mercenades

de Jerome K. Jerome. Traducció de Josep Marco. Quaderns Crema. Barcelona 2000
Divertit relat de tres amics que decideixen fer una travessa pel Tàmesi, amb el seu gos, excursió que els durà a tota mena d’incidents i de confusions i a un seguit de peripècies amb la barca donada la seva poca experiència tant en la navegació com en l’equip necessari per aquest viatge.
L’humor de Jerome s’expressa en un llenguatge suau, irònic, simpàtic. Els personatges s’agafen les coses amb una certa filosofia i quan s’enfaden la sang no arriba mai al riu. Les moltes vicissituds de l’excursió pel Tàmesi no desuneix aquests tres amics que acaben el viatge celebrant-t’ho en tornar a Londres sans i estalvis.

d'Irène Némirovsly. Bibliothèque Albin Michel. Paris 1940

Irène Némirovsky ens endinsa en les vides de la gent d’un poble francès, vides aparentment transparents però amb uns drames ocults que fan desgraciada la vida dels seus protagonistes. Les passions humanes que mouen les seves vides (amor, odi, adulteri, diner…) són subterrànies encara que acaben emergint i provocant finalment la tragèdia. La claustrofòbia, el què diran, el que tothom sap en el fons i ningú no diu per conveniència però que acaba sortint a la superfície fan un mal terrible perquè es destapen després d’anys d’haver-hi posat una llosa a sobre.

“Les chiens et les loups”, els gossos i els llops, són dues cares del mateix animal, una metàfora de la doble cara, de la doble personalitat que tenim tots. Podem ser bons però alhora perversos o no tan “honorables” com volem fer veure.

de Joseph Roth. Traducció de Judith Vilar. Ensiola Editorial: 2008

Joseph Roth ens fa acompanyar la dissort del malaurat exsoldat Andreas Pum, als anys 20, acabada la I Guerra Mundial.
Andreas perdrà una cama en aquesta guerra i serà condecorat com a invàlid de guerra, el que li permetrà tenir una llicència per tocar un orgue de maneta pel carrer.
Ell se sent orgullós, content, satisfet de què el Govern li retribueixi el seu sacrifici per la pàtria i no tindrà fins al final una rebel.lió interior que anirà fins i tot contra Déu, que no l’haurà escoltat mai ni ajudat en totes les seves penúries.
Llegim amb el cor encongit tot el que li va passant a l’Andreas, un bona fe, que no es qüestiona res, que és capaç de patir tota mena d’injústicies esperant que al final les autoritats, petites o grans, l’escoltaran i li restituiran la seva vida anterior que ell considera prou bona. No serà així i quedarà pobre com una rata, invàlid sense mitjans de guanyar-se la vida i amb una ira que no anirà contra el Govern sinó contra Déu.

de Valérie Banville. Les editions de la courte échelle. Inc. Montreal: 2005

Ens endinsem a la personalitat d’una empresària competent, d’èxit, creadora d’un institut que ven productes de bellesa que suposadament han de procurar la joventut eterna a les seves clientes.
Dona amb tres filles, una amb una personalitat ambiciosa com la seva, una altra casada amb un fill i una adolescent amb força problemes personals. Totes tres hauran patit ésser filles d’una professional altament qualificada, forjada a si mateixa, i amb una incomprensió total en front dels sentiments humans. També tindrà problemes en establir una nova parella perquè situarà la seva vida empresarial per davant de qualsevol altre sentiment.
La novel.la avança i en principi pensem que les filles ho tenen tot gràcies a l’esforç constant i inflexible de la seva mare però anirem veient que no han tingut res i a sobre han patit totes tres incest per part del pare sense que la mare se n’adonés quan ja era tard.
La dona exitosa resulta ser doncs una mala mare, una mare que no comprén res i comprén massa tard el que ha deixat pel camí.

d' Irène Némirovsky. Éditions Denoël. 2007

El contacte humà en els pobles és molt més proper que a les ciutats i tot el que això té de bo fa alhora que el que surt de la norma i de l’estricta moral i de la bona conducta s’amagui i es converteixi en un secret insondable i obscur motor de les inexplicables reaccions de la gent. No es perdonen les disgressions i sempre es mira amb desconfiança al que no és del poble o al que essent del poble n’ha sortit per veure nous horitzons però hi acaba tornant. És com si fos un traïdor al poble i com si s’hagués volgut situar per sobre dels que no han tingut aquest coratge o aquesta necessitat vital.
“Chaleur du sang”, drama rural de filla natural amagada que pagarà el preu de no ser mai estimada per la seva mare, dona per altra banda de moral intatxable. Amors clandestins, revenges, frustracions i odis paterno-filials són elements amb què sovia escriure la Irène Némirovsky.

de Irène Némirovsky. Denoël. 2005

de Christiane Collange. Librairie Arthème Fayard, 1998

L’autora repassa els avenços del segle XX, sobre tot pel que fa a les grans millores que van representar en la vida quotidiana de les dones i que tan van contribuir a la seva emancipació i entrada en el món acadèmic i laboral.Des dels avenços tècnics (frigorífic, rentadora, rentavaixelles…) fins als avenços científics (píndola anticonceptiva per damunt de tot) Collange agraeix al seu segle les oportunitats que li van donar respecte a les mares i àvies que es veien irremissiblement abocades a la llar, als fills i al marit en no poder comptar amb independència econòmica.Aquest repàs ens fa adonar de com les dones del moment utilitzen i veuen com a naturals tots aquests avenços que no ta tants anys no existien i la manca dels quals era una llosa pel seu avenç educatiu i laboral. Pensar que abans de la píndola anticonceptiva la sexualitat representava un greu problema per la dona que ben sovint en patia unes conseqüències desastroses: fills indesitjats ben sovint i avortaments amb les pitjors condicions higièniques i a vegades amb una infertilitat posterior o la mort.Jo diria que de tot aquest progrés en destaca de lluny aquest decisiu mitjà de poder controlar les consequències indesitjades de la sexualitat de la dona. Tenir aquest estri a les mans va situar a les dones en peu d’igualtat amb els homes i li va donar un poder de decisió i d’autonomia inqüestionables.Interessant aquesta obra per constatar l’importància del segle XX pel que va representar per a la població femenina.

