mercenades

Editat per Alfaguara, Madrid 2006. 523 pàgines.

Volpi és un escriptor difícil. La seva literatura està carregada de molta informació científica, que no és lleu d’empassar pels profans. Fa un repàs dels esdeveniments més importants des del darrer segle fins a l’actualitat, enllaçant tres històries de dones de països i edats diferents que acaben convergint en una mateixa història. Són dones valentes, decidides, cadascuna des del seu angle ideològic: comunista, ecologista, mondialista, cadascuna amb el seu desenvolupament vital. Totes tres però amb una relació amb la parella conflictiva.

Volpi és molt critic amb la globalització, amb el “progrés” que ens duu a la malmesa del medi ambient i a les cada cop més depauparades societats degut a l’afany del capital que es concreta en una èlite superadinerada i amb molt de poder i unes masses sense veu ni vot donat que la democràcia queda anul.lada pels superpoders (FMI, OCDE, Banc Mundial, etc.).

Editat per FAYARD, Febrer 2000. 223 pàgines.

Llibre antiglobalització però promundialització. Viviane Forrester entén que la mundialització és inevitable i no negativa alhora que equipara la globalització a la política ultraliberal actual (pensament únic), que anul.la el poder dels polítics i actúa de manera invisible però contundent i gens democràtica a través d’institucions com el Banc Mundial, el FMI, l’OMC...no elegides democràticament.

Forrester critica les polítiques empresarials de reestructuracions, deslocalitzacions i fluxos transnacionals de diners tot emparat sota el nom de “competitivitat”. Creu que avui dia no és tan important per a una empresa el producte que fabrica com l’especulació que fa amb els diners i els beneficis, jugant a borsa en inversions d’alt risc que pot assumir tot i que en moments donats es puguin donar pèrdues puntuals.

Els grans capitals sense pàtria es mouen invisiblement, sense donar explicacions a ningú. Les empreses que acomiaden gent no són ja les que tenen pèrdues sinó les que tenen grans beneficis però encara els volen incrementar. La Borsa premia les empreses que acomiaden quantitats innombrables de treballadors i es considera que s’ha de tenir content l’accionista donant-li cada cop més.

Ja no compta el valor treball i malgrat que els empresaris diuen que creen riquesa i llocs de treball i s’aprofiten sense cap escrúpol de les subvencions estatals que reben per aquesta finalitat, no és així, s’embuixaquen els diners però no hi ha creació de llocs de treball. Els va bé continuar amb el joc de les xifres d’atur per tenir aporoguits els treballadors. En realitat l’atur no es resoldrà mai i és molt més alt del que es reconeix oficialment perquè els treballadors amb treballs de mitja jornada, mal pagats, a hores, a dies, etc., etc., no compten com aturats però són working poor, una classe nova: aquells que malgrat treballar, no guanyen prou per viure dignament, comprar-se un pis o tenir família.

Viviane Forrester diu que aquest ultraliberalisme s’ha anat instal.lant en el curs dels anys sense que ningú se n’hagi apercebut, està fent el que li plau, ens manega a tots a la seva voluntat, és una dictadura que no es veu però que està molt ben instal.lada i que l’únic interés que té és fer diners, que queden acumulats en un club d’èlite molt reduït que cada cop més amuntega uns benefics exorbitants deixant molles per la societat.

El panorama és inquietant però encara es pot fer oposició a aquest ultraliberalisme si la gent pren consciència d’aquesta dictadura i no es deixa manipular d’una manera tan brutal.

Interessant el llibre de Forrester, fa pensar i entendre el món econòmic i laboral d’avui dia.

Traduït per Agata Orzeszek i Roberto Mansberger Amorós. Editorial Anagrama, Barcelona 1989. 202 pàgines.

Com sempre, aquest llibre de Kapuscinski es llegeix amb gran interés. Ens parla d’Etiòpia i, en particular de Haile Selassie i del seu estil de govern. Autocràtic, sibil.lí, dominant la psicologia humana, gairebé il.letrat, amb una memòria que li permetia no escriure mai res i recordant-se fil per randa de tot i de tots, dels privilegis quan els atorgava i a qui, i quan els treia i a qui.

