mercenades

de Sujan Singh Pannu. Editorial Libros India. Gurgaon, India 1981. 156 pàgines

Breu llibre sobre els costums i llegendes de l'ïndia. Dóna una idea de l'Índia en l'actualitat i et sitúa sobre aquell immens subcontinent, difícil de copçar i d'entendre des d'un punt de vista europeu.

Si s'ha pogut visitar encara que sigui en un primer contacte com ho són tots els de vacances, és un recordatori molt interessant de totes les sorpreses que s'hi troben en anar-hi per primer cop i que sobten al viatger.

L'Índia és un país enorme, un sol estat, com el de Rajasthan, posem per cas, és tan gran com Alemanya. Podem dir per tant, que és gairebé impossible abastar aquella immensitat. Llibres com aquest ajuden a anar entenent, encara que sempre en una petita mesura, i a fer-se una idea del trencacolls que és l'Índia.

de Tahir Shah. Traducció Antonio Resines i Herminia Bevia. Alba Editorial. Barcedlona 2000. 428 pàgines.

L'Índia vista des dels ulls d'un afganès aprenent de bruixot.

L'autor, Tahir Shah, de família noble afganesa, educat a Anglaterra i llicenciat en relacions internacionals. de cultura europea, s'endinsa en el món envoltat de màgia i d'il.lusionisme d'aquell país exòtic. Aprèn els trucs dels vividors i ens els desvetlla i assistim a una desmitificació de l'Índia que els europeus contemplem com a mística i espiritual, ben lluny del materialisme pur i dur que s'ha implantat als països occidentals, però que tampoc no ho és tant com sembla.

Acompanyem el Tahir Shah en el seu aprenentatge i fem una immersió en el món hindú, en la seva misèria, en el seu esperit de treure pa de les pedres i de sobreviure en un món tant difícil.

Llibre molt ben escrit, amb un humor i una ironia molt fins, lectura amena i didàctica. S'hauria de tornar a llegir per treure'n tots els ensenyaments.

d'Asha Miró. Editorial La Magrana. Barcelona 2004. 124 pàgines

Continuació de La Filla del Ganges i segon viatge de l’Asha Miró a l’Índia a la recerca de les seves arrels.

És interessant el relat de l’Asha amb les seves impressions personals i les emocions que li va suscitar la recerca de la seva identitat familiar.

Especialment emocionant la trobada amb la seva germana i com va viure aquests moments tan importants de la seva vida envoltada de la seva família biològica i de tots els veïns del poble que com passa arreu esdevenen testimonis constants dels esdeveniments personals dels altres habitants.

Interessants també les reflexions de l’Asha sobre la seva adopció i el fet de què si no s’hagués produït la seva vida hauria estat la de la seva germana o la de la seva hauria pogut ser la seva. Naixem en un lloc determinat i som fills d’un home i d’una dona determinats però el curs dels esdeveniments pot capgirar totalment el nostre esdevenidor.

La determinació de l’Asha de fer un recorregut invers per trobar els seus orígens la col.loca davant d’un país i d’una família amb uns costums i una història que li són totalment aliens i encara que per identificació racial tracta de comprendre i d’assimilar li és totalment impossible imaginar-se en aquell entorn que li és tan distant i estranger.

Hi ha molts adoptats que no mostren cap interès per conèixer els seus orígens. Han traçat una línia imaginària amb el seu passat. L’Asha adopta l’actitud contrària i té la curiositat i la valentia necessàries per fer aquests dos viatges que li van aclarir la foscor de la seva adopció.

Asha Miró. Editorial La Magrana. Barcelona 2003. 121 pàgines

L’Asha Miró va ser adoptada per un matrimoni català sense fills però amb una gran il.lusió per formar una família i decidida a adoptar unes bessones a l’Índia.

Història personal de l’adopció de l’Asha, recolzada amb fragments del diari personal de la seva mare adoptiva des que la nena va arribar a Barcelona amb sis anys procedent d’aquell país.

Dificultats inicials per entendre’s i per inserir-se en un entorn tan diferent.

Els pares adoptius de l’Asha van ser pioners en el tema de l’adopció però la seva voluntat, la seva gran il.lusiò i la seva determinació van vèncer les grans dificutats que es van anar trobant fins a l’arribada de l’Asha a Barcelona.

L’Asha va ser una nena afortunada en poder sortir de l’orfelinat a l’Índia, que li va permetre una vida i una trajectòria ben diferents de les que hauria tingut de no haver estat adoptada per aquest matrimoni català.