Las nuevas soledades - El reto de las relaciones personales en el mundo de hoy. Autora: Marie-France Hirigoyen. Traducció de Jordi Terré. Ediciones Paidós Ibérica. arcelona 2008

Les noves soledats buscades i les que ens trobem cada cop més en els temps actuals en què la incomunicació està a l’ordre del dia. Família nuclear reduïda, divorcis, separacions, dificultat de relacionar-se en les ciutats, noves tecnologies que tanquen a la gent cada cop més i l’individualitzen, increment de l’espectativa de vida, fan que tots nosaltres haguem d’enfrontar la soledat en una o una altra etapa de la nostra existència.
Ben sovint també els canvis socials dels rols dels sexes tan fortament establerts ens duen a replantejar-nos l’establiment en parella si no és que es correspon exactament al que volem. La independència econòmica de la dona per altra part li permet mirar altres formes de vida i contemplar viure sola, situació que abans era una calamitat per a la dona quan no treballava i depenia o de la família o del marit o dels fills si enviudava.
Noves soledats per aquells que no creuen en la parella o que havent estat casats en queden defraudats i s’estimen més continuar la seva vida acompanyats d’amistats i d’interessos compartits amb altres però decideixen que no volen tornar a fer l’esforç de viure en parella.
Homes i dones que fins i tot es plantegen viure en parella sense que el sexe en constitueixi la part més important, sublimant-lo amb tasques socials, esportives, d’amistats o altres.
Llibre interessant de Marie-France Hirigoyen que fa un repàs a les societats contemporànies, amb tots els plantejaments actuals pel que fa a les moltes maneres de viure que estan obertes avui dia.

de Frank Schirrmacher, Traducció d'Anna Coll. Editorial Taurus. Madrid 2004.

Plantejament molt interessant sobre la societat de vells actual que ja tenim a sobre.
Frank Schirrrmacher ens posa davant els ulls l’efecte de l’envelliment de les poblacions als països desenvolupats i com haurem de canviar i combatre per canviar els estereòtips que acompanyen la vellesa que ja ha deixat de ser per molts de nosaltres el que va ser pels nostres pares i avis.
Avui dia i en molts casos poden conviure quatre generacions (pares, fills, avis i besavis) cosa mai vista fins ara.
Les societats modernes no tenen gaire a veure amb les anteriors i volguem o no hem de fer un esforç important ja ara per reciclar la nostra manera de pensar i de viure els molts anys que ens queden un cop arribats a l’edat de jubilació actual (65 anys).
Hem de ser militants en front dels clixés que malgrat tot subsiseixen envers les persones que es jubilen, que passen a ser un no ningú en les societats actuals, i lluitar per recobrar la dignitat que ben sovint se’ls escamoteja.
Un cop la generación del baby boom (1945-1965) es jubili, hi haurà un allau de vells joves que no tindran res a fer en aquesta societat si no s’esforcen a mantenir-se dempeus i no deixar-se arrossegar cap al no res existencial.
Haurem de trobar noves maneres de continuar actius, treballant, estudiant o d’alguna manera formant part activa de la societat si no volem ser morts vivents. Haurem de ser militants contra la discriminació per raons d’edat, en front dels atacs dels joves a qui els vells ben sovint fan nosa i en front d’una publicitat que només mostra modes de vida joves i joves bells i dinàmics.
També ser actius en front de les empreses que es treuen de sobre “vells” de 45 anys prejubilant-los quan l’espectativa de vida s’allarga cada cop més i deixa arrambats un munt de gent en el ple de les seves facultats Intel.lectuals.
Llibre de lectura obligada.

de Christian Salmon. Traducció d'Inés Bértolo. Ed. Península. Barcelona 2008.

Assaig sobre la màquina de fabricar mentides que representen els governs i els mitjans de comunicació actuals que serveixen al poder. Creen una contrarrealitat a basar de muntar històries que són una cortina de fum del que realmente està passant.
A tots ens agrada escoltar contes i és molt més fácil fascinar una audiència amb una història que amb cifres i estadístiques que resulten avorrides. Una història ben fabricada arriba al cor, apel.la a les emocions més que a l’intel.lecte, però hi arriba directamente i és molt eficaç per moure i commoure les masses.
Cada cop més és impossible fer parlar els polítics que ofereixen rodes de premsa però on el guió ja està pactat o bé hi ha una “línia del dia” inamovible a la que els periodistes s’han de subjectar sense poder passar a preguntes que no entren a l’agenda ni es vol que hi entrin.
Reagan i després Clinton, van ser grans fabuladors i els que van marcar aquesta manera d’enfrontar les audiències. Van aplicar el “Ara no toca” del nostre President Pujol.
Els polítics avui dia estan sempre en campanya electoral i fent propaganda. Les ideologies de dretes i d’esquerres són cada cop més semblants, no en lo social i religiós, però sí en lo polític.
Les telenotícies s’han convertit en “infortainment” no reflecteixen la realitat sinó una contrarrealitat semblant a la publicitat.
Assaig interessant que ens fa comprendre molt bé tot el show que es monta en període d’eleccions, i ja ara, també tot l’any.

d'Anna Gavalda. Traducció: de Xavier Garcia Muniesa, Ona Rius i Carles Sans. Edicions 62. Barcelona, 2008

Decididament l’Anna Gavalda no és la meva escriptora. No em convenç la seva manera d’escriure, envitricollada. És un estil que no m’agrada gens i en aquesta novel.la, EL CONSOL, el final s’endevina sense problemes. És del tot previsible encara que ben difícil de creure.
A l’autora li agraden els personatges fora de “l’establishment”, amb vides suposadament molt més interessants i enriquidores, contraposant-les amb les vides normals i avorrides de la majoria de tots nosaltres. És com si ens digués : Deixa-ho tot i posa’t a viure!
En aquest cas, la Kate i l’Anouk són dos personatges absolutament fora del corrent, per altra banda ben difícils de creure. Que un arquitecte d’èxit, sofisticat, vivint a París ho deixi tot per fer parella amb la Kate, en una masia que s’està caient a trossos, amb cinc fills d’una germana morta i dos adoptats, més l’Arca de Noé en ple, és ben inversemblant.
He aguantat el llibre fins al final però m’ha costat força acabar-lo.
Havia llegit de l’autora “M’agradaria que algú m’esperés en algun lloc” i tampoc em va convèncer.

de Franck Thilliez. Le Passges Paris-New York Editions, 2005

Thriller d’assassinats en sèrie. L’assassina, una taxidermista aficionada, lesbiana fent parella amb una veterinària, les dues, de 30 anys, compartint el seu odi als homes. El relat es desenvolupa al nord de França, entre Lille i Dunkerque, en un ambient desolat de barris exminers, empobrits, amb dificultats per viure, entre la precarietat i l’atur.
Dos amics informàtics acomiadats i en atur, per matar les penes amb una pujada d’adrenalina, es dirigeixen en cotxe, a tota velocitat, cap a una zona de parc eòlic, desolada, i atropellen a un home que es troben de sobte, davant seu a les fosques. Aquest desconegut mor i al seu costat els dos amics hi troben un sac amb una fortuna en euros. Aquests diners seran la desgràcia dels dos amics i d’un seguit de morts afegides a les desaparicions i morts provocades per la taxidermista.
El llibre està molt ben documentat pel que fa a la taxidèrmia, món ja de per se desagradable i morbós en tant que es pretén mantenir en una “vida eterna” artificial a animals morts, pel caprici dels seus amos.
La trama està molt ben desenvolupada i manté l’interés fins al final de la lectura.

