mercenades

Asha Miró. Editorial La Magrana. Barcelona 2003. 121 pàgines

L’Asha Miró va ser adoptada per un matrimoni català sense fills però amb una gran il.lusió per formar una família i decidida a adoptar unes bessones a l’Índia.

Història personal de l’adopció de l’Asha, recolzada amb fragments del diari personal de la seva mare adoptiva des que la nena va arribar a Barcelona amb sis anys procedent d’aquell país.

Dificultats inicials per entendre’s i per inserir-se en un entorn tan diferent.

Els pares adoptius de l’Asha van ser pioners en el tema de l’adopció però la seva voluntat, la seva gran il.lusiò i la seva determinació van vèncer les grans dificutats que es van anar trobant fins a l’arribada de l’Asha a Barcelona.

L’Asha va ser una nena afortunada en poder sortir de l’orfelinat a l’Índia, que li va permetre una vida i una trajectòria ben diferents de les que hauria tingut de no haver estat adoptada per aquest matrimoni català.

El seus dos viatges per cercar els trossos d’història personal que li falten estan plens d’emocions, de felicitat però també de molt de dolor.

Aquests dos llibres de l’Asha són de lectura absolutament recomanable.

d'Isabel Allende. Random House Mondadori. Barcelona 2004. 433 pàgines.

Emotiu llibre autobiogràfic d’Isabel Allende arran de la mort de la seva filla Paula. Acompanyem l’autora en episodis de la seva pròpia vida i durant el temps que va durar la malaltia (porfiria) de la seva filla que ella va viure al seu costat, fent els impossibles per salvar-la, malgrat el diàgnosti del tot pessimiste dels molts metges i curanderos que va atendre Paula.

Isabel Allende es mostra com una dona amb una vitalitat desbordant, seguint sempre més les seves passions que el seu seny. Aquestes passions la van dur a viure la seva vida amb profunditat però també amb molta inestabilitat i risc personals. Feminista convençuda, ben sovint actúa com a dona de la seva generació, amb uns comportaments més femenins que feministes.

L’autora ens parla de la malaltia i el progressiu deteriorament de Paula, del seu dolor, de la seva impotència i al final de la seva acceptació de la mort de la seva filla.

És un llibre trist però molt vital que ens permet conèixer una mica més aquesta fantàstica escriptora que és Isabel Allende.

de Anna Gavalda. Traducció de Xavier Garcia Muniesa i XAvier Solé. Edicions 62. Barcelona 2004. 413 pàgines

Aquest llibre, que és una fantasia, em sembla fluixet. Anna Gavalda és una escriptora d’avui dia, ens vol situar en els problemes actuals tant dels joves com dels vells però no aporta res. “Junts i prou” és una història envitricollada, de talls continus i es fa ensopida de llegir. L’interés cau contínuament. Massa llarg per no dir res ni tan sols entretenir sense més.

d'Anna Gavalda. Traducció d'Anna Casassas. Edicions 62. Barcelona 1999. 140 pàgines

Relats breus d’homes i dones d’avui dia que viuen en ciutats (París, Melun) i busquen el contacte amb una parella. Gent que treballa però que se sent sola o viu sola. Sovint infructuositat d’aquest contacte, de vegades amb resultat positiu, però sempre amb el regust d’una relació freda, desangelada, més aviat relació sexual que amorosa i profunda.
En aquest llibre els protagonistes dels relats són superficials, més racionals que emotius. Entorns actuals, gent normal i corrent, sense grans històries personals. És el primer llibre que llegeixo d’Anna Gavalda. El relat més impactant és el de la veterinària de poble. Llegiré altres llibres de l’Anna Gavalda i veuré si definitivament m’agrada. En principi, només l’he trobat entretinguda sense més.

de Frank Mc Court. Traducció Alejandro Pareja. Maeva Ediciones. Madrid 1997. 395 pàgines.

Commovedor llibre de Frank McCourt. La veu infantil del protagonista ens du des del seu naixement als Estats Units fins al retorn de la família a Irlanda on s’enfronten a la més absoluta pobresa, roçant l’indigència. Un pare que es beu el sou a les tavernes de Limerick, una mare havent de fer cua a les institucions de beneficència, fills que van arribant i morint, la desesperança més absoluta i una vida brutalment dura.

Frankie (Frank McCourt) creix en aquest ambient, l’explica des de la seva òptica de nen, formulant-se continuament preguntes sobre la justícia, la religió, la pàtria, el món dels adults, amb una tendresa i un desconcert absoluts.

De la mà de l’autor ens passegem per l’Irlanda de principis de segle passat, pels carrers on va viure el Frankie i la seva família, l’acompanyem a l’escola amb uns mestres autoritaris i absolutistes, amb uns adults adustos i sense concessions, amb uns capellans i una religió terrorífics que imprimeixen un sentiment de culpa i de condemnació eterns sense absolució possible. Els petits pecats de Frankie esdevenen monstres en el seu cor i en el seu cap amarat de religió tant a l’església com al carrer.

Cap als quinze anys Frankie decideix que ha de tornar a Amèrica per poder fugir de tanta misèria moral i material, de tanta opressió religiosa. Amb quinze anys, aquest noi ha viscut i ha sobreviscut a una situació familiar miserable, ha esdevingut un pillet. Davant d’unes condicions tan extremament dures, aconsegueix surar i fer-se un objectiu: marxar d’Irlanda, que no sap oferir una vida com cal als seus habitants.

Aquest llibre és absolutament recomanable.

de Richard Ford. Traducció de Jesús Zulaika. Editorial Anagrama. Barcelona 1999. 245 pàgines

Els relats de Richard Ford ens parlen de dones i homes del carrer, amb històries corrents i quotidianes que sovint tenen un final sorprenent. Comencen sent banals però acaben encongint-te pel que tenen de desenvolupant dramàtic de les situacions.

Éssers com la majoria de la gent, sense grans posicions vitals ni ambicions, que van avançant per la vida amb frustracions dominades, a la recerca d’una mica de felicitat i d’alguns bons moments.

Les relacions home/dona que ens planteja Richard Ford són complicades, de desentesa encara que aparentment reeixides. Els amors conjugals busquen sortides esporàdiques fora de la parella i aquestes relacions extraconjugals que comencen amb una certa animació es desinflen aviat deixant un regust desangelat i amb l’afany d’acabar-les perquè no han aportat la felicitat esperada.

Els protagonistes de Ford es mouen en uns móns tant laborals com afectius sempre a la recerca “d’alguna cosa” que mai no arriba.

de Simonetta Agnello Hornby. Traducció Carlos Gumpert. Tusquets Editores. Barcelona 2003. 321 pàgines.

