mercenades

de Jean-Paul Dubois. Éditions de l'Olivier. Le Seuil 2004. 357 pàgines

És una història de desil.lusió molt ben contada per l’escriptor Jean-Paul Dubois i que té lloc a la segona part del segle passat. El seu esdevenir personal paral.lel a l’esdevenir polític d’aquella època.

Paul Blick va avançant a la vida i com gairebé tothom més que anar a l’encontre dels fets els fets el troben a ell i li configuren la seva vida tant professional com personal. Sembla que sempre estigui descancaixat, a casa dels pares, amb els amics, després amb la seva dona, els seus fills i també la seva amant. No sembla que aconsegueixi mai donar satisfacció a ningú ni tampoc obtenir-la. Només amb la seva feina de fotògraf, que li sorgeix espontàniament, sense ell buscar-ho, aconsegueix sentir-se feliç i tenir èxit,

Acabarà fracassat i tornant a la llar materna on trobarà confort al costat de la seva mare malalta i ja al final dels seus dies comprendrà que potser és l’única que ha viscut amb coherència i amb il.lusió malgrat haver estat tota la seva vida una personalitat més aviat grisa al costat del seu marit i del seu fill.

de J.M. Coetze. Traducció de Jordi Fibla. Mondadori. Barcelona 2007. 240 pàgines

Coetzee té molt en comú amb Philip Roth pel que fa a la manera que tenen els dos d’explicar-nos la baixada cap a la vellesa i el que representa de mancances, de limitacions i d’una certa desparició visual en front de la societat.

A Diario de un mal año, l’autor expressa el seu posicionament i ens fa reflexionar sobre un seguit de temes, alguns d’ells força complexos. El personatge central d’aquest llibre, escriptor de setatanta anys, s’enamora d’una jove guapa, atractiva i aparellada amb un informàtic que representa el món d’avui, sense cap retricció moral ni escrúpol.

Coetzee escriu dos relats paral.lels: les seves opinions barrejades amb la seva història personal amb la noia i el seu xicot. L’interrupció constant del seu relat crític i el seu dia a dia amb la noia que li fa de secretària, no molesta ja que aquest llibre es pot llegir de dues maneres. Agafar les seves opinions i llegir-les seguides i després anar per la seva història amb la noia o bé es pot llegir intercalant els dos relats.

de Jean-Paul Dubois. Éditions de l'Olivier. 2007. 232 pàgines

Sorprenent relat de la trobada de dos homes, un el marit, l’altre l’amant, d’una dona absent. Història que t’enganxa des del principi, Jean-Paul Dubois sap atreure l’atenció del lector des de la lectura del primer full. Ambient canadenc a l’hivern, en una cabanya molt apartada de qualsevol població. Una tempesta de neu que aïlla els dos homes, homes absolutament oposats que han pogut estimar la mateixa dona

Paul Hassenbank té una malaltia incurable i decideix anar a trobar la seva donna a Ontario, al Canadà, on sap que ha viscut amb un amant. En arribar descobrirà que la dona que li semblava conèixer és un ésser que no té res a veure amb l’imatge que en tenia d’ella. És una perfecta desconeguda.

Al final és veritablement sorprenent.

de Jean-Paul Dubois.

Les vicissituds de Tanner que hereta una immensa casa, vellota, que es veu obligat a rehabilitar.En el moment de l'herència Tanner viu en un bell apartament amb jardí, que ha de vendre per fer front a les despeses de la rehabilitació que ha de fer. Més d'un cop lamentarà haver venut el seu apartament i haver-se ficat en unes desespeses cada cop més exagerades, haver de fer front a una successió d' operaris ineptes o petits estafadors que li provoquen més d'un maldecap i més d'un disgust.L'estil de Jean-Paul Dubois en aquest llibre és fresc i divertit.

de Geneviève Brisac. Éditions de l'Olivier, Le Seuil, 1996 204 pàgines

Les dificultats d’una mare divorciada amb el seu fill pre-adolescent. Encara que en general es pot dir que la relació mare-fill és bona, el fill no deixa de fer sentir malament a la mare quan les coses no es desenvolupen del tot al seu gust. Problemes d’una família tan reduïda en què la responsabilitat de l’educació i el temps de lliure recauen en la mare que, per molt que s’esforci, no aconsegueix mai que el seu fill se senti feliç i content. El mateix passa amb un fill de parella però en aquest cas hi ha un suport entre els adults que fa que el fill per molt que sigui important no és el TOT per la mare.