El seus dos viatges per cercar els trossos d’història personal que li falten estan plens d’emocions, de felicitat però també de molt de dolor.

Aquests dos llibres de l’Asha són de lectura absolutament recomanable.

d'Isabel Allende. Random House Mondadori. Barcelona 2004. 433 pàgines.

Emotiu llibre autobiogràfic d’Isabel Allende arran de la mort de la seva filla Paula. Acompanyem l’autora en episodis de la seva pròpia vida i durant el temps que va durar la malaltia (porfiria) de la seva filla que ella va viure al seu costat, fent els impossibles per salvar-la, malgrat el diàgnosti del tot pessimiste dels molts metges i curanderos que va atendre Paula.

Isabel Allende es mostra com una dona amb una vitalitat desbordant, seguint sempre més les seves passions que el seu seny. Aquestes passions la van dur a viure la seva vida amb profunditat però també amb molta inestabilitat i risc personals. Feminista convençuda, ben sovint actúa com a dona de la seva generació, amb uns comportaments més femenins que feministes.

L’autora ens parla de la malaltia i el progressiu deteriorament de Paula, del seu dolor, de la seva impotència i al final de la seva acceptació de la mort de la seva filla.

És un llibre trist però molt vital que ens permet conèixer una mica més aquesta fantàstica escriptora que és Isabel Allende.

de Anna Gavalda. Traducció de Xavier Garcia Muniesa i XAvier Solé. Edicions 62. Barcelona 2004. 413 pàgines

Aquest llibre, que és una fantasia, em sembla fluixet. Anna Gavalda és una escriptora d’avui dia, ens vol situar en els problemes actuals tant dels joves com dels vells però no aporta res. “Junts i prou” és una història envitricollada, de talls continus i es fa ensopida de llegir. L’interés cau contínuament. Massa llarg per no dir res ni tan sols entretenir sense més.

d'Anna Gavalda. Traducció d'Anna Casassas. Edicions 62. Barcelona 1999. 140 pàgines

Relats breus d’homes i dones d’avui dia que viuen en ciutats (París, Melun) i busquen el contacte amb una parella. Gent que treballa però que se sent sola o viu sola. Sovint infructuositat d’aquest contacte, de vegades amb resultat positiu, però sempre amb el regust d’una relació freda, desangelada, més aviat relació sexual que amorosa i profunda.
En aquest llibre els protagonistes dels relats són superficials, més racionals que emotius. Entorns actuals, gent normal i corrent, sense grans històries personals. És el primer llibre que llegeixo d’Anna Gavalda. El relat més impactant és el de la veterinària de poble. Llegiré altres llibres de l’Anna Gavalda i veuré si definitivament m’agrada. En principi, només l’he trobat entretinguda sense més.

de Frank Mc Court. Traducció Alejandro Pareja. Maeva Ediciones. Madrid 1997. 395 pàgines.

Commovedor llibre de Frank McCourt. La veu infantil del protagonista ens du des del seu naixement als Estats Units fins al retorn de la família a Irlanda on s’enfronten a la més absoluta pobresa, roçant l’indigència. Un pare que es beu el sou a les tavernes de Limerick, una mare havent de fer cua a les institucions de beneficència, fills que van arribant i morint, la desesperança més absoluta i una vida brutalment dura.

Frankie (Frank McCourt) creix en aquest ambient, l’explica des de la seva òptica de nen, formulant-se continuament preguntes sobre la justícia, la religió, la pàtria, el món dels adults, amb una tendresa i un desconcert absoluts.

De la mà de l’autor ens passegem per l’Irlanda de principis de segle passat, pels carrers on va viure el Frankie i la seva família, l’acompanyem a l’escola amb uns mestres autoritaris i absolutistes, amb uns adults adustos i sense concessions, amb uns capellans i una religió terrorífics que imprimeixen un sentiment de culpa i de condemnació eterns sense absolució possible. Els petits pecats de Frankie esdevenen monstres en el seu cor i en el seu cap amarat de religió tant a l’església com al carrer.

Cap als quinze anys Frankie decideix que ha de tornar a Amèrica per poder fugir de tanta misèria moral i material, de tanta opressió religiosa. Amb quinze anys, aquest noi ha viscut i ha sobreviscut a una situació familiar miserable, ha esdevingut un pillet. Davant d’unes condicions tan extremament dures, aconsegueix surar i fer-se un objectiu: marxar d’Irlanda, que no sap oferir una vida com cal als seus habitants.