Tan interessant com “La tia marquesa”, parteix de l’any 1963 i dona una visió retrospectiva de la vida de la minyona d’una casa de la baixa aristocràcia siciliana centrant-se en una família en decadència.
La novel.las se centra en el personatge de la “mennulara” (recollidora d’ametlles) des de la seva infància d’extrema pobresa fins a arribar a dominar la part domèstica i econòmica de la família a la que comença a servir a l’edat de 13 anys.
Inutilitat dels membres de la família que tots plegats són ben inútils en front de la Mennù que partint del no-res, arriba a “fer-se” amb la casa a la que serveix. Contactes amb el cap de la màfia local que per raons que queden explicades al final de la novel.la ajuda la Mennulara en els seus desitjos i en el seu camí fins al final de la seva vida.

Els dos llibres de Simonetta Agnello Hornby es llegeixen molt agradablement encara que hi surten un munt de personatges que van quedant lligats entre ells al llarg de les històries respectives.

d'Imre Kertész. Traducció d'Adan Kovacsics. Editorial Acantilado. Barcelona 2002. 147 pàgines.

Discurs mental d’Imre Kertész. Ens parla del seu divorci, de la impossibilitat real de superar el trauma que representa haver sobreviscut a l’infern d’Auschwitz i de la impossibilitat d’inserir-se en una vida normal. Impossibilitat també per part de la parella de fer res per ajudar, per comprendre plenament la tragèdia íntima. El protagonista s’evadeix de la seva història amb l’escriptura compulsiva, escriptura que no pot deixar si no vol tornar a entrar en els seus pensaments negres i angoixants. La seva incapacitat d’oblidar el du a perdre la seva dona que es divorcia d’ell per començar una vida nova amb una parella diferent, més igualitària en quant a vivències.

de Kurt Vonnegut. Traducció de Joan Solé. Edicions COLUMNA. Barcelona 2006. 160 pàgines

Crítica social amb humor negre. Llegat del seu pensament i de la seva posició davant de l’estil de vida occidental i les nostres accions nefastes pel planeta i per la supervivència de l’espècie humana. Vonnegut va sobreviure al bombardeig de Dresden a la Segona Guerra Mundial. D’aquesta experiència en va escriure el seu llibre “Escorxador-5”. El seu missatge és planer i ens arriba amb claredat. És un crític afinat tant de la societat que l’envolta com dels dirigents del moment.

de Claudio Magris. Traducció d'Anna Casassas. Edicions de 1984. Barcelona 2007. 60 pàgines

Monòleg tendre el de la protagonista d’aquest petit llibre de Magris. Ella ha mort, és a la “Casa de Repòs” i repassa la seva vida amb el seu marit. Sap que el seu marit ha quedat desvalgut amb la seva mort i que ha fet papers per anar-la a treure d’aquesta casa, la vol tornar a tenir amb ell, doncs la seva pèrdua l’ha convertit amb un home dèbil i desemparat. Ell ha esdevingut qui és gràcies a l’amor incondicional de la seva dona, que li ha fet d’amant, d’esposa, de musa, de mare. N’ha fet un home i ara que ja no és al seu costat per donar-li forces, el seu marit la troba a faltar emocionalment i egoïstament doncs sempre li havia solucionat la vida. Malgrat que al principi de l’obra, la protagonista va cap a la sortida de la “Casa de Repòs” per trobar-se amb el seu marit, al final decideix tornar enrera, no té ganes de recomençar el seu paper. Un llibret magnífic, molt ben escrit i que es llegeix amb una hora. Del tot recomanable.

Aquest llibre de Frank McCourt ens sitúa dins les aules d’instituts de secundària públics americans. L’ambient sembla el de les aules de la pel.lícula « Rebelión en las aulas » amb Sidney Poitier. Professors havent d’ensenyar a adolescents desmotivats, indisciplinats, adolescents que estan estudiant perquè no tenen opció de treballar i ens passegen pels instituts tractant de fer el mínim possible.

Frank McCourt va ser el professor d’aquest llibre i coneix el tema de primera mà. Va suar abans no va trobar el mètode per “apropar-se” als seus alumnes i tractar d’ ensenyar-los alguna cosa. Es va plantejar si ell servia per la docència, va lluitar per anar endavant com a professor i no ser desbancat tant pels directors dels instituts que sovint no aplaudien les seves tècniques didàctiques com pels propis alumnes que el posaven contra les cordes.

La docència autoritària va deixar pas a la docència democràtica i les aules s’han tornat ingovernables: els alumnes funcionen amb la llei del mínim esforç, els professors funcionen amb la llei del “laisser-aller” i els pares han dimitit de la seva funció carregant a l’escola tot el pès de l’educació dels seus fills.

Segur que pocs professors són com el Frank McCourt o com el Sidney Poitier de “Rebelión en las aulas”, així que ja podem saber tots com està anant l’ensenyament secundari no solamente als Estats Units d’Amèrica sinó a tot arreu.

de Simonetta Agnello Horney. Traducció Carlos Gumpert. Tusquets Editores. Barcelona 2006. 444 pàgines

Situada a la segona meitat del XIX, aquesta novel.la de Simonetta Agnello Hornby, es desenvolupa a la seva Sicília natal i ens immergeix en el món aristocràtic de l’època. Els capítols del llibre, encapçalats cadascun d’ells per un refrany sicilià, sovint iguals als nostres, ens van duent fluidament per un món en decadència, de brutals diferències socials on el personal adjunt als palaus i castells, tant domèstic com camperol, està sotmès feudalment als amos: “la llei és igual per tots i els rics fan el que volen”. La vida d’uns i altres queda però entrelligada pels fets que van ocorrent i que el servei coneix perfectament: les criades parlen amb els cotxers i els majordoms que estan en íntim contacte amb els amos, els amos i les criades tenen contactes esporàdics amb resultats indesitjats.

