mercenades

Editat per Alfaguara, Madrid 2006. 523 pàgines.

Volpi és un escriptor difícil. La seva literatura està carregada de molta informació científica, que no és lleu d’empassar pels profans. Fa un repàs dels esdeveniments més importants des del darrer segle fins a l’actualitat, enllaçant tres històries de dones de països i edats diferents que acaben convergint en una mateixa història. Són dones valentes, decidides, cadascuna des del seu angle ideològic: comunista, ecologista, mondialista, cadascuna amb el seu desenvolupament vital. Totes tres però amb una relació amb la parella conflictiva.

Volpi és molt critic amb la globalització, amb el “progrés” que ens duu a la malmesa del medi ambient i a les cada cop més depauparades societats degut a l’afany del capital que es concreta en una èlite superadinerada i amb molt de poder i unes masses sense veu ni vot donat que la democràcia queda anul.lada pels superpoders (FMI, OCDE, Banc Mundial, etc.).

Editat per FAYARD, Febrer 2000. 223 pàgines.

Llibre antiglobalització però promundialització. Viviane Forrester entén que la mundialització és inevitable i no negativa alhora que equipara la globalització a la política ultraliberal actual (pensament únic), que anul.la el poder dels polítics i actúa de manera invisible però contundent i gens democràtica a través d’institucions com el Banc Mundial, el FMI, l’OMC...no elegides democràticament.

Forrester critica les polítiques empresarials de reestructuracions, deslocalitzacions i fluxos transnacionals de diners tot emparat sota el nom de “competitivitat”. Creu que avui dia no és tan important per a una empresa el producte que fabrica com l’especulació que fa amb els diners i els beneficis, jugant a borsa en inversions d’alt risc que pot assumir tot i que en moments donats es puguin donar pèrdues puntuals.

Els grans capitals sense pàtria es mouen invisiblement, sense donar explicacions a ningú. Les empreses que acomiaden gent no són ja les que tenen pèrdues sinó les que tenen grans beneficis però encara els volen incrementar. La Borsa premia les empreses que acomiaden quantitats innombrables de treballadors i es considera que s’ha de tenir content l’accionista donant-li cada cop més.

Ja no compta el valor treball i malgrat que els empresaris diuen que creen riquesa i llocs de treball i s’aprofiten sense cap escrúpol de les subvencions estatals que reben per aquesta finalitat, no és així, s’embuixaquen els diners però no hi ha creació de llocs de treball. Els va bé continuar amb el joc de les xifres d’atur per tenir aporoguits els treballadors. En realitat l’atur no es resoldrà mai i és molt més alt del que es reconeix oficialment perquè els treballadors amb treballs de mitja jornada, mal pagats, a hores, a dies, etc., etc., no compten com aturats però són working poor, una classe nova: aquells que malgrat treballar, no guanyen prou per viure dignament, comprar-se un pis o tenir família.

Viviane Forrester diu que aquest ultraliberalisme s’ha anat instal.lant en el curs dels anys sense que ningú se n’hagi apercebut, està fent el que li plau, ens manega a tots a la seva voluntat, és una dictadura que no es veu però que està molt ben instal.lada i que l’únic interés que té és fer diners, que queden acumulats en un club d’èlite molt reduït que cada cop més amuntega uns benefics exorbitants deixant molles per la societat.

El panorama és inquietant però encara es pot fer oposició a aquest ultraliberalisme si la gent pren consciència d’aquesta dictadura i no es deixa manipular d’una manera tan brutal.

Interessant el llibre de Forrester, fa pensar i entendre el món econòmic i laboral d’avui dia.

Traduït per Agata Orzeszek i Roberto Mansberger Amorós. Editorial Anagrama, Barcelona 1989. 202 pàgines.

Com sempre, aquest llibre de Kapuscinski es llegeix amb gran interés. Ens parla d’Etiòpia i, en particular de Haile Selassie i del seu estil de govern. Autocràtic, sibil.lí, dominant la psicologia humana, gairebé il.letrat, amb una memòria que li permetia no escriure mai res i recordant-se fil per randa de tot i de tots, dels privilegis quan els atorgava i a qui, i quan els treia i a qui.

Retrat d’un home que es creu Déu, que fa tots els papers de l’auca, té la mà trencada en escoltar intensament tot el que es diu, tot i no parlant gaire o gairebé mai i d’una manera inintel.ligible, el que li permetia dir “donde dije digo, dije Diego”. Petit d’estatura, preocupat pel protocol, per la litúrgia del poder, navegant sempre per damunt de tot i de tots, amb una aparença externa de “progre” però medieval en la seva manera de governar.

Kapucinski fa un retrat de l’autòcrata per excel.lència : Haile Selassie. Recolzat per occident perquè va aturar a Mussolini i se sabia vendre molt bé fora del seu país, amagant-ne la realitat. Una misèria absoluta i població morta literalment de gana, mentre ell tenia dòlars sota les alfombres del seu palau i diners en comptes a Suïssa.

Tenia un gran carisme i unes grans dots de persuasió. Era afable i amable i sempre se les componia per culpar els seus ministres quan ell apretava massa els seus súbdits i en resultava descontentament. Sempre eren els seus dignataris que no l’havien entès, que havien fet el que ell no havia dit. Per contre, si hi havia algún encert, sempre era seu.

Fabulós llibre “El Emperador” per entendre com funcionava mentalment Haile Selassie. Fins al final de la seva vida, va sempre conservar “l’aire” bondadós i afable, fent la impressió del governant que escolta i comprén tot el que se li explica, però essent un tirà fins al final. Un personatge inimitable perquè no es coneix cap altre autòcrata amb una capacitat de dissimulació i engany tana alta.

Traduït per Libertad Aguilera i Gabriel Dols. Editat per Ediciones Salamandra, Barcelona 2006, 284 pàgines.

Històries entrellaçades sobre la gent menuda, que es desenvolupen en un carrer de típiques cases adosades angleses. McGregor ens parla de la vida quotidiana de la gent del carrer, amb les alegries, preocupacions i tragèdies de diferents cases. Són les persones que no fan història. Som tots nosaltres. Llibre ben escrit, amb un interés mitjà.

Cartas a mi madre, de Sylvua Plath. Traducció de Montserrat Abelló i Mireia Bofill. Pròleg d'Ana María Moix. Editat per Grijalbo, Barcelona 1989. 402 pàgines.


Aquestes cartes a la seva mare, que constitueixen un diari de la seva vida. Meravellosament ben escrites, ens mostre una Sylvia destacament Intel.ligent i amb unes gran ganes i entusiasme per viure.

Espontània, alegre, vulnerable alhora, s’hi veuen els seus daltabaixos d’humor. Amb una enorme capacitat de treball, feliç amb el poeta, Hughes, amb el que es va casar, es va ensorrar quan aquest la va abandonar amb els seus dos fills, deixant-la amb pocs recursos econòmics i amb molt baixa estima personal.

El llibre ens ajuda molt a conèixer la personalitat de la Sylvia Plath, a admirar-la per la seva gran capacitat de treball i per la seva destacada vàlua com a persona i com a poeta. També hi veiem el reflex d’una mare i una família molt units, que la van ajudar molt però arribat un punt no van poder fer res.

M’ha agradat molt llegir i conèixer a la Sylvia Plath a través de “Cartas a mi madre” encara que no sóc una entusiasta de la poesia, que no m’és gens fácil d’entendre.

El pecho, de Philip Roth. Traduït per Jordi Fibla. Editat per Mondadori, Barcelona 2006. 93 pàgines.