d'Elisabeth Badinter. Edit. Odile Jacob. París. 2004

L’autora fa un assaig sobre el mal camí que representa posar a tots els homes en un mateix sac : el de gènere masculí violent, maltractador per excel.lència. És un error considerar els dos gèneres enemics establint així una guerra permanent entre ambdos sexes.
Tan inadequat és posicionar l’home com a violent com a la dona com a víctima i a aquesta englobar-la en un tot, doncs res a veure té una dona burgesa amb una dona treballadora i és força probable que una dona de classe alta no s’identifiqui amb una dona treballadora, com així tampoc no pateix els mateixos problemes. Per bé que puguin les dues ser discriminades, difícilment compartiran les mateixes preocupacions ni els mateixos neguits.
Ni tots els homes són violents ni totes les dones són víctimes i innocents.
És un assaig que en un principi fa pensar que l’Élisabeth Badinter vol posar aigua al vi del feminisme però té molt bons punts per ser considerats i reflexionats.

de Henry Roth. Traducció de Xavier Pàmies. El Gall Editor. Pollença, Mallorca. 2008

Novel.la que retrata la vida a Nova York d’uns immigrants austríacs jueus. Molt ben descrits els personatges principals, matrimoni i fill i l’ambient dels anys trenta, període de la infància del David, en les cases i els ghetos jueus.
Seguim al David des que amb la seva mare arriba en vaixell a l’Illa d’Ellis per retrobar-se amb el marit i pare, home amargat, violent, sense capacitat per ser feliç ni al costat de la seva dona, dolça, meravellosa encara que freda de cara amb ell doncs no s’hi va casar enamorada.
El David que és un nen absolutament deliciós, ens fa patir al llarg de la novel.la. La seva innocència, les seves pors infantils, la seva feblesa ens fan recordar el nostre propi món infantil amb la nostra dependència absoluta dels pares, de les seves regles i les seves ordres, la nostra pròpia inseguretat i manca de discernement, la duresa de l’entorn, companys, professors.
Uns fets passats fa anys retornen a l’escena cap a finals del llibre provocant un accident greu del David i un enfrontament molt violent entre els seus pares.
En un ambient pobre, amb una vida amb els recursos mínims, la bondat i la llum de la mare del David són un respir i un comfort

de Carmen Laforet. Ediciones Destino. Barcelona. 2004

Havia llegit “NADA” i m’havia agradat molt la descripció de la Barcelona de post-guerra, grisa, pobre, mesquina. A “LA LLAMADA” torno a trobar aquest ambient d’estretor, resclosit, de pisos estrets i poca llum. On fer un petit viatge de vacances constitueix un verdader esforç per tots els membres d’una família, demanant crèdits a les feines per recollir entre tots uns pocs diners que permetran a la mare passar uns dies de “luxe”, l’únic luxe que haurà tingut en tota una vida de casada una dona casada, mare de tres fills, un ja casat, un alter encara solter i el fill petit de quinze anys, el que destaca per sobre els membres de la família.
Des de la perspectiva d’avui dia qui no hagi viscut aquella època difícilment podrà copçar les petites vides, reduïdes, retallades, amb l’única perspective d’anar surant, de poder tenir un treball per poder posar un plat a taula i cobrir escassament les despeses domèstiques diàries.

de Fred Vargas. Éditions Viviane Hamy, Paris, 1997

Novel.la policíaca entretinguda que es llegeix amb facilitat fins al final, encara que aquest s’endevina sense gaire dificultats.
Els personatges em semblen tots ells una mica increíbles per no dir impossibles.
L’història d’un noi que és retardat, que creix fora de l’ambient familiar, i és acollit per una prostituta que es cuida d’ell i li ensenya les poques coses que ella sap. Aquest noi de 26 anys es veurà embolicat, sense haver-se’n adonat, en uns assassinats de noies joves, a París, i que li seran imputats.

Un plantejament de l’autor del que hagués pogut ser Hitler, pintor mediocre, si hagués estat estat acceptat a l’Escola de Belles Arts i hagués esdevingut un pintor reconegut.
Eric-Emmanuel Schmidt ens posa a la pell de Hitler-pintor i de Hitler-canceller, dues vessants de la mateixa persona que hagués fet camins diferents en funció de les seves circumstàncies personals. Partint de les mateixes característiques humanes individuals, Schmidt ens va recórrer dues vides paral.leles i totalmente diferents de la mateixa persona.
´”La part de l’autre” és la part que tots portem en nosaltres i que es pot o no es pot desenvolupar en nosaltres en funció de les nostres vivències. Tots tenim el cantó bo i el cantó malvat i l’eclosió d’un o de l’altra és d’alguna manera fortuït. Interessant proposta la de Schmidt.
Llibre interessant.

Íbamos a ser reinas” ens dona les claus i els fonaments del maltractament de les dones, la violència de génere. És esgarrifós anar seguint el testinoni de tantes dones que veuen trepitjats els seus drets humans i la seva veu i queden sotmeses a la violència, a la humiliació, al terror i a la voluntat d’aniliquilació per part dels seus marits o de la seves parelles.
L’educació, la religió, les lleis, tots aquests factors se sumen per dominar i fer acceptable a les dones el que és inacceptable.
Aquesta destrucció de moltes dones ha esdevingut un afer quotidià i no ens sorprén ja gaire llegir dia per altre que una dona ha estat assassinada a mans de la seva “parella sentimental”. El sol ús d’aquest terme ja hauria d’estar bandejat.
Aquest llibre l’haurien de llegir totes les dones per saber desxifrar des de l’inici quin és el començament de qualsevol maltractament de la parella i sortir corrent abans de què la voluntat i la força personals hagin estat tan debilitades que ja no hi hagi una sortida fácil del conflicte.

de Cesare Pavese. Traducció Esther Benítez. Editorial Lumen, Barcelona 2008

A mi aquest llibre m’ha recordat “La dolce vita”, un continu anar amunt i avall de persones d’alta societat desvegades, avorrides, insulses. Unes vides que no saben per què lluitar doncs són uns privilegiats que no han hagut d’esforçar-se mai per res i es passegen per la vida sense rumb, sense objectius, sense necessitats, només intentant trobar alguna cosa que els faci sentir alguna emoció, que els provoqui alguna reacció, que els faci sentir vius. Cotxes, viatges, suïcidis…
Ambientada al Turí de després de la Segona Guerra mundial, la protagonista, Clelia, dona de mitjana edat, arriba a aquesta ciutat procedent de Roma per obrir una tenda de modes. Clelia procedeix d’un entorn humil. La gent que va a visitar en arribar a Turí i que pertanenyen a la seva classe social de naixement, són gent amb dificultats per viure, en ambients resclosits i foscos, amb una vida limitadíssima. La comparació entre les dues societats és brutal.

de Martin Page. Traducción de Natalia Galiana Debourcieu. Editorial Kailas, Madrid, 2007

Vides urbanites a París. Gent d’èxit que ha après a moure’s en ambients on neden taurons i gent que no aconsegueix surar i es passa la vida mirant de tirar endavant. Matrimonis on hi ha poc afecte i una moralitat àmplia, adequada per sobreviure i anar tirant i solitaris amb molts problemes afectius i relacionals.