Hi ha un secret a la novel.la que no queda desvetllat fins al final i que manté el nostre interès fins al final. Costanza, la protagonista de pèl roig, tret que la diferencia de la resta de membres de la seva família, patirà durant tota la seva vida aquest ser diferent. Obtindrà l’amor incondicional de la seva dida i del seu pare però mai gaudirà de l’amor de la seva mare que la rebutjarà sempre brutalment a favor del seu germà (primogènit). Aquest desamor la durà a refugiar-se a la cuina i rebre la companyia que li proporciona el servei. D’alguna manera aquesta contacte “inadequat” en farà de Costanza una dona d’alguna manera desclassada, que se sent incòmoda i tímida amb la gent del seu status social.. També l’afectarà sexualment doncs malgrat que s’enamora del marit que ella tria serà incapaç de correspondre-li fins passats uns anys quan el primer enamorament ja haurà passat.

de Sándor Márai. Salamandra. Barcelona 2006. 190 pàginesSándor Márai escriu molt bé. La seva expressió es fluïda, elegant, impecable. Els seus personatges són personatges atrapats en el passat, afectes i amors no resolts. Amors de joventut que tenen conseqüències durant tota la vida del personatge i no el deixen lliure ja mai. En aquest “Divorci a Buda”, una fugaç trobada de dos joves desencadena en cadascú d’ells una gran passió, sentiment que no tindrà un desenllaç favorable degut a la indefugible obligació de complir amb les convencions socials. Són amors que pel fet de no haver pogut desenvolupar-se, seran amors eterns, romàntics, únics, i una barrera per poder ser feliços amb ningú altre que no sigui el causant d’aquest desvetllament amorós.
Dels dos personatges masculins de “Divorci a Buda” el de Greiner em resulta especialmente coherent. Es casa enamorat d’Anna Fazekas i sembla que Anna també està enamorada d’ell però Imre Greiner sent que sovint no és amb ell, que hi ha alguna cosa que se li escapa, el que fa que cada cop més es desesperi i la vulgui lligar, tancant-la dins el seu cercle amorós. No aconseguirà però que Anna Fazekas sigui realment feliç i oblidi el seu primer amor pel jutge que, per la seva banda i malgrat estar “feliçment casat”, també va quedar atrapat durant aquell encontre breu amb Anna a l’illa Margarita

de Richard Ford. Traducció de Damián Alou. Editorial Anagrama. Barcelona 2003. 358 pàgines.

És el primer llibre que llegeixo de Ricard Ford i m’ha agradat. Són històries de l’americà mig, d’una Amèrica que no coneixem tant perquè aquests relats no estan ubicats a Nova York ni són glamourosos com els de Woody Allen. Són persones amb vides anodines, treballadors sense altres fites que guanyar-se la vida i de tant en tant sortir de les seves rutines, cometent adulteri, com si res altre pogués ser possible i tingués interès.
La darrera història “Abisme” és tremenda. Comença banalment amb un adulteri entre dos treballadors de la mateixa empresa, els dos guanyadors del “Premi al Millor Venedor de l’Any” i acaba d’una manera colpidora. Està fantàsticament ben narrada i ens deixa amb el cor encongit.
Les parelles de Ford, siguin matrimonis siguin amants, no es coneixen en el fons, són homes i dones que es relacionen sexualment però sovint no intercanvien sentiments i amb el temps “es cansen” i fins i tot se sorprenen d’estar amb l’altre. Les seves relacions moren d’avorriment i d’inanició.

de Primo Levi. Traducció de Francesc Miravitlles. Edicions 62. Barcelona 2001. 283 pàgines. De Primo Levi he llegit “La treva” i “La clau estrella” però fins ara no havia llegit “Si això és un home”, el testimoni personal de Primo Levi del camp d’extermini nazi d’Auschwitz on va ser deportat el 1944.

He vist reportatges, he llegit el llibre de Kertecz i he vist moltes fotografies d’aquells terribles camps de la mort. No obstant tot això, aquest llibre de Primo Levi és únic per la seva constatació dels fets, la seva descripció de la crueltat, del menyspreu absolut, de la falta total d’humanitat amb que els alemanys van tractar els presoners seus i amb particular sadisme els presoners jueus deportats per ells en enormes quantitats i tots, més o menys tard, destinats a “sortir per la xemeneia” si no rebentaven abans d’inanició i treballs forçats. No es van estar tampoc els nazis d’explotar fins i tot els cadàvers dels que anaven morint.

Et corprèn com un home pot suportar tant de dolor, tanta humiliació, tant menyspreu d’un altre ésser humà si és que en poden dir així dels nazis. Primo Levi, com d’altres, va ser un supervivent un d’aquests supervivents que potser van reunir la força necessària per entestar-se a viure per poder-ho contar després i perquè aquests terribles fets no es tornin a repetir.

Primo Levi diu al final del llibre que no tenia odi als alemanys però que no els perdonaria mai. També, que tot hi ser culpables de tot el que van provocar d’hecatombe humana, és el feixisme com a ideologia que du a aquesta fi. “Es comença cremant llibres i s’acaba cremant homes”. És una cita, no de Primo Levi, però que ell posa en el seu llibre i que em sembla molt eloquent del que representen els totalitarismes siguen de dretes o d’esquerres.

de Quim Monzó. Editat per Quaderns Crema. Barcelona 2001. 284 pàgines

Quim Monzó desplega el seu humor negre en aquests relats. M’han agradat especialment “El germà”, “Una vida perdurable” i “L’accident”. Relats que per bé que extrafets ens parlen de la mort no acceptada i alhora de la no acceptació de la rutina diària trencada, d’una família creuada i entrecreuada de malalties i accidents mortals, indefugible destí final de l’home i la revenja sense sentit de la multitud davant la persona indefensa i dèbil, multitud que reacciona encegadament, violentament convençuda de què està fent justícia i sorpresa final quan la víctima d’aquesta sobrereacció airada s’hi suma amb la seva pròpia violència envers un altra víctima. Aquests són només tres relats entre molts altres que també es llegeixen amb el somriure als llavis, sovint el pur riure però que alhora deixen un regust amarg

Bufonada de togados y otras gentes de mal vivir, de Josep Maria Loperena. Flor del Viento Ediciones. Barcelona 2006. 351 pàgines

José María Loperena escriu sobre magistrats, advocats, fiscals i jutges i la seva definició de la justícia és un circ on tots ells fan tots els papers dels seus integrants. Justícia ben sovint mal impartida, precària, desorganitzada i que gairebé sempre arriba tard i malament. Explica casos concrets i dona noms i cognoms i “retrata” segons el seu punt de vista tant als jutges com els jutjats.

No és engrescadora la visió que ell té però després de llegir el seu llibre s’entenen millor els increïbles dictàmens jurídics que quotidianament llegim a la premsa, del tot incomprensibles per la societat.

El seu consell: millor no entrar en cap jutjat si es pot obviar perquè saps quan hi entres però potser no en sortiràs mai. La justícia no funciona i els papers s’empolseguen a sobre les taules, per altra part fets gens novedosos quan veiem les notícies i se’ns mostren els despatxos des jutjats, atapeïts de papers que ja semblen tenir molt de temps. És com si estiguéssim visionant el “El procés” de Kafka, que ens produeix un malestar i una angoixa creixents a mesura que anem avançant en la seva lectura

de Randy Pausch, Professor Carnegie Mellon, with Jeffrey Zaslow. Editat per Hodder & Stoughton. 206 pàgines.