També incomprensió i poc ajut per part de l’entorn de la mare que per molt que valora l’esforç de la dona per tirar endavant un fill tota sola, sovint li recorda aquesta soledat i la impossibilitat de fer bé les coses. Hi ha alguna cosa com: Fas molt però mai amb el que fas n’hi haurà prou. I el fill recordant-li sovint a la seva mare que està sola perquè no és una persona fácil per conviure, o sigui que aquest fill “s’aprofita” d’aquesta feblesa per tirar del fil a la seva mare

de J. M. Coetze. Traducció de Dolors Udina. Edicions 62. Barcelona 2005. 236 pàgines

Per un accident de bicicleta, al protagonista li han d’amputar una cama. Encara que ja amb sexanta anys, és un home d’una vitalitat normal, sense problemes especials, però aquest accident desafortunat li representarà l’arribada subtada i inesperada de la vellesa, de la pèrdua de l’independència física i la humiliació que comporta. Es veurà amb una mobilitat molt reduïda i a mans d’infermeres que li aniran ensenyant com s’ho ha de fer per poder valer-se en els afers quotidians. Aquesta situació li crea uns problemes desconeguts de pèrdua de valor i d’autoestima, de menyspreu de sí mateix.

És un relat molt cru i no planteja cap sortida a aquesta situació, si no és la mort.

d'Emmanuel Carrère. Editorial P.O.L. 26, rue Jacob, Paris 6e

Aquesta història és terrorífica. Comença provocant una rialla i acaba que et fa posar els pèls de punta. Fins ben entrat el relat no saps quin és el personatge malalt mental. És un matrimoni de classe mitjana, que manté una bona relació i de cop i volta esclata el drama. Carrère ens fa anar de l’un a l’altra i ens porta despistats, jugant amb nosaltres.

La banalitat inicial d’afaitar-se el bigoti ens fa entrar en les angoixes dels personatges, en una creixent desconfiança entre el matrimoni, en un conflicte amb els amics, en una vida absurda i en final totalment inesperat.

És una lectura de novel.la psicològica que et va enervant i inquietant fins acabar-la.

d'Emmanuel Carrère. P.O.L. éditeur, 2000. Impression Novoprint à Barcelone, le 2 février 2007. 220 pàgines

Emmanuel Carrère es basa en la història d’un personatge que va poder enganyar els pares, la dona, els fills i els amics durant setze anys, falsejant totalment la seva personalitat, els seus estudis, el seu treball, vivint d’estafar el seu entorn fins que va veure que el recorregut se li estava acabant, que ja no podia ajornar gaire que la situació sortís a la llum i va assassinar els seus pares, la seva dona, els fills i va tractar també de matar una seva amiga que ell volia convertir en la seva amant, sense aconseguir-ho.

Des del punt de vista sicològic és un personatge obscur, morbós, llefiscós, amb una pàtina de bondat i serenitat que el fan encara més detestable. Resumint, és un boig recargolat, que ningú no descobreix, algú que encara que d’entrada no cau bé a ningú, s’infiltra i aconsegueix dur una vida aparentment normal.

És un llibre inquietant, que es llegeix molt bé però que deixa un mal gust de boca.

de Dominique Lapierre / Javier Bono. Editorial Planeta. Barcelona 2001. 418 pàgines

Dominique Lapierre ens narra la catàstrofe química de Bophal l’any 1984, ocasionada per la fuita de 27 tones de metil isocianat i altres gasos emmetzinadors de la planta industrial de plaguicides de la que en aquell moment era Union Carbide, que va ocasionar 8.000 morts en els tres dies successius a la fuita i l’emmetzinament de més de 500.000 persones. Aquesta desgràcia va afectar a la población més pobra de Bophal que vivia al costat de les vies del tren i a pocs metres de distància d’aquesta fàbrica.