Els protagonistes d’aquesta història són tristos, violents contra els altres però també contra ells mateixos. Suïcidis, desesperació i molta soledat.

de Stieg Larsson. Roman traduit du duédois par Lena Grumbach et Marc Gouvenain. Actes Sud, 2007

Darrer volum de la trilogia “MILLENIUM”. No he llegit els dos primers llibres i potser per això em va costar més fer-me amb el relat i la gran quantitat de personatges que hi surten.

Thriller d’acció que malgrat el considerable nombre de pàgines es llegeix molt bé i manté l’interés fins al final. Un relat de crims i assassinates urdits des del més alt nivell de la policia secreta sueca, un periodista top i una protagonista, Elisabeth Salander, de vint i set anys, hacker, superintel.ligent que malgrat haver estat matxacada per la vida manté un alt grau d’operativitat i valentia personals.
Els fets que Larsson ens conta passen en l’actualitat i els molts personatges que es creuen i s’entrecreuen al llarg del relat estan lligats per un fil conductor únic: un grup secret paral.lel als serveis secrets de l’Estat suec i que actúa pel seu compte i fa i desfa al marge de qualsevol control, utilitzant sicaris i col.locant escoltes il.legals quan li convé.
Stieg Larsson ens col.loca al mig d’un entremat policíac de nivell on fils invisibles fan i desfan vides i aconteixements sense que la gent del carrer tingui cap coneixement d’aquest món occult i de qui mou aquests fils.

d'Eric-Emmanuel Schmitt. Editat per Albin Michel

Un llibre molt agradable de llegir i molt positiu. Ens parla d’un adolescent que contempla el suïcidi com a solució a la seva desesperança però que el descobriment de la música de Mozart fa retornar al plaer per la vida.

Aquest llibre ve amb un CD amb els fragments de música de Mozart escollits per l’autor i que l’acompanyen en els episodis més importants de la seva vida des de l’adolescència fins a la maduresa.

“Ma vie avec Mozart” es llegeix en unes poques hores. És una lectura del tot recomanable per joves i no tan joves.

Les novel.les de Philip Roth són molt americanes. Amb això vull dir que hi ha pàgines de política i sobre tot de sport que et rellisquen si no és que enténs o t’interessa el rugby americà i les fites dels seus herois esportius legendaris.
En aquest llibre hi trobem però un relat molt interessant de l’enterrament de Richard Nixon, el nefast politic del Watergate que va tenir però un enterrament de campanilles, com a President dels USA.
Aquest llibre és el relat de la vida d’un jueu americà de classe baixa, Ira Ringold, sense estudis i per tant fent sempre treballs de la pitjor categoria que escalarà socialment en casar-se amb Eve, actriu de cine i de teatre d’èxit en els temps de McCarthy i de la seva cacera de bruixes.
La vida d’aquest jueu en aquesta casa de Manhattan, amb la filla de l’actriu no sera fàcil doncs s’haurà casat amb una dona neuroritzada, egoïsta I amb una debilitat, la seva filla, que la domina i li fa fer el que ella vol. És una filla problemàtica d’un marit anterior d’Eve, homosexual.
La vida d’aquest matrimoni absolutament desajustat s’anirà convertint en un infern fins arribar a la traició per part de Eve que denuncia Eve al Comitè d’Activitats Antiamericanes com a comunista.
Es llegeix bé encara que resulta a vegades feixuga si no es té un coneixement molt aprofundit de la societat I de la vida americanes.

de Coetze

A El Cap, a Sud Àfrica, un professor d’institut de 51, separat, solitari, viu sense companyia afectiva i buscant relacions sexuals sense compromís. En un moment determinat, es fixa en una alumna seva i inicia relacions sexuals amb ella que encara que no rebutjades tampoc no són del tot consentides. Sempre plana per sobre la posició de feblesa de l’alumna respecte a un professor.

Aquesta dèria sexual el durà a l’expulsió de l’institut i a la inhabilitació de la seva carrera. El protagonista anirà aleshores a passar una temporada a casa de la Lucy, la seva filla lèsbica de 30 anys, que viu en mig del camp, en una granja que s’havia iniciat com a comuna hippie i en la que ara la Lucy hi treballa de pagesa en solitari, ajudada per uns antics servents negres que han quedat emancipats.

En aquesta granja es produeix un atac violent d’uns joves negres que agafen tot el que poden i violen a la Lucy. La reacció de la Lucy sera la de continuar a la granja i parir el fill producte d’aquesta violació contràriament a l’opinió del pare que voldria que avortés i se’n tornés a Holanda, si més no per un temps. L’actitud de la Lucy, igual que la del seu pare en relació al seu problema, és la de fer la seva voluntat amb independència dels resultats nefastos d’ambdues decisions.

Coetzee ens fa veure en els seus llibres l’extrema duresa dels colons blancs envoltats d’hostilitat tant geogràfica com humana. Són homes i dones de caràcter molt aspre i que s’hi torna cada cop més donades les condicions de la seva vida i de la terra en la que viuen.

de Liam O'Flaherty. Traductor Gabriela Bustelo. Libros Asteroide. Barcelona, 2007.

El Dublin de principis de segle passat, després de la Guerra civil irlandesa, en els seus barris obrers, miserables, marginals. Prostitutes, pistolers, delators, obrers sense feina, amb grans dificultats per sobreviure, on impera la llei dels grups politic-mafiosos.

L’ambient de l’època queda molt ben retratat. El personatge principal, Gypo Nolan, és un exterrorista que deambula pels carrers, sense ofici ni benefici, curt de gambals, que no veu altra solució per tenir diners que delatar a un company d’armes a la policia. Aquest home, d’una extraordinària corpulència I difícil de vèncer al carrer, és un pobre tipus que es mou per impulsos animals. Fatxenda, va gastant al curs dels dies les lliures que ha cobrat per la seva delació. El cap del grup al que ell havia pertangut i que sospita d’ell, el va acorralant fins que se li fa un judici summari que el condemna a mort. Escaparà de les seves mans però finalment sera abatut.

Thriller politic, és el llibre més conegut de Liam O'Flaherty.

de Maxime Chattam. Albin Michel. Edgecombe 2005

Maxime Chattam ens fa viure a través de la seva protagonista un món de malson, dirigit per gent poderosa que no dóna la cara, que no figura a les llistes del Forbes però que és la que mana al món i decideix la vida i la mort de la gent.

Un llibre de suspense que malgrat la seva considerable extensió, es llegeix molt bé. Hi ha de tot: esoterisme, codis secrets, sectes mil.lenàries. Per passar una agradable estona amb l’ai al cor.

de Maud Tabachnik. Editions du Masque - Hachette Libre. 2000

És una novel.la negra interessant però no està a l’alçada de “La mémoire du bourreau”. També el tema central són els nazis afincats a la Patagònia després de fugir d’Alemanya en perdre la guerrra.

