mercenades

de Dominique Lapierre / Javier Bono. Editorial Planeta. Barcelona 2001. 418 pàgines

Dominique Lapierre ens narra la catàstrofe química de Bophal l’any 1984, ocasionada per la fuita de 27 tones de metil isocianat i altres gasos emmetzinadors de la planta industrial de plaguicides de la que en aquell moment era Union Carbide, que va ocasionar 8.000 morts en els tres dies successius a la fuita i l’emmetzinament de més de 500.000 persones. Aquesta desgràcia va afectar a la población més pobra de Bophal que vivia al costat de les vies del tren i a pocs metres de distància d’aquesta fàbrica.

Per combatre les plagues dels conreus de la Índia, Union Carbide va posar en marxa una planta productora del gas Serin, un potent plaguicida. La perspectiva d’uns guanys econòmics considerables, donat la grandària del país, va fer que inicialmente la fàbrica es muntés amb tots els requisits de seguretat d’aquest tipus de fabricación, amb controls periòdics i exhaustius que havien de reduïr a un mínim cap possibilitat de risc per la població, encara que la proximitat d’una gran comunitat de pobres residents hauria fet aconsellar o bé traslladar a aquests de lloc o muntar la fàbrica en un altre indret.

El retard dels monsons en aquells anys i la consequent sequera van fer que no es venés el Serin en les quantitats previstes per Union Carbide i que s’abandonessin a poc a poc les mesures estrictes de control i seguretat i els responsables americans de la fàbrica marxessin cap al seu país deixant en mans locals i no tan expertes la direcció de la fàbrica, que va anar caient a poc a poc en desús i acumulant grans quantitats de metil isocianato que no tenia sortida al mercat, Aquesta acumulació a les cisternas vulnerava greument el protocol de seguretat però la desídia del personal de la fàbrica i la inexperiència van abocar a una catàstrofe química sense precedents.

de Dominique Lapierre. Traducció Carlos Pujol. Editorial Seix Barral. Barcelona 1985. 382 pàgines.

Dominique Lapierre ens col.loca als barris més marginals de Calcuta, a ple centre de la misèria i de les vides dels desheretats de la societat índia. Un capellà francès s’endinsa en aquest món i viu al mig dels desheretats de la terra, persones amb les mitjors malalties, la fam i la desesperança de sortir d’aquesta situació límit.

La vida de la gent a la Índia es desenvolupa al carrer, a la vista de tothom. La densitat de la població, la pobresa generalitzada, estan a la vista de tothom. Els espais personals en els que es mouen són reduïdíssims i compartits amb tota la família. Una sola peça, amb un llit “charpoi” que serveix per múltiples funcions per a tots i uns pocs estris per la cuina. Els serveis higiènics són letrines comunitàries i s’ha de fer cúa per accedir-hi. La pestilència generalitzada degut a les males condicions, el fang, a la pluja són font de contaminació i de més brutícia.

Malgrat tot, la gent dels “slums”, d’aquests barris marginals, aconsegueix sobreviure mínimament, acomplir amb els seus ritus religiosos i les seves litúrgies. El poble indi és un poble carregat de déus amb una gran fe i una gran temença d’aquests déus.

És un llibre que es llegeix bé i et fa comprendre una mica millor aquell món allunyat de costums i tradicions i tan diferent del món occidental.

de Narendra Jadhav. Traducció de Margarita Sáenz de la Calzada. Editorial Espasa. Madrid 2004. 321 pàgines

Aquesta història personal de Narendra Jadhav és un panegíric a la figura de Abendkar Babasaheb que era un intocable erudit i va lluitar tota la vida per bandejar la “intocabilitat” d’aquest grup descastat que durant 3.000 anys ha sofert totes les humiliacions de les altres castes i s’ha vist obligat a fer les feines més ingrates, rebent el menyspreu i el rebuig de la resta de la societat. Aquesta “intocabilitat” és absolutament anorreadora i segueix vigent encara que oficialment el sistema de castes ja no funciona.