Per combatre les plagues dels conreus de la Índia, Union Carbide va posar en marxa una planta productora del gas Serin, un potent plaguicida. La perspectiva d’uns guanys econòmics considerables, donat la grandària del país, va fer que inicialmente la fàbrica es muntés amb tots els requisits de seguretat d’aquest tipus de fabricación, amb controls periòdics i exhaustius que havien de reduïr a un mínim cap possibilitat de risc per la població, encara que la proximitat d’una gran comunitat de pobres residents hauria fet aconsellar o bé traslladar a aquests de lloc o muntar la fàbrica en un altre indret.

El retard dels monsons en aquells anys i la consequent sequera van fer que no es venés el Serin en les quantitats previstes per Union Carbide i que s’abandonessin a poc a poc les mesures estrictes de control i seguretat i els responsables americans de la fàbrica marxessin cap al seu país deixant en mans locals i no tan expertes la direcció de la fàbrica, que va anar caient a poc a poc en desús i acumulant grans quantitats de metil isocianato que no tenia sortida al mercat, Aquesta acumulació a les cisternas vulnerava greument el protocol de seguretat però la desídia del personal de la fàbrica i la inexperiència van abocar a una catàstrofe química sense precedents.

de Dominique Lapierre. Traducció Carlos Pujol. Editorial Seix Barral. Barcelona 1985. 382 pàgines.

Dominique Lapierre ens col.loca als barris més marginals de Calcuta, a ple centre de la misèria i de les vides dels desheretats de la societat índia. Un capellà francès s’endinsa en aquest món i viu al mig dels desheretats de la terra, persones amb les mitjors malalties, la fam i la desesperança de sortir d’aquesta situació límit.

La vida de la gent a la Índia es desenvolupa al carrer, a la vista de tothom. La densitat de la població, la pobresa generalitzada, estan a la vista de tothom. Els espais personals en els que es mouen són reduïdíssims i compartits amb tota la família. Una sola peça, amb un llit “charpoi” que serveix per múltiples funcions per a tots i uns pocs estris per la cuina. Els serveis higiènics són letrines comunitàries i s’ha de fer cúa per accedir-hi. La pestilència generalitzada degut a les males condicions, el fang, a la pluja són font de contaminació i de més brutícia.

Malgrat tot, la gent dels “slums”, d’aquests barris marginals, aconsegueix sobreviure mínimament, acomplir amb els seus ritus religiosos i les seves litúrgies. El poble indi és un poble carregat de déus amb una gran fe i una gran temença d’aquests déus.

És un llibre que es llegeix bé i et fa comprendre una mica millor aquell món allunyat de costums i tradicions i tan diferent del món occidental.

de Narendra Jadhav. Traducció de Margarita Sáenz de la Calzada. Editorial Espasa. Madrid 2004. 321 pàgines

Aquesta història personal de Narendra Jadhav és un panegíric a la figura de Abendkar Babasaheb que era un intocable erudit i va lluitar tota la vida per bandejar la “intocabilitat” d’aquest grup descastat que durant 3.000 anys ha sofert totes les humiliacions de les altres castes i s’ha vist obligat a fer les feines més ingrates, rebent el menyspreu i el rebuig de la resta de la societat. Aquesta “intocabilitat” és absolutament anorreadora i segueix vigent encara que oficialment el sistema de castes ja no funciona.

El pare del protagonista, un intocable analfabet, home de carácter, va ser militant del grup polític de Babasaheb i aquesta participació li va donar forces tota la seva vida i li va permetre aixecar el cap i no acceptar la sistemàtica humiliació que han sofert sempre els intocables. Va treballar durament i va fer que tots els seus fills estudiessin. Era la consigna que Babasaheb els havia donat: cultura i educació per escapar d’aquesta tirania social. També, seguint la consigna del polític, es van convertir ell i la seva família al budisme per fugir d’una religió que castigava tan cruelment als intocables sense donar-los mai cap possibilitat de sortida o de millora de la seva condició heretada.