Philip Roth ens explica una història d’un personatge, professor de literatura, home de 1,80 d’alçada, que es converteix en un enorme pit, a semblanza de com Gregor Samsa es converteix en un escarabat.

Roth escriu molt bé, amb molta lleugeressa i a vegades ens fa somriure, però la història a mi em resulta un pèl desagradosa, la realitat vista des de l’interioritat d’un enorme pit que té sentiments, sexualitat i es fa entendre amb l’exterior. Objecte de curiositat, aquesta monstruisitat no desperta cap escarafall sinó a molt estirar, provoca el riure en algun visitant.

Libre que es llegeix en una hora, sense més.

Traducció de Monika Zgustová. Edicions Destino, col.lecció L'Àncora. Barcelona 1986. 331 pàgines.

Aquesta novel.la ens parla de la dificultat d’estimar i de ser estimat tal com hom espera i voldria. Desencontre d’homes i dones, història que es desenvolupa en el rerefons de l’invasió soviètica de Praga. Desarrelament personal i humà, inconsistència de les relacions humanes.

Milan Kundera, militant comunista fins al 1967, es va exiliar arran de l’invasió del seu país i es va donar de baixa de PPC, desil.lusionat amb la política de la URSS i la seva repressió de la demanda de llibertats democràtiques per part de Txèquia. El seu llibre respira aquest ambient de desencís i desesperanza davant el futur.

El arte de la estratagema, de Giorgio Nardone. Títol original Cavalcare la propria tigre. Traducció Juan Carlos Gentile Vitale. Editat per R.B.A., Barcelona 2004. 108 pàgines.

Interessant llibre del psicòleg italià, Giorgio Nardone.

Es podria considerar gairebé un llibre de capcelera doncs dona moltes estratagemas per a la solució de conflictes. El difícil com sempre, és aplicar els molts recursos que proporciona. No són estratagemes d’atac sinó de defensa. Està molt basat en la sabiesa de la cultura mil.lenària xinesa i en els seus pensadors. Es tracta no de lluitar contra l’altre, sinó d’aprendre a conèixe’l i capturar la seva energia per vèncer-lo.

Es proposen múltiples solucions i n’hi ha de força xocants com per exemple: Apagar el foc, afegint-hi llenya. Quan es llegeix què es vol dir exactament, es comprén del tot aquest consell.

Donar a l’altre la il.lusió de que té alternatives, és un parany elegant perquè és fer-li creure que és ell qui decideix.

Quan un vol mostrar a l’altre que s’equivoca, és necessari fixar-se per quin costat considera la cosa, i reconèixer-li aquesta veritat per revelar-li el punt en què és falsa.

Moltes estratagemes a estudiar, a repassar i, si es pot a posar en pràctica.

Llibre del tot recomanable per a tothom.

La campana de vidre, de Sylvia Plath. Títol original The Bell Jar, traducció Josep Miquel Sobrer. Editat per EDHASA, Barcelona 1986. 278 pàgines.

La bogeria amb una lucidesa extrema. La protagonista, una noia brillant de 20 anys, poetessa, guanyadora de beques a la seva universitat, veu la vida amb un descarniment una anàlisi freda de totes les situacions, que la sitúen fora de la gent, com si fos una entomòloga que disecciona la gent. El pare de la Sylvia Plath era un eminent biòleg i la seva especialitat eren les abelles.

El llibre comença amb una Elisabeth, vida normal de tota estudiant, amb grans recursos intel.lectuals i un futur en principi amb grans possibilitats donada la seva intel.ligència. Irònica, lúcida, ens va presentant els personatges de la novel.la com si els obrís amb un bisturí. Veu les seves motivacions, els seus egoïsmes com si mirés dintre seu. En Elisabeth veiem la Sylvia Plath i el seu món-infern com es va transformant fins arribar a la follia i a les ganes de suicidar-se que no l’abandonen mai.

A resultes del seu primer suïcidi frustrat amb somnífers, és internada en un psiquiàtric i comença el seu infern personal. Ens descriu fins a l’angoixa els tractaments de xoc que li són aplicats i l’ambient sufocant i claustrofòbic de les institucions psiquiàtriques. Ens commouen els sentiments de l’Elisabeth, la seva por, la seva feblesa i el seu desesper davant un futur sense esperança.

Després dels tractaments, i aparentment apedaçada, és retornada a la societat on sabem que l’Elisabeth no hi resistirà gaire temps.

Els espies catalans, de Domènec Pastor Petit. Editat per Proa, Barcelona, Octubre 2006, 307 pàgines.

Llibre dels espies que han sorgit de les terres catalanes des d’Ali Bei fins a Garbo i Viadiu, espies de la II Guerra Mundial. És un relat més de fets i de dades que no pas de perfil psicològic o motivacional dels personatges. És interessant però com personalitats ben diferents tenen uns components comuns de carácter fred, controlat, domini personal i de les situacions i de les emocions. Políglotes i una capacitat d’improvisació i de copçar situacions verdaderament excepcional.

Els espies, de qui ningú no parla perquè es mouen en les “clavegueres” i, per tant, en comptadíssimes excepcions d’excel.lència, surten als focos públics, estan ben lluny dels glamourosos espies de les pel.lícules i del reconeixement obert.

Ningú no coneix un espia i malgrat això, els estats tenen espies, confidents i infiltrats, que es mouen en la societat i fan la seva feina oculta.

Recentment, però, justament s’ha parlat molt als medis de comunicació d’un espia rus que ha estat emmetzinat i assassinat pel Govern rus amb una càrrega extraordinària de radioactivitat (polonio 12) i del seu contacte que també ha estat atacat pel mateix sistema però no ha mort. Aquests casos han sortit a la llum perquè els personatges es trobaven a Londres perquè contràriament, és possible que haguessin quedat tapats aquests fets.

La lectura d’aquest llibre et fa tenir ganes de llegir més sobre la personalitat d’un espia, però més per aprofundir en la seva personalitat i els seus trets de carácter.

Hom Faber, de Max Frisch. Traducció Margarita Fontseré. Editat per Seix Barral - Biblioteca Breve, Barcelona 1968. 192 pàgines.

Homo Faber, Mr. Faber, un enginyer de 50 anys, amb les seves emocions perfectament controlades, cervell fred i absolutament racional. Tornem a seguir a Homo Faber la trajectòria vital de l’home modern, que sap encaixar les dificultats tècniques de la vida i, com a professional, posar-hi remei en la mesura del possible, però incapaç d’establir un lligam amorós amb cap dona, si no és el de domini perfecte dels seus sentiments. Sexualitat sí però incapacitat de compromís i desig de viure sol, de sentir-se sol, excepte en els moments puntuals de relació sexual.

Aquest home que, com a enginyer, viatja per tot el món, en un moment es trobarà amb la seva filla, la filla que Hanna, mig jueva, la seva parella de fa 20 anys, va tenir malgrat el seu consell de què avortés. En aquella època Faber es desentén d’aquest fill que no arriba a saber si ha nascut i ni és fill o filla, perquè desapareix de la vida de Hanna sense cap remordiment.

Hanna és una dona ambivalent. Decideix tenir aques fill sense pare i, malgrat tenir una personalitat forta i que sap tirar endavant sola, es converteix en una dona clàssica pel que fa a la seva relació mare-filla. Ja li escau educar ella sola la seva filla i no desitja per a res l’intervenció de cap home. Malgrat que es casa amb el Joachim Hencke, un alemany que sap que el fill no és seu, en cap moment no li permet que intervingui en la seva relació amb la filla i es fa lligar les trompes quan el Joachim li expressa el seu desig de tenir un fills dels dos per poder complir així el seu desig de paternitat. Prefereix no tenir un altre fill a haver-lo de compartir.

