mercenades

Made in China. El despertar social, político y cultural de la China contemporánea, de Manel Ollé. Destino, Barcelona, 2005.

Extensiu retrat de la Xina d'avui dia, de les seves llums i les seves ombres, del peculiar règim polític vigent que està en una línia neoliberal pel que fa a l'economia però conserva el poder autoritari absolut, que juga amb les tecnologies modernes per fer-se autopropaganda alhora que controla aquestes mateixes tecnologies perquè la societat no se'n serveixi "indegudament". Un règim que està amatent a fer créixer el país econòmicament però el mantè rígidament lligat pel que fa a llibertats d'expressió i de comunicació, a llibertats creatives i de pensament.

Interessant reflexió sobre la mentalitat dels governants xinesos des del darrer emperador, passant per Mao Zedong i fins avui dia, que d'ençà Deng Xiaping sembla que van començar a obrir la mà però que continuen donant garrotades així que sorgeixen dissidents o pensaments "no únics". Contrast entre el favoritisme envers les societats urbanites (Beijing, Xanghai) i el menyspreu i desinterés envers el món rural que es veu obligat a emigrar cap a les zones afavorides, malgrat les penalitats i penalitzacions a que es veuen sotmesos els qui s'atreveixen a anar a cercar feina a les ciutas costaneres.

Llibre de gran abast, que analitza tots els aspectes de la Xina actual (culturals, econòmics, polítics) i que sens dubte ha de ser llegit més d'una vegada per arribar a copçar la complexitat d'aquest país d'una grandària gairebé mentalment inassolible pels occidentals.

La ciencia de la SALUD. Mis consejos para una vida sana. Con la colaboración de Josep Corbella. Edit. Planeta, Barcelona, 2006.

El Dr. Fuster ens dóna uns consells que no ens encotillen en una fèrria disciplina per "fer salud" que és el que s'acostuma a llegir quan s'obren les pàgines d'un llibre o d'una revista dedicats a aquests temes. Són consells gens difícils de seguir, sempre és clar que se n'agafi la disciplina mental de seguir-los. No són però en cap moment impossibles d'aplicar. Pel que fa al menjar, no ens obliga a prescindir o a suprimir, sinó a reduir. El mateix pel que fa a les begudes alcohòliques.

Ens recorda que estem a la societat de la superabundància i que hem d'aprendre a controlar no els aliments que mengem sinó les quantitats del que mengem. Hem d'aprendre a fer exercici però no cal anar a un gimnàs sinó mentalitzar-nos a anar més a peu i menys en cotxe, a pujar uns quants graons i menys l'ascensor. Hem d'aprendre a valorar la vida que fem, l'stress innecessari i a limitar o eliminar potser les "necessitats" del tot prescindibles que obliguem molta gent a treballar més del compte per fer-hi front.

Resumint, un llibre agradable de llegir, que no ens renya, no ens castiga i ens dóna unes pautes de conducte per arribar a una vellesa en les millors condicions possibles en el que està al nostre abast.

ANYS DE PLENITUD, Memòries d'un cirugià (segona part), de Moisès Broggi. Edicions 62, Barcelona, 2005

Home profundament humà, amb una gran capacitat d'amor i fidelitat per als seus amics i familiars al llarg de tota la seva vida, que és plena d'aconteixements històrics i vitals que ha conegut de primera mà. Intensa dedicació professional, que després de múltiples vicissitudes ha estat reconeguda per a tothom. Home d'èxit en el camp de la cirúrgia general, que va viure des de les primeres etapes d'aquesta especialitat fins ben entrats els seus anys 80. Per damunt de tot, un gran humanista, amb una visió molt clara de la història i àmpliament comprensiva dels homes i les barbaritats que es van cometre en la nostra Guerra Civil, per ambdues parts.

En Broggi es fa estimar en les seves memòries i hom lamenta no haver tingut el privilegi i l'honor d'haver-lo conegut personalment. Personalitat neta i clara, les seves memòries ens fan pensar en tots els problemes que sempre se li han presentat a la humanitat, gens fàcils de resoldre, però sempre ens deixa un component d'optimisme que ens allegeugereix dels terribles aconteixements que ens explica.

Molt interessant la història dels avenços de la medicina en el dilatat temps de la seva pràctica mèdica i la informació que ens dona sobre les mancances sanitàries i curatives de què disposaven els metges militars durant les guerres del segle XIX i els avenços que es van anar assolint.