Retrat d’un home que es creu Déu, que fa tots els papers de l’auca, té la mà trencada en escoltar intensament tot el que es diu, tot i no parlant gaire o gairebé mai i d’una manera inintel.ligible, el que li permetia dir “donde dije digo, dije Diego”. Petit d’estatura, preocupat pel protocol, per la litúrgia del poder, navegant sempre per damunt de tot i de tots, amb una aparença externa de “progre” però medieval en la seva manera de governar.

Kapucinski fa un retrat de l’autòcrata per excel.lència : Haile Selassie. Recolzat per occident perquè va aturar a Mussolini i se sabia vendre molt bé fora del seu país, amagant-ne la realitat. Una misèria absoluta i població morta literalment de gana, mentre ell tenia dòlars sota les alfombres del seu palau i diners en comptes a Suïssa.

Tenia un gran carisme i unes grans dots de persuasió. Era afable i amable i sempre se les componia per culpar els seus ministres quan ell apretava massa els seus súbdits i en resultava descontentament. Sempre eren els seus dignataris que no l’havien entès, que havien fet el que ell no havia dit. Per contre, si hi havia algún encert, sempre era seu.

Fabulós llibre “El Emperador” per entendre com funcionava mentalment Haile Selassie. Fins al final de la seva vida, va sempre conservar “l’aire” bondadós i afable, fent la impressió del governant que escolta i comprén tot el que se li explica, però essent un tirà fins al final. Un personatge inimitable perquè no es coneix cap altre autòcrata amb una capacitat de dissimulació i engany tana alta.

Traduït per Libertad Aguilera i Gabriel Dols. Editat per Ediciones Salamandra, Barcelona 2006, 284 pàgines.

Històries entrellaçades sobre la gent menuda, que es desenvolupen en un carrer de típiques cases adosades angleses. McGregor ens parla de la vida quotidiana de la gent del carrer, amb les alegries, preocupacions i tragèdies de diferents cases. Són les persones que no fan història. Som tots nosaltres. Llibre ben escrit, amb un interés mitjà.

Cartas a mi madre, de Sylvua Plath. Traducció de Montserrat Abelló i Mireia Bofill. Pròleg d'Ana María Moix. Editat per Grijalbo, Barcelona 1989. 402 pàgines.


Aquestes cartes a la seva mare, que constitueixen un diari de la seva vida. Meravellosament ben escrites, ens mostre una Sylvia destacament Intel.ligent i amb unes gran ganes i entusiasme per viure.

Espontània, alegre, vulnerable alhora, s’hi veuen els seus daltabaixos d’humor. Amb una enorme capacitat de treball, feliç amb el poeta, Hughes, amb el que es va casar, es va ensorrar quan aquest la va abandonar amb els seus dos fills, deixant-la amb pocs recursos econòmics i amb molt baixa estima personal.

El llibre ens ajuda molt a conèixer la personalitat de la Sylvia Plath, a admirar-la per la seva gran capacitat de treball i per la seva destacada vàlua com a persona i com a poeta. També hi veiem el reflex d’una mare i una família molt units, que la van ajudar molt però arribat un punt no van poder fer res.

M’ha agradat molt llegir i conèixer a la Sylvia Plath a través de “Cartas a mi madre” encara que no sóc una entusiasta de la poesia, que no m’és gens fácil d’entendre.

El pecho, de Philip Roth. Traduït per Jordi Fibla. Editat per Mondadori, Barcelona 2006. 93 pàgines.

Philip Roth ens explica una història d’un personatge, professor de literatura, home de 1,80 d’alçada, que es converteix en un enorme pit, a semblanza de com Gregor Samsa es converteix en un escarabat.

Roth escriu molt bé, amb molta lleugeressa i a vegades ens fa somriure, però la història a mi em resulta un pèl desagradosa, la realitat vista des de l’interioritat d’un enorme pit que té sentiments, sexualitat i es fa entendre amb l’exterior. Objecte de curiositat, aquesta monstruisitat no desperta cap escarafall sinó a molt estirar, provoca el riure en algun visitant.

Libre que es llegeix en una hora, sense més.

Traducció de Monika Zgustová. Edicions Destino, col.lecció L'Àncora. Barcelona 1986. 331 pàgines.

Aquesta novel.la ens parla de la dificultat d’estimar i de ser estimat tal com hom espera i voldria. Desencontre d’homes i dones, història que es desenvolupa en el rerefons de l’invasió soviètica de Praga. Desarrelament personal i humà, inconsistència de les relacions humanes.