És curiós que es parla molt de Gandhi i poc de Babasaheb. Gandhi de fet era un oponent de Babasaheb i ben poc va fer per intentar millorar la sort dels intocables.

de Rupa Bajwa. Traducció Raquel Vázquez Ramil. Ediciones Salamandra. Barcelona 2005. 285 pàgines.

Comença com una jornada normal d’un jove venedor de saris, Ramchand, en un poble de l’Índia. A través d’ell veiem la societat actual índia, tant la pobre com la rica, i ens endisem en les immenses desigualtats i prejudicis socials que es donen en aquest país. La brutal classificació social, la terrible marginació de la dona i de la gent sense recursos ens són explicats de forma aparentment senzilla en acompanyar Ramchand en la seva feina diària a la botiga i a casa seva.

Ramchand va perdre les seves possibilitats d’una vida millor en morir els seus pares, quedant desvalgut, sense recursos econòmics i sense estudis. El xicot però s’adona que la feina a la botiga no li reportarà cap millora, sempre serà més del mateix i intenta educar-se pel seu compte, després del treball. Comença per netejar la seva vivenda pobra i bruta i es compra llibres usats anglesos per poder reprendre els estudis que havia iniciat de nen. És obvi que a l’Índia el coneixement de l’anglès i ser clar de pell ajuden molt.

Aquesta voluntat d’estudi del Ramchand l’enforteix i l’ajuda a distanciar-se dels altres companys de la tenda, que no pensen només que en menjar i anar al cine quan tenen diners. Aquest allunyament el durà a simpatitzar amb la dona maltractada d’un dels venedors de la tenda i a saber-ne la seva tràgica història. Tractarà de donar-hi una solució personal explicant a una clienta rica l’injustícia que se li ha fet a la dona del seu company, i obtindrà per resposta el més absolut menyspreu i irritació per haver gosat apropar-se a aquesta clienta, molestant-la amb històries morboses.

La dona maltractada, esdevinguda ja folla, morirà a mans de la policia i aquesta fi trasbalsarà el Ramchand de tal manera que passarà dies tancat a casa seva, sense anar al treball, absolutament desinteressat del seu estudi personal i estarà a punt de perdre la seva feina doncs el seu dolor ha fet que anés a la tenda a plantar cara a l’encarregat, arriscant així el poc diner que guanya i que és l’únic que li permet anar fent la viu-viu.

El relat comença amb una jornada de treball normal i acaba en un drama personal del Ramchand en veure que res no pot fer per canviar les coses

de Vikas Swarup. Traducció Damián Alou. Editorial Anagrama. Barcelona 2006. 366 pàgines

Relat molt imaginatiu sobre la vida d’un pobre orfe analfabet de l’Índia que decideix participar en un concurs televisiu “Rupien, Rupien” l’equivalent a Europa de “Quieres ser millonario?”.

Sorprenentment el xicot, que es diu Rama Mahoma Thomas, nom que abarca tres de les religions de l’Índia, va contestant encertadament cadascuna de les preguntes que se li van fent, per difícils que siguin. Els patrocinadors del programa que no havien previst que guanyés els milions de rupies que s’ofereixen al guanyador, intenten fer-lo caure o dissuadir-lo de què continuïi perquè com que no estava previst que ningú pogués arribar al final del concurs, tampoc no tenen els diners per pagar. Ells calculaven que pel concurs anessin passant participants sense que ningú guanyés una quantitat important de rúpies el que els permetria a ells anant fen bossa amb la publicitat.

El Rama Mahoma Thomas és doncs acusat pels patrocinadors d’estafador i de frau doncs és impossible que un xicot analfabet hagi pogut encertar la resposta a totes les preguntes del programa. Acaba a la presó, essent estomacat per la policia en connivència amb els patrocinadors, per dissuadir-lo de reclamar els diners que se li deuen.