Randy Pausch fa la darrera conferència acadèmica a la Carnegie Mellon University, “The last lecture”. Científic de computadores, creador del projecte Alice, va treballar com a Imagineer a la Disney, autor de varis llibres.

El septembre del 2006 se li va diagnosticar un càncer pancreàtic. Després de passar per una cirurgia severa per tractar-li aquest càncer, se li va extendre al fetge i els metges li van donar vida fins a sis mesos. He llegit que aquest mes de maig la metàstasi s’ha extès a altres parts del cos.

Vaig seguir aquesta conferència del Randy Pausch a Internet per fer-me més capaç del personatge i realment és admirable com un malalt terminal pot parlar amb aquest entusiasme i bon ànim tot una hora sense decaure.

Aprofitant aquesta darrera conferència que se suposa que fan tots els cientìfics d’aquesta universitat per donar testimoni del que ells consideren el més important en aquesta vida, aquest llibre reprodueix la seva conferència, de fet un comiat del Pausch dels seus fills, de la seva dona i també de tots aquells que el coneixen. Expressa tot el que ell ha après durant la seva vida tant dels seus pares com de les persones que ha anat coneixent.

“The last lecture” sembla un llibre més d’auto-ajuda, es desenvolupa en un ambient molt americà, però val la pena llegir-lo.

de Doris LessingTraducció de Carme Geronès i Carles Urritz. Edicions Destino. Barcelona 1987. 292 pàgines.

Doris Lessing descriu unes petites històries quotidianes amb unes grans dots d’observació. És com si ens passegessim tots els dies per la ciutat de Londres i fossim capaços de descriure cadascuna de les petites accions i esdeveniments diaris, però amb la diferència que només un gran escriptor pot arribar al detall més mínim d’aquesta aguda observació i sap transcriure’l sobre paper. Escenes que transcorren en parcs, en places, en suburbis...
Interessant de llegir per adonar-nos de com els grans escriptors ens saben transmetre brillantment les seves observacions i emocions.

de Quim Monzó. Quaderns Crema. Barcelona 2007. 174 pàgines.

Molt bo aquest llibre de Quim Monzó. Relats curts de vides senzilles i qüotidianes, magníficament ben contades. En tots ens parla de la vellesa, del dolor, de la desesperança i malgrat tot de l’afany amb què tots ens aferrem a la vida. Vida que ben sovint al final es desenvolupa a les sales dels geriàtrics, amb una soledat i tristesa absolutes, trencada un o dos cops la setmana per la visita apressada d’algun fill. També incomprensió i incomunicació entre generacions, la dels pares i la dels fills incompatibles en quant a expectatives i il.lusions.

És tot un gaudi llegir aquest excel.lent petit llibre.

de Ildefonso Falcones. Grijalbo. Barcelona 2006. 670 pàgines

Es llegeix bé aquest llibre encara que està ple de tòpics: bons molt bons, dolents molt dolents, rics dolents, pobres bons. Aquest tòpic es repeteix al llarg dell libre, els personatges tenen unes actituds previsibles i poca fundària psicològica. És un llibre de pur entreteniment, sense més, encara que vagi disfressat de història, concretament, la construcció de Santa Maria del Mar i els anys en què va durar aquesta construcció.

El que té de bo “La catedral del mar” és que ens fa interessar pel segle XIV, pels costums i usos d’aleshores, encara que molts s’han de posar en quarantena doncs no és pròpiament un llibre de història i l’autor es pren moltes llicències.

L’estil literari és fulletinesc pel meu gust. Això no treu que el llibre no et cau de les mans en cap moment, enganxa prou com per arribar al final d’una lectura que és força llarga i procura hores d’entreteniment, sense més.

d'Imre Kertész. Traducció d'Adan Kovacsics. Acantilado - Quaderns Crema. Barcelona 2007. 204 pàgines.

Autobiografia de Imre Kertész sobre la base d’una entrevista que li va fer el seu amic i editor Zoltán Hafner entre el 2003 i 2004.

L’autor (jueu) va contestant amb total sinceritat i profunditat les preguntes que li planteja Zoltán (gentil). Comenta els seus diferents llibres tractant de separar i de deixar clar el que és novel.lat i el que és tret de la realitat. Com diu ell, en una novel.la es poden inventar situacions, el que no es pot inventar mai són els fets històrics que sempre han de respondre al que veritablement va succeïr.

Els llibres de Kertész ens parlen de l’Holocaust i dels terribles fets d’Auschwitz i Birkenau que estan vinculats a la seva vida ja que ell n’és un supervivent. Fets que ell creu que es poden tornar a repetir coïncidint amb el pintor eslovac Zoran Music exposat recentment a La Pedrera, que també va viure la mateixa experiència a Dachau. Aquesta exposició “No somos los últimos” confirma el parer de Kertész.

Molts dels que van sobreviure a aquells camps de concentració nazis van voler narrar aquelles tràgiques vivències perquè la memòria no se’n perdés i molts d’ells també es van suïcidar anys després (Primo Levi, Jean Améry...).

Imre Kertész es planteja si en realitat és possible sobreviure amb uns records que marquen tan profundament i alhora donen nul.les esperances de la bondat humana.

de Lionel Shriver. Traducció de Javier Calzada. Editorial Anagrama. Barcelona 2007. 607 pàgines

“Tenemos que hablar de Kevin” es una novela políticament incorrecta. Parlar de què la maternitat no és cap meravella, de que hi ha dones que no volen tenir fills, que hi veuen més inconvenients que avantatges, senzillament no es pot dir a no ser que es vulgui ser titllat de mala dona, nihilista, egoista, tots els adjectius negatius possibles.

Per molt que es digui que les persones som lliures, les que realment intenten alliberar-se de la pressió social, no ho tenen gens fàcil. Sempre hi ha qui s’encarrega de dir què està bé i què està malament, que s’ha de sentir i què no es pot sentir.

La negació de la maternitat és un tabú. Quan una dona diu que no se sent maternal, que no desitja tenir fills, que no li agraden les criatures, automàticament passa a un bàndol de dones marcades amb una creu, de dones estigmatitzades per la societat. Se les té per dones dures, gens afectives. Impossible pensar que els seus afectes van cap a altres persones però no necessàriament cap al desig de tenir i de tenir cura d’un fill. No es pot tenir aquest sentiment, no és “normal”.

No és el mateix que aquesta afirmació la faci un home. No se’l mirarà igual de malament. Se’l titllarà potser d’egoista però no se li dirà mai que té sentiments antinatura.

Tot el que li passa al Kevin, les reaccions assessines que desenvolupa des que neix es mesuren en funció del no amor de la seva mare, no es qüestiona el rol del pare en cap moment.

