mercenades

per Breandán O Heithir. Editat per The O'Brien Press, Dublin, 1989, 109 pàgines.

Breu història d’Irlanda que ajuda a fer-se una idea d’aquell país. És un llibre de butxaca per a consulta dels principals noms històrics de personatges, llocs i fets més importants que requereix un aprofundiment llegint altres llibres perquè resulta insuficient per situar-se sobre les vicissituds d’Irlanda i les implicacions polítiques i religioses de les primeres plantacions que es van fer a l’Ulster així com de les repercussions històriques de la guerra del Boyne, el 1690.

de Cecil Woodham-Smith. Penguin Books, Londres 1991, 510 pàgines.

Llibre interessantíssim del període de la Gran Fam a Irlanda. Amb xifres i dades escrupulosament referenciades, Cecil Woodham-Smith ens parla d’aquest terrible període històric d’Irlanda i de les conseqüències que el laissez-faire de la política econòmica del Goverm anglès, va comportar per a la població irlandesa d’aquells anys que després de patir la Gran Fam en què s’estima que van morir al voltant d'un milió i mig de persones, i no tenint cap altra sortida, es va veure obligada a emigrar al Canadà, a Estats Units i a Anglaterra. La seva pròpia condició de gent desesperada, misèrrima, analfabeta i laboralment no qualificada, que no va sortir d’Irlanda per cercar un futur millor sinó empesa per la fam i pels propis terratinents que se’ls treien de sobre perquè ja no podien cobrar les rendes d’uns pagesos que havien perdut els mitjans per pagar (el conreu de la patata) els va convertir en el lloc de destinació en material inútil, indesitjat, mal vist i mal tractat i objecte d’explotació i d’engany per part de tothom. Són pocs els de la primera emigració d’aquells anys que se’n van sortir. Només els fills i els néts van aconseguir treure el cap i començar a fer una vida millor.

Gran història social i política de la població rural irlandesa dels anys 1845 a 1849, de les seves condicions de pàries de la terra, de la seva explotació i de la gran ignorància d’aquesta gent que feia tantíssims anys que patia aquestes condicions, que ni tan sols pensava en fer una revelar-se.

de Niall Ferguson. Traducció de Magdalena Chocano. Debate, Barcelona 2006. 493 pàgines.

La història de la construcció de l’Imperi Britànic des dels inicis fins als temps actuals. Llibre complex amb anàlisi històrica dels fets que van convertir Anglaterra en un gran imperi que abarcava entre 400 i 500 milions de persones i que va durar 300 anys, fins a a la II Guerra Mundial. Des del comerç , passant per la colonització i la conquesta, seguint pel flux migratori de població i amb aquest exportació de l’idioma, l’estructura política i legislativa d’Anglaterra i els seus costums i extensió de la seva tecnologia.

de Gemma Lienas, Editorial Empúries, Barcelona 2007. 137 pàgines.

Els problemes de la dona han millorat molt però existeixen encara un munt de situacions de discriminació que no han quedat resolts. Les societats patriarcals no són fàcils de desmuntar i l’esquema mental de dones i homes no canvia tan ràpid com voldríem. La lluita feminista va començar al segle XIX i s’ha millorat en molts aspectes, sobre tot en el parlar que s’inta si més no que sigui “políticament correcte”. Pel que fa a les actituds i a les realitats, malgrat els guanys falta molt per assolir i no s’hi veu la llum al final del túnel.

La Gema Lienas parla molt didàcticament i ens mostra les discriminacions que encara ara es donen en la quotidianitat. Un llibre que pot obrir els ulls a moltes dones que no coneixen la lluita feminista o que creuen que “ara és diferent”. És diferent perquè les discriminacions són més subtils però a poc que es vulgui mirar al voltant, ens adonarem que encara queda molt.