Broggi, gran amic dels seus amics, reconeixedor total dels mèrits dels altres i molt humil envers els propis, malgrat el gran cirurgià que va ser.

Editorial Anagrama, Barcelona, 2004, Traducción Antonio-Promoteo Moya, 320 pàgines.
Interessant reflexió sobre el paper dels intel.lectuals en front del comunisme a Rússia i les barbaritats que es van cometre durant el període de l'stalinisme. El pare de l'autor, Kingsley Amis va apoiar Stalin durant quinze anys, igual que ho van fer molts intel.lectuals, sense qüestionar ni esbrinar la realitat que estava tenint lloc de pràctiques brutals de depuracions, assassinats, gents enviades als gulags, judicis de 20 minuts, humiliacions i abjeccions per finalment eliminar 20 milions de persones a Rússia.

Ànsia de sang de Stalin que no va aturar-se davant de res i que va aconseguir establir a Rússia, des de la seva pujada al poder fins a la seva mort, un règim de terror, de delacions i de ruina total del país.

Editorial Empúries, Barcelona, 2005, 159 pàgines.
Repàs de les discriminacions que encara continuen patint les dones en la nostra societat. Interessant comentari sobre com s'anomena en els medis l'home que mata la seva parella: company sentimental. És curiós com s'accepta una incongruència tan flagrant.

Inèrcia dels costums i dificultat per combatre'ls. És un llibre escrit ara per recordar-nos que el feminisme, se'n vulgui dir aixì o desmarcar-se'n, encara té sentit perquè hi ha molt a resoldre i a combatre per part de les dones: Església, món empresarial, mitjans de comunicació, tots amb un pes específic molt important i amb una mentalitat molt poc o gens evolucionada, en el fons i en la forma.Pressió social sobre les dones perquè s'encaixin dins del paper que sempre els ha estat assignat.

Nous problemes pel fet de què la dona, malgat tot, ha sabut evolucionar i amb la seva incorporació al treball, s'han destapat un seguit de problemes socials, difícils o impossibles de cobrir per manca de mitjans econòmics dels governs.

Las intermitencias de la muerte, de José Saramago, traduït per Pilar del Río, editat per Alfaguara, Madrid, 2005. Terrible possibilitat de no que l'home vagi envellint, emmalaltint, patint accidents físics de tota mena, però mai no mori. La mort de "festa total", de braços plegats. Decisió d¡aquesta a manera de juguesca, de no matar. Conseqüències socials i econòmiques realment desastroses que sorgeixen brutalment després de celebrar amb gran alegria que, per fi, la humanitat és eterna i ja no ha de patir per aquesta espasa de Damòcles que tots tenim sobre nosaltres i que, tard o d'hora, ens abat.

Inutilitat aleshores de les religions, de la filosofia, l'existència de les quals està vinculada a la mort, amb la inexistència de la qual, s'anul.la la seva raó de ser.

Segona juguesca de la mort en decidir de tornar a matar però aquest cop provocant en l'home un efecte encara més terrible: l'avís per escrit de la pròpia mort amb una setmana d'antelació, per donar-nos "temps" per arreglar els nostres assumptes terrenals i acomiadar-nos de parents i amics.

La mort representada com una dona que parla amb la seva arma letal, la "guadaña", que escriu les cartes-preavís de mort, en paper violeta i que fa arribar als destinataris per correu especial.

Samarago, irònic, imaginatiu com sempre, creador de situacions inimaginables i que ens fan reflexionar profundament.

Llibre d'Edicions La Campana, Col.lecció Obertures, 17, dirigida per Salvador Cardús, Barcelona, traduït per Ramon Folch i Camarasa, Barcelona, 2005, 240 pàgines. Excel.lent anàlisi de les emocions i seudoemocions de l'home d'avui dia. De la necessitat d'anar més enllà del raonable en la recerca del risc que procura una emoció forta immediata però que tan bon punt superat ens deixa buids. De l'oblit de l'home modern de cultivar i enriquir els sentiments que ens procuren pau i tranquil.litat interiors. Impossibilitat de contemplació relaxada de la natura, sense veura-la com un repte esportiu a vèncer, sinó com un paisatge a admirar i fer-nos sentir.

Proposta de ser i retrobar la sensibilitar perduda, d'escoltar la nostra veu interior, de conrear l'art de sentir. Homo sentiens.

Aquest llibre està editat per ALFAGUARA, Madrid, 2004, i traduït per Pilar del Río que és l'esposa de l'autor.