De fet, quan Eva finalment decideix tenir un fill no és tant perquè se li hagi despertat l’instint maternal sinó perquè potser perdrà el tren, també perquè pensa que la vida perfecta d’una parella feliç no dura sempre i arribarà un moment de soledat que pot omplir el naixement d’un fill. Les raons de l’Eva per engendrar un fill no són maternals, són racionals i per aquesta raó “no funcionen”. Tenir un fill és un acte sovint irreflexiu. Algú que es plantegi excessives preguntes sobre els pros i els contres, pot fer una llarga llista de contres, suficients per no tenir fills.

La novel.la et manté amb tensió fins al final, que és sorprenent i inesperat. Cal dir que enerva l’actitud del pare de Kevin que no vol veure res del que està passant, que juga el seu paper de progenitor feliç i en cap moment no es planteja que té un greu problema amb el seu fill. Ans al contrari, culpa a la seva dona de la inestabilitat del Kevin i arriba a plantajar-li el divorci.

Tremenda novel.la de Lionel Schriver, molt valenta i sense concessions

de Bohumil Hrabal. Traducció Monika Zgustová. Edicions Destino. Barcelona 1976. 193 pàgines.

Les històries de Bohumil Hraban tenen bastant de realisme màgic, a vegades. Són petites històries de personatges petits, que viuen les seves qüotidianitats, amb les seves alegries i els seus dolors, i s’han d’anar ajustant a poc a poc als canvis que es van desenvolupant a la seva ciutat i a les seves vides. S’hi respira la llibertat de la gent sense recursos que sempre es mou pels mateixos llocs i en contacte amb les mateixes persones de les quals en coneix vida i miracles. Hi ha la llibertat i alhora l’empresonament de la vida en els pobles en que tothom sap què fa el veí. S’hi barreja el naïf i la inconsciència amb una realitat molt dura. Els personatges de Hrabal es limiten a viure, a surar dins la seva realitat, sense més aspiracions que treballar i sense grans històries personals ni amoroses.

de Bohumil Hrabal. Traducció Monika Zgustová. Edicions Destino. Barcelona 1995. 191 pàgines.

Autor txec. Narra la història d’una família petitburgesa en una petita ciutat txeca que veu passar els alemanys i després els russos que acaben definitivamente amb el seu estil de vida. Amb els russos s’acaben els balls, els cants i l’alegria de viure. La vida s’atura i el poble queda en una trista apatia.
Hrabal fa parlar al fill del protagonista i els seus sentiments com a infant, les seves il.lusions de fer-se tatuar un vaixell al pit com els mariners que ell tant admira, ens arriben.
Infància de sotmetiment, pors i il.lusions molt ben escrita. Tots recordem aquell infant que vam ser nosaltres que es mou en una dimensió absolutament diferent de la dels pares i els adults i que alhora és un gran observador de tot el que passa al seu voltant. No acaba d’entendre la vida adulta però la jutja. El llibre de Hrabal ens transmet un ambient de classes molt diferenciades, d’ordre autoritari en les relacions, de vides senzilles la principal distracció de les quals és la cervesa i les festes.
Els ulls de l’infant protagonista donaran una total aprovació a l’oncle que malgrat la seva vida miserable i ser un capsigrany sap gaudir d’aquesta vida i passar-s’ho bé alhora que el seu pare, home equilibrat, complidor del seu deure, és un home sovint irat i malhumorat, amant només dels seus cotxes amb els que passa hores muntant i desmuntant i alhora volent que els altres participin de la seva dèria igual que ell.
Aquest gerent de la indústria cervesera del poble es veurà destituit del seu càrrec quan els russos nacionalitzen l’empresa i haurà d’empescar-se-les per buscar-se la vida. Malgrat haver estat un bon gerent, això tampoc no el salvarà de la purga doncs els obrers que ocupen el seu lloc li diran que el seu bon tracte envers ells encara va ser pitjor, doncs va esmussar les diferències reals entre els obrers i els amos.

de Ricardo Menéndez Salmón. Editorial Seix i Barral. Barcelona 2007.
La incapacitat del protagonista per resistir moralment als horrors de la Segona Guerra Mundial. Ell és un sastre, de família petitburgesa alemanya. La seva vida sense complicacions, amb una nòvia jueva, es trasbalsa completament quan és cridat a files per l’exèrcit alemany i s’ha d’incorporar com a soldat a fer una vida que li és totalment aliena. S’adapta prou bé a la disciplina militar, als exercicis físics i al conjunt, el que fa que poc a poc es vagi allunyant cada cop més dels seus. Arriba un moment però que el primer horror de guerra que ha de presenciar, dut a terme per l’oficial que el mana, l’insensibilitza de tal manera que ja no és ell i l’han d’internar en una clínica de la Normandia ocupada, a mans d’un metge francès. Tot i no ser ell mateix, tampoc no pateix cap malaltia concreta mental i això farà que quedi ingressat i oblidat per les tropes alemanyes.
Hi ha però una represàlia a la clínica dels partisans francesos que maten tots els soldats alemanys ingressats, quedant ell fora de la carnissera per la protecció que li fa el metge francès, passant-li fins i tot els seus documents donat que a ell el maten els alemanys després de la massacre dels partisans.
El protagonista fugirà cap a Londres, amb la infermera escocessa que ha conegut a la clínica, i té la possibilitat durant quatre anys de fer una vida normalitzada, lluny de la barbàrie nazi.
Els quatre anys passats a Londres però quedaran esborrats el dia que escoltarà al cementiri a un treballa, la paraula « Schneider » (sastre) en el seu idioma. Sap que aquells personatges que es passegen pel cementiri es refereixen a ell, i en lloc de mantenir-se allunyat d’ells, els segueix fins a entrar en un edifici amb creus gamades i exoficials nazis que estan projectant pel.lícules de l’època de la Segona Guerra Mundial. Allí tornarà a reviure aquells fets i morirà.

d'Alfredo Bryce Echenique. Editorial Planeta. Barcelona 2007. 182 pàgines.

