dimarts, d’abril 24, 2007
"Cette aveuglante absence de lumière"
4:57 p. m. | 
Publicat per
mercenades
de Tahar Ben Jelloun. Editions du Seuil, París 2001. 229 pàgines.
En el Marroc dels anys 70, una història sobre la repressió brutal i cruel exercida sobre els soldats que van seguir els seus oficials en un cop d’estat contra HASSAN II.
Tots aquests soldats van ser transportats primer a un penal militar i més tard a una presó de tortura clandestina, Tazmamart, al sud-est del Marroc, a les muntanyes de l’Alt Atles, on els soldats es van veure sotmesos a les pitjors condicions possibles per a un ésser humà: tancats en cel.les sota terra, a les fosques, sense mai veure la llum, i mantinguts sota mínims d’higiene i alimentació, sense cap mena d’ajuts mèdics, durant 18 anys. Pràcticament tots van morir i el testimoni d’un sobrevivent ens fa esgarrifar per la capacitat de la ment i del cos a voler resistir i a viure, fins i tot en extremes condicions d’una no vida, La pitjor de les tortures: anar morint cada dia, no podent-se posar dret en cap moment, sense saber si és de dia o de nit, fent les necessitats en un forat, aguantant tota mena de bitxos: escarabats, escorpins....De tard en tard, sortir del forat només per assistir a l’enterrament dels que anaven caient.
La resistència del protagonista per no sucumbir és bàsicament una resistència intel.lectual. Va perdent les facultats físiques però intenta per sobre de tot no pedre les seves capacitats morals i intel.lectuals. Res no existirà per ell: ni passat, ni futur, ni família ni amics. Només viure el present, intentant no sentir odi per ningú, un odi que diu ell que és el que arriba a matar-te.
Al cap de 15 anys de captiveri, quedant només uns cinc soldats dels 25 que van ser enterrats en aquells forats de la muntanya, va arribar a oïdes de la comunitat internacional, la notícia de l’existència d’aquests camps clandestins de Hassan II i aquest els va tancar, substituint les instal.lacions per uns ajardinaments....
Tahar Ben Jellou escriu meravellosament bé i ens fa posar a la pell dels protagonistes dels seus llibres, a qui seguim posant-nos en el seu lloc i comprenent-los a fons.
Tots aquests soldats van ser transportats primer a un penal militar i més tard a una presó de tortura clandestina, Tazmamart, al sud-est del Marroc, a les muntanyes de l’Alt Atles, on els soldats es van veure sotmesos a les pitjors condicions possibles per a un ésser humà: tancats en cel.les sota terra, a les fosques, sense mai veure la llum, i mantinguts sota mínims d’higiene i alimentació, sense cap mena d’ajuts mèdics, durant 18 anys. Pràcticament tots van morir i el testimoni d’un sobrevivent ens fa esgarrifar per la capacitat de la ment i del cos a voler resistir i a viure, fins i tot en extremes condicions d’una no vida, La pitjor de les tortures: anar morint cada dia, no podent-se posar dret en cap moment, sense saber si és de dia o de nit, fent les necessitats en un forat, aguantant tota mena de bitxos: escarabats, escorpins....De tard en tard, sortir del forat només per assistir a l’enterrament dels que anaven caient.
La resistència del protagonista per no sucumbir és bàsicament una resistència intel.lectual. Va perdent les facultats físiques però intenta per sobre de tot no pedre les seves capacitats morals i intel.lectuals. Res no existirà per ell: ni passat, ni futur, ni família ni amics. Només viure el present, intentant no sentir odi per ningú, un odi que diu ell que és el que arriba a matar-te.
Al cap de 15 anys de captiveri, quedant només uns cinc soldats dels 25 que van ser enterrats en aquells forats de la muntanya, va arribar a oïdes de la comunitat internacional, la notícia de l’existència d’aquests camps clandestins de Hassan II i aquest els va tancar, substituint les instal.lacions per uns ajardinaments....