El narrador ens fa acompanyar Rama per totes les seves vicissituds i la seva vida de pillet en l’Índia pobre contemporània.

Lectura totalmente recomanable,

de Luis Bromfield. Traducció J.G. de Luaces i L. Vegas López. Ediciones Zodíaco. Barcelona 1943. 779 pàgines

.

Havia vist la pel.lícula de petita però encara em recordava de certes escenes i particularment d'una que em va quedar molt present, la de quan l'Edwina Esketh fent les funcions d'infermera en el moment de l'epidèmia de còlera, beu aigua d'un vas amb el que acaba de donar a beure a una vella índia infectada i que mor després.

.
En tornar d'un viatge de vacances a l'Índia, m'he marcat llegir literatura sobre aquell immens país començant per un autor que no era indi, Louis Bromfield, però que en el seu moment (1933) va escriure un llibre que per força havia de ser exòtic en aquella època en què ben poques persones devien viatjar i menys a destinacions tan allunyades.

.
El llibre està molt ben escrit, reflecteix molt bé l'època del monzó, plujosa i xafogosa, i les catòstrofes ambientals que se'n solen derivar amb inundacions de pobles i ciutats, rius que surten de mare i que provoquen quantitat de morts i desapareguts. Tot això després de mesos d'una calor sufocant i atabaladora.

Des del punt de vista literari, és una novel.la romàntica, amb protagonistes europeus "perduts" a l'Índia, molts d'ells vivint gairebé d'esquena a la realitat d'aquell país, i havent-se fet una petita Anglaterra a casa seva, i d'altres integrats i tractant d'ajudar a les moltes desgràcies humanes de l'entorn.

Els personatges principals, l'Edwina Esketh i el Tom Ransome es redimiran de la seva vida dissoluta, l'una morint, l'altre deixant de banda la beguda i la seva vida inútil d'arisòcrata desil.lusionat, i emprenent un camí d'integració i comprensió de la gran tasca a fer per mirar de contribuir a la millora de la població índia de Ranchipur.

de Sujan Singh Pannu. Editorial Libros India. Gurgaon, India 1981. 156 pàgines

Breu llibre sobre els costums i llegendes de l'ïndia. Dóna una idea de l'Índia en l'actualitat i et sitúa sobre aquell immens subcontinent, difícil de copçar i d'entendre des d'un punt de vista europeu.

Si s'ha pogut visitar encara que sigui en un primer contacte com ho són tots els de vacances, és un recordatori molt interessant de totes les sorpreses que s'hi troben en anar-hi per primer cop i que sobten al viatger.

L'Índia és un país enorme, un sol estat, com el de Rajasthan, posem per cas, és tan gran com Alemanya. Podem dir per tant, que és gairebé impossible abastar aquella immensitat. Llibres com aquest ajuden a anar entenent, encara que sempre en una petita mesura, i a fer-se una idea del trencacolls que és l'Índia.

de Tahir Shah. Traducció Antonio Resines i Herminia Bevia. Alba Editorial. Barcedlona 2000. 428 pàgines.

L'Índia vista des dels ulls d'un afganès aprenent de bruixot.

L'autor, Tahir Shah, de família noble afganesa, educat a Anglaterra i llicenciat en relacions internacionals. de cultura europea, s'endinsa en el món envoltat de màgia i d'il.lusionisme d'aquell país exòtic. Aprèn els trucs dels vividors i ens els desvetlla i assistim a una desmitificació de l'Índia que els europeus contemplem com a mística i espiritual, ben lluny del materialisme pur i dur que s'ha implantat als països occidentals, però que tampoc no ho és tant com sembla.

Acompanyem el Tahir Shah en el seu aprenentatge i fem una immersió en el món hindú, en la seva misèria, en el seu esperit de treure pa de les pedres i de sobreviure en un món tant difícil.