Faber, que quan troba la seva filla la reconeix com a tal, encara que li convé creure que és la filla de Joachim, s’enamora d’ella i duu endavant aquesta relació incestuosa però que no representa cap problema per ell, ni tampoc per la filla que no sap que Faber és el seu pare. Quan ella mor en un accident a Grècia, Faber canviarà de vida, se sentirà ferit de mort i, de fet, entra en un hospital on li han de fer una operació. Diagnòstic: càncer d’estomat.

Aquest home que dominava els seus sentiments es trobarà amb un buid terrible a les seves mans, on res no tindrà ja sentit i fins i tot entreveu l’operació com una possible sortida al seu patiment, sense per això buscar realment un suïcidi, ja que malgrat li restin dos mesos de vida o un any, pensa que és estar en vida i potser tingui la possibilitat de viure de manera diferent a com ho ha fet fins aleshores.

Altra vegada, Max Frisch ens planteja el desig de poder tornar una vida que es considera mal viscuda, de “rebobinar” i alhora de la total incapacitat de tornar enrera i refer el camí recorregut.

No soy Stiller, de Max Frisch, traduïda per Margarita FontseréSeix Barral, Biblioteca Formentor, Barcelona 1958, 477 pàgines.

Un dia més de vida, de Ryszard Kapuscinski. Editat Emùries, Barcelona, 1976, 170 pàgines.

Com sempre, Kapuscinski, ens escriu sobre situacions de països en conflicte, com a periodista de guerra que és. Aquest cop ens sitúa en el caos d’Angola en el moment de la seva independència de Portugal.

Relat estremidor d’uns moments molt conflictius, de la lluita entre partits i de la guerra dels pobres: ignorància, desconeixement, analfabetisme, odis tribals, fronts desplaçats contínuament, sense saber on és exactament l’enemic, estampida dels colonitzadors portuguesos fugint del país enduent-se es pot dir que la casa i totes les pertinences a l’esquena.

Situació d’extrema pobresa d’Angola i dificultats previsibles durant molts anys per sortir-se’n d’aquesta guerra, de les seves conseqüències i de la dominació dels portuguesos que com a colonitzadors, només es van dedicar a explotar el país sense ajudar als angolesos a millorar tant des del punt de vista econòmic com educatiu.

Agrada Kapuscinski per la seva informació, sempre de primera mà, frec a frec amb la situació del moment.

Journal d'Hirondelle, d'Amelie Nothomb, editat per Albin Nichel, 2006, 137 pàgines

Amélie Nothomb escriu aquest cop sobre un personatge paranoïc, sortit d’un fracàs amorós que li ha provocat la pèrdua dels cinc sentits. “Urbain”, que així es fa dir, s’ofereix a un intermediari de la màfia russa a París i es converteix en assassí a sou. La màfia li proporciona els clients, que ell no coneix en absolut, i que mata sempre de dos trets al cap. Yori, l’intermediari, li ensenya prèviament una fotografia del personatge a assassinar, i ell acompleix la seva feina de tirador d’èlit amb absoluta precisió i fredor, tant és que sigui un polític, com un cineasta, com una dona o uns nens.

Després de l’assassinat té una pujada d’adrelalina i es lliure a pràctiques onanistes.

La Nothomb tracta les relacions de l’assassí amb el seu “jefe” com si parlés de l’efectivitat que es demana dintre d’una empresa actual: rapidesa, puntualitat, absència d’emocions per prendre decisions ràpides, manca total de moral.

L’últim encàrrec és el de matar un polític i la seva família (dona, dos fills petits, una adolescent). Aquest cop a més a més en acabar la feina haurà d’agafar la cartera del ministre i entregar-la a la màfia. Quan arriba a la residència d’estiu del ministre, molt d’hora al matí, entra a la casa i mata als dos fills petits i a la dona. Els agafa a tots encara dormint però el ministre ja ha sortit del llit. Pensa que haurà anat a fer jogging. El mateix passa amb la noia adolescent, que tampoc és al llit i s’encamina cap a la cambra de bany, on troba al polític dret dins la banyera, i encanyonat per la seva filla adolescent, que li reclama el diari íntim que el seu pare li ha agafat sense el seu consentiment.

L’assassí espera que la noia li faci la feina de matar al seu pare i quan ho ha fet, mata a l’adolescent que se n’adona que va a morir però se’l queda mirant amb tota tranquil.litat i fredor, sense cap mena de sentiment de terror o de pànic.

A partir d’aquest moment, Urbain s’apodera del diari de l’adolescent, que estava dintre de la maleta del minitre, i se’l queda, entregant a la màfia russa la resta de papers. Urbain, després de debatre si té dret a llegir el diari íntim, el llegeix finalment i encara que no hi llegeix res especial, tampoc no és el diari d’una adolescent. No aprèn ren sobre la personalitat de la noia que tampoc no tenia a la seva habitació cartells d’artistes, músics o alguna cosa que el pogués orientar sobre els gustos de l’adolescent.

Resulta però que la màfia el que busca justament és el diari íntim i es veu amenaçat si no l’entrega immediatament. La màfia encara li dona un últim encarregat per assassinar un cineasta, però no és altra cosa que una maniobra de distracció per apartar-lo dues hores del seu apartament i inspeccionar la seva casa per buscar el quadern íntim, que no troben, perquè Urbain el duu a sobre.

Acaba la novel.la amb Urbain reclós en una cambra-presó, amb els sentits retornats, i amb la certesa de què finalment li treuran el diari de l’adolescent i el mataran. Davant de l’impossibilitat de destruir el diari, no li queda altra remei que anar-se menjant les pàgines a poc a poc, amb el convenciment de què el paper i la tinta el mataran, com així és quan arribem al final del llibre.

És impossible simpatitzar amb el personatge d’Urbain, malalt paranoïc que esdevé assassí a sou, però a vegades ens fa somriure la seva lucidesa davant les seves opinions lúcides sobre la societat actual.

La possibilitat d'una illa, de Michel Houellebecq, Traducció Carles Sans, Editorial Empúries, Barcelona 2005, 315 pàgines.

Excel.lent novel.la que ens parla sense embuts, amb tot el cinisme i crueltat, de la societat de la globalització actual que sobrevalora els seus joves permetent-los tots els plaers possibles sense contrapartides alhora que menysprea els seus vells, deixant-los morir sols en els geriàtrics. Llibertat individual, independència, incompatibles amb l’amor. Sexe sense complexes però sense compromís i com un article de consum més. Absència de valors però com sempre, por a la mort i recurs a les sectes quan les religions tradicionals pràcticament han desparegut.

Examen de la parella actual, dels fills sovint paràsits dels pares durant un temps cada cop més llarg, incondicionalitat del pares sense contrapartides però sense aconseguir per això ni respecte ni amor de la progènie.

Michel Houellebecq és un escriptor dur, càustic, pornogràfic, sense concessions. L’ambient de les seves novel.les és depriment, sense esperances per a la humanitat que camina cap a la robotització més absoluta, deixant en el seu camí qualsevol resta de humanització.

El Daniel, protagonista de la novel.la, té vàries veus, la seva com a humà i moltes altres en els robots successius en els que es va reencarnant gràcies a ser adepte de l’Església elohimita que promet l’eternitat i fa de les persones humanes mortes una rèplica clonitzada gràcies a la conservació prèvia dels seus ADN.