Milan Kundera, militant comunista fins al 1967, es va exiliar arran de l’invasió del seu país i es va donar de baixa de PPC, desil.lusionat amb la política de la URSS i la seva repressió de la demanda de llibertats democràtiques per part de Txèquia. El seu llibre respira aquest ambient de desencís i desesperanza davant el futur.

El arte de la estratagema, de Giorgio Nardone. Títol original Cavalcare la propria tigre. Traducció Juan Carlos Gentile Vitale. Editat per R.B.A., Barcelona 2004. 108 pàgines.

Interessant llibre del psicòleg italià, Giorgio Nardone.

Es podria considerar gairebé un llibre de capcelera doncs dona moltes estratagemas per a la solució de conflictes. El difícil com sempre, és aplicar els molts recursos que proporciona. No són estratagemes d’atac sinó de defensa. Està molt basat en la sabiesa de la cultura mil.lenària xinesa i en els seus pensadors. Es tracta no de lluitar contra l’altre, sinó d’aprendre a conèixe’l i capturar la seva energia per vèncer-lo.

Es proposen múltiples solucions i n’hi ha de força xocants com per exemple: Apagar el foc, afegint-hi llenya. Quan es llegeix què es vol dir exactament, es comprén del tot aquest consell.

Donar a l’altre la il.lusió de que té alternatives, és un parany elegant perquè és fer-li creure que és ell qui decideix.

Quan un vol mostrar a l’altre que s’equivoca, és necessari fixar-se per quin costat considera la cosa, i reconèixer-li aquesta veritat per revelar-li el punt en què és falsa.

Moltes estratagemes a estudiar, a repassar i, si es pot a posar en pràctica.

Llibre del tot recomanable per a tothom.

La campana de vidre, de Sylvia Plath. Títol original The Bell Jar, traducció Josep Miquel Sobrer. Editat per EDHASA, Barcelona 1986. 278 pàgines.

La bogeria amb una lucidesa extrema. La protagonista, una noia brillant de 20 anys, poetessa, guanyadora de beques a la seva universitat, veu la vida amb un descarniment una anàlisi freda de totes les situacions, que la sitúen fora de la gent, com si fos una entomòloga que disecciona la gent. El pare de la Sylvia Plath era un eminent biòleg i la seva especialitat eren les abelles.

El llibre comença amb una Elisabeth, vida normal de tota estudiant, amb grans recursos intel.lectuals i un futur en principi amb grans possibilitats donada la seva intel.ligència. Irònica, lúcida, ens va presentant els personatges de la novel.la com si els obrís amb un bisturí. Veu les seves motivacions, els seus egoïsmes com si mirés dintre seu. En Elisabeth veiem la Sylvia Plath i el seu món-infern com es va transformant fins arribar a la follia i a les ganes de suicidar-se que no l’abandonen mai.

A resultes del seu primer suïcidi frustrat amb somnífers, és internada en un psiquiàtric i comença el seu infern personal. Ens descriu fins a l’angoixa els tractaments de xoc que li són aplicats i l’ambient sufocant i claustrofòbic de les institucions psiquiàtriques. Ens commouen els sentiments de l’Elisabeth, la seva por, la seva feblesa i el seu desesper davant un futur sense esperança.

Després dels tractaments, i aparentment apedaçada, és retornada a la societat on sabem que l’Elisabeth no hi resistirà gaire temps.

Els espies catalans, de Domènec Pastor Petit. Editat per Proa, Barcelona, Octubre 2006, 307 pàgines.

Llibre dels espies que han sorgit de les terres catalanes des d’Ali Bei fins a Garbo i Viadiu, espies de la II Guerra Mundial. És un relat més de fets i de dades que no pas de perfil psicològic o motivacional dels personatges. És interessant però com personalitats ben diferents tenen uns components comuns de carácter fred, controlat, domini personal i de les situacions i de les emocions. Políglotes i una capacitat d’improvisació i de copçar situacions verdaderament excepcional.

Els espies, de qui ningú no parla perquè es mouen en les “clavegueres” i, per tant, en comptadíssimes excepcions d’excel.lència, surten als focos públics, estan ben lluny dels glamourosos espies de les pel.lícules i del reconeixement obert.