Un advocat ric de Lima decideix a la seva jubilació venir a viure a Barcelona. Sembla ser que és un desideratum bastant corrent per un llatiamericà desitjar establir-se a Europa.
Ell prové d’una família de bona posició que ha incrementat en morir els seus membres el seu patrimoni personal, el que li permet comprar-se un pis de luxe a la dreta de l’Eixample que s’ha d’arreglar no obstant.
Encarrega les obres a un amic seu, tot i sabent que no és arquitecte i que és bastant xanxuller, però està dintre del cercle d’amistats que ell té a Barcelona.
Aquest seudo arquitecte li fa un verdader disbarat al pis, destrossant-lo pràcticament. Això l’obligarà a cridar uns paletes colombians que aquests sí li van arreglant la casa tal com ell vol.
El desgavell ocasionat li provocarà que es llenci de cap a la beguda, essent l’alcoholisme un problema que ha tingut tota la seva família, tants homes com dones, i que ell fins en aquell moment havia estat capaç d’obviar. Aquí parlaríem d’un determinisme ja que malgrat haver resistit quaranta cinc anys a la beguda, finalment acabarà igual que tota la seva família.
Un seu amor de Lima que no havia pogut ser perquè finalment es va casar amb el seu germà, el busca a Barcelona perquè ja s’ha quedat vídua a resultes de la mort del marit per l’alcoholisme que l’ha dut a un delirium tremens final. També aquí hi ha un determinismo perquè quan ella el troba i comencen a viure plegats, acaba deixant-lo per no tornar a viure amb ell els problemes d’alcoholisme i degradació que ja va conèixer amb el seu marit i germà del protagonita.
A les últimes, acabarà en un manicomi. Molt ben relatat aquest darrer episodi de la novel.la.

de Javier Marías. Alfaguara. Madrid 2002. 475 pàgines

Primer volum de la trilogia de Javier Marías. Entenc que aquest autor tingui molts detractors i se l’acusi de pedant doncs com que va ser professor de la Universitat d’Oxford durant un temps i ha viscut llarg temps a Anglaterra, domini l’idioma i en fa ús d’aquest coneixement si més no en aquest primer llibre que jo li he llegit. Personalment, no em molesta però entenc que pugui no agradar.

Estil molt personal i utilització sovintejada del circumloqui. Llargues parrafades que queden tallades i represes constantment, seguint però un fil conductiu que no es perd mai. És sovint enrevesat de llegir però en conjunt no és gens menyspreable el seu estil i el domini que demostra de la llengua espanyola.

Llegiré els volums dos i tres que em falten per arribar al final d’aquesta història una mica emboirada en aquest primer volum

de Philip Roth. Traducció de Jordi Fibla. Mondadori. Barcelona 2006. 150 pàgines

Llibre sobra la vellesa, sobre la mort. Encongeix bastant encara que és del tot lúcid. Philip Roth coneix bé els sentir íntim que tenim els humans en front de l’ineluctable mort i de la desfeta que representa la vellesa en quant a l’arrabassament lent de les nostres facultats tant físiques com mentals. Diu Roth que la vellesa és una carniceria.

M’agrada Philip Roth perquè parla sense eufemismes, diu les coses pel seu nom i ens sap parlar de la mort i de la malaltia sense embuts, sense amagar-nos el que la malaltia té d’humiliant per cadascú de nosaltres en fer-nos dependents dels altres i dur-nos a un món en el que perdem la nostra autonomia, havent de contemplar la nostra decadència sense poder fer res més que patir-la.

de Primo Levi. Traducció de Miquel Izquierdo. Muchnik Editores, Barcelona 2001. 141 pàgines.

M’agrada molt com escriu Primo Levi. Amb senzillesa i amb un humor molt fi. Són vàries les històries d’aquest llibre, molt agradables i divertides les seves entrevistes a alguns animals, i dramàtiques algunes referides a les seves vivències concentracionàries a Auschwitz. Primo Levi ens fa viure i comprendre l’horror que van ser les vides dels presoners dels lagers hitlerians. L’acompanyem en la degradació humana i física que van haver de viure aquesta gent sotmesos a humiliacions i brutalitats que sembla impensable que alguns poguessin tenir la força suficient per superar, si és que realment mai es poden superar experiències tan negativament impactants. La vida dels supervivents va ser un infern i no crec que aquest infern s’acabés quan van quedar “alliberats

de David Kidd. Traducció de Marta Alcaraz. Editorial Random House, Barcelona 2007. 220 pàgines.

David Kidd, professsor d’anglès americà treballant a Pekin, casat amb una xinesa de classe alta abans de la revolució de Mao. Ens explica els costums i les litúrgies dels darrers membres d’aquesta classe, que va quedar esborrada per la nova Xina. De la més alta sofisticació a la degradació, aquesta devallada és la que van viure els rics de l’època que malgrat tot van escapar a la revenja popular. Molts van morir a bastonades i els que van sobreviure es van veure degradats a treballar en feines humiliants per reeducar-se d’acord amb la nova doctrina maoista.

de Philip Roth. Traducció Xavier Pàmies, Edicions de La Magrana, Barcelona 2002. 140 pàgines.

Philip Roth ens parla de l’amor i de la mort. M’agrada com descriu els sentiments de la persona que sap que està greument malalta i la degradació física i moral que la malaltia li comporta. És la pèrdua sense palatius de la pròpia seguretat i de les esperances de mirar el futur amb fermesa. Tot queda reduït al propi estat d’ànim i a la desesperació de veure’s sol. La malalta et margina, t’aparta dels altres i els altres s’aparten de tu.

El protagonista de L’Animal Moribund, professor universitari sexagenari, divorciat, viu independent, gaudint de tants lligams amorosos com se li van presentant, incloent a les seves pròpies alumnes, una d’elles és una cubana exiliada, de classe alta, amb un físic esplendorós, amb uns pits molt extraordinaris. La noia viu amb el seu professor una relació més aviat de tipus experimental´per part d’ella, amb un home molt més gran. Ell, que comença com una relació més, s’acaba enamorant d’ella i és el que estarà al seu costat en el moment en què, després d’anys d’haver trencat el lligam, la noia se li presenta a casa i li confessa que està greument malalta, que té justament un càncer de pit.

Els protagonistes masculins de Roth són educats, reflexius, analitzen la realitat amb desapasionament i són molt crítics.

de Harold Pinter. Traducció: Imma Garín i Víctor Batalle. Edicions Bromera, Barcelona 2006. 218 pàgines.

En aquest llibre hi ha dues obres teatrals de Harold Pinter, “La festa d’aniversari” i “El porter”.
Són dos textos inquietants, amb una violència implicita i un nul contacte afectiu entre els personatges que es mouen en un ambient gèlid, tant a l’hotel de la Meg a “La festa d’aniversari” com a l’habitació de l’Aston i el Mick a “El porter”.

Els personatges de Harold Pinter no dialoguen, cadascú fa el seu discurs personal en front d’un personatge que no escolta perquè també desenvolupa el seu propi discurs.

La comunicació és nul.la, els sentiments inexistents.
Harold Pinter ens col.loca en front d’unes persones amb dificultats per relacionar-se amb els altres i en uns ambients afectivament degradats. Els seus
personatges estan tancats en si mateixos i no busquen sortir a l’exterior. Són tots ells individus que van a la seva, egocèntrics, es mouen en unes vides petites
claustrofòbiques i sense esperança.