El pare del protagonista, un intocable analfabet, home de carácter, va ser militant del grup polític de Babasaheb i aquesta participació li va donar forces tota la seva vida i li va permetre aixecar el cap i no acceptar la sistemàtica humiliació que han sofert sempre els intocables. Va treballar durament i va fer que tots els seus fills estudiessin. Era la consigna que Babasaheb els havia donat: cultura i educació per escapar d’aquesta tirania social. També, seguint la consigna del polític, es van convertir ell i la seva família al budisme per fugir d’una religió que castigava tan cruelment als intocables sense donar-los mai cap possibilitat de sortida o de millora de la seva condició heretada.

És curiós que es parla molt de Gandhi i poc de Babasaheb. Gandhi de fet era un oponent de Babasaheb i ben poc va fer per intentar millorar la sort dels intocables.

de Rupa Bajwa. Traducció Raquel Vázquez Ramil. Ediciones Salamandra. Barcelona 2005. 285 pàgines.

Comença com una jornada normal d’un jove venedor de saris, Ramchand, en un poble de l’Índia. A través d’ell veiem la societat actual índia, tant la pobre com la rica, i ens endisem en les immenses desigualtats i prejudicis socials que es donen en aquest país. La brutal classificació social, la terrible marginació de la dona i de la gent sense recursos ens són explicats de forma aparentment senzilla en acompanyar Ramchand en la seva feina diària a la botiga i a casa seva.

Ramchand va perdre les seves possibilitats d’una vida millor en morir els seus pares, quedant desvalgut, sense recursos econòmics i sense estudis. El xicot però s’adona que la feina a la botiga no li reportarà cap millora, sempre serà més del mateix i intenta educar-se pel seu compte, després del treball. Comença per netejar la seva vivenda pobra i bruta i es compra llibres usats anglesos per poder reprendre els estudis que havia iniciat de nen. És obvi que a l’Índia el coneixement de l’anglès i ser clar de pell ajuden molt.

Aquesta voluntat d’estudi del Ramchand l’enforteix i l’ajuda a distanciar-se dels altres companys de la tenda, que no pensen només que en menjar i anar al cine quan tenen diners. Aquest allunyament el durà a simpatitzar amb la dona maltractada d’un dels venedors de la tenda i a saber-ne la seva tràgica història. Tractarà de donar-hi una solució personal explicant a una clienta rica l’injustícia que se li ha fet a la dona del seu company, i obtindrà per resposta el més absolut menyspreu i irritació per haver gosat apropar-se a aquesta clienta, molestant-la amb històries morboses.

La dona maltractada, esdevinguda ja folla, morirà a mans de la policia i aquesta fi trasbalsarà el Ramchand de tal manera que passarà dies tancat a casa seva, sense anar al treball, absolutament desinteressat del seu estudi personal i estarà a punt de perdre la seva feina doncs el seu dolor ha fet que anés a la tenda a plantar cara a l’encarregat, arriscant així el poc diner que guanya i que és l’únic que li permet anar fent la viu-viu.

El relat comença amb una jornada de treball normal i acaba en un drama personal del Ramchand en veure que res no pot fer per canviar les coses

de Vikas Swarup. Traducció Damián Alou. Editorial Anagrama. Barcelona 2006. 366 pàgines

Relat molt imaginatiu sobre la vida d’un pobre orfe analfabet de l’Índia que decideix participar en un concurs televisiu “Rupien, Rupien” l’equivalent a Europa de “Quieres ser millonario?”.

Sorprenentment el xicot, que es diu Rama Mahoma Thomas, nom que abarca tres de les religions de l’Índia, va contestant encertadament cadascuna de les preguntes que se li van fent, per difícils que siguin. Els patrocinadors del programa que no havien previst que guanyés els milions de rupies que s’ofereixen al guanyador, intenten fer-lo caure o dissuadir-lo de què continuïi perquè com que no estava previst que ningú pogués arribar al final del concurs, tampoc no tenen els diners per pagar. Ells calculaven que pel concurs anessin passant participants sense que ningú guanyés una quantitat important de rúpies el que els permetria a ells anant fen bossa amb la publicitat.