Tahar Ben Jellou escriu meravellosament bé i ens fa posar a la pell dels protagonistes dels seus llibres, a qui seguim posant-nos en el seu lloc i comprenent-los a fons.
diumenge, d’abril 22, 2007
"L'Homme rompu"
de Tahar Ben Jelloun. Editions du Seuil, Paris, 1994. 223 pàgines.
Mourad és un enginyer funcionari de l’Estat de 45 anys, casat i amb dos fills, que durant els seus anys d’exercici públic s’ha mantingut honest i fora de tota temptació de corrupció corrent al seu voltant i al seu país, Marroc.
Viu amb un sou modestíssim, amb penes i treballs per menjar i pagar els estudis dels seus fills, sempre devent diners al forner que li dona crèdit però carregant-li “ intessos de demora “.
La seva dona i la seva sogra li retreuen en tot moment la seva mediocritat, la seva incapacitat per guanyar diners i la pobresa en que les manté. Ni tan sols la dona té un cinturó d’or, imprescindible al Marroc per lluir en les festes familiars i per demostrar que no s’és una desgraciada.
Cansat de les pressions, de veure la corrupció al seu voltant i de constatar que els que han « caigut » viuen molt bé, agafa un primer sobre ple de dirhams que va adjunt a un dossier que ell ha de signar, sense posar-hi entrebancs. El primer que fa és agafar un taxi i anar a un bon restaurant a menjar marisc i fumar un bon puro. Després accepta un segon sobre amb dólars. S’adona del poder dels diners i del que es pot fer però alhora comença a tenir uns problemes de consciència i sent constantment les seves dues veus interiors: la que li diu que ja és hora que se n’hagi adonat del que ha de fer i la que li diu que és un corrupte i ha perdut l’honor.
Durant uns dies es debat entre dubtes, entre el que té gravat interiorment com a moral estricte apresa del seu pare (la moral dels pobres), i corrupció dels qui l’envolten que poden procurar a la seva família i als seus una vida amb totes les comoditats. Fins i tot li surten unes taques blanques a la pell..... com si fossin una demostració externa del seu emblanquiment de diners.
Els escrúpols de Mourad són un “gra de sorra” en la màquina de corrupció que l’envolta i un perill pel seu voltant així és que veient que es debat entre tantes manies que els posa a ells mateixos en perill de ser denunciats, els companys de feina li posen un parany que l’aboca contra les cordes: o accepta la corrupció com els altres i comença a viure bé i a deixar que els altres disfrutin dels diners bruts que aconsegueixen, o va a parar a la presó, com un desgraciat i un pobre home, sense feina, i amb el menyspreu de tothom. Mourad s’acaba trencant i accepta de ser un funcionari corrupte. Els escrúpols s’evaporen finalment. Es curen les seves taques blanques, i Mourad entreprén una vida nova, amb un esdevenidor prometedor econòmicament parlant.
Viu amb un sou modestíssim, amb penes i treballs per menjar i pagar els estudis dels seus fills, sempre devent diners al forner que li dona crèdit però carregant-li “ intessos de demora “.
La seva dona i la seva sogra li retreuen en tot moment la seva mediocritat, la seva incapacitat per guanyar diners i la pobresa en que les manté. Ni tan sols la dona té un cinturó d’or, imprescindible al Marroc per lluir en les festes familiars i per demostrar que no s’és una desgraciada.
Cansat de les pressions, de veure la corrupció al seu voltant i de constatar que els que han « caigut » viuen molt bé, agafa un primer sobre ple de dirhams que va adjunt a un dossier que ell ha de signar, sense posar-hi entrebancs. El primer que fa és agafar un taxi i anar a un bon restaurant a menjar marisc i fumar un bon puro. Després accepta un segon sobre amb dólars. S’adona del poder dels diners i del que es pot fer però alhora comença a tenir uns problemes de consciència i sent constantment les seves dues veus interiors: la que li diu que ja és hora que se n’hagi adonat del que ha de fer i la que li diu que és un corrupte i ha perdut l’honor.