Foreign Babes in Beijing, Behind the scnes of a New China, de Rachel Dewoskin. Editat per W.W. Norton & Company Inc., New York, 2005, 332 pàgines.

La narradora, americana, de pares que han passat anys a Xina, decideix traslladar-se a Beijing per passar-hi un temps. Té contactes i entra en una casa de RRPP que facilita les relacions de les empreses americanes que s’han implantat o es volen implantar a Beijing. Ajuda a promocionar les marques d’aquests empreses i a muntar actes protocolaris per facilitar els contactes sino-americans empresarials.

Ens parla de les dificultats de la seva integració en els costums i l’idioma del país, del seu sentiment de no sentir-se mai segura del que entén i del que diu en un chinglish molt rudimentari. De les dificultats per arribar a trobar-se còmode dins d’um ambient i d’una cultura tant diferents on sovint es donen males interpretacions. El modus de vida dels expats, dels estrangers desplaçats a treballar a la Xina, amb la desconnexió mental, econòmica i lingüística que existeix entre ambdues comunitats i amb un desconeixement profund del sentir del poble xinès envers ells mateixos i els “altres” pels qui senten una mena d’amor-odi, en funció de voler-los imitar per una banda però amb una component d’enveja i de crítica de les seves cultures, per l’altra.

L’autora s’integra en un equip de filmació d’un director xinès que vol fer una pel.lícule “Babes in Beijing”, que parli de les noies estrangeres vivint a Beijing i que s’enamoren de nois xinesos. Aquí descobreix que els xinesos cnsideren a les estrangeres dones alliberades, sense complexos, i això és el que la pel.lícula té intenció de transmetre a les noies xineses perquè cada cop més perdin els costums tradicionals i s’acostin als de la societat “moderna”. Pel.lícula alhora com a vehicle de vend de marques i de maneres de fer més obertes.

Llibre interessant que et fa veure que un país és molt més que el seu idioma, una petita part de tot un conjunt de coneixements difícilment assolibles per l’estranger per molt que hi passi un temps més o menys dilatat.

HOAX, d'Eduard Márquez, Editorial Cruïlla, Col.lecció EL VAIXELL DE VAPOR, Barcelona, 1999.
pàgines. L'autor em va caure superbé en el programa de T V "Saló de lectura". No el coneixia i vaig descobrir que era un escriptor de llibres infantils. Parlava de com n'és de difícil escriure per a criatures i fer-se entendre per ells.
Acabo de llegir "Hoax". M'ha encantat la seva simplicitat en desenvolupar aquesta petita aventura de la Marta i l'Eloi en un parc d'atraccions. El seu estil, la seva imaginació en la creació de personatges "extraterrestres" i les converses entre la Marta i l'Eloi m'han fet riure i hi he passat una estona de lectura força entretinguda.
No sé com deuen reaccionar les criatures que se suposa que llegeixen els llibres de l'Eduard Márquez però jo he gaudit amb les pors i les valenties de la Marta i l'Eloi viatjant amb el coet "Hoax".

LA SOMBRA DEL VIENTO, de Carlos Ruiz Zafón. Edit. Planeta, Barcelona, 2001, 575 pàgines.És un llibre-fulletó. que es llegeix sense esforç. Pur entreteniment. Lectura d'evasió. Ambientat entre els anys1945-1966. El Carlos Ruiz Zafón escriu una novel.la que conté tots els genères literaris: intriga, asssassinats, amor tràgic, odi de classe, personatges torturats, tocs "gore". A vegades sembla que llegeixis un T.B.O. No sempre respectuós en el llenguatge pel que fa a l'època en que pretén que es desenvolupen els fets ja que fa parlar als personatges amb expressions actuals.

Els bons són molt bons i els dolents ho són més que la tinya.

El fet de què Ruiz Zafón domini el llenguatge periodístic és important per dotar el seu llibre de molta agilitat en els esdeveniments però els seus personatges són poc treballats des del punt de vista psicològic. En "La sombra del vineto" gairebé sempre els rics són molt dolents i els pobres molt bons.

En conjunt es llegeix bé però no deixa de ser un best-seller.

CHINA CONTEMPORÁNEA 1916-1990, de Julia Moreno. Ediciones Istmo. Madrid 1992. 231 páginas

Editorial : Plaza & Janés, Barcelona
Mayo 1993
191 pàg.
Biblioteca Lola Anglada

És una novel.la distreta, sense pretensions. Ens conta la vida d'uns adolescents en el marc de la postguerra espanyola, amb totes les seves mancances materials però des de l'òptica d'uns joves que comencen a sentir les primeres emocions sentimentals.

Joc de fabulacions dels grans per donar a la seva vida una intensitat que no ha tingut. Engany davant dels fills d'unes heroïcitats inexistents i dissimul d'una existència grisa, sense esperances, la petita vida que comparteixen la majoria dels adults.

Made in China. El despertar social, político y cultural de la China contemporánea, de Manel Ollé. Destino, Barcelona, 2005.

Extensiu retrat de la Xina d'avui dia, de les seves llums i les seves ombres, del peculiar règim polític vigent que està en una línia neoliberal pel que fa a l'economia però conserva el poder autoritari absolut, que juga amb les tecnologies modernes per fer-se autopropaganda alhora que controla aquestes mateixes tecnologies perquè la societat no se'n serveixi "indegudament". Un règim que està amatent a fer créixer el país econòmicament però el mantè rígidament lligat pel que fa a llibertats d'expressió i de comunicació, a llibertats creatives i de pensament.

Interessant reflexió sobre la mentalitat dels governants xinesos des del darrer emperador, passant per Mao Zedong i fins avui dia, que d'ençà Deng Xiaping sembla que van començar a obrir la mà però que continuen donant garrotades així que sorgeixen dissidents o pensaments "no únics". Contrast entre el favoritisme envers les societats urbanites (Beijing, Xanghai) i el menyspreu i desinterés envers el món rural que es veu obligat a emigrar cap a les zones afavorides, malgrat les penalitats i penalitzacions a que es veuen sotmesos els qui s'atreveixen a anar a cercar feina a les ciutas costaneres.

Llibre de gran abast, que analitza tots els aspectes de la Xina actual (culturals, econòmics, polítics) i que sens dubte ha de ser llegit més d'una vegada per arribar a copçar la complexitat d'aquest país d'una grandària gairebé mentalment inassolible pels occidentals.

La ciencia de la SALUD. Mis consejos para una vida sana. Con la colaboración de Josep Corbella. Edit. Planeta, Barcelona, 2006.

El Dr. Fuster ens dóna uns consells que no ens encotillen en una fèrria disciplina per "fer salud" que és el que s'acostuma a llegir quan s'obren les pàgines d'un llibre o d'una revista dedicats a aquests temes. Són consells gens difícils de seguir, sempre és clar que se n'agafi la disciplina mental de seguir-los. No són però en cap moment impossibles d'aplicar. Pel que fa al menjar, no ens obliga a prescindir o a suprimir, sinó a reduir. El mateix pel que fa a les begudes alcohòliques.

Ens recorda que estem a la societat de la superabundància i que hem d'aprendre a controlar no els aliments que mengem sinó les quantitats del que mengem. Hem d'aprendre a fer exercici però no cal anar a un gimnàs sinó mentalitzar-nos a anar més a peu i menys en cotxe, a pujar uns quants graons i menys l'ascensor. Hem d'aprendre a valorar la vida que fem, l'stress innecessari i a limitar o eliminar potser les "necessitats" del tot prescindibles que obliguem molta gent a treballar més del compte per fer-hi front.