Ningú no coneix un espia i malgrat això, els estats tenen espies, confidents i infiltrats, que es mouen en la societat i fan la seva feina oculta.

Recentment, però, justament s’ha parlat molt als medis de comunicació d’un espia rus que ha estat emmetzinat i assassinat pel Govern rus amb una càrrega extraordinària de radioactivitat (polonio 12) i del seu contacte que també ha estat atacat pel mateix sistema però no ha mort. Aquests casos han sortit a la llum perquè els personatges es trobaven a Londres perquè contràriament, és possible que haguessin quedat tapats aquests fets.

La lectura d’aquest llibre et fa tenir ganes de llegir més sobre la personalitat d’un espia, però més per aprofundir en la seva personalitat i els seus trets de carácter.

Hom Faber, de Max Frisch. Traducció Margarita Fontseré. Editat per Seix Barral - Biblioteca Breve, Barcelona 1968. 192 pàgines.

Homo Faber, Mr. Faber, un enginyer de 50 anys, amb les seves emocions perfectament controlades, cervell fred i absolutament racional. Tornem a seguir a Homo Faber la trajectòria vital de l’home modern, que sap encaixar les dificultats tècniques de la vida i, com a professional, posar-hi remei en la mesura del possible, però incapaç d’establir un lligam amorós amb cap dona, si no és el de domini perfecte dels seus sentiments. Sexualitat sí però incapacitat de compromís i desig de viure sol, de sentir-se sol, excepte en els moments puntuals de relació sexual.

Aquest home que, com a enginyer, viatja per tot el món, en un moment es trobarà amb la seva filla, la filla que Hanna, mig jueva, la seva parella de fa 20 anys, va tenir malgrat el seu consell de què avortés. En aquella època Faber es desentén d’aquest fill que no arriba a saber si ha nascut i ni és fill o filla, perquè desapareix de la vida de Hanna sense cap remordiment.

Hanna és una dona ambivalent. Decideix tenir aques fill sense pare i, malgrat tenir una personalitat forta i que sap tirar endavant sola, es converteix en una dona clàssica pel que fa a la seva relació mare-filla. Ja li escau educar ella sola la seva filla i no desitja per a res l’intervenció de cap home. Malgrat que es casa amb el Joachim Hencke, un alemany que sap que el fill no és seu, en cap moment no li permet que intervingui en la seva relació amb la filla i es fa lligar les trompes quan el Joachim li expressa el seu desig de tenir un fills dels dos per poder complir així el seu desig de paternitat. Prefereix no tenir un altre fill a haver-lo de compartir.

Faber, que quan troba la seva filla la reconeix com a tal, encara que li convé creure que és la filla de Joachim, s’enamora d’ella i duu endavant aquesta relació incestuosa però que no representa cap problema per ell, ni tampoc per la filla que no sap que Faber és el seu pare. Quan ella mor en un accident a Grècia, Faber canviarà de vida, se sentirà ferit de mort i, de fet, entra en un hospital on li han de fer una operació. Diagnòstic: càncer d’estomat.

Aquest home que dominava els seus sentiments es trobarà amb un buid terrible a les seves mans, on res no tindrà ja sentit i fins i tot entreveu l’operació com una possible sortida al seu patiment, sense per això buscar realment un suïcidi, ja que malgrat li restin dos mesos de vida o un any, pensa que és estar en vida i potser tingui la possibilitat de viure de manera diferent a com ho ha fet fins aleshores.

Altra vegada, Max Frisch ens planteja el desig de poder tornar una vida que es considera mal viscuda, de “rebobinar” i alhora de la total incapacitat de tornar enrera i refer el camí recorregut.

No soy Stiller, de Max Frisch, traduïda per Margarita FontseréSeix Barral, Biblioteca Formentor, Barcelona 1958, 477 pàgines.

Un dia més de vida, de Ryszard Kapuscinski. Editat Emùries, Barcelona, 1976, 170 pàgines.

Com sempre, Kapuscinski, ens escriu sobre situacions de països en conflicte, com a periodista de guerra que és. Aquest cop ens sitúa en el caos d’Angola en el moment de la seva independència de Portugal.