En “El porter” Aston és l’únic que demostra una certa empatia amb Davies en obrir-li casa seva perquè hi pugui passar uns dies fins que millori la seva situació personal, però estem parlant d’un individu amb problemes mentals que en la seva primera joventut va patir electroshocks pert
tractar “d’equilibrar-lo”. Al final però serà Aston qui li demanarà a Davies que se’n vagi de casa seva. Aquest malalt mental serà prou lúcid per veure que Davies no
ha jugat net amb ell i més aviat l’ha intentat perjudicar en front del Mick, germà de l’Astor.

També quan Davies vol treballar-se el Mick deixant de banda l’Astor, el
Mick demostra una solidaritat de sang amb ell i el defensa foragitant Davies implícitament.

de Philip Roth. Traducció Jordi Fibla. Alfaguara, Madrid 1999. 511 pàgines

de Naoemi Klein. Traducción de Isabel Fuentes García. Editorial Paidós, Barcelona 2007. 708 pàgines.

Naomi Klein fa un repàs de la política econòmica americana des dels anys de les dictadures latinoamericanes fins els nostres dies. La seva tesi és que els economistes de l’Escola de Chicago, amb Milton Friedman com a inspirador, són els responsables màxims de l’actuació dels Estats Units en les polítiques de desastibilització i dictadures posteriors d’aquests països que més tard es van traslladar a Europa de l’Est i a Rússia i van ser els causants de la dràstica reducció de les polítiques socials, privatitzacions i en conseqüència acomiadaments massius de treballadors, enriquiment desaforat de les multinacionals, subcontractació dels serveis i descontrol d’aquests per part de la població, pràctiques abusives del FMI i del Banc Mundial, exèrcits privatitzats, etc., etc.

L’ona neoconservadora que ha arrasat els països en els darrers 30 anys s’ha carregat en bona part els avenços socials i laborals que tants esforços i sang havien costat i en aquests moments sembla imparable encara que comencen a sorgir reaccions cada cop més esperançadores de cara a una resituació d’aquestes polítiques duríssimes d’ajustament que no s’han aturat davant de res i han actuat “sense complexos”.

La doctrina del shock, llibre recomanable, aporta quantitat de dades molt interessants i ens fa comprendre molt millor el món en el que estem vivint.

de Anita Nair, Traducción de Manu Berástegui. Santillana Ediciones, Barcelona 2007. 383 pàgines.

Anita Nair és una escriptora índia contemporànea que en aquest llibre fa coïncidir en un vagó de tren que a la India fa un temps s’habilitaven només que per a dones, a cinc companyes de viatge desconegudes, que aniran narrant les seves respectives històries.

Cadascuna d’elles haurà patit l’entorn masclista de la societat índia, el que els ha impedit desenvolupar-se com a essers humans lliures i independents.

Al llarg del relat, aprenem sobre l’Índia, els seus costums, l’esforç que han de desplegar les seves dones en una societat que les minusvalora.
Interessant llibre que fa mantenir l’interés i ens fica en cadascuna de les històries personals que s’hi conten, fent-nos prendre part dels patiments que ha de suportar la dona índia i com n’és de difícil d’escapar dels costums socials.

de Irène Némirovsky. Traducció Lourdes Bigorra. Editorial La Magrana. Barcelona 2005. 171 pàgines

Irène Némirovsky entra de nou en un món que coneixia molt bé per haver-hi crescut dins.
David Golder és un ric home de negocis jueu, que viu a París amb la seva dona i la seva filla. Aquest home és un self-made man, nascut en un barri pobre de Ucraïna d’on surt per buscar-se la vida i fa fortuna.

La vida de David Golder es mou dintre dels negocis, un món que no perdona als perdedors, un món en el que estàs a dalt o no ets ningú, un món on no s’hi troben amics ni compassió i això Golder ho sap molt bé.

L’emprenedor Golder està casat amb una dona que ve del mateix món miserable que ell . És una dona despilfarradora, freda, que menysprea el seu marit a qui no ha estimat mai però que és el proveïdor dels seus luxes, del seu estil de vida caríssim i el que li paga els seus amants. Golder accepta aquest statuts quo igual que el de ser també el proveïdor de les immenses despeses de la seva preciosa filla que només s’acosta a ell per amanyagar-lo cada cop que necessita diners pels seus capricis. David Golder sí que estima la seva filla i li proporciona tot el que vol i més.

Quan Golder cau malalt d’una angina de pit, ràpidament va reduïnt-se la seva fortuna i el buid se li va fent al voltant fins que una jugada econòmica el pot fer remuntar malgrat posar en greu perill la seva salut.

David Golder sense diners no és ningú, la seva família no se l’estima si no és com a proveïdor de diners i ell mateix no sap fer altra cosa que treballar i amassar fortuna, fortuna que el durà a la mort sol, lluny de la seva casa i dels seus.

de Massimo Gaggi y Edoardo Narduzzi. Traducción de Cuqui Weller. Ediciones Lengua de Trapo, Madrid 2006. 144 pàgines

Aquests autors italians consideren que la classe mitjana ha desaparegut per esdevenir classe de low cost o classe de masses perquè la funció de contenció i de barrera entre la classe obrera i la classe alta ja no és necessària en haver desaparegut l’amenaça comunista i haver caigut el mur de Berlín.

Després de la Segona Guerra Mundial la classe mitjana va tenir un papel cabdal i se la va “mimar” amb bons sous i protecció social i sanitària el que va permetre a aquesta població anar escalant socialment. Hi va haver un verdader ascensor social i per primer cop a la història va ser possible situar-se millor i arribar a posicions econòmiques millorades.

Amb l’esfondrament del comunisme i la globalització va quedant esborrada i va perdent gradualment tots els guanys d’aquests anys. Fins a aquest moment, se sentia segura, tranquil.la en les posicions adquirides però a poc a poc se li han anat arrabassant aquestes posicions i cada cop més forma una massa que gasta molt diferentment que la classe mitjana, té sous molt més baixos encara que gaudeix dels low cost.

La classe de masses està molt precaritzada i poc ideologitzada.

de Philip Roth. Traducció de Xavier Pàmies. Editorial La Magrana. Barcelona 2005. 383 pàgines.

En el marc de la II Guerra Mundial, Philip Roth ens sitúa en la vida d’una família jueva treballadora que viu a Newark, New Jersey, en un barri jueu de classe mitjana, molt semblant a la pròpia família de Roth.