de Naguib Mahfouz. Éditions Denoël. Paris 1998. 192 pàgines

Naguib Mafhouz ens parla de l’Egipte de fa 1300 anys, dels temps d’Akhenaton, casat amb Nefertiti.
Un jove inicia la recerca de la veritat històrica del què va succeir en temps d’Akhenaton, nomenat l’herètic, i comença a parlar amb la gent del seu regnat, preceptor, consellers, família, capitans, capellans, tots els qui l’envolten en el moment en què, jove príncep d’aspecte andrògin i dubtosament home, inicia la seva adoració del disc solar, Aton, i renega de la religió dels seus avantpassats, l’adoració d’Amon.
Lluites de palau, entre els que veritablement es converteixen a la « nova fe », els que fan veure que s’hi converteixen, i els que s’hi rebel.len perquè consideren aquestes noves pràctiques herètiques.
Llegint els diversos testimonis, veiem com el mateix personatge, Akhenaton (Amenophis IV), sorgeix amb distinta llum, favorable o desfavorable atenent als interessos i a la fidelitat de cadascú.
Fabulació d’aquell període històric, basat en el que se sap de fets reals, en que aquest important canvi en les creences va capgirar el regne i va provocar una guerra civil.

de Vladimir Voinóvich. Traductor Horaco Vázquez-Rial. Libros Asteroide, Barcelona 2006. 352 pàgines.

Farsa sobre l’exèrcit de l’ex República Soviètica i ridiculització del seu nivell de comandament que acata ordres absurdes sense plantejar-se res i intentant seguir fil per randa el manual del Partit.

Por generalitzada a ser castigat tant per part de tots els estaments de l’exèrcit com per part d’una població pobre, ignorant però amb la saviesa del dia a dia. Intents inútils d’entendre el per què de les ordres i de les exigències dels governants que demanen impossibles, encastellats com estan i sense contacte amb la realitat.

D’una ordre absurda s’esdevé una història absurda amb el soldad Chonkin, mal soldat i bon pagès, que acaba pagant amb la seva vida els plats trencats de tot plegat.

de Naguib Mahfouz, Editions ACTES SUD, Arles.183 pàgines.

Un dels molts relats curts que conté el llibre. És una mostra d’humor negre del Maguib Mahfouz i seria molt divertit si no fos perquè és retrat amarg de la situació d’una parella de joves que s’enamoren en una ciutat, el Caire, amb una inflació brutal que ha empobrit la classe mitjana, que ja no té cap possibilitat de tirar endavant, amb unes vivendes fora d’abast, uns estudis universitaris que ja no serveixen per tenir un lloc de treball decent, sinó per anar a engruixir la gran quantitat de funcionariat que no té res a fer i que, per tant, guanya un sou de misèria. Manca total d’expectatives d’aquest jovent, que és aplicable a tantes ciutats.

Mahfouz és únic describint aquest ambient de classe mitjana, que a Egipte és majorment funcionariat, que no té pràcticament mitjans de subsistència però guarda les aparences. Descriu els « nous pobres » com en diu ell, que amb tota la dignitat i els prejudicis de la classe mitjana formen part de fet del proletariat.

de Naguib Mahfouz, Éditions de l'Aube, La Tour d'Aigues, 2001. 63 pàgines.

Un carrer del barri antic del Caire. Un vell de 70 anys que retorna al seu barri al cap de 25 anys d’haver-ne sortit i els canvis que s’hi ha produit durant aquest temps que fa que reconegui ben poques coses i no el reconeguin. Històries com aquesta, relats molt breus que pinten molt bé l’ambient de barris antics de principis del segle passat: carrerons tranquils on tothom es reconeixia, on els nanos jugaven al carrer i carrers desapareguts, on els cotxes ho envaeixen tot i soroll per tot arreu.

Un matón de barri que han empresonat per “defensar” algú i quan en surt, no té ni ofici ni benefici i ha de donar les gràcies que li ofereixin fer de “limpiabotas”. Històries qüotidianes de gent corrent, del poble pobre, molt ben narrades.

Un altre autor que m’agrada força: Naguim Mafhouz

de Tahar Ben Jelloun. Éditions du Seuil, Paris, 1987. 189 pàgines.

Novel.la de Tahar Ben Jelloun. Tremend acabament de la història d’una jove de 20 anys a qui el seu pare ha imposat ser “home” des del seu naixement per vergonya de tenir més filles a la família i no aconseguir un fill.

Aquesta jove es veurà imposada fins als 20 anys una vida de noi, de dissimul i de lluita contra el seu propi sexe però la pròpia condició d’home imposat farà que es comporti com a home envers les seves germanes i la seva mare.

Quan mor el pare, la jove enterra tot els elements de vestuari que durant anys l’han identificat com a home devant la societat i comença a fer vida de dona encara que se sent buida i indiferent per dins.