La novel.la reprén "Ensayo sobre la ceguera" sobre tot en la protagonista principal, la dona del metge que no es torna cega i que ajuda a sobreviure el grup que està al seu voltant en aquells terribles moments en què tota la població ha quedat sense veure-hi.

"Ensayo sobre la lucidez" és la reacció del 83 % de la població de Lisboa que, en el dia de les eleccions, decideix votar en blanc, individualment, i sense que formi part de cap campanya orquestrada per ningú. És el resultat d'una gent farta i desencisada amb els seus polítics i que arriba unànimament a la conclusió que cap dels tres partits polítics del moment (pdd=partido de derecha, pdm=partido del medio, pdi=partido de izquierda) representen en res els seus interessos ni les seves preocupacions.

Aquesta majoria de vot en blanc dur als governants a tractar-la com a ciutadans sediciosos i a cercar el "culpable" d'aquesta insurrecció popular que vol enderrocar el sistema democràtic amb el seu "comportament incívic". Aquesta és la reacció dels polítics que veuen perillar la seva feina i que faran els impossibles per carregar el mort a la dona del metge de "Ensayo sobre la ceguera", basant-se en el fet que casualment en aquells tràgics moments va ser l'única que no va quedar cega i, per tant, és sospitosa de ser la instigadora d'aquesta rebel.lió dels votants.

Reacció rebel final del comissari encarregat de trobar proves per inculpar a la dona del metge, fart ell també de rebre ordres de dalt saltant-se sense cap mirament ni escrúpol el més mínim fre polític i moral per tal de trobar el cap de turc de la suposada sedició.

Llibre editat per Edicions 62, Barcelona, 1997, traduït per Víctor Martínez-Gil.

Magnífic llibre de Saramago. Excel.lents descripcions d'època (1935) i de la ciutat de Lisboa en els anys de la dictadura de Salazar.

Ricardo Reis, metge, després d'haver passat anys al Brasil, torna a Lisboa, on es troba amb un ambient resclosit, tancat, gris, sense futur.

Interessants converses amb Fernando Pessoa ja mort i parlant amb ell des de l'"altra costat" de la vida.

Ricardo Reis, convencional, conservador i amb tots els prejudicis de la classe mitjana. Espectador crític, lúcid, però inactiu davant una societat miserable d'esperit i de mires curtes.

Inoblidable la descripció del peregrinatge de Ricardo Reis a Fàtima, no per conviccions religioses, sinó per tractar de retrobar a Marcenda, noia jove lisiada (amb un braç paralític) que sap ha anat a aquest lloc sagrat a instàncies del seu pare per veure si es produeix el miracle de la curació de la seva desgràcia.

Assistim a la gradual decadència física de Ricardo Reis fins a la seva mort, acompanyat de Fernando Pessoa, que l'espera per endur-se'l amb ell a l"altra banda".

Acabo de llegir aquest llibre editat per Alfaguara, Madrid, 1996.

Molt ben documentada l'època, que de tant en tant ens situa a l'actualitat.

El Capitán Alatriste ens entreté i ens fa seguir la seva vida de sicari amb simpatia perquè el món que li ha tocat de viure no és gens fàcil i s'ha de guanyar la vida de l'única manera que sap.

Havent estat soldat i retornat a la seva pàtria no té altra manera de viure que posar la seva espasa a disposició de qui millor li pagui la feina bruta que se l'hi encarrega.

AForça bé la història intrigant que ens planteja. Molt ben narrat. Té suspens.

És un escriptor que m'agrada molt.

Llibre d'Alfaguara, 1999, Madrid.

Història fantàstica de sabates que tenen vida i parlen sobre els peus que són els seus amos.

Amputat d'una cama que es fa fer massatges a la cama inexistent perquè aquesta li fa mal i li millora molt el dolor.

Vides dobles, vides tristes i grises dels personatges.

Assassinat d'un dels personatges que queda amagat sota el llit com quan era petit, que s'amagava sota el llit i observava la vida des d'allà, veient només cames i sabates.

Andrea, una noia de poble, de 18 anys, orfe, pobre, viatja a Barcelona a fer estudis de Filosofia i Lletres , a la Universitat de Barcelona, i entra viure a casa d'uns parents que tenen el pis al carrer Aribau.