Aquest llibre és absolutament recomanable.

de Richard Ford. Traducció de Jesús Zulaika. Editorial Anagrama. Barcelona 1999. 245 pàgines

Els relats de Richard Ford ens parlen de dones i homes del carrer, amb històries corrents i quotidianes que sovint tenen un final sorprenent. Comencen sent banals però acaben encongint-te pel que tenen de desenvolupant dramàtic de les situacions.

Éssers com la majoria de la gent, sense grans posicions vitals ni ambicions, que van avançant per la vida amb frustracions dominades, a la recerca d’una mica de felicitat i d’alguns bons moments.

Les relacions home/dona que ens planteja Richard Ford són complicades, de desentesa encara que aparentment reeixides. Els amors conjugals busquen sortides esporàdiques fora de la parella i aquestes relacions extraconjugals que comencen amb una certa animació es desinflen aviat deixant un regust desangelat i amb l’afany d’acabar-les perquè no han aportat la felicitat esperada.

Els protagonistes de Ford es mouen en uns móns tant laborals com afectius sempre a la recerca “d’alguna cosa” que mai no arriba.

de Simonetta Agnello Hornby. Traducció Carlos Gumpert. Tusquets Editores. Barcelona 2003. 321 pàgines.

Tan interessant com “La tia marquesa”, parteix de l’any 1963 i dona una visió retrospectiva de la vida de la minyona d’una casa de la baixa aristocràcia siciliana centrant-se en una família en decadència.
La novel.las se centra en el personatge de la “mennulara” (recollidora d’ametlles) des de la seva infància d’extrema pobresa fins a arribar a dominar la part domèstica i econòmica de la família a la que comença a servir a l’edat de 13 anys.
Inutilitat dels membres de la família que tots plegats són ben inútils en front de la Mennù que partint del no-res, arriba a “fer-se” amb la casa a la que serveix. Contactes amb el cap de la màfia local que per raons que queden explicades al final de la novel.la ajuda la Mennulara en els seus desitjos i en el seu camí fins al final de la seva vida.

Els dos llibres de Simonetta Agnello Hornby es llegeixen molt agradablement encara que hi surten un munt de personatges que van quedant lligats entre ells al llarg de les històries respectives.

d'Imre Kertész. Traducció d'Adan Kovacsics. Editorial Acantilado. Barcelona 2002. 147 pàgines.

Discurs mental d’Imre Kertész. Ens parla del seu divorci, de la impossibilitat real de superar el trauma que representa haver sobreviscut a l’infern d’Auschwitz i de la impossibilitat d’inserir-se en una vida normal. Impossibilitat també per part de la parella de fer res per ajudar, per comprendre plenament la tragèdia íntima. El protagonista s’evadeix de la seva història amb l’escriptura compulsiva, escriptura que no pot deixar si no vol tornar a entrar en els seus pensaments negres i angoixants. La seva incapacitat d’oblidar el du a perdre la seva dona que es divorcia d’ell per començar una vida nova amb una parella diferent, més igualitària en quant a vivències.

de Kurt Vonnegut. Traducció de Joan Solé. Edicions COLUMNA. Barcelona 2006. 160 pàgines

Crítica social amb humor negre. Llegat del seu pensament i de la seva posició davant de l’estil de vida occidental i les nostres accions nefastes pel planeta i per la supervivència de l’espècie humana. Vonnegut va sobreviure al bombardeig de Dresden a la Segona Guerra Mundial. D’aquesta experiència en va escriure el seu llibre “Escorxador-5”. El seu missatge és planer i ens arriba amb claredat. És un crític afinat tant de la societat que l’envolta com dels dirigents del moment.

de Claudio Magris. Traducció d'Anna Casassas. Edicions de 1984. Barcelona 2007. 60 pàgines

Monòleg tendre el de la protagonista d’aquest petit llibre de Magris. Ella ha mort, és a la “Casa de Repòs” i repassa la seva vida amb el seu marit. Sap que el seu marit ha quedat desvalgut amb la seva mort i que ha fet papers per anar-la a treure d’aquesta casa, la vol tornar a tenir amb ell, doncs la seva pèrdua l’ha convertit amb un home dèbil i desemparat. Ell ha esdevingut qui és gràcies a l’amor incondicional de la seva dona, que li ha fet d’amant, d’esposa, de musa, de mare. N’ha fet un home i ara que ja no és al seu costat per donar-li forces, el seu marit la troba a faltar emocionalment i egoïstament doncs sempre li havia solucionat la vida. Malgrat que al principi de l’obra, la protagonista va cap a la sortida de la “Casa de Repòs” per trobar-se amb el seu marit, al final decideix tornar enrera, no té ganes de recomençar el seu paper. Un llibret magnífic, molt ben escrit i que es llegeix amb una hora. Del tot recomanable.