Durant uns dies es debat entre dubtes, entre el que té gravat interiorment com a moral estricte apresa del seu pare (la moral dels pobres), i corrupció dels qui l’envolten que poden procurar a la seva família i als seus una vida amb totes les comoditats. Fins i tot li surten unes taques blanques a la pell..... com si fossin una demostració externa del seu emblanquiment de diners.
Els escrúpols de Mourad són un “gra de sorra” en la màquina de corrupció que l’envolta i un perill pel seu voltant així és que veient que es debat entre tantes manies que els posa a ells mateixos en perill de ser denunciats, els companys de feina li posen un parany que l’aboca contra les cordes: o accepta la corrupció com els altres i comença a viure bé i a deixar que els altres disfrutin dels diners bruts que aconsegueixen, o va a parar a la presó, com un desgraciat i un pobre home, sense feina, i amb el menyspreu de tothom. Mourad s’acaba trencant i accepta de ser un funcionari corrupte. Els escrúpols s’evaporen finalment. Es curen les seves taques blanques, i Mourad entreprén una vida nova, amb un esdevenidor prometedor econòmicament parlant.
dijous, d’abril 19, 2007
"L'herència d'Eszter"
de Sándor Márai, traducció d'Antoni García Santiago, Editorial Empúries, Barcelona 2000, 158 pàgines.
Els amors desgraciats no s’acaben mai. Sándor Márai ens relata la vida d’Eszter, noia enamorada d’un home mentider compulsiu, però encantador, que sap encaramelar a la malaurada Eszter fins a treure-li els pocs diners que té i deixar-la pràcticament al carrer junt amb la minyona de l’Eszter que ha d’anar a una residència per avis havent treballat tota la seva vida per a l’Eszter.
És una història trista i engoixant perquè el lector assisteix impotent a un final que es veu venir des del començament del relat. Hom em pregunta com hi poden haver dones com l’Eszter que per un home d’una personalitat fluixa, sense caràcter, gandul i mentider es deixen endur per un camí desastrós al llarg de la vida, que tant les perjudica afectivament com econòmicament.
Ambient trist, desemparat el de l’Eszter i la seva serventa que demostren una total submissió als desigs d’un home que les duu pel trist camí final de la pobresa sense oposar-hi resistència i, és més, sabent que aquest home els representa la destrucció total de la seva petita vida.
És una història trista i engoixant perquè el lector assisteix impotent a un final que es veu venir des del començament del relat. Hom em pregunta com hi poden haver dones com l’Eszter que per un home d’una personalitat fluixa, sense caràcter, gandul i mentider es deixen endur per un camí desastrós al llarg de la vida, que tant les perjudica afectivament com econòmicament.
Ambient trist, desemparat el de l’Eszter i la seva serventa que demostren una total submissió als desigs d’un home que les duu pel trist camí final de la pobresa sense oposar-hi resistència i, és més, sabent que aquest home els representa la destrucció total de la seva petita vida.
dimarts, d’abril 17, 2007
"Els exclosos"
d'Elfried Jelinek. Traducció d'Alexandre Gombau i Arnau, Editat per Columna, Barcelona 2005, 246 pàgines.
Més dura encara que Les Amants, Els exclosos es basa en una història real. Els fets s’esdevenen en la Viena de la segona post-guerra mundial, cap als anys 50.
A Elfriede Jelinek li agrada contraposar la desesperança i la inutilitat de les vides de la gent procedent de classe social baixa amb l’educació i la sensació de “flotar” que es dona en les esferes altes on tot és donat i s’agafa amb total naturalitat, sense veure-hi cap privilegi ni tenir cap problema moral. Aquí barreja dos nois i dues noies d’Institut que s’ajunten per delinquir, per trencar els límits i veure que no passa res, que tot és possible.
Rainer, el “pensador”, fill d’un exoficial de la SS, en un ambient familiar degradat en el que la seva germana és companya de delinqüència i la seva mare és una dona maltractada pel marit, pulsa les seves lectures Intel.lectuals i la seva amoralitat fins al final en què assassina a tota la seva familia, a trets i rematant-los a cops de matxet.
La Jelinek passa comptes amb tothom i no deixa esperança ni futur per a ningú.