Llibre molt ben escrit, amb un humor i una ironia molt fins, lectura amena i didàctica. S'hauria de tornar a llegir per treure'n tots els ensenyaments.

d'Asha Miró. Editorial La Magrana. Barcelona 2004. 124 pàgines

Continuació de La Filla del Ganges i segon viatge de l’Asha Miró a l’Índia a la recerca de les seves arrels.

És interessant el relat de l’Asha amb les seves impressions personals i les emocions que li va suscitar la recerca de la seva identitat familiar.

Especialment emocionant la trobada amb la seva germana i com va viure aquests moments tan importants de la seva vida envoltada de la seva família biològica i de tots els veïns del poble que com passa arreu esdevenen testimonis constants dels esdeveniments personals dels altres habitants.

Interessants també les reflexions de l’Asha sobre la seva adopció i el fet de què si no s’hagués produït la seva vida hauria estat la de la seva germana o la de la seva hauria pogut ser la seva. Naixem en un lloc determinat i som fills d’un home i d’una dona determinats però el curs dels esdeveniments pot capgirar totalment el nostre esdevenidor.

La determinació de l’Asha de fer un recorregut invers per trobar els seus orígens la col.loca davant d’un país i d’una família amb uns costums i una història que li són totalment aliens i encara que per identificació racial tracta de comprendre i d’assimilar li és totalment impossible imaginar-se en aquell entorn que li és tan distant i estranger.

Hi ha molts adoptats que no mostren cap interès per conèixer els seus orígens. Han traçat una línia imaginària amb el seu passat. L’Asha adopta l’actitud contrària i té la curiositat i la valentia necessàries per fer aquests dos viatges que li van aclarir la foscor de la seva adopció.

Asha Miró. Editorial La Magrana. Barcelona 2003. 121 pàgines

L’Asha Miró va ser adoptada per un matrimoni català sense fills però amb una gran il.lusió per formar una família i decidida a adoptar unes bessones a l’Índia.

Història personal de l’adopció de l’Asha, recolzada amb fragments del diari personal de la seva mare adoptiva des que la nena va arribar a Barcelona amb sis anys procedent d’aquell país.

Dificultats inicials per entendre’s i per inserir-se en un entorn tan diferent.

Els pares adoptius de l’Asha van ser pioners en el tema de l’adopció però la seva voluntat, la seva gran il.lusiò i la seva determinació van vèncer les grans dificutats que es van anar trobant fins a l’arribada de l’Asha a Barcelona.

L’Asha va ser una nena afortunada en poder sortir de l’orfelinat a l’Índia, que li va permetre una vida i una trajectòria ben diferents de les que hauria tingut de no haver estat adoptada per aquest matrimoni català.

El seus dos viatges per cercar els trossos d’història personal que li falten estan plens d’emocions, de felicitat però també de molt de dolor.

Aquests dos llibres de l’Asha són de lectura absolutament recomanable.

d'Isabel Allende. Random House Mondadori. Barcelona 2004. 433 pàgines.

Emotiu llibre autobiogràfic d’Isabel Allende arran de la mort de la seva filla Paula. Acompanyem l’autora en episodis de la seva pròpia vida i durant el temps que va durar la malaltia (porfiria) de la seva filla que ella va viure al seu costat, fent els impossibles per salvar-la, malgrat el diàgnosti del tot pessimiste dels molts metges i curanderos que va atendre Paula.

Isabel Allende es mostra com una dona amb una vitalitat desbordant, seguint sempre més les seves passions que el seu seny. Aquestes passions la van dur a viure la seva vida amb profunditat però també amb molta inestabilitat i risc personals. Feminista convençuda, ben sovint actúa com a dona de la seva generació, amb uns comportaments més femenins que feministes.

L’autora ens parla de la malaltia i el progressiu deteriorament de Paula, del seu dolor, de la seva impotència i al final de la seva acceptació de la mort de la seva filla.

És un llibre trist però molt vital que ens permet conèixer una mica més aquesta fantàstica escriptora que és Isabel Allende.