Resumint, un llibre agradable de llegir, que no ens renya, no ens castiga i ens dóna unes pautes de conducte per arribar a una vellesa en les millors condicions possibles en el que està al nostre abast.

ANYS DE PLENITUD, Memòries d'un cirugià (segona part), de Moisès Broggi. Edicions 62, Barcelona, 2005

Home profundament humà, amb una gran capacitat d'amor i fidelitat per als seus amics i familiars al llarg de tota la seva vida, que és plena d'aconteixements històrics i vitals que ha conegut de primera mà. Intensa dedicació professional, que després de múltiples vicissitudes ha estat reconeguda per a tothom. Home d'èxit en el camp de la cirúrgia general, que va viure des de les primeres etapes d'aquesta especialitat fins ben entrats els seus anys 80. Per damunt de tot, un gran humanista, amb una visió molt clara de la història i àmpliament comprensiva dels homes i les barbaritats que es van cometre en la nostra Guerra Civil, per ambdues parts.

En Broggi es fa estimar en les seves memòries i hom lamenta no haver tingut el privilegi i l'honor d'haver-lo conegut personalment. Personalitat neta i clara, les seves memòries ens fan pensar en tots els problemes que sempre se li han presentat a la humanitat, gens fàcils de resoldre, però sempre ens deixa un component d'optimisme que ens allegeugereix dels terribles aconteixements que ens explica.

Molt interessant la història dels avenços de la medicina en el dilatat temps de la seva pràctica mèdica i la informació que ens dona sobre les mancances sanitàries i curatives de què disposaven els metges militars durant les guerres del segle XIX i els avenços que es van anar assolint.

Broggi, gran amic dels seus amics, reconeixedor total dels mèrits dels altres i molt humil envers els propis, malgrat el gran cirurgià que va ser.

Editorial Anagrama, Barcelona, 2004, Traducción Antonio-Promoteo Moya, 320 pàgines.
Interessant reflexió sobre el paper dels intel.lectuals en front del comunisme a Rússia i les barbaritats que es van cometre durant el període de l'stalinisme. El pare de l'autor, Kingsley Amis va apoiar Stalin durant quinze anys, igual que ho van fer molts intel.lectuals, sense qüestionar ni esbrinar la realitat que estava tenint lloc de pràctiques brutals de depuracions, assassinats, gents enviades als gulags, judicis de 20 minuts, humiliacions i abjeccions per finalment eliminar 20 milions de persones a Rússia.

Ànsia de sang de Stalin que no va aturar-se davant de res i que va aconseguir establir a Rússia, des de la seva pujada al poder fins a la seva mort, un règim de terror, de delacions i de ruina total del país.

Editorial Empúries, Barcelona, 2005, 159 pàgines.
Repàs de les discriminacions que encara continuen patint les dones en la nostra societat. Interessant comentari sobre com s'anomena en els medis l'home que mata la seva parella: company sentimental. És curiós com s'accepta una incongruència tan flagrant.

Inèrcia dels costums i dificultat per combatre'ls. És un llibre escrit ara per recordar-nos que el feminisme, se'n vulgui dir aixì o desmarcar-se'n, encara té sentit perquè hi ha molt a resoldre i a combatre per part de les dones: Església, món empresarial, mitjans de comunicació, tots amb un pes específic molt important i amb una mentalitat molt poc o gens evolucionada, en el fons i en la forma.Pressió social sobre les dones perquè s'encaixin dins del paper que sempre els ha estat assignat.

Nous problemes pel fet de què la dona, malgat tot, ha sabut evolucionar i amb la seva incorporació al treball, s'han destapat un seguit de problemes socials, difícils o impossibles de cobrir per manca de mitjans econòmics dels governs.

Las intermitencias de la muerte, de José Saramago, traduït per Pilar del Río, editat per Alfaguara, Madrid, 2005. Terrible possibilitat de no que l'home vagi envellint, emmalaltint, patint accidents físics de tota mena, però mai no mori. La mort de "festa total", de braços plegats. Decisió d¡aquesta a manera de juguesca, de no matar. Conseqüències socials i econòmiques realment desastroses que sorgeixen brutalment després de celebrar amb gran alegria que, per fi, la humanitat és eterna i ja no ha de patir per aquesta espasa de Damòcles que tots tenim sobre nosaltres i que, tard o d'hora, ens abat.

Inutilitat aleshores de les religions, de la filosofia, l'existència de les quals està vinculada a la mort, amb la inexistència de la qual, s'anul.la la seva raó de ser.

Segona juguesca de la mort en decidir de tornar a matar però aquest cop provocant en l'home un efecte encara més terrible: l'avís per escrit de la pròpia mort amb una setmana d'antelació, per donar-nos "temps" per arreglar els nostres assumptes terrenals i acomiadar-nos de parents i amics.

La mort representada com una dona que parla amb la seva arma letal, la "guadaña", que escriu les cartes-preavís de mort, en paper violeta i que fa arribar als destinataris per correu especial.

Samarago, irònic, imaginatiu com sempre, creador de situacions inimaginables i que ens fan reflexionar profundament.

Llibre d'Edicions La Campana, Col.lecció Obertures, 17, dirigida per Salvador Cardús, Barcelona, traduït per Ramon Folch i Camarasa, Barcelona, 2005, 240 pàgines. Excel.lent anàlisi de les emocions i seudoemocions de l'home d'avui dia. De la necessitat d'anar més enllà del raonable en la recerca del risc que procura una emoció forta immediata però que tan bon punt superat ens deixa buids. De l'oblit de l'home modern de cultivar i enriquir els sentiments que ens procuren pau i tranquil.litat interiors. Impossibilitat de contemplació relaxada de la natura, sense veura-la com un repte esportiu a vèncer, sinó com un paisatge a admirar i fer-nos sentir.

Proposta de ser i retrobar la sensibilitar perduda, d'escoltar la nostra veu interior, de conrear l'art de sentir. Homo sentiens.

Aquest llibre està editat per ALFAGUARA, Madrid, 2004, i traduït per Pilar del Río que és l'esposa de l'autor.

La novel.la reprén "Ensayo sobre la ceguera" sobre tot en la protagonista principal, la dona del metge que no es torna cega i que ajuda a sobreviure el grup que està al seu voltant en aquells terribles moments en què tota la població ha quedat sense veure-hi.

"Ensayo sobre la lucidez" és la reacció del 83 % de la població de Lisboa que, en el dia de les eleccions, decideix votar en blanc, individualment, i sense que formi part de cap campanya orquestrada per ningú. És el resultat d'una gent farta i desencisada amb els seus polítics i que arriba unànimament a la conclusió que cap dels tres partits polítics del moment (pdd=partido de derecha, pdm=partido del medio, pdi=partido de izquierda) representen en res els seus interessos ni les seves preocupacions.

Aquesta majoria de vot en blanc dur als governants a tractar-la com a ciutadans sediciosos i a cercar el "culpable" d'aquesta insurrecció popular que vol enderrocar el sistema democràtic amb el seu "comportament incívic". Aquesta és la reacció dels polítics que veuen perillar la seva feina i que faran els impossibles per carregar el mort a la dona del metge de "Ensayo sobre la ceguera", basant-se en el fet que casualment en aquells tràgics moments va ser l'única que no va quedar cega i, per tant, és sospitosa de ser la instigadora d'aquesta rebel.lió dels votants.

