mercenades

de Christiane Collange. Librairie Arthème Fayard, 1998

L’autora repassa els avenços del segle XX, sobre tot pel que fa a les grans millores que van representar en la vida quotidiana de les dones i que tan van contribuir a la seva emancipació i entrada en el món acadèmic i laboral.Des dels avenços tècnics (frigorífic, rentadora, rentavaixelles…) fins als avenços científics (píndola anticonceptiva per damunt de tot) Collange agraeix al seu segle les oportunitats que li van donar respecte a les mares i àvies que es veien irremissiblement abocades a la llar, als fills i al marit en no poder comptar amb independència econòmica.Aquest repàs ens fa adonar de com les dones del moment utilitzen i veuen com a naturals tots aquests avenços que no ta tants anys no existien i la manca dels quals era una llosa pel seu avenç educatiu i laboral. Pensar que abans de la píndola anticonceptiva la sexualitat representava un greu problema per la dona que ben sovint en patia unes conseqüències desastroses: fills indesitjats ben sovint i avortaments amb les pitjors condicions higièniques i a vegades amb una infertilitat posterior o la mort.Jo diria que de tot aquest progrés en destaca de lluny aquest decisiu mitjà de poder controlar les consequències indesitjades de la sexualitat de la dona. Tenir aquest estri a les mans va situar a les dones en peu d’igualtat amb els homes i li va donar un poder de decisió i d’autonomia inqüestionables.Interessant aquesta obra per constatar l’importància del segle XX pel que va representar per a la població femenina.

Las nuevas soledades - El reto de las relaciones personales en el mundo de hoy. Autora: Marie-France Hirigoyen. Traducció de Jordi Terré. Ediciones Paidós Ibérica. arcelona 2008

Les noves soledats buscades i les que ens trobem cada cop més en els temps actuals en què la incomunicació està a l’ordre del dia. Família nuclear reduïda, divorcis, separacions, dificultat de relacionar-se en les ciutats, noves tecnologies que tanquen a la gent cada cop més i l’individualitzen, increment de l’espectativa de vida, fan que tots nosaltres haguem d’enfrontar la soledat en una o una altra etapa de la nostra existència.
Ben sovint també els canvis socials dels rols dels sexes tan fortament establerts ens duen a replantejar-nos l’establiment en parella si no és que es correspon exactament al que volem. La independència econòmica de la dona per altra part li permet mirar altres formes de vida i contemplar viure sola, situació que abans era una calamitat per a la dona quan no treballava i depenia o de la família o del marit o dels fills si enviudava.
Noves soledats per aquells que no creuen en la parella o que havent estat casats en queden defraudats i s’estimen més continuar la seva vida acompanyats d’amistats i d’interessos compartits amb altres però decideixen que no volen tornar a fer l’esforç de viure en parella.
Homes i dones que fins i tot es plantegen viure en parella sense que el sexe en constitueixi la part més important, sublimant-lo amb tasques socials, esportives, d’amistats o altres.
Llibre interessant de Marie-France Hirigoyen que fa un repàs a les societats contemporànies, amb tots els plantejaments actuals pel que fa a les moltes maneres de viure que estan obertes avui dia.

de Frank Schirrmacher, Traducció d'Anna Coll. Editorial Taurus. Madrid 2004.

Plantejament molt interessant sobre la societat de vells actual que ja tenim a sobre.
Frank Schirrrmacher ens posa davant els ulls l’efecte de l’envelliment de les poblacions als països desenvolupats i com haurem de canviar i combatre per canviar els estereòtips que acompanyen la vellesa que ja ha deixat de ser per molts de nosaltres el que va ser pels nostres pares i avis.
Avui dia i en molts casos poden conviure quatre generacions (pares, fills, avis i besavis) cosa mai vista fins ara.
Les societats modernes no tenen gaire a veure amb les anteriors i volguem o no hem de fer un esforç important ja ara per reciclar la nostra manera de pensar i de viure els molts anys que ens queden un cop arribats a l’edat de jubilació actual (65 anys).
Hem de ser militants en front dels clixés que malgrat tot subsiseixen envers les persones que es jubilen, que passen a ser un no ningú en les societats actuals, i lluitar per recobrar la dignitat que ben sovint se’ls escamoteja.
Un cop la generación del baby boom (1945-1965) es jubili, hi haurà un allau de vells joves que no tindran res a fer en aquesta societat si no s’esforcen a mantenir-se dempeus i no deixar-se arrossegar cap al no res existencial.
Haurem de trobar noves maneres de continuar actius, treballant, estudiant o d’alguna manera formant part activa de la societat si no volem ser morts vivents. Haurem de ser militants contra la discriminació per raons d’edat, en front dels atacs dels joves a qui els vells ben sovint fan nosa i en front d’una publicitat que només mostra modes de vida joves i joves bells i dinàmics.
També ser actius en front de les empreses que es treuen de sobre “vells” de 45 anys prejubilant-los quan l’espectativa de vida s’allarga cada cop més i deixa arrambats un munt de gent en el ple de les seves facultats Intel.lectuals.
Llibre de lectura obligada.

de Christian Salmon. Traducció d'Inés Bértolo. Ed. Península. Barcelona 2008.