El Rama Mahoma Thomas és doncs acusat pels patrocinadors d’estafador i de frau doncs és impossible que un xicot analfabet hagi pogut encertar la resposta a totes les preguntes del programa. Acaba a la presó, essent estomacat per la policia en connivència amb els patrocinadors, per dissuadir-lo de reclamar els diners que se li deuen.

El narrador ens fa acompanyar Rama per totes les seves vicissituds i la seva vida de pillet en l’Índia pobre contemporània.

Lectura totalmente recomanable,

de Luis Bromfield. Traducció J.G. de Luaces i L. Vegas López. Ediciones Zodíaco. Barcelona 1943. 779 pàgines

.

Havia vist la pel.lícula de petita però encara em recordava de certes escenes i particularment d'una que em va quedar molt present, la de quan l'Edwina Esketh fent les funcions d'infermera en el moment de l'epidèmia de còlera, beu aigua d'un vas amb el que acaba de donar a beure a una vella índia infectada i que mor després.

.
En tornar d'un viatge de vacances a l'Índia, m'he marcat llegir literatura sobre aquell immens país començant per un autor que no era indi, Louis Bromfield, però que en el seu moment (1933) va escriure un llibre que per força havia de ser exòtic en aquella època en què ben poques persones devien viatjar i menys a destinacions tan allunyades.

.
El llibre està molt ben escrit, reflecteix molt bé l'època del monzó, plujosa i xafogosa, i les catòstrofes ambientals que se'n solen derivar amb inundacions de pobles i ciutats, rius que surten de mare i que provoquen quantitat de morts i desapareguts. Tot això després de mesos d'una calor sufocant i atabaladora.

Des del punt de vista literari, és una novel.la romàntica, amb protagonistes europeus "perduts" a l'Índia, molts d'ells vivint gairebé d'esquena a la realitat d'aquell país, i havent-se fet una petita Anglaterra a casa seva, i d'altres integrats i tractant d'ajudar a les moltes desgràcies humanes de l'entorn.

Els personatges principals, l'Edwina Esketh i el Tom Ransome es redimiran de la seva vida dissoluta, l'una morint, l'altre deixant de banda la beguda i la seva vida inútil d'arisòcrata desil.lusionat, i emprenent un camí d'integració i comprensió de la gran tasca a fer per mirar de contribuir a la millora de la població índia de Ranchipur.

de Sujan Singh Pannu. Editorial Libros India. Gurgaon, India 1981. 156 pàgines

Breu llibre sobre els costums i llegendes de l'ïndia. Dóna una idea de l'Índia en l'actualitat i et sitúa sobre aquell immens subcontinent, difícil de copçar i d'entendre des d'un punt de vista europeu.

Si s'ha pogut visitar encara que sigui en un primer contacte com ho són tots els de vacances, és un recordatori molt interessant de totes les sorpreses que s'hi troben en anar-hi per primer cop i que sobten al viatger.

L'Índia és un país enorme, un sol estat, com el de Rajasthan, posem per cas, és tan gran com Alemanya. Podem dir per tant, que és gairebé impossible abastar aquella immensitat. Llibres com aquest ajuden a anar entenent, encara que sempre en una petita mesura, i a fer-se una idea del trencacolls que és l'Índia.

de Tahir Shah. Traducció Antonio Resines i Herminia Bevia. Alba Editorial. Barcedlona 2000. 428 pàgines.

L'Índia vista des dels ulls d'un afganès aprenent de bruixot.

L'autor, Tahir Shah, de família noble afganesa, educat a Anglaterra i llicenciat en relacions internacionals. de cultura europea, s'endinsa en el món envoltat de màgia i d'il.lusionisme d'aquell país exòtic. Aprèn els trucs dels vividors i ens els desvetlla i assistim a una desmitificació de l'Índia que els europeus contemplem com a mística i espiritual, ben lluny del materialisme pur i dur que s'ha implantat als països occidentals, però que tampoc no ho és tant com sembla.