L’autor ens fa entrar en el que hagués representat pels jueus americans el fet de què Charles Lindbergh, el primer aviador a creuar l’Atlàntic amb el seu Spirit of St. Louis, hagués estat President dels Estats Units en aquella època. Lindbergh, filonazi i antisemita hagués estat per la població jueva nordamericana el que Hitler va ser pels jueus a Europa.

Relat molt ben escrit, que se segueix amb vertader interès, i ens fa conèixer de primera mà l’estil de vida dels descendents dels primers emigrants jueus europeus a Nordamèrica.

El nen protagonista, Philip Roth, de 7 anys, ens va relatant els canvis que van succeïnt primer en el país i després directament en la seva pròpia família a partir de la política antisemita que va posant en marxa el President Lindbergh.

Com sempre, Roth ens sitúa les seves històries sota diversos prismes i opinions dels protagonistes i ens va tombant el punt de mira perquè mirem la història des d’òptiques diverses.

de Joseph Roth. Traducció de Juan de Sola Llovet. Edición notas y posfacio de Michael Bienert. Editorial Minúscula, Barcelona 2006. 291 pàgines

Molt elegants i precisos els textos de Joseph Roth i aquestes Crónicas berlinesas en són una bona mostra.

El llibre ens parla de diferents aspectes històrics i socials del Berlín d’entreguerres, de la misèria de bona part de la població i del creixement imparable de la ciutat.

Joseph Roth era un excel.lent observador de la realitat i un molt bon crític. Va copçar ràpidament cap on anava la política alemanya a les primeries de la Segona Guerra Mundial i quin seria el resultat pel que fa a la política nazi envers els jueus.

de John Kennedy Toole. Traducció J.M. Álvarez Flórez y Ángela Pérez. Editorial Anagrama. Barcelona 1992. 365 pàgines.

Obra pòstuma de John Kennedy Toole.
El seu personatge principal, Ignatius Reilly (30 anys), és una barreja d’home cutre, fatxa, socialista, amb una barreja important de conceptes contradictoris al seu cap alhora que és un gandul i un inepte total. És un jove egocèntric que, segons diu la seva mare, és molt intel.ligent i ben preparat doncs s’ha passat els quatre anys reglamentaris a la Universitat més uns altres quatre...
L’ambient de New Orleans on Ignatius viu amb la seva mare és marginal, degradat i els personatges s’hi mouen en una misèria econòmica i moral absolutes.

La mare d’Ignatius, ben sovint borratxa, actúa amb ell com si fos encara un nen petit, sobreprotegint-lo i donant-li tots els capricis que vol encara que al final se’n cansi de les seves bogeries i acabi volent-lo internar en un psiquiàtric.

La història d’Ignatius és “llardosa”, tots els personatges són de la més baixa qualitat moral i l’entorn és pringós, fosc, sense cap possibilitat de sortida. Són els ambients del barri francès de New Orleans dels anys sexanta.

de Philip Roth. Traducció de l'anglès per Ramón Buenaventura. Editorial Seix Barral, Barcelona 2006. 413 pàgines

Excel.lent exposició des de múltiples òptiques del problema israelià. És una novel.la molt interessant, molt intel.ligent i força divertida a l’estil Philip Roth. És un humor incisiu, fi, burleta, sovint hilarant.

Philip Roth juga amb els seus personatges, Nathan Zuckerman i el seu germà petit Henry i els intercanvia les vides fent que el que era Nathan ara sigui Henry i jutgi el seu germà des d’un altre punt de vista totalment diferent, girant d’aquesta manera la nostra visió dels dos germans. Tots tenim motius per actuar com ho fem però som jutjats pels altres “psicològicament” perquè intenten explicar les nostres actituds com si fossin els nostres psiquiatres.

Dificultat de les relacions de parella i més quan aquesta parella és mixte (jueu-gentil) perquè malgrat hom es cregui que està per sobre de l’educació rebuda i s’hagi lliurat de prejudicis i arrels, aquests sempre tornen i ens atrapen.

“La contravida” és un llibre per tornar a llegir i rellegir doncs són moltes les reflexions que s’hi exposen i excel.lent la manera de contar-les.

de Sándor Márai. Traducció de l'hongarès d'Eloi Castelló. Editorial Empúries. Barcelona 2007. 189 pàgines

Sándor Márai, és un escriptor d’extensos monòlegs interiors. Els seus personatges reelaboren les seves vides, retrocedint sovint al passat, intentant trobar la veritat i el sentit de tot plegat.

En « La germana », el protagonista, cèlebre pianista internacional, rememora la seva malaltia, la seva estança durant mesos a una clínica de Florència i la seva recuperació final, quan ni ell ni els metges mateixos creien que se’n sortiria.

La relació pacient-metge-infermeres està molt ben explicada, els seu estat interior pel que fa a l’estat mental que li provoca la seva situació de malalt de llarga durada, és molt interessant. Sándor Márai ha rebuscat en el seu interior i ha trobat les reaccions nihilistes dels malalts que no volen curar-se, que es troben bé en un llit d’hospital perquè no deixa de ser tornar a la infància, en què hom no té cap responsabilitat sobre la pròpia persona ni sobre la pròpia vida. Malgrat els patiments que es puguin tenir, aquesta retirada del món pot tenir la seva gratificació doncs és una renúncia a haver de lluitar per l’existència. Les injeccions de morfina que se li han d’aplicar per pal.liar els seus insuportables dolors, encara contribueixen més a entrar en aquest món del no-res. Res del que hi ha fora de la finestra de l’habitació no compta ni té cap importància.

La feina de les monges-infermeres també està molt ben explicada, tant des del punt de vista professional com del món que envolta aquestes persones.

de Irène Némirovsky. Traducció José Antonio Soriano Marco. Ediciones Salamandra. Barcelona 2005. 475 pàgines.

Extraordinària la manera aparentment senzilla d’explicar-nos els estats emocionals dels seus personatges. Ja em va agradar molt el seu relat EL BALL i ara novament en aquesta novel.la emmarcada en la II Guerra Mundial i en la França ocupada.

Són molts els personatges que surten a SUITE FRANCESA, però ens commou especialment la Lucile, presonera de la seva sogra, vivint a casa de la seva sogra i havent de guardar dol pel seu marit preponer dels alemanys, a qui mai no ha estimat. La Lucile és presonera de les convencions socials de la gent del seu poble i es veu imposibilitada de lliurar-se a l’amor que sent per un oficial alemany amb qui comparteix molts interessos culturals però que no deixa de ser el seu enemic i enemic del seu país i, per tant, li provoca uns sentiments controvertits.

La coral de personatges que es van entrelligant al llarg de la història fa que no deixem el llibre fins al punt on l’Irène Némirovsky el va deixar doncs va ser una obra inacabada degut a la mort de l’autora al camp de concentració d’Auschwitz.