Assaig sobre la màquina de fabricar mentides que representen els governs i els mitjans de comunicació actuals que serveixen al poder. Creen una contrarrealitat a basar de muntar històries que són una cortina de fum del que realmente està passant.
A tots ens agrada escoltar contes i és molt més fácil fascinar una audiència amb una història que amb cifres i estadístiques que resulten avorrides. Una història ben fabricada arriba al cor, apel.la a les emocions més que a l’intel.lecte, però hi arriba directamente i és molt eficaç per moure i commoure les masses.
Cada cop més és impossible fer parlar els polítics que ofereixen rodes de premsa però on el guió ja està pactat o bé hi ha una “línia del dia” inamovible a la que els periodistes s’han de subjectar sense poder passar a preguntes que no entren a l’agenda ni es vol que hi entrin.
Reagan i després Clinton, van ser grans fabuladors i els que van marcar aquesta manera d’enfrontar les audiències. Van aplicar el “Ara no toca” del nostre President Pujol.
Els polítics avui dia estan sempre en campanya electoral i fent propaganda. Les ideologies de dretes i d’esquerres són cada cop més semblants, no en lo social i religiós, però sí en lo polític.
Les telenotícies s’han convertit en “infortainment” no reflecteixen la realitat sinó una contrarrealitat semblant a la publicitat.
Assaig interessant que ens fa comprendre molt bé tot el show que es monta en període d’eleccions, i ja ara, també tot l’any.

d'Elisabeth Badinter. Edit. Odile Jacob. París. 2004

L’autora fa un assaig sobre el mal camí que representa posar a tots els homes en un mateix sac : el de gènere masculí violent, maltractador per excel.lència. És un error considerar els dos gèneres enemics establint així una guerra permanent entre ambdos sexes.
Tan inadequat és posicionar l’home com a violent com a la dona com a víctima i a aquesta englobar-la en un tot, doncs res a veure té una dona burgesa amb una dona treballadora i és força probable que una dona de classe alta no s’identifiqui amb una dona treballadora, com així tampoc no pateix els mateixos problemes. Per bé que puguin les dues ser discriminades, difícilment compartiran les mateixes preocupacions ni els mateixos neguits.
Ni tots els homes són violents ni totes les dones són víctimes i innocents.
És un assaig que en un principi fa pensar que l’Élisabeth Badinter vol posar aigua al vi del feminisme però té molt bons punts per ser considerats i reflexionats.

de Naoemi Klein. Traducción de Isabel Fuentes García. Editorial Paidós, Barcelona 2007. 708 pàgines.

Naomi Klein fa un repàs de la política econòmica americana des dels anys de les dictadures latinoamericanes fins els nostres dies. La seva tesi és que els economistes de l’Escola de Chicago, amb Milton Friedman com a inspirador, són els responsables màxims de l’actuació dels Estats Units en les polítiques de desastibilització i dictadures posteriors d’aquests països que més tard es van traslladar a Europa de l’Est i a Rússia i van ser els causants de la dràstica reducció de les polítiques socials, privatitzacions i en conseqüència acomiadaments massius de treballadors, enriquiment desaforat de les multinacionals, subcontractació dels serveis i descontrol d’aquests per part de la població, pràctiques abusives del FMI i del Banc Mundial, exèrcits privatitzats, etc., etc.

L’ona neoconservadora que ha arrasat els països en els darrers 30 anys s’ha carregat en bona part els avenços socials i laborals que tants esforços i sang havien costat i en aquests moments sembla imparable encara que comencen a sorgir reaccions cada cop més esperançadores de cara a una resituació d’aquestes polítiques duríssimes d’ajustament que no s’han aturat davant de res i han actuat “sense complexos”.

La doctrina del shock, llibre recomanable, aporta quantitat de dades molt interessants i ens fa comprendre molt millor el món en el que estem vivint.

de Massimo Gaggi y Edoardo Narduzzi. Traducción de Cuqui Weller. Ediciones Lengua de Trapo, Madrid 2006. 144 pàgines

Aquests autors italians consideren que la classe mitjana ha desaparegut per esdevenir classe de low cost o classe de masses perquè la funció de contenció i de barrera entre la classe obrera i la classe alta ja no és necessària en haver desaparegut l’amenaça comunista i haver caigut el mur de Berlín.

Després de la Segona Guerra Mundial la classe mitjana va tenir un papel cabdal i se la va “mimar” amb bons sous i protecció social i sanitària el que va permetre a aquesta població anar escalant socialment. Hi va haver un verdader ascensor social i per primer cop a la història va ser possible situar-se millor i arribar a posicions econòmiques millorades.

Amb l’esfondrament del comunisme i la globalització va quedant esborrada i va perdent gradualment tots els guanys d’aquests anys. Fins a aquest moment, se sentia segura, tranquil.la en les posicions adquirides però a poc a poc se li han anat arrabassant aquestes posicions i cada cop més forma una massa que gasta molt diferentment que la classe mitjana, té sous molt més baixos encara que gaudeix dels low cost.

La classe de masses està molt precaritzada i poc ideologitzada.