Acompanyem el Tahir Shah en el seu aprenentatge i fem una immersió en el món hindú, en la seva misèria, en el seu esperit de treure pa de les pedres i de sobreviure en un món tant difícil.

Llibre molt ben escrit, amb un humor i una ironia molt fins, lectura amena i didàctica. S'hauria de tornar a llegir per treure'n tots els ensenyaments.

d'Asha Miró. Editorial La Magrana. Barcelona 2004. 124 pàgines

Continuació de La Filla del Ganges i segon viatge de l’Asha Miró a l’Índia a la recerca de les seves arrels.

És interessant el relat de l’Asha amb les seves impressions personals i les emocions que li va suscitar la recerca de la seva identitat familiar.

Especialment emocionant la trobada amb la seva germana i com va viure aquests moments tan importants de la seva vida envoltada de la seva família biològica i de tots els veïns del poble que com passa arreu esdevenen testimonis constants dels esdeveniments personals dels altres habitants.

Interessants també les reflexions de l’Asha sobre la seva adopció i el fet de què si no s’hagués produït la seva vida hauria estat la de la seva germana o la de la seva hauria pogut ser la seva. Naixem en un lloc determinat i som fills d’un home i d’una dona determinats però el curs dels esdeveniments pot capgirar totalment el nostre esdevenidor.

La determinació de l’Asha de fer un recorregut invers per trobar els seus orígens la col.loca davant d’un país i d’una família amb uns costums i una història que li són totalment aliens i encara que per identificació racial tracta de comprendre i d’assimilar li és totalment impossible imaginar-se en aquell entorn que li és tan distant i estranger.

Hi ha molts adoptats que no mostren cap interès per conèixer els seus orígens. Han traçat una línia imaginària amb el seu passat. L’Asha adopta l’actitud contrària i té la curiositat i la valentia necessàries per fer aquests dos viatges que li van aclarir la foscor de la seva adopció.

Asha Miró. Editorial La Magrana. Barcelona 2003. 121 pàgines

L’Asha Miró va ser adoptada per un matrimoni català sense fills però amb una gran il.lusió per formar una família i decidida a adoptar unes bessones a l’Índia.

Història personal de l’adopció de l’Asha, recolzada amb fragments del diari personal de la seva mare adoptiva des que la nena va arribar a Barcelona amb sis anys procedent d’aquell país.

Dificultats inicials per entendre’s i per inserir-se en un entorn tan diferent.

Els pares adoptius de l’Asha van ser pioners en el tema de l’adopció però la seva voluntat, la seva gran il.lusiò i la seva determinació van vèncer les grans dificutats que es van anar trobant fins a l’arribada de l’Asha a Barcelona.

L’Asha va ser una nena afortunada en poder sortir de l’orfelinat a l’Índia, que li va permetre una vida i una trajectòria ben diferents de les que hauria tingut de no haver estat adoptada per aquest matrimoni català.

El seus dos viatges per cercar els trossos d’història personal que li falten estan plens d’emocions, de felicitat però també de molt de dolor.

Aquests dos llibres de l’Asha són de lectura absolutament recomanable.

d'Isabel Allende. Random House Mondadori. Barcelona 2004. 433 pàgines.

Emotiu llibre autobiogràfic d’Isabel Allende arran de la mort de la seva filla Paula. Acompanyem l’autora en episodis de la seva pròpia vida i durant el temps que va durar la malaltia (porfiria) de la seva filla que ella va viure al seu costat, fent els impossibles per salvar-la, malgrat el diàgnosti del tot pessimiste dels molts metges i curanderos que va atendre Paula.

Isabel Allende es mostra com una dona amb una vitalitat desbordant, seguint sempre més les seves passions que el seu seny. Aquestes passions la van dur a viure la seva vida amb profunditat però també amb molta inestabilitat i risc personals. Feminista convençuda, ben sovint actúa com a dona de la seva generació, amb uns comportaments més femenins que feministes.

L’autora ens parla de la malaltia i el progressiu deteriorament de Paula, del seu dolor, de la seva impotència i al final de la seva acceptació de la mort de la seva filla.