Història ubicada a la postguerra civil espanyola, transmet al lector la misèria econòmica i moral d'una família benestant vinguda a menys, amb ínfules d'"haver estat", però sotmesa a una vida sense esperança, mancada de l'essencial, i amb una gana mai satisfeta. Lluita per la vida, moral de conveniència, maltractaments del marit a la dona amagats i acceptats per la família, masclisme a flor de pell.

L'Andrea es mou en l'ambient de la seva família com a testimoni mut dels conflictes interns entre els seus membres, tractant de no quedar influïda o tocada per tots ells, lluitant per mantenir-se independent econòmicament, amb una més que minsa pensió que rep com a orfe. Gana, fred, soletat, falta d'amor, l'ambient de la novel.la ens atrapa més i més i ens ofega, resultant-nos clautrofòbic, tufat i enrarit.

Primera amistat intensa amb Ena, una amiga de la Universitat, amb qui comparteix emocions jovenils, i que li descobreix altres tipus de vida, sense problemes econòmics, amb un aire fresc i amb expectatives davant la vida. La família de Ena obra a Andrea un altre món, al que ella no obstant no podrà accedir mai. Pons, un altre amic de la Universitat, que en principi s'enamora d'ella, li obre l'esperança d'un futur millor. L'Andrea, malgrat no estimar-lo copça que pot ser la seva solució per sortir del seu món miserable, i intenta mirar-lo amb els mateixos ulls dolços que ell té per a ella. La diferència de classe social entre ella i Pons li acabarà tancant aquesta possibilitat i fent-li adonar que no té cap escapatòria i que és del tot probable que es vegi abocada a una vida tan gris com la dels seus parents del carrer Aribau.

Editat per La Campana, Barcelona, 2002.

Malgrat que aquest llibre ha estat molt ben acollit per la crítica i figura ens els primers rangs de vendes com a literatura de ficció a mi no m'ha agradat.

El trobo ben narrat, original, sorprenent com a relat, però certes escenes m'han resultat força desagradables.

En definitiva se'm confirma que no m'agrada la ciència-ficció encara que evidentment és més que això doncs porta missatge implícit.

Havia sentit parlar de la Nadine Gordimer i aquest és el primer llibre que llegeixo d'aquesta autora.

L'autora sudafricanaens narra històries del seu país de l'època de l'apartheid, de la vida dels baas, dels boers i dels granjers blancs sudafricans contraposada a la vida dels seus treballadors negres, sense drets, miserables, bebedors de caps de setmana, sense cap perspectiva de futur. Esclaus, fills d'esclaus i pares d'esclaus.

Parla dels alts funcionaris dels programes de desenvolupament d'Àfrica, de la seva mentalitat, de la facilitat amb què aquesta gent es mou per Àfrica o per la Índia, problemes semblants, solucions temporals a situacions gairebé irreversibles.

No és fàcil de llegir. M'imagino que en anglès deu ser difícil tant per com representa que és el parlar dels negres com per une situacions i unes vides que ens són molt alienes.

Interessant novel.la situada al final de la Guerra Civil espanyola i començaments de la Segona Guerra Mundial.

Excel.lent descripció de personatges i ambients, vida burgesa oposada a la misèria dels treballadors, lluita obrera i resoluciò freda i sense contemplacions dels problemes que aquesta lluita genera a les clases dirigents de l'època. Pistolerisme i menyspreu dels reclams socials.

Dificultats de supervivència en um ambient laboral on presentar reivindicacions és sinònim d'apallissaments i assassinats per trencar possibles vagues.

Guanys desorbitats d'una empresa que ven armes i que es beneficia del desastre de la guerra i sentit de culpabilitat inexistent de les diferències socials.

Paternalisme i "bondat" de la burgesia sempre i quan el treballador accepti les condicions laborals que aquesta imposa.

La novel.la està escrita amb una intriga considerable i amb freqüents flash-backs. Històries paral.leles que al final completen un tot.

Aquest llibre està editat per Tusquets Editores, Barcelona, 1974

Vida a Sudàfrica. Apartheid. Homes de negocis de Johannesbourg que desitgen posseïr terra i trepitjar-la com a amos absoluts. Misèria i analfabitisme dels negres sudafricans, treballadors a canvi de gairebé no res. Paternalisme del blanc i humilitat no exempta de menyspreu i malvolença envers el dominador blanc.