Relat estremidor d’uns moments molt conflictius, de la lluita entre partits i de la guerra dels pobres: ignorància, desconeixement, analfabetisme, odis tribals, fronts desplaçats contínuament, sense saber on és exactament l’enemic, estampida dels colonitzadors portuguesos fugint del país enduent-se es pot dir que la casa i totes les pertinences a l’esquena.

Situació d’extrema pobresa d’Angola i dificultats previsibles durant molts anys per sortir-se’n d’aquesta guerra, de les seves conseqüències i de la dominació dels portuguesos que com a colonitzadors, només es van dedicar a explotar el país sense ajudar als angolesos a millorar tant des del punt de vista econòmic com educatiu.

Agrada Kapuscinski per la seva informació, sempre de primera mà, frec a frec amb la situació del moment.

Journal d'Hirondelle, d'Amelie Nothomb, editat per Albin Nichel, 2006, 137 pàgines

Amélie Nothomb escriu aquest cop sobre un personatge paranoïc, sortit d’un fracàs amorós que li ha provocat la pèrdua dels cinc sentits. “Urbain”, que així es fa dir, s’ofereix a un intermediari de la màfia russa a París i es converteix en assassí a sou. La màfia li proporciona els clients, que ell no coneix en absolut, i que mata sempre de dos trets al cap. Yori, l’intermediari, li ensenya prèviament una fotografia del personatge a assassinar, i ell acompleix la seva feina de tirador d’èlit amb absoluta precisió i fredor, tant és que sigui un polític, com un cineasta, com una dona o uns nens.

Després de l’assassinat té una pujada d’adrelalina i es lliure a pràctiques onanistes.

La Nothomb tracta les relacions de l’assassí amb el seu “jefe” com si parlés de l’efectivitat que es demana dintre d’una empresa actual: rapidesa, puntualitat, absència d’emocions per prendre decisions ràpides, manca total de moral.

L’últim encàrrec és el de matar un polític i la seva família (dona, dos fills petits, una adolescent). Aquest cop a més a més en acabar la feina haurà d’agafar la cartera del ministre i entregar-la a la màfia. Quan arriba a la residència d’estiu del ministre, molt d’hora al matí, entra a la casa i mata als dos fills petits i a la dona. Els agafa a tots encara dormint però el ministre ja ha sortit del llit. Pensa que haurà anat a fer jogging. El mateix passa amb la noia adolescent, que tampoc és al llit i s’encamina cap a la cambra de bany, on troba al polític dret dins la banyera, i encanyonat per la seva filla adolescent, que li reclama el diari íntim que el seu pare li ha agafat sense el seu consentiment.

L’assassí espera que la noia li faci la feina de matar al seu pare i quan ho ha fet, mata a l’adolescent que se n’adona que va a morir però se’l queda mirant amb tota tranquil.litat i fredor, sense cap mena de sentiment de terror o de pànic.

A partir d’aquest moment, Urbain s’apodera del diari de l’adolescent, que estava dintre de la maleta del minitre, i se’l queda, entregant a la màfia russa la resta de papers. Urbain, després de debatre si té dret a llegir el diari íntim, el llegeix finalment i encara que no hi llegeix res especial, tampoc no és el diari d’una adolescent. No aprèn ren sobre la personalitat de la noia que tampoc no tenia a la seva habitació cartells d’artistes, músics o alguna cosa que el pogués orientar sobre els gustos de l’adolescent.

Resulta però que la màfia el que busca justament és el diari íntim i es veu amenaçat si no l’entrega immediatament. La màfia encara li dona un últim encarregat per assassinar un cineasta, però no és altra cosa que una maniobra de distracció per apartar-lo dues hores del seu apartament i inspeccionar la seva casa per buscar el quadern íntim, que no troben, perquè Urbain el duu a sobre.

Acaba la novel.la amb Urbain reclós en una cambra-presó, amb els sentits retornats, i amb la certesa de què finalment li treuran el diari de l’adolescent i el mataran. Davant de l’impossibilitat de destruir el diari, no li queda altra remei que anar-se menjant les pàgines a poc a poc, amb el convenciment de què el paper i la tinta el mataran, com així és quan arribem al final del llibre.

És impossible simpatitzar amb el personatge d’Urbain, malalt paranoïc que esdevé assassí a sou, però a vegades ens fa somriure la seva lucidesa davant les seves opinions lúcides sobre la societat actual.