Aquest llibre de Frank McCourt ens sitúa dins les aules d’instituts de secundària públics americans. L’ambient sembla el de les aules de la pel.lícula « Rebelión en las aulas » amb Sidney Poitier. Professors havent d’ensenyar a adolescents desmotivats, indisciplinats, adolescents que estan estudiant perquè no tenen opció de treballar i ens passegen pels instituts tractant de fer el mínim possible.

Frank McCourt va ser el professor d’aquest llibre i coneix el tema de primera mà. Va suar abans no va trobar el mètode per “apropar-se” als seus alumnes i tractar d’ ensenyar-los alguna cosa. Es va plantejar si ell servia per la docència, va lluitar per anar endavant com a professor i no ser desbancat tant pels directors dels instituts que sovint no aplaudien les seves tècniques didàctiques com pels propis alumnes que el posaven contra les cordes.

La docència autoritària va deixar pas a la docència democràtica i les aules s’han tornat ingovernables: els alumnes funcionen amb la llei del mínim esforç, els professors funcionen amb la llei del “laisser-aller” i els pares han dimitit de la seva funció carregant a l’escola tot el pès de l’educació dels seus fills.

Segur que pocs professors són com el Frank McCourt o com el Sidney Poitier de “Rebelión en las aulas”, així que ja podem saber tots com està anant l’ensenyament secundari no solamente als Estats Units d’Amèrica sinó a tot arreu.

de Simonetta Agnello Horney. Traducció Carlos Gumpert. Tusquets Editores. Barcelona 2006. 444 pàgines

Situada a la segona meitat del XIX, aquesta novel.la de Simonetta Agnello Hornby, es desenvolupa a la seva Sicília natal i ens immergeix en el món aristocràtic de l’època. Els capítols del llibre, encapçalats cadascun d’ells per un refrany sicilià, sovint iguals als nostres, ens van duent fluidament per un món en decadència, de brutals diferències socials on el personal adjunt als palaus i castells, tant domèstic com camperol, està sotmès feudalment als amos: “la llei és igual per tots i els rics fan el que volen”. La vida d’uns i altres queda però entrelligada pels fets que van ocorrent i que el servei coneix perfectament: les criades parlen amb els cotxers i els majordoms que estan en íntim contacte amb els amos, els amos i les criades tenen contactes esporàdics amb resultats indesitjats.

Hi ha un secret a la novel.la que no queda desvetllat fins al final i que manté el nostre interès fins al final. Costanza, la protagonista de pèl roig, tret que la diferencia de la resta de membres de la seva família, patirà durant tota la seva vida aquest ser diferent. Obtindrà l’amor incondicional de la seva dida i del seu pare però mai gaudirà de l’amor de la seva mare que la rebutjarà sempre brutalment a favor del seu germà (primogènit). Aquest desamor la durà a refugiar-se a la cuina i rebre la companyia que li proporciona el servei. D’alguna manera aquesta contacte “inadequat” en farà de Costanza una dona d’alguna manera desclassada, que se sent incòmoda i tímida amb la gent del seu status social.. També l’afectarà sexualment doncs malgrat que s’enamora del marit que ella tria serà incapaç de correspondre-li fins passats uns anys quan el primer enamorament ja haurà passat.

de Sándor Márai. Salamandra. Barcelona 2006. 190 pàginesSándor Márai escriu molt bé. La seva expressió es fluïda, elegant, impecable. Els seus personatges són personatges atrapats en el passat, afectes i amors no resolts. Amors de joventut que tenen conseqüències durant tota la vida del personatge i no el deixen lliure ja mai. En aquest “Divorci a Buda”, una fugaç trobada de dos joves desencadena en cadascú d’ells una gran passió, sentiment que no tindrà un desenllaç favorable degut a la indefugible obligació de complir amb les convencions socials. Són amors que pel fet de no haver pogut desenvolupar-se, seran amors eterns, romàntics, únics, i una barrera per poder ser feliços amb ningú altre que no sigui el causant d’aquest desvetllament amorós.
Dels dos personatges masculins de “Divorci a Buda” el de Greiner em resulta especialmente coherent. Es casa enamorat d’Anna Fazekas i sembla que Anna també està enamorada d’ell però Imre Greiner sent que sovint no és amb ell, que hi ha alguna cosa que se li escapa, el que fa que cada cop més es desesperi i la vulgui lligar, tancant-la dins el seu cercle amorós. No aconseguirà però que Anna Fazekas sigui realment feliç i oblidi el seu primer amor pel jutge que, per la seva banda i malgrat estar “feliçment casat”, també va quedar atrapat durant aquell encontre breu amb Anna a l’illa Margarita