Duresa extrema dels blancs i superioritat interioritzada de fa temps. Cap qüestionament pel que fa a la justícia de la situació, ans al contrari, menyspreu del blanc envers l'escassa intel.ligència dels negres i les poques ganes de treballar d'aquests. Condescendència envers l'ignorància dels negres i de les seves pobres vides, que no aspiren a altra cosa que a "robar" una mica a l'amo per anar fent la viu viu.

Incomprensió total entre uns i altres i separació brutal dels dos tipus de vida.

Assassinat final del conservador que cau en un parany, i mor sol, sense rebre cap ajut.

Curiós llibre del que se'n va fer una pel.lícula, que no he vist. A partir de la situació d'una jove francesa de 34 anys, casada, sense fills, i sense treball, sorgeix l'idea de la protagonista d'oferir-se com a lectora a domicili. Parteix de la premissa d'haver estudiat a la Universitat, encara que no va acabar els seus estudis, i de disposar d'una veu encisora que posa " a la venda " junt amb els seus encants personals.

Seguint els consells d'una seva amiga, posa un anunci en un diari oferint-se a llegir per gent que d'alguna manera necessita llegir a través d'algú altre ja sigui per minusvàlua física, per fer de "cangur lector" d'una nena de vuit anys (la mare superwoman de la qual no disposa de temps per tenir-ne cura), per desgast visual degut a la vellesa o per ajudar a un home de negocis a fer-se una "cultureta" que necessita en el món laboral on es mou, on queda bé d'estar al corrent des darrers esdeveniments literaris.

La lectora veu com darrera de cada personatge se li obre una porta de móns ben diferents, d'actituds diverses que esperen d'ella que sigui més que una simple lectora, que completi el buid que té cadascun dels personatges-clients. La feina que en un principi li resulta una distracció, un divertiment, s'acaba convertint en una font de problemes per a ella perquè acaba posant-se sense gairebé adonar-se en la pell dels altres, acceptant sense reaccionar les exigències i les necessitats vitals dels altres. És una fulla moguda pel vent fins al final del llibre on el que se li demana és ja tan forassanyat que fuig del darrer client, un vell magistrat i els seus amics, aficionats a la lectura dels llibres del Marquès de Sade...

M'ha agradat molt aquest relat que m'ha fet passar una molt bona estona de lectura. L'ironia i el manfutisme del protoganista jove són hilarants a vegades i divertits sempre. Tema molt actual i crítica despiatada dels okupes del cinema Roxy.

El Ramon de España té una pluma àgil, sap posar-se en el pensament i en les actituds d'un jove de 23 anys, de classe benestant, però que alhora que una mica "penco" i aprofitant-se de la sopa boba" de viure encara a casa dels pares, és crític de l'irremediable actitud romàntica d'esquerres del seu pare que, a darrera hora, intenta agafar el tren en marxa dels seus ideals de jovenut, sumant-se als okupes del Roxy, el lider dels quals és un cara dura i un barrut total, recobert d'una capa d'ideologia entre Jesucrist i Che Guevara. D'aquest "crida de la selva" de darrera hora, el pare de la història en surt ben mal parat i amb la camisa ben aixecada, doncs apart de quedar-se sense diners, perd de moment el seu prestigi com a periodista reconegut del diari "El Pogreso". Reflexió sobre el posicionament mental de la gent que volta els 50 / 60 anys avui dia i que en la seva joventut havien aspirat a canviar el món, a millorar-lo socialment i que sense adonar-se'm jan caigut en un còmode benestar i en un aburgesament, els més afortunats, i en un anar fent i somniar truites els que no han tingut tanta sort.

He llegit aquest llibre seguint les recomanacions de la Teresa Pàmies. N'havia tret la mpressió de que seria una lectura més àgil, amena i "instructiva", al voltant del fet de fer-se gran i de d’entrar en aquesta etapa darrera de la vida, armat amb les millors eines possibles. No ha estat així. L’autora ens parla de genis, de gent com Picasso, que van arribar a vells amb les seves capacitats creadores intactes i amb una gran força artística desenvolupada fins als darrers dies.

No és el que em pensava. No és ni de bon tros aplicable a la gent normal i corrent, que fa una vida senzilla de treball més o menys sense cap interés fora del que representa fer-lo amb la millor dedicació i responsabilitat. Quins són els estris quan parlem de gent comú, que no ha té unes capacitats innates especials pel que fa a la creativitat i la imaginació ? Per mi és fer trampes sempre que volem parlar de la vellesa i posem com exemple gent extraordinària, ja siguin pintors, músics o escriptors.