Maud Tabachnik tracta sovint en els seus llibres d’aquests assassins nazis que gràcies a les xarxes que van saber establir van poder escapar de les represàlies polítiques després de la II Guerra Mundial I es van escampar arreu amb la protecció de certs governs que els van permetre el camuflatge i van dificultar la seva extradició per esser jutjats I condemnats.

“Le Tango des Assassins” tracta el tema de la investigació sobre les adopcions de nens, fills de desapareguts durant el règim dictatorial de Videla.

Tabachnik sap mantenir l’intriga fins al final i sap ficar-se molt bé dins la mentalitat assassina dels ideòlegs fanatics.

de J.M. Coetze. Traducció de Miguel Martínez-Lage. Mondadori. Barcelona, 2003

En medio de ninguna parte” té lloc en una granja d’Àfrica del Sur, perduda en el mig del no res, lluny de tota civilització.

Els colons blancs, un pare i una filla soltera poc agraciada viuen la duresa del camp africà ajudats pels dos servents negres aparentment fidels I servicials però hostils en el fons.

Coetzee ens fa entrar en la pertorbació mental d’aquesta dona, maltractada pel pare, immersa en una tremenda soledat afectiva, però sense cap possibilitat de fugir i de fer una altra vida. La dona imagina un seguit de narracions diferents sobre l’incorporació a la casa d’una madrastra, fabula l’assassinat del seu pare, que narra en versions diferents i ens duu pel seu desori mental al llarg de la novel.la.

Se’ns asseca la boca en llegir Coetzee i en situar-nos al mig del no res que ens retrata, la duresa d’aquesta vida i l’impossibilitat d’escapar-ne.

de Maud Tabachnik. Éditions du Masque, Paris.

Anton Strübell és un antic oficial alemany nazi de les SS. Ja molt vell, amagat sota un altre nom a Síria i protegit per aquest govern, viu com un ric aristòcrata amb la bona vida que li procuren les riqueses que va poder robar dels jueus deportats al camp de concentració de Belzec d’on ella era oficial.

El seu fill, educat en les creences del seu pare, el va a trobar a la seva residència a Síria per gravar les seves memòries abans de què Anton Strübell deixi aquest món. Malgrat la seva afiliació nazi, aquest fill anirà descobrint el que va representar d’extremadament cruel i monstruós el règim nazi d’aquells anys i veurà el seu pare sota uns altres ulls, convertint-se en jutge de les atrocitats que el seu pare va cometre i de les que en cap moment es penedeix ni posa en qüestió.

Al llarg del relat seguim l’Anton Strubell i la seva mentalitat de fanàtic ideològic, sense cap capacitat d’autocrítica ni de replantejar-se els comandaments del que ell n’és un fidel i fred executor.

L’encarament final amb el metge de la residència és esfereïdor doncs resulta que el Dr. Klein és un jueu que havia estat a Belzec al mateix moment que hi era l’Anton Strübell. El Dr. Klein tenia aleshores 14 anys i l’Strubell uns 30 i va ser l’executor de la mort de la germana del Dr. Klein d’11 anys i dels experiments mèdics amb la seva dona.

Mentre l’Anton Strübell continua autojustificant-se i no se sent culpable de res el Dr. Klein se suïcida en reconèixer el seu antic torturador que el duu a reviure tots els horrors de Belzec, la pèrdua de la seva germana i la constatació de què l’Anton Strübell ha sobreviscut sense danys ni personals ni morals durant la guerra i després

de J.M. Coetze. Traducció de Dolors Udina. Edicions 62. Barcelona. 2006.

Autobiografia del període d’infantesa de l’autor, nen afrikáner no adaptat ni a la seva família ni al seu entorn. És un llibre dur, que ens explica l’esdevenir quotidià d’aquesta comunitat als voltants dels anys 40. Si bé Coetzee se sent proper a la seva mare per un costat, per l’altre se n’allunya perquè no vol sentir-se absorbit pel seu amor excessiu. Amb el seu pare ni hi té cap lligam afectiu, més aviat li fa nosa i voldria veure’l desaparèixer de la seva vida.

Coetzee no se sent confortable ni a l’escola ni a casa. És un nen que per les seves característiques especials, malgrat que ell diu que vol ser “normal”, és especial. Està fora del seu context i és molt crític amb el seu entorn immediat.

d'Henri Troyat. Flammarion. 1992

Youri és un noiet rus que viu en un mitjà burgès camperol. La seva vida còmoda amb els seus pares, envoltat del servei aparentment fidel a la família, li procura un benestar i una felicitat que aviat perdran tots amb l’arribada dels bolxevics al poder en la revolució del 1917.

La família de Youri és amable i tracta bé la gent que els serveix fins al punt que la filla de la governanta s’educa amb el fill de la casa, Youri, i té gairebé el mateix tracte que si fos la seva germana. La mare d’aquesta noieta que és mare soltera, és la dona que haurà d’ajudar la família de Youri a escapar de les represàlies dels bolxevics.

Queda molt ben reflectida en aquesta novel.la l’incapacitat de la gent acostumada a ser servida i l’astorament en veure que el servei que ha estat convivint amb ells no comparteix en absolut els mateixos sentiments i se sent ben lluny de les seves alegries i els seus dolors.

Youri experimenta el seu primer amor i la seva pèrdua.

d' Henri Troyat. Flammarion. 1988

Segona Guerra Mundial. La vida de Vincent de 17 anys amb una germana de 22 anys, Valérie, fills d’un pare que s’ha tornat a casar i té amb Constance, la seva dona actual, La Poivrière, un restaurant que acull la gent que no s’ho passa gens malament durant l’ocupació alemanya a França. Entre els clients, molts alemanys.

Aquests germans fills de família rica no pateixen les restriccions alimentàries i encara que la germana ja està emancipada i viu sola en un apartament, té una excel.lent relació amb el seu germà que sovint passa dies a casa d’ella per fugir de la tutel.la d’una madrastra i d’un pare que només s’ocupen dels fills pel que fa a l’avituallament i als diners.

En una darrera estada llarga a casa de la seva germana, Vincent que se sent gelós de la vida lliure i amorosa de la seva germana, traïrà Hervé, promès de Valérie que treballa a la Resistència. Aquest morirà a mans de la Gestapo que més tard arrestarà Valérie i se l’endurà a un camp de concentració on morirà extenuada.

Vincent viurà la resta de la seva vida amb el record d’aquesta traïció i de la seva covardia.

de Jean-Paul Dubois. Éditions de l'Olivier. Le Seuil 2004. 357 pàgines

És una història de desil.lusió molt ben contada per l’escriptor Jean-Paul Dubois i que té lloc a la segona part del segle passat. El seu esdevenir personal paral.lel a l’esdevenir polític d’aquella època.