És un llibre trist però molt vital que ens permet conèixer una mica més aquesta fantàstica escriptora que és Isabel Allende.

de Anna Gavalda. Traducció de Xavier Garcia Muniesa i XAvier Solé. Edicions 62. Barcelona 2004. 413 pàgines

Aquest llibre, que és una fantasia, em sembla fluixet. Anna Gavalda és una escriptora d’avui dia, ens vol situar en els problemes actuals tant dels joves com dels vells però no aporta res. “Junts i prou” és una història envitricollada, de talls continus i es fa ensopida de llegir. L’interés cau contínuament. Massa llarg per no dir res ni tan sols entretenir sense més.

d'Anna Gavalda. Traducció d'Anna Casassas. Edicions 62. Barcelona 1999. 140 pàgines

Relats breus d’homes i dones d’avui dia que viuen en ciutats (París, Melun) i busquen el contacte amb una parella. Gent que treballa però que se sent sola o viu sola. Sovint infructuositat d’aquest contacte, de vegades amb resultat positiu, però sempre amb el regust d’una relació freda, desangelada, més aviat relació sexual que amorosa i profunda.
En aquest llibre els protagonistes dels relats són superficials, més racionals que emotius. Entorns actuals, gent normal i corrent, sense grans històries personals. És el primer llibre que llegeixo d’Anna Gavalda. El relat més impactant és el de la veterinària de poble. Llegiré altres llibres de l’Anna Gavalda i veuré si definitivament m’agrada. En principi, només l’he trobat entretinguda sense més.

de Frank Mc Court. Traducció Alejandro Pareja. Maeva Ediciones. Madrid 1997. 395 pàgines.

Commovedor llibre de Frank McCourt. La veu infantil del protagonista ens du des del seu naixement als Estats Units fins al retorn de la família a Irlanda on s’enfronten a la més absoluta pobresa, roçant l’indigència. Un pare que es beu el sou a les tavernes de Limerick, una mare havent de fer cua a les institucions de beneficència, fills que van arribant i morint, la desesperança més absoluta i una vida brutalment dura.

Frankie (Frank McCourt) creix en aquest ambient, l’explica des de la seva òptica de nen, formulant-se continuament preguntes sobre la justícia, la religió, la pàtria, el món dels adults, amb una tendresa i un desconcert absoluts.

De la mà de l’autor ens passegem per l’Irlanda de principis de segle passat, pels carrers on va viure el Frankie i la seva família, l’acompanyem a l’escola amb uns mestres autoritaris i absolutistes, amb uns adults adustos i sense concessions, amb uns capellans i una religió terrorífics que imprimeixen un sentiment de culpa i de condemnació eterns sense absolució possible. Els petits pecats de Frankie esdevenen monstres en el seu cor i en el seu cap amarat de religió tant a l’església com al carrer.

Cap als quinze anys Frankie decideix que ha de tornar a Amèrica per poder fugir de tanta misèria moral i material, de tanta opressió religiosa. Amb quinze anys, aquest noi ha viscut i ha sobreviscut a una situació familiar miserable, ha esdevingut un pillet. Davant d’unes condicions tan extremament dures, aconsegueix surar i fer-se un objectiu: marxar d’Irlanda, que no sap oferir una vida com cal als seus habitants.

Aquest llibre és absolutament recomanable.

de Richard Ford. Traducció de Jesús Zulaika. Editorial Anagrama. Barcelona 1999. 245 pàgines

Els relats de Richard Ford ens parlen de dones i homes del carrer, amb històries corrents i quotidianes que sovint tenen un final sorprenent. Comencen sent banals però acaben encongint-te pel que tenen de desenvolupant dramàtic de les situacions.

Éssers com la majoria de la gent, sense grans posicions vitals ni ambicions, que van avançant per la vida amb frustracions dominades, a la recerca d’una mica de felicitat i d’alguns bons moments.