A Elfriede Jelinek li agrada contraposar la desesperança i la inutilitat de les vides de la gent procedent de classe social baixa amb l’educació i la sensació de “flotar” que es dona en les esferes altes on tot és donat i s’agafa amb total naturalitat, sense veure-hi cap privilegi ni tenir cap problema moral. Aquí barreja dos nois i dues noies d’Institut que s’ajunten per delinquir, per trencar els límits i veure que no passa res, que tot és possible.
Rainer, el “pensador”, fill d’un exoficial de la SS, en un ambient familiar degradat en el que la seva germana és companya de delinqüència i la seva mare és una dona maltractada pel marit, pulsa les seves lectures Intel.lectuals i la seva amoralitat fins al final en què assassina a tota la seva familia, a trets i rematant-los a cops de matxet.
La Jelinek passa comptes amb tothom i no deixa esperança ni futur per a ningú.
dilluns, d’abril 09, 2007
"Les amants"
d'Elfiede Jelinek, traducció Pilar Estelrich Arcel i Lídia Álvarez Grifoll. Editat per Edicions 62, Barcelona 2204, 185 pàgines.
Elfriede Jelinek s’expressa amb una cruesa i una nuesa totals. És una escriptora molt dura, amb unes descripcions de les relacions sexuals molt lluny de l’erotisme i molt a prop de la pura animalitat.
Dones que cerquen en l’home una solució als seus problemes econòmics i una manera de realitzar-se i de “reexir” en la vida a través d’ells donades les seves escases possibilitats de promoció social.
Les amants són dos casos de dues dones d’un estrat social molt baix i que arriben a casar-se aconseguint l’una el que buscava, encara que obté només un benestar material, lluny d’una relació afectuosa, i l’altra que fracassa tant afectivament com econòmicament ja que es casa amb un home bebedor, curt de gambals i que no aconsegueix sortir de l’ambient empobridor en el que ha nascut.
Elfriede Jelinek et deixa la gola seca. Descriu la desesperanza i la desolació d’ambients socials sense possibilitats de futur.
Elfriede Jelinek s’expressa amb una cruesa i una nuesa totals. És una escriptora molt dura, amb unes descripcions de les relacions sexuals molt lluny de l’erotisme i molt a prop de la pura animalitat.
Dones que cerquen en l’home una solució als seus problemes econòmics i una manera de realitzar-se i de “reexir” en la vida a través d’ells donades les seves escases possibilitats de promoció social.
Les amants són dos casos de dues dones d’un estrat social molt baix i que arriben a casar-se aconseguint l’una el que buscava, encara que obté només un benestar material, lluny d’una relació afectuosa, i l’altra que fracassa tant afectivament com econòmicament ja que es casa amb un home bebedor, curt de gambals i que no aconsegueix sortir de l’ambient empobridor en el que ha nascut.
Elfriede Jelinek et deixa la gola seca. Descriu la desesperanza i la desolació d’ambients socials sense possibilitats de futur.
dijous, d’abril 05, 2007
"L'ANALFABETA"
Narració Autobiogràfica, títol original L'ANALFABÈTE. RÉCIT AUTOBIOGRAPHIQUE, d'Agota Kristof, traducció Montserrat Solé Serra, Editorial Laertes, Barcelona 2005. 52 pàgines
La vida de l’Agota Kristof des que amb un altre grup d’hongaresos fuig del seu poble, l’any 1956, fins que s’instal.la a Neuchâtel (Suïssa), el seu país d’adopció.
“L’Analfabeta” es com es veu l’escriptora en un país d’on en desconeix totalment l’idioma, havent-se de posar a treballar en una fàbrica vuit hores i alhora havent de tenir cura de la seva filla de quatre anys, mentre el seu marit estudia a la Universitat.
El patir moral i físic d’una exiliada escriptora i poeta, l’estri importantíssim de la qual és el seu idioma, i que en arribar a Suïssa es converteix en una analfabeta que ha d’aprendre el francès des del nivell zero.
Record autobiogràfic d’aquells anys en què es