Reacció rebel final del comissari encarregat de trobar proves per inculpar a la dona del metge, fart ell també de rebre ordres de dalt saltant-se sense cap mirament ni escrúpol el més mínim fre polític i moral per tal de trobar el cap de turc de la suposada sedició.

Llibre editat per Edicions 62, Barcelona, 1997, traduït per Víctor Martínez-Gil.

Magnífic llibre de Saramago. Excel.lents descripcions d'època (1935) i de la ciutat de Lisboa en els anys de la dictadura de Salazar.

Ricardo Reis, metge, després d'haver passat anys al Brasil, torna a Lisboa, on es troba amb un ambient resclosit, tancat, gris, sense futur.

Interessants converses amb Fernando Pessoa ja mort i parlant amb ell des de l'"altra costat" de la vida.

Ricardo Reis, convencional, conservador i amb tots els prejudicis de la classe mitjana. Espectador crític, lúcid, però inactiu davant una societat miserable d'esperit i de mires curtes.

Inoblidable la descripció del peregrinatge de Ricardo Reis a Fàtima, no per conviccions religioses, sinó per tractar de retrobar a Marcenda, noia jove lisiada (amb un braç paralític) que sap ha anat a aquest lloc sagrat a instàncies del seu pare per veure si es produeix el miracle de la curació de la seva desgràcia.

Assistim a la gradual decadència física de Ricardo Reis fins a la seva mort, acompanyat de Fernando Pessoa, que l'espera per endur-se'l amb ell a l"altra banda".

Acabo de llegir aquest llibre editat per Alfaguara, Madrid, 1996.

Molt ben documentada l'època, que de tant en tant ens situa a l'actualitat.

El Capitán Alatriste ens entreté i ens fa seguir la seva vida de sicari amb simpatia perquè el món que li ha tocat de viure no és gens fàcil i s'ha de guanyar la vida de l'única manera que sap.

Havent estat soldat i retornat a la seva pàtria no té altra manera de viure que posar la seva espasa a disposició de qui millor li pagui la feina bruta que se l'hi encarrega.

AForça bé la història intrigant que ens planteja. Molt ben narrat. Té suspens.

És un escriptor que m'agrada molt.

Llibre d'Alfaguara, 1999, Madrid.

Història fantàstica de sabates que tenen vida i parlen sobre els peus que són els seus amos.

Amputat d'una cama que es fa fer massatges a la cama inexistent perquè aquesta li fa mal i li millora molt el dolor.

Vides dobles, vides tristes i grises dels personatges.

Assassinat d'un dels personatges que queda amagat sota el llit com quan era petit, que s'amagava sota el llit i observava la vida des d'allà, veient només cames i sabates.

Andrea, una noia de poble, de 18 anys, orfe, pobre, viatja a Barcelona a fer estudis de Filosofia i Lletres , a la Universitat de Barcelona, i entra viure a casa d'uns parents que tenen el pis al carrer Aribau.

Història ubicada a la postguerra civil espanyola, transmet al lector la misèria econòmica i moral d'una família benestant vinguda a menys, amb ínfules d'"haver estat", però sotmesa a una vida sense esperança, mancada de l'essencial, i amb una gana mai satisfeta. Lluita per la vida, moral de conveniència, maltractaments del marit a la dona amagats i acceptats per la família, masclisme a flor de pell.

L'Andrea es mou en l'ambient de la seva família com a testimoni mut dels conflictes interns entre els seus membres, tractant de no quedar influïda o tocada per tots ells, lluitant per mantenir-se independent econòmicament, amb una més que minsa pensió que rep com a orfe. Gana, fred, soletat, falta d'amor, l'ambient de la novel.la ens atrapa més i més i ens ofega, resultant-nos clautrofòbic, tufat i enrarit.

Primera amistat intensa amb Ena, una amiga de la Universitat, amb qui comparteix emocions jovenils, i que li descobreix altres tipus de vida, sense problemes econòmics, amb un aire fresc i amb expectatives davant la vida. La família de Ena obra a Andrea un altre món, al que ella no obstant no podrà accedir mai. Pons, un altre amic de la Universitat, que en principi s'enamora d'ella, li obre l'esperança d'un futur millor. L'Andrea, malgrat no estimar-lo copça que pot ser la seva solució per sortir del seu món miserable, i intenta mirar-lo amb els mateixos ulls dolços que ell té per a ella. La diferència de classe social entre ella i Pons li acabarà tancant aquesta possibilitat i fent-li adonar que no té cap escapatòria i que és del tot probable que es vegi abocada a una vida tan gris com la dels seus parents del carrer Aribau.

Editat per La Campana, Barcelona, 2002.

Malgrat que aquest llibre ha estat molt ben acollit per la crítica i figura ens els primers rangs de vendes com a literatura de ficció a mi no m'ha agradat.

El trobo ben narrat, original, sorprenent com a relat, però certes escenes m'han resultat força desagradables.

En definitiva se'm confirma que no m'agrada la ciència-ficció encara que evidentment és més que això doncs porta missatge implícit.

Havia sentit parlar de la Nadine Gordimer i aquest és el primer llibre que llegeixo d'aquesta autora.

L'autora sudafricanaens narra històries del seu país de l'època de l'apartheid, de la vida dels baas, dels boers i dels granjers blancs sudafricans contraposada a la vida dels seus treballadors negres, sense drets, miserables, bebedors de caps de setmana, sense cap perspectiva de futur. Esclaus, fills d'esclaus i pares d'esclaus.

Parla dels alts funcionaris dels programes de desenvolupament d'Àfrica, de la seva mentalitat, de la facilitat amb què aquesta gent es mou per Àfrica o per la Índia, problemes semblants, solucions temporals a situacions gairebé irreversibles.

No és fàcil de llegir. M'imagino que en anglès deu ser difícil tant per com representa que és el parlar dels negres com per une situacions i unes vides que ens són molt alienes.

Interessant novel.la situada al final de la Guerra Civil espanyola i començaments de la Segona Guerra Mundial.

Excel.lent descripció de personatges i ambients, vida burgesa oposada a la misèria dels treballadors, lluita obrera i resoluciò freda i sense contemplacions dels problemes que aquesta lluita genera a les clases dirigents de l'època. Pistolerisme i menyspreu dels reclams socials.

Dificultats de supervivència en um ambient laboral on presentar reivindicacions és sinònim d'apallissaments i assassinats per trencar possibles vagues.

Guanys desorbitats d'una empresa que ven armes i que es beneficia del desastre de la guerra i sentit de culpabilitat inexistent de les diferències socials.

Paternalisme i "bondat" de la burgesia sempre i quan el treballador accepti les condicions laborals que aquesta imposa.

La novel.la està escrita amb una intriga considerable i amb freqüents flash-backs. Històries paral.leles que al final completen un tot.

Aquest llibre està editat per Tusquets Editores, Barcelona, 1974

Vida a Sudàfrica. Apartheid. Homes de negocis de Johannesbourg que desitgen posseïr terra i trepitjar-la com a amos absoluts. Misèria i analfabitisme dels negres sudafricans, treballadors a canvi de gairebé no res. Paternalisme del blanc i humilitat no exempta de menyspreu i malvolença envers el dominador blanc.

Duresa extrema dels blancs i superioritat interioritzada de fa temps. Cap qüestionament pel que fa a la justícia de la situació, ans al contrari, menyspreu del blanc envers l'escassa intel.ligència dels negres i les poques ganes de treballar d'aquests. Condescendència envers l'ignorància dels negres i de les seves pobres vides, que no aspiren a altra cosa que a "robar" una mica a l'amo per anar fent la viu viu.

Incomprensió total entre uns i altres i separació brutal dels dos tipus de vida.