Les relacions home/dona que ens planteja Richard Ford són complicades, de desentesa encara que aparentment reeixides. Els amors conjugals busquen sortides esporàdiques fora de la parella i aquestes relacions extraconjugals que comencen amb una certa animació es desinflen aviat deixant un regust desangelat i amb l’afany d’acabar-les perquè no han aportat la felicitat esperada.

Els protagonistes de Ford es mouen en uns móns tant laborals com afectius sempre a la recerca “d’alguna cosa” que mai no arriba.

de Simonetta Agnello Hornby. Traducció Carlos Gumpert. Tusquets Editores. Barcelona 2003. 321 pàgines.

Tan interessant com “La tia marquesa”, parteix de l’any 1963 i dona una visió retrospectiva de la vida de la minyona d’una casa de la baixa aristocràcia siciliana centrant-se en una família en decadència.
La novel.las se centra en el personatge de la “mennulara” (recollidora d’ametlles) des de la seva infància d’extrema pobresa fins a arribar a dominar la part domèstica i econòmica de la família a la que comença a servir a l’edat de 13 anys.
Inutilitat dels membres de la família que tots plegats són ben inútils en front de la Mennù que partint del no-res, arriba a “fer-se” amb la casa a la que serveix. Contactes amb el cap de la màfia local que per raons que queden explicades al final de la novel.la ajuda la Mennulara en els seus desitjos i en el seu camí fins al final de la seva vida.

Els dos llibres de Simonetta Agnello Hornby es llegeixen molt agradablement encara que hi surten un munt de personatges que van quedant lligats entre ells al llarg de les històries respectives.

d'Imre Kertész. Traducció d'Adan Kovacsics. Editorial Acantilado. Barcelona 2002. 147 pàgines.

Discurs mental d’Imre Kertész. Ens parla del seu divorci, de la impossibilitat real de superar el trauma que representa haver sobreviscut a l’infern d’Auschwitz i de la impossibilitat d’inserir-se en una vida normal. Impossibilitat també per part de la parella de fer res per ajudar, per comprendre plenament la tragèdia íntima. El protagonista s’evadeix de la seva història amb l’escriptura compulsiva, escriptura que no pot deixar si no vol tornar a entrar en els seus pensaments negres i angoixants. La seva incapacitat d’oblidar el du a perdre la seva dona que es divorcia d’ell per començar una vida nova amb una parella diferent, més igualitària en quant a vivències.

de Kurt Vonnegut. Traducció de Joan Solé. Edicions COLUMNA. Barcelona 2006. 160 pàgines

Crítica social amb humor negre. Llegat del seu pensament i de la seva posició davant de l’estil de vida occidental i les nostres accions nefastes pel planeta i per la supervivència de l’espècie humana. Vonnegut va sobreviure al bombardeig de Dresden a la Segona Guerra Mundial. D’aquesta experiència en va escriure el seu llibre “Escorxador-5”. El seu missatge és planer i ens arriba amb claredat. És un crític afinat tant de la societat que l’envolta com dels dirigents del moment.

de Claudio Magris. Traducció d'Anna Casassas. Edicions de 1984. Barcelona 2007. 60 pàgines

Monòleg tendre el de la protagonista d’aquest petit llibre de Magris. Ella ha mort, és a la “Casa de Repòs” i repassa la seva vida amb el seu marit. Sap que el seu marit ha quedat desvalgut amb la seva mort i que ha fet papers per anar-la a treure d’aquesta casa, la vol tornar a tenir amb ell, doncs la seva pèrdua l’ha convertit amb un home dèbil i desemparat. Ell ha esdevingut qui és gràcies a l’amor incondicional de la seva dona, que li ha fet d’amant, d’esposa, de musa, de mare. N’ha fet un home i ara que ja no és al seu costat per donar-li forces, el seu marit la troba a faltar emocionalment i egoïstament doncs sempre li havia solucionat la vida. Malgrat que al principi de l’obra, la protagonista va cap a la sortida de la “Casa de Repòs” per trobar-se amb el seu marit, al final decideix tornar enrera, no té ganes de recomençar el seu paper. Un llibret magnífic, molt ben escrit i que es llegeix amb una hora. Del tot recomanable.