Coneix l’amor i l’odi de prop, la venjança cruel i es mou entre el somni i la realitat. Llibre dur en extrem, ens pinta la brutalitat de la gent al Marroc, que ha de sobreviure en unes condicions de misèries i manca d’esperança totals.

Penso que els llibres de Ben Jelloun ens ajuden a conèixer millor la gent del Marroc i les seves grans dificultats per viure, envoltats de misèria, de repressió i de cap esperança de futur.

de Tahar Ben Jelloun, Éditions du Seuil, París 1991. 296 pàgines.

Tahar Ben Jelloun és un escriptor que he descobert fa poc. M’agrada com escriu, amb senzillesa, la seva prosa és fàcil, i es llegeix com si fos un contador d’històries. Poc a poc, amb els seus relats, ens anem adonant de què és el Marroc, les seves gents, la seva manera de viure, la duresa del paisatge i les grans dificultats per aconseguir el pa de cada dia.

Aquestes grans dificultats per tirar endavant qüotidinament fa que la gent sent una gran enveja i odi envers aquells dels seus que aconsegueixen una vida millor. No perdonen que un dels seus s’hagi pogut escapar de la misèria i es tornen mesquins i maliciosos i fan tots els possibles per fer-lo caure. La gran corrupció existent al Marroc queda molt ben reflectida en els llibres de Ben Jelloun. Tot és difícil, tot és impossible d’aconseguir si no s’afluixa la “mosca”. Aleshores els papers comencen a circular, amb gran lentitud però i a base de conèixer la persona adequada que pararà sempre la mà per ajudar a que les coses avancen.

L’amabilitat és sovint engany o parany, la manera de pensar dels marroquins està ben lluny dels europeus. La vida al Marroc no té res a veure amb la vida dels europeus, per això tenen aquest delit de sortir del país, encara que com sempre, fora les coses tampoc no els són fàcils perquè han de patir el racisme i les exigències de les societats modernes per les quals no estan preparats.

seguit de El Vent de la Nit, de Joan Sales. Club Editor, Barcelona, 1999. 559 pàgines

Excel.lent retrat des del costat « roig » de la Guerra Civil Espanyola. Novel.la profundament filosòfica, estudi aprofundit dels personatges, de la seva recerca de glòria i com aquesta només dura uns pocs minuts i no sempre es presenta. Joves que van a la guerra amb els ànims inflats, buscant una glòria, sempre incerta, i desencís d’aquests mateixos joves en veure com són i com s’esdevenen els aconteixements molt lluny dels somnis i de les esperances de cadascú. Vides trencades, endurides pel que els ha tocat afrontar, fes guanyades i perdudes, derrota total de l’ésser humà que no entèn el que li està passant i tanmateix segueix endavant.

Joves rebels, amb ideals, joves aprofitats i sense escrúpols, tothom hi queda reflectit en aquest llibre de Joan Sales.

d'Albert Cohen, Éditions Gallimard, Paris 1954, 175 pàgines.

de Frédéric Beigbeder. Editorial Bernard Grasset, Paris, 2005, 398 pàgines.

Frédéric Beigbeder ens descriu el personatge com un home cosmopolita, escriptor d’èxit que es passeja arreu del món, per gales, parties, inauguracions, festivals i barettos de moda com a part de la seva feina.

És un egoista i un obsés sexual. Va darrera de totes les dones de bandera i no escatima esforços per lligar-se-les fins que s’enamora.

Ens descriu un món de gent superficial, sexualment promiscu, el món de la moda, dels artistes, de la publicitat, preocupats sempre per estar en el lloc adequat en el moment adequat, vigilants de què no se’ls escapi la festa on cal ser.

Beigbeder coneix bé aquest món. El seu protagonista és de suposar que comparteix amb l’escriptor el seu cinisme, la seva mundologia, el seu saber desenvolupar-se en un ambient tan fora del comú dels mortals.

Novel.la entretinguda i crítica aguda d’aquesta societat encara que pels lectors no francesos resulta difícil entrar-hi de ple perquè sovint els seus comentaris i les seves observacions tenen a veure amb personatges d’aquell país.

de Tahar Ben Jelloun. Editions du Seuil, París 2001. 229 pàgines.

En el Marroc dels anys 70, una història sobre la repressió brutal i cruel exercida sobre els soldats que van seguir els seus oficials en un cop d’estat contra HASSAN II.