Assassinat final del conservador que cau en un parany, i mor sol, sense rebre cap ajut.

Curiós llibre del que se'n va fer una pel.lícula, que no he vist. A partir de la situació d'una jove francesa de 34 anys, casada, sense fills, i sense treball, sorgeix l'idea de la protagonista d'oferir-se com a lectora a domicili. Parteix de la premissa d'haver estudiat a la Universitat, encara que no va acabar els seus estudis, i de disposar d'una veu encisora que posa " a la venda " junt amb els seus encants personals.

Seguint els consells d'una seva amiga, posa un anunci en un diari oferint-se a llegir per gent que d'alguna manera necessita llegir a través d'algú altre ja sigui per minusvàlua física, per fer de "cangur lector" d'una nena de vuit anys (la mare superwoman de la qual no disposa de temps per tenir-ne cura), per desgast visual degut a la vellesa o per ajudar a un home de negocis a fer-se una "cultureta" que necessita en el món laboral on es mou, on queda bé d'estar al corrent des darrers esdeveniments literaris.

La lectora veu com darrera de cada personatge se li obre una porta de móns ben diferents, d'actituds diverses que esperen d'ella que sigui més que una simple lectora, que completi el buid que té cadascun dels personatges-clients. La feina que en un principi li resulta una distracció, un divertiment, s'acaba convertint en una font de problemes per a ella perquè acaba posant-se sense gairebé adonar-se en la pell dels altres, acceptant sense reaccionar les exigències i les necessitats vitals dels altres. És una fulla moguda pel vent fins al final del llibre on el que se li demana és ja tan forassanyat que fuig del darrer client, un vell magistrat i els seus amics, aficionats a la lectura dels llibres del Marquès de Sade...

M'ha agradat molt aquest relat que m'ha fet passar una molt bona estona de lectura. L'ironia i el manfutisme del protoganista jove són hilarants a vegades i divertits sempre. Tema molt actual i crítica despiatada dels okupes del cinema Roxy.

El Ramon de España té una pluma àgil, sap posar-se en el pensament i en les actituds d'un jove de 23 anys, de classe benestant, però que alhora que una mica "penco" i aprofitant-se de la sopa boba" de viure encara a casa dels pares, és crític de l'irremediable actitud romàntica d'esquerres del seu pare que, a darrera hora, intenta agafar el tren en marxa dels seus ideals de jovenut, sumant-se als okupes del Roxy, el lider dels quals és un cara dura i un barrut total, recobert d'una capa d'ideologia entre Jesucrist i Che Guevara. D'aquest "crida de la selva" de darrera hora, el pare de la història en surt ben mal parat i amb la camisa ben aixecada, doncs apart de quedar-se sense diners, perd de moment el seu prestigi com a periodista reconegut del diari "El Pogreso". Reflexió sobre el posicionament mental de la gent que volta els 50 / 60 anys avui dia i que en la seva joventut havien aspirat a canviar el món, a millorar-lo socialment i que sense adonar-se'm jan caigut en un còmode benestar i en un aburgesament, els més afortunats, i en un anar fent i somniar truites els que no han tingut tanta sort.

He llegit aquest llibre seguint les recomanacions de la Teresa Pàmies. N'havia tret la mpressió de que seria una lectura més àgil, amena i "instructiva", al voltant del fet de fer-se gran i de d’entrar en aquesta etapa darrera de la vida, armat amb les millors eines possibles. No ha estat així. L’autora ens parla de genis, de gent com Picasso, que van arribar a vells amb les seves capacitats creadores intactes i amb una gran força artística desenvolupada fins als darrers dies.

No és el que em pensava. No és ni de bon tros aplicable a la gent normal i corrent, que fa una vida senzilla de treball més o menys sense cap interés fora del que representa fer-lo amb la millor dedicació i responsabilitat. Quins són els estris quan parlem de gent comú, que no ha té unes capacitats innates especials pel que fa a la creativitat i la imaginació ? Per mi és fer trampes sempre que volem parlar de la vellesa i posem com exemple gent extraordinària, ja siguin pintors, músics o escriptors.

Aquí trobem a l'autora a Peking, i la veiem dels 4 als 7 anys, vivint en un ghetto on es troben tots els diplomàtics estrangers i les seves famílies durant la revolució cultural xinesa, sota el comandament de la Banda dels Quatre.
L'Amélie hi viu del 1972 al 1975 i ens explica la seva vida d'infant, jugant "a la guerra" amb els altres fills dels diplomàtics, de nacionalitats diverses i arrenglerats entre els "Aliats" i els "Alemanys de l'Est", que representen els dos bàndols del conflicte. Jocs de guerra de nens, però d'una remarcable crueltat i humiliació pels "vençuts".
També, l'autora ens parla del seu primer gran amor d'infància per una italianeta de la seva edat, d'una bellesa colpidora, conscient de l'admiració que desperta al seu pas. L'Elena, que així es diu aquesta bellesa, amb el seu desamor, la seva indiferència per tot el que no sigui ella mateixa, "ensenya" a l'Amélie el poder absolut amb el que regnen aquestes persones, convençudes com estan de què qui les estima se sotmetrà gustosament a les seves humiliacions i als seus capricis. Inutilitat de l'esforç perquè després d'haver provat fins a on pot arribar l'Amélie per "amor", l'Elena la menysprea, li gira l'esquena i continúa en la seva autoadmiració. Admirable descripció del primer desamor.

Interessant punt de vista d'una escriptora marroquina d'uns 58 anys que vol demostrar que des d'occident es parla de l'harem oriental i es mitifica d'alguna manera, presentant a les dones que hi són com a dones estàtiques, sense personalitat, sense lluites internes, assumint el seu paper passivament i que, tot sovint, pintors com Ingres i Matisse, que mai van visitar un harem, descriuen en la seva pintura com a odalisques núes, contemplant-se i deixant-se contemplar per l'ull extern.

Fatema diu que les dones d'un harem musulmà sempre van vestides, que mai se les veu despullades a no ser en un hamman (banys) on sí que es banyen dones i criatures (sense homes)totalmet nues formant part d'un rite de purificació i dedicació personal a la neteja del cos. També diu l'autora que és l'únic lloc on "cap home els dona ordres".

És falsa, segons Fatema, aquesta passivitat i manca de combativitat perquè sovint hi ha rivalitats entre elles per situar-se en primer lloc del favor de "l'amo" per obtenir-ne beneficis privats i alhora, moltes d'aquestes odalisques tenen una gran cultura tant humanística com musical que representa ressaltar per sobre de la majoria i aconseguir ser "partenaires" més atractives, ja que els homes rics que tenen harems s'estimen més dones que els distreguin no sexualment sinó també intel.lectualment. Fa un parel.lisme amb les geishes que no només havien de ser boniques sinó també cultes.

La troballa de la Fatema és que no només hi ha harems al món musulmà (prohibició de les dones a trepitjar l'espai públic) sinó que també es troben a Occident on pretesament la dona és lliure. L'harem occidental és la talla 40, és a dir, la violència que s'imposa a la dona perquè s'ajusti a una imatge, a una talla (que és en la realitat la d'una nena de 12 anys) a uns standards imposats pels homes, coaccions totes elles que els treuen la llibertat doncs és molt difícil, i per moltes dones impossible assolir aquests "ideals". Aquesta lluita per entrar en la "sabateta de la Ventafocs", deixa a moltes dones anorèxiques o defallides, sense energies per dedicar-se a objectius realment importants. A Occident s'ha equiparat la bellesa de la dona a la joventut, deixant a la resta al marge. Aquest violència és molt pitjor perquè no és "denunciable" i és subliminal., s'exerceix sobre la ment.

