell a l’Illa d’Ellis per retrobar-se amb el marit i pare, home amargat, violent, sense capacitat per ser feliç ni al costat de la seva dona, dolça, meravellosa encara que freda de cara amb ell doncs no s’hi va casar enamorada.
El David que és un nen absolutament deliciós, ens fa patir al llarg de la novel.la. La seva innocència, les seves pors infantils, la seva feblesa ens fan recordar el nostre propi món infantil amb la nostra dependència absoluta dels pares, de les seves regles i les seves ordres, la nostra pròpia inseguretat i manca de discernement, la duresa de l’entorn, companys, professors.
Uns fets passats fa anys retornen a l’escena cap a finals del llibre provocant un accident greu del David i un enfrontament molt violent entre els seus pares.
En un ambient pobre, amb una vida amb els recursos mínims, la bondat i la llum de la mare del David són un respir i un comfort