Paul Blick va avançant a la vida i com gairebé tothom més que anar a l’encontre dels fets els fets el troben a ell i li configuren la seva vida tant professional com personal. Sembla que sempre estigui descancaixat, a casa dels pares, amb els amics, després amb la seva dona, els seus fills i també la seva amant. No sembla que aconsegueixi mai donar satisfacció a ningú ni tampoc obtenir-la. Només amb la seva feina de fotògraf, que li sorgeix espontàniament, sense ell buscar-ho, aconsegueix sentir-se feliç i tenir èxit,

Acabarà fracassat i tornant a la llar materna on trobarà confort al costat de la seva mare malalta i ja al final dels seus dies comprendrà que potser és l’única que ha viscut amb coherència i amb il.lusió malgrat haver estat tota la seva vida una personalitat més aviat grisa al costat del seu marit i del seu fill.

de J.M. Coetze. Traducció de Jordi Fibla. Mondadori. Barcelona 2007. 240 pàgines

Coetzee té molt en comú amb Philip Roth pel que fa a la manera que tenen els dos d’explicar-nos la baixada cap a la vellesa i el que representa de mancances, de limitacions i d’una certa desparició visual en front de la societat.

A Diario de un mal año, l’autor expressa el seu posicionament i ens fa reflexionar sobre un seguit de temes, alguns d’ells força complexos. El personatge central d’aquest llibre, escriptor de setatanta anys, s’enamora d’una jove guapa, atractiva i aparellada amb un informàtic que representa el món d’avui, sense cap retricció moral ni escrúpol.

Coetzee escriu dos relats paral.lels: les seves opinions barrejades amb la seva història personal amb la noia i el seu xicot. L’interrupció constant del seu relat crític i el seu dia a dia amb la noia que li fa de secretària, no molesta ja que aquest llibre es pot llegir de dues maneres. Agafar les seves opinions i llegir-les seguides i després anar per la seva història amb la noia o bé es pot llegir intercalant els dos relats.

de Jean-Paul Dubois. Éditions de l'Olivier. 2007. 232 pàgines

Sorprenent relat de la trobada de dos homes, un el marit, l’altre l’amant, d’una dona absent. Història que t’enganxa des del principi, Jean-Paul Dubois sap atreure l’atenció del lector des de la lectura del primer full. Ambient canadenc a l’hivern, en una cabanya molt apartada de qualsevol població. Una tempesta de neu que aïlla els dos homes, homes absolutament oposats que han pogut estimar la mateixa dona

Paul Hassenbank té una malaltia incurable i decideix anar a trobar la seva donna a Ontario, al Canadà, on sap que ha viscut amb un amant. En arribar descobrirà que la dona que li semblava conèixer és un ésser que no té res a veure amb l’imatge que en tenia d’ella. És una perfecta desconeguda.

Al final és veritablement sorprenent.

de Jean-Paul Dubois.

Les vicissituds de Tanner que hereta una immensa casa, vellota, que es veu obligat a rehabilitar.En el moment de l'herència Tanner viu en un bell apartament amb jardí, que ha de vendre per fer front a les despeses de la rehabilitació que ha de fer. Més d'un cop lamentarà haver venut el seu apartament i haver-se ficat en unes desespeses cada cop més exagerades, haver de fer front a una successió d' operaris ineptes o petits estafadors que li provoquen més d'un maldecap i més d'un disgust.L'estil de Jean-Paul Dubois en aquest llibre és fresc i divertit.

de Geneviève Brisac. Éditions de l'Olivier, Le Seuil, 1996 204 pàgines

Les dificultats d’una mare divorciada amb el seu fill pre-adolescent. Encara que en general es pot dir que la relació mare-fill és bona, el fill no deixa de fer sentir malament a la mare quan les coses no es desenvolupen del tot al seu gust. Problemes d’una família tan reduïda en què la responsabilitat de l’educació i el temps de lliure recauen en la mare que, per molt que s’esforci, no aconsegueix mai que el seu fill se senti feliç i content. El mateix passa amb un fill de parella però en aquest cas hi ha un suport entre els adults que fa que el fill per molt que sigui important no és el TOT per la mare.

També incomprensió i poc ajut per part de l’entorn de la mare que per molt que valora l’esforç de la dona per tirar endavant un fill tota sola, sovint li recorda aquesta soledat i la impossibilitat de fer bé les coses. Hi ha alguna cosa com: Fas molt però mai amb el que fas n’hi haurà prou. I el fill recordant-li sovint a la seva mare que està sola perquè no és una persona fácil per conviure, o sigui que aquest fill “s’aprofita” d’aquesta feblesa per tirar del fil a la seva mare

de J. M. Coetze. Traducció de Dolors Udina. Edicions 62. Barcelona 2005. 236 pàgines

Per un accident de bicicleta, al protagonista li han d’amputar una cama. Encara que ja amb sexanta anys, és un home d’una vitalitat normal, sense problemes especials, però aquest accident desafortunat li representarà l’arribada subtada i inesperada de la vellesa, de la pèrdua de l’independència física i la humiliació que comporta. Es veurà amb una mobilitat molt reduïda i a mans d’infermeres que li aniran ensenyant com s’ho ha de fer per poder valer-se en els afers quotidians. Aquesta situació li crea uns problemes desconeguts de pèrdua de valor i d’autoestima, de menyspreu de sí mateix.

És un relat molt cru i no planteja cap sortida a aquesta situació, si no és la mort.

d'Emmanuel Carrère. Editorial P.O.L. 26, rue Jacob, Paris 6e

Aquesta història és terrorífica. Comença provocant una rialla i acaba que et fa posar els pèls de punta. Fins ben entrat el relat no saps quin és el personatge malalt mental. És un matrimoni de classe mitjana, que manté una bona relació i de cop i volta esclata el drama. Carrère ens fa anar de l’un a l’altra i ens porta despistats, jugant amb nosaltres.

La banalitat inicial d’afaitar-se el bigoti ens fa entrar en les angoixes dels personatges, en una creixent desconfiança entre el matrimoni, en un conflicte amb els amics, en una vida absurda i en final totalment inesperat.

És una lectura de novel.la psicològica que et va enervant i inquietant fins acabar-la.

d'Emmanuel Carrère. P.O.L. éditeur, 2000. Impression Novoprint à Barcelone, le 2 février 2007. 220 pàgines

Emmanuel Carrère es basa en la història d’un personatge que va poder enganyar els pares, la dona, els fills i els amics durant setze anys, falsejant totalment la seva personalitat, els seus estudis, el seu treball, vivint d’estafar el seu entorn fins que va veure que el recorregut se li estava acabant, que ja no podia ajornar gaire que la situació sortís a la llum i va assassinar els seus pares, la seva dona, els fills i va tractar també de matar una seva amiga que ell volia convertir en la seva amant, sense aconseguir-ho.

Des del punt de vista sicològic és un personatge obscur, morbós, llefiscós, amb una pàtina de bondat i serenitat que el fan encara més detestable. Resumint, és un boig recargolat, que ningú no descobreix, algú que encara que d’entrada no cau bé a ningú, s’infiltra i aconsegueix dur una vida aparentment normal.