de Richard Ford. Traducció de Damián Alou. Editorial Anagrama. Barcelona 2003. 358 pàgines.

És el primer llibre que llegeixo de Ricard Ford i m’ha agradat. Són històries de l’americà mig, d’una Amèrica que no coneixem tant perquè aquests relats no estan ubicats a Nova York ni són glamourosos com els de Woody Allen. Són persones amb vides anodines, treballadors sense altres fites que guanyar-se la vida i de tant en tant sortir de les seves rutines, cometent adulteri, com si res altre pogués ser possible i tingués interès.
La darrera història “Abisme” és tremenda. Comença banalment amb un adulteri entre dos treballadors de la mateixa empresa, els dos guanyadors del “Premi al Millor Venedor de l’Any” i acaba d’una manera colpidora. Està fantàsticament ben narrada i ens deixa amb el cor encongit.
Les parelles de Ford, siguin matrimonis siguin amants, no es coneixen en el fons, són homes i dones que es relacionen sexualment però sovint no intercanvien sentiments i amb el temps “es cansen” i fins i tot se sorprenen d’estar amb l’altre. Les seves relacions moren d’avorriment i d’inanició.

de Primo Levi. Traducció de Francesc Miravitlles. Edicions 62. Barcelona 2001. 283 pàgines. De Primo Levi he llegit “La treva” i “La clau estrella” però fins ara no havia llegit “Si això és un home”, el testimoni personal de Primo Levi del camp d’extermini nazi d’Auschwitz on va ser deportat el 1944.

He vist reportatges, he llegit el llibre de Kertecz i he vist moltes fotografies d’aquells terribles camps de la mort. No obstant tot això, aquest llibre de Primo Levi és únic per la seva constatació dels fets, la seva descripció de la crueltat, del menyspreu absolut, de la falta total d’humanitat amb que els alemanys van tractar els presoners seus i amb particular sadisme els presoners jueus deportats per ells en enormes quantitats i tots, més o menys tard, destinats a “sortir per la xemeneia” si no rebentaven abans d’inanició i treballs forçats. No es van estar tampoc els nazis d’explotar fins i tot els cadàvers dels que anaven morint.

Et corprèn com un home pot suportar tant de dolor, tanta humiliació, tant menyspreu d’un altre ésser humà si és que en poden dir així dels nazis. Primo Levi, com d’altres, va ser un supervivent un d’aquests supervivents que potser van reunir la força necessària per entestar-se a viure per poder-ho contar després i perquè aquests terribles fets no es tornin a repetir.

Primo Levi diu al final del llibre que no tenia odi als alemanys però que no els perdonaria mai. També, que tot hi ser culpables de tot el que van provocar d’hecatombe humana, és el feixisme com a ideologia que du a aquesta fi. “Es comença cremant llibres i s’acaba cremant homes”. És una cita, no de Primo Levi, però que ell posa en el seu llibre i que em sembla molt eloquent del que representen els totalitarismes siguen de dretes o d’esquerres.

de Quim Monzó. Editat per Quaderns Crema. Barcelona 2001. 284 pàgines

Quim Monzó desplega el seu humor negre en aquests relats. M’han agradat especialment “El germà”, “Una vida perdurable” i “L’accident”. Relats que per bé que extrafets ens parlen de la mort no acceptada i alhora de la no acceptació de la rutina diària trencada, d’una família creuada i entrecreuada de malalties i accidents mortals, indefugible destí final de l’home i la revenja sense sentit de la multitud davant la persona indefensa i dèbil, multitud que reacciona encegadament, violentament convençuda de què està fent justícia i sorpresa final quan la víctima d’aquesta sobrereacció airada s’hi suma amb la seva pròpia violència envers un altra víctima. Aquests són només tres relats entre molts altres que també es llegeixen amb el somriure als llavis, sovint el pur riure però que alhora deixen un regust amarg