Acabo de llegir aquest llibre editat per Anagrama, Barcelona, 1998.

Història d'un retorn al poble després d'haver hagut de marxar a Amèrica a causa de la misèria i de les enraonies locals que envolten la vida de la mare de la protagonista.

Retrobament d'un amor de joventut.

Narració mancada d'interès per mi.

Editat per Anagrama, Barcelona, 1996.

Acabo de llegir aquest llibre editat per Anagrama, Barcelona, 1996, que no m'ha atret gaire. No és el tipus de literatura que m'agrada.

Novel.la epistolar entre un músic peruà, Juan Manuel Carpio, vingut de pelat a músic d'èxit i una noia de família benestant salvadorenya, Fernanda María (Tuya) al llarg de tota la seva joventut i maduresa. Encontres i desencontres, ménage à trois amb el marit d'ella, història política de El Salvador dels darrers anys (la novel.la és del 1999).

Fernanda María, educada en excel.lents col.legis europeus, total ignorant de la vida, en davallar socialment i econòmicament la seva família, s'ha de posar a treballar en el món editorial. Es casa, té dos fills. Enrique, fotògraf, marit maltractador i Fernanda, com a dona conservadora, educada per patir els mals humors i les borratxeres d'aquest. Malgrat ésser casada. Fernanda continua escrivint-se i trobant-se en el món amb Juan Manuel Carpio, que és el primer i únic amor de la seva vida.

Vida amorosa a través de les cartes que s'escriuen, Fernanda María i Juan Manuel no acaben vivint junts sinó cadascú continua la seva vida diferent i separada.

"Tener que pensar, ahora, al cabo de tantos, tantísimos años, que en el fondo fuimos mejores por carta" resumeix molt bé aquesta novel.la.

Llibre editat per Edicions Destino, 1991, Barcelona, té el Premi Josep Pla 1991.

M'ha agradat moltísim la visió que té el Xavier Rubert de Ventós sobre els parlamentaris en general i sobre ell mateix en el període en que en va ser un d'ells. A estones divertidíssim el seu punt de vista sobre la ineficàcia i escassa formació intel.lectual d'aquesta "professió", necessària alhora i ben sovint inútil pel que fa a les escasses possibilitats de dur a terme qualsevol projecte que impliqui uns recursos econòmics inexistents. Avorriment i cansament de la xerrameca parlamentària: polítics que poden parlar hores sense dir res en absolut.

Impressió de l'autor de sentir-se en el Parlament com un pop dins d'un garatge, sorpresa de la resta del polítics de veure un intel.lectual entre ells, que l'accepten no com a un polític que té coses a dir sinó com a un avis rara acceptada però que no s'ha d'agafar seriosament perquè no és un d'ells.

El "què hi fas tu aquí ?" però també el "tu, que ets un intel.lectual, a veure què hi diries aquí?", com si pogués donar la solució que els altres no tenen.

Corporativisme, com en totes les professions, però també trabetes entre ells. Qüestionament dels viatges oficials dels parlamentaris que tenen la catifa vermella posada i veuen la realitat dels països que visiten amb les ulleres que el protocol de torn els hi posa.

Perplexitat de l'autor quan escolta discursos inacabables, plens d'errades històriques i cites de clàssics equivocades, cinisme davant d'uns homes i unes dones que volen fer creure que duen les regnes del Govern i han de fer decisions gairebé a fosques.

Parlamentaris i polítics òbviament necessaris però amb dubtoses capacitats i possibilitats reals de poder fer les coses ben fetes. Ambicions personals sovint, ambicions de poder sempre.

Història humorística i molt enginyosa de Bryce Echenique. M'encanta la seva ironia, el joc de paraules i la seva gran imaginació. Divertidíssima la història paralel.la dels dos germans arribistes, Raúl i Arturo, companys de l'estudiant, Carlitos Alegre, protagonista principal de 17 anys, junt amb la seva estimada, Natalia de Larrea, de trenta cinc anys.

Bryce Echenique descriu molt bé l'ambient social de la Lima de la gent benestant del segle passat, els seus hàbits, la seva consciència de classe, i ho contraposa a la penúria dels germans Arturo i Raúl Céspedes Salinas, fills d'un `metge dermatòleg, la mort prematura del qual arrossega la seva família a una davallada social, obliga la seva vídua a posar-se a treballar i fa que els seus fills, els citats germans, se les emprenguin a fer maquinacions infructuoses per tractar de pujar en l'escala social.

Final inesperat quan, després d'una història d'amor passional entre Carlitos i Natàlia, Natàlia acaba odiant el seu amant de tants anys, perquè no suporta més el seu despiste, el seu acontentament amb tot, sense qüestionar-se res ni criticar mai res, el seu "manfutisme" congènit i el seu no enterar-se de la "pel.lícula", aquesta seva manera de ser sempre nen. Natàlia es veu gran, comença a perdre la seva gran bellesa i el seu atractiu sexual, i a sentir-se gelosa al costat de Carlitos Alegre que, encara que ja té els seus trenta tres anys, i malgrat haver arribat a ser un dermatòleg reputat, com el seu pare, no ha canviat gens ni mica i continua essent el mateix noiet de disset anys que la Natàlia va conèixer. Quan Natàlia, en un atac de còlera davant del que li està explicant el seu amant, que a ella no li interessa gens ni mica, el fa tirar escales avall i Carlitos va a parar a l'hospital. Allí l'està esperant "de tota la vida" Melanie Vélez Sarsfield, filla de casa bona, lletgeta, que Carlitos va conèixer quan tenia disset anys i que l'ha estat esperant fins ara.

Inquietant narració de tres amics situats en la Barcelona d'avui dia. Fracassos personals i laborals en una societat desidealitzada, buida de valors, i acontentant-se només amb fútbol, consum i TV-escombreries.

Ramón de España sitúa les seves històries en el món laboral que millor deux conèixer, el periodisme.

Els tres protagonistes són tres homes, amics de joventut: Óscar, redactor en cap de "El Progreso", el millor situat laboralment parlant, amb aspiracions totalment crematístiques, només preocupat per l'apariència, preocupació que comparteix amb la seva dona, addicte a la perruqueria, als liftings, a la moda. Tenen dues filles petites que només miren TV i que pràcticament no tenen cap contacte amb el pare que es passa el dia fora de casa.

El seu amic Fèlix, es malguanya la vida dibuixant còmics passats de moda. Físicament mal dotat, el "gordito" de la classe, que en seus anys escolars pateix l'escarni i les burles dels seus companys, amargat i econòmicament sota mínims.

Comparteix amb l'Óscar el seu odi al fútbol i a tots els "hinchas" i aquest odi el dur a cometre tres crims "anti-futboleros" amb l'ajut d'una pistola que li cau a les mans per pura casualitat.

Diego, el tercer personatge de la història, policia establert a Barcelona després d'haver perdut a la seva dona i al seu fill al país basc, en un atentat d'ETA. Solitari, violent ell també, es consola de la seva greu pèrdua personal, viatjant els caps de setmana a Bilbao, on amb el seu sogre es dedica a apallissar abertzales, per tornar "diente por diente". Diego trobarà al final a la Mireai, veïna seva de replà, dona maltractada, separada, amb un fill, i establirà amb ella un lligam que treurà als dos de la seva desesperant solitud.

Novel.la trista, desperançada, amarga. Deixa mal gust a la boca.