És un llibre inquietant, que es llegeix molt bé però que deixa un mal gust de boca.

de Dominique Lapierre / Javier Bono. Editorial Planeta. Barcelona 2001. 418 pàgines

Dominique Lapierre ens narra la catàstrofe química de Bophal l’any 1984, ocasionada per la fuita de 27 tones de metil isocianat i altres gasos emmetzinadors de la planta industrial de plaguicides de la que en aquell moment era Union Carbide, que va ocasionar 8.000 morts en els tres dies successius a la fuita i l’emmetzinament de més de 500.000 persones. Aquesta desgràcia va afectar a la población més pobra de Bophal que vivia al costat de les vies del tren i a pocs metres de distància d’aquesta fàbrica.

Per combatre les plagues dels conreus de la Índia, Union Carbide va posar en marxa una planta productora del gas Serin, un potent plaguicida. La perspectiva d’uns guanys econòmics considerables, donat la grandària del país, va fer que inicialmente la fàbrica es muntés amb tots els requisits de seguretat d’aquest tipus de fabricación, amb controls periòdics i exhaustius que havien de reduïr a un mínim cap possibilitat de risc per la població, encara que la proximitat d’una gran comunitat de pobres residents hauria fet aconsellar o bé traslladar a aquests de lloc o muntar la fàbrica en un altre indret.

El retard dels monsons en aquells anys i la consequent sequera van fer que no es venés el Serin en les quantitats previstes per Union Carbide i que s’abandonessin a poc a poc les mesures estrictes de control i seguretat i els responsables americans de la fàbrica marxessin cap al seu país deixant en mans locals i no tan expertes la direcció de la fàbrica, que va anar caient a poc a poc en desús i acumulant grans quantitats de metil isocianato que no tenia sortida al mercat, Aquesta acumulació a les cisternas vulnerava greument el protocol de seguretat però la desídia del personal de la fàbrica i la inexperiència van abocar a una catàstrofe química sense precedents.

de Dominique Lapierre. Traducció Carlos Pujol. Editorial Seix Barral. Barcelona 1985. 382 pàgines.

Dominique Lapierre ens col.loca als barris més marginals de Calcuta, a ple centre de la misèria i de les vides dels desheretats de la societat índia. Un capellà francès s’endinsa en aquest món i viu al mig dels desheretats de la terra, persones amb les mitjors malalties, la fam i la desesperança de sortir d’aquesta situació límit.

La vida de la gent a la Índia es desenvolupa al carrer, a la vista de tothom. La densitat de la població, la pobresa generalitzada, estan a la vista de tothom. Els espais personals en els que es mouen són reduïdíssims i compartits amb tota la família. Una sola peça, amb un llit “charpoi” que serveix per múltiples funcions per a tots i uns pocs estris per la cuina. Els serveis higiènics són letrines comunitàries i s’ha de fer cúa per accedir-hi. La pestilència generalitzada degut a les males condicions, el fang, a la pluja són font de contaminació i de més brutícia.

Malgrat tot, la gent dels “slums”, d’aquests barris marginals, aconsegueix sobreviure mínimament, acomplir amb els seus ritus religiosos i les seves litúrgies. El poble indi és un poble carregat de déus amb una gran fe i una gran temença d’aquests déus.

És un llibre que es llegeix bé i et fa comprendre una mica millor aquell món allunyat de costums i tradicions i tan diferent del món occidental.

de Narendra Jadhav. Traducció de Margarita Sáenz de la Calzada. Editorial Espasa. Madrid 2004. 321 pàgines

Aquesta història personal de Narendra Jadhav és un panegíric a la figura de Abendkar Babasaheb que era un intocable erudit i va lluitar tota la vida per bandejar la “intocabilitat” d’aquest grup descastat que durant 3.000 anys ha sofert totes les humiliacions de les altres castes i s’ha vist obligat a fer les feines més ingrates, rebent el menyspreu i el rebuig de la resta de la societat. Aquesta “intocabilitat” és absolutament anorreadora i segueix vigent encara que oficialment el sistema de castes ja no funciona.

El pare del protagonista, un intocable analfabet, home de carácter, va ser militant del grup polític de Babasaheb i aquesta participació li va donar forces tota la seva vida i li va permetre aixecar el cap i no acceptar la sistemàtica humiliació que han sofert sempre els intocables. Va treballar durament i va fer que tots els seus fills estudiessin. Era la consigna que Babasaheb els havia donat: cultura i educació per escapar d’aquesta tirania social. També, seguint la consigna del polític, es van convertir ell i la seva família al budisme per fugir d’una religió que castigava tan cruelment als intocables sense donar-los mai cap possibilitat de sortida o de millora de la seva condició heretada.

És curiós que es parla molt de Gandhi i poc de Babasaheb. Gandhi de fet era un oponent de Babasaheb i ben poc va fer per intentar millorar la sort dels intocables.

de Rupa Bajwa. Traducció Raquel Vázquez Ramil. Ediciones Salamandra. Barcelona 2005. 285 pàgines.

Comença com una jornada normal d’un jove venedor de saris, Ramchand, en un poble de l’Índia. A través d’ell veiem la societat actual índia, tant la pobre com la rica, i ens endisem en les immenses desigualtats i prejudicis socials que es donen en aquest país. La brutal classificació social, la terrible marginació de la dona i de la gent sense recursos ens són explicats de forma aparentment senzilla en acompanyar Ramchand en la seva feina diària a la botiga i a casa seva.

Ramchand va perdre les seves possibilitats d’una vida millor en morir els seus pares, quedant desvalgut, sense recursos econòmics i sense estudis. El xicot però s’adona que la feina a la botiga no li reportarà cap millora, sempre serà més del mateix i intenta educar-se pel seu compte, després del treball. Comença per netejar la seva vivenda pobra i bruta i es compra llibres usats anglesos per poder reprendre els estudis que havia iniciat de nen. És obvi que a l’Índia el coneixement de l’anglès i ser clar de pell ajuden molt.

Aquesta voluntat d’estudi del Ramchand l’enforteix i l’ajuda a distanciar-se dels altres companys de la tenda, que no pensen només que en menjar i anar al cine quan tenen diners. Aquest allunyament el durà a simpatitzar amb la dona maltractada d’un dels venedors de la tenda i a saber-ne la seva tràgica història. Tractarà de donar-hi una solució personal explicant a una clienta rica l’injustícia que se li ha fet a la dona del seu company, i obtindrà per resposta el més absolut menyspreu i irritació per haver gosat apropar-se a aquesta clienta, molestant-la amb històries morboses.

La dona maltractada, esdevinguda ja folla, morirà a mans de la policia i aquesta fi trasbalsarà el Ramchand de tal manera que passarà dies tancat a casa seva, sense anar al treball, absolutament desinteressat del seu estudi personal i estarà a punt de perdre la seva feina doncs el seu dolor ha fet que anés a la tenda a plantar cara a l’encarregat, arriscant així el poc diner que guanya i que és l’únic que li permet anar fent la viu-viu.