Tots aquests soldats van ser transportats primer a un penal militar i més tard a una presó de tortura clandestina, Tazmamart, al sud-est del Marroc, a les muntanyes de l’Alt Atles, on els soldats es van veure sotmesos a les pitjors condicions possibles per a un ésser humà: tancats en cel.les sota terra, a les fosques, sense mai veure la llum, i mantinguts sota mínims d’higiene i alimentació, sense cap mena d’ajuts mèdics, durant 18 anys. Pràcticament tots van morir i el testimoni d’un sobrevivent ens fa esgarrifar per la capacitat de la ment i del cos a voler resistir i a viure, fins i tot en extremes condicions d’una no vida, La pitjor de les tortures: anar morint cada dia, no podent-se posar dret en cap moment, sense saber si és de dia o de nit, fent les necessitats en un forat, aguantant tota mena de bitxos: escarabats, escorpins....De tard en tard, sortir del forat només per assistir a l’enterrament dels que anaven caient.

La resistència del protagonista per no sucumbir és bàsicament una resistència intel.lectual. Va perdent les facultats físiques però intenta per sobre de tot no pedre les seves capacitats morals i intel.lectuals. Res no existirà per ell: ni passat, ni futur, ni família ni amics. Només viure el present, intentant no sentir odi per ningú, un odi que diu ell que és el que arriba a matar-te.

Al cap de 15 anys de captiveri, quedant només uns cinc soldats dels 25 que van ser enterrats en aquells forats de la muntanya, va arribar a oïdes de la comunitat internacional, la notícia de l’existència d’aquests camps clandestins de Hassan II i aquest els va tancar, substituint les instal.lacions per uns ajardinaments....

Tahar Ben Jellou escriu meravellosament bé i ens fa posar a la pell dels protagonistes dels seus llibres, a qui seguim posant-nos en el seu lloc i comprenent-los a fons.

de Tahar Ben Jelloun. Editions du Seuil, Paris, 1994. 223 pàgines.

Mourad és un enginyer funcionari de l’Estat de 45 anys, casat i amb dos fills, que durant els seus anys d’exercici públic s’ha mantingut honest i fora de tota temptació de corrupció corrent al seu voltant i al seu país, Marroc.

Viu amb un sou modestíssim, amb penes i treballs per menjar i pagar els estudis dels seus fills, sempre devent diners al forner que li dona crèdit però carregant-li “ intessos de demora “.

La seva dona i la seva sogra li retreuen en tot moment la seva mediocritat, la seva incapacitat per guanyar diners i la pobresa en que les manté. Ni tan sols la dona té un cinturó d’or, imprescindible al Marroc per lluir en les festes familiars i per demostrar que no s’és una desgraciada.

Cansat de les pressions, de veure la corrupció al seu voltant i de constatar que els que han « caigut » viuen molt bé, agafa un primer sobre ple de dirhams que va adjunt a un dossier que ell ha de signar, sense posar-hi entrebancs. El primer que fa és agafar un taxi i anar a un bon restaurant a menjar marisc i fumar un bon puro. Després accepta un segon sobre amb dólars. S’adona del poder dels diners i del que es pot fer però alhora comença a tenir uns problemes de consciència i sent constantment les seves dues veus interiors: la que li diu que ja és hora que se n’hagi adonat del que ha de fer i la que li diu que és un corrupte i ha perdut l’honor.

Durant uns dies es debat entre dubtes, entre el que té gravat interiorment com a moral estricte apresa del seu pare (la moral dels pobres), i corrupció dels qui l’envolten que poden procurar a la seva família i als seus una vida amb totes les comoditats. Fins i tot li surten unes taques blanques a la pell..... com si fossin una demostració externa del seu emblanquiment de diners.

Els escrúpols de Mourad són un “gra de sorra” en la màquina de corrupció que l’envolta i un perill pel seu voltant així és que veient que es debat entre tantes manies que els posa a ells mateixos en perill de ser denunciats, els companys de feina li posen un parany que l’aboca contra les cordes: o accepta la corrupció com els altres i comença a viure bé i a deixar que els altres disfrutin dels diners bruts que aconsegueixen, o va a parar a la presó, com un desgraciat i un pobre home, sense feina, i amb el menyspreu de tothom. Mourad s’acaba trencant i accepta de ser un funcionari corrupte. Els escrúpols s’evaporen finalment. Es curen les seves taques blanques, i Mourad entreprén una vida nova, amb un esdevenidor prometedor econòmicament parlant.