El relat comença amb una jornada de treball normal i acaba en un drama personal del Ramchand en veure que res no pot fer per canviar les coses

de Vikas Swarup. Traducció Damián Alou. Editorial Anagrama. Barcelona 2006. 366 pàgines

Relat molt imaginatiu sobre la vida d’un pobre orfe analfabet de l’Índia que decideix participar en un concurs televisiu “Rupien, Rupien” l’equivalent a Europa de “Quieres ser millonario?”.

Sorprenentment el xicot, que es diu Rama Mahoma Thomas, nom que abarca tres de les religions de l’Índia, va contestant encertadament cadascuna de les preguntes que se li van fent, per difícils que siguin. Els patrocinadors del programa que no havien previst que guanyés els milions de rupies que s’ofereixen al guanyador, intenten fer-lo caure o dissuadir-lo de què continuïi perquè com que no estava previst que ningú pogués arribar al final del concurs, tampoc no tenen els diners per pagar. Ells calculaven que pel concurs anessin passant participants sense que ningú guanyés una quantitat important de rúpies el que els permetria a ells anant fen bossa amb la publicitat.

El Rama Mahoma Thomas és doncs acusat pels patrocinadors d’estafador i de frau doncs és impossible que un xicot analfabet hagi pogut encertar la resposta a totes les preguntes del programa. Acaba a la presó, essent estomacat per la policia en connivència amb els patrocinadors, per dissuadir-lo de reclamar els diners que se li deuen.

El narrador ens fa acompanyar Rama per totes les seves vicissituds i la seva vida de pillet en l’Índia pobre contemporània.

Lectura totalmente recomanable,

de Luis Bromfield. Traducció J.G. de Luaces i L. Vegas López. Ediciones Zodíaco. Barcelona 1943. 779 pàgines

.

Havia vist la pel.lícula de petita però encara em recordava de certes escenes i particularment d'una que em va quedar molt present, la de quan l'Edwina Esketh fent les funcions d'infermera en el moment de l'epidèmia de còlera, beu aigua d'un vas amb el que acaba de donar a beure a una vella índia infectada i que mor després.

.
En tornar d'un viatge de vacances a l'Índia, m'he marcat llegir literatura sobre aquell immens país començant per un autor que no era indi, Louis Bromfield, però que en el seu moment (1933) va escriure un llibre que per força havia de ser exòtic en aquella època en què ben poques persones devien viatjar i menys a destinacions tan allunyades.

.
El llibre està molt ben escrit, reflecteix molt bé l'època del monzó, plujosa i xafogosa, i les catòstrofes ambientals que se'n solen derivar amb inundacions de pobles i ciutats, rius que surten de mare i que provoquen quantitat de morts i desapareguts. Tot això després de mesos d'una calor sufocant i atabaladora.

Des del punt de vista literari, és una novel.la romàntica, amb protagonistes europeus "perduts" a l'Índia, molts d'ells vivint gairebé d'esquena a la realitat d'aquell país, i havent-se fet una petita Anglaterra a casa seva, i d'altres integrats i tractant d'ajudar a les moltes desgràcies humanes de l'entorn.

Els personatges principals, l'Edwina Esketh i el Tom Ransome es redimiran de la seva vida dissoluta, l'una morint, l'altre deixant de banda la beguda i la seva vida inútil d'arisòcrata desil.lusionat, i emprenent un camí d'integració i comprensió de la gran tasca a fer per mirar de contribuir a la millora de la població índia de Ranchipur.

de Sujan Singh Pannu. Editorial Libros India. Gurgaon, India 1981. 156 pàgines

Breu llibre sobre els costums i llegendes de l'ïndia. Dóna una idea de l'Índia en l'actualitat i et sitúa sobre aquell immens subcontinent, difícil de copçar i d'entendre des d'un punt de vista europeu.

Si s'ha pogut visitar encara que sigui en un primer contacte com ho són tots els de vacances, és un recordatori molt interessant de totes les sorpreses que s'hi troben en anar-hi per primer cop i que sobten al viatger.

L'Índia és un país enorme, un sol estat, com el de Rajasthan, posem per cas, és tan gran com Alemanya. Podem dir per tant, que és gairebé impossible abastar aquella immensitat. Llibres com aquest ajuden a anar entenent, encara que sempre en una petita mesura, i a fer-se una idea del trencacolls que és l'Índia.

de Tahir Shah. Traducció Antonio Resines i Herminia Bevia. Alba Editorial. Barcedlona 2000. 428 pàgines.

L'Índia vista des dels ulls d'un afganès aprenent de bruixot.

L'autor, Tahir Shah, de família noble afganesa, educat a Anglaterra i llicenciat en relacions internacionals. de cultura europea, s'endinsa en el món envoltat de màgia i d'il.lusionisme d'aquell país exòtic. Aprèn els trucs dels vividors i ens els desvetlla i assistim a una desmitificació de l'Índia que els europeus contemplem com a mística i espiritual, ben lluny del materialisme pur i dur que s'ha implantat als països occidentals, però que tampoc no ho és tant com sembla.

Acompanyem el Tahir Shah en el seu aprenentatge i fem una immersió en el món hindú, en la seva misèria, en el seu esperit de treure pa de les pedres i de sobreviure en un món tant difícil.

Llibre molt ben escrit, amb un humor i una ironia molt fins, lectura amena i didàctica. S'hauria de tornar a llegir per treure'n tots els ensenyaments.

d'Asha Miró. Editorial La Magrana. Barcelona 2004. 124 pàgines

Continuació de La Filla del Ganges i segon viatge de l’Asha Miró a l’Índia a la recerca de les seves arrels.

És interessant el relat de l’Asha amb les seves impressions personals i les emocions que li va suscitar la recerca de la seva identitat familiar.

Especialment emocionant la trobada amb la seva germana i com va viure aquests moments tan importants de la seva vida envoltada de la seva família biològica i de tots els veïns del poble que com passa arreu esdevenen testimonis constants dels esdeveniments personals dels altres habitants.

Interessants també les reflexions de l’Asha sobre la seva adopció i el fet de què si no s’hagués produït la seva vida hauria estat la de la seva germana o la de la seva hauria pogut ser la seva. Naixem en un lloc determinat i som fills d’un home i d’una dona determinats però el curs dels esdeveniments pot capgirar totalment el nostre esdevenidor.

La determinació de l’Asha de fer un recorregut invers per trobar els seus orígens la col.loca davant d’un país i d’una família amb uns costums i una història que li són totalment aliens i encara que per identificació racial tracta de comprendre i d’assimilar li és totalment impossible imaginar-se en aquell entorn que li és tan distant i estranger.

Hi ha molts adoptats que no mostren cap interès per conèixer els seus orígens. Han traçat una línia imaginària amb el seu passat. L’Asha adopta l’actitud contrària i té la curiositat i la valentia necessàries per fer aquests dos viatges que li van aclarir la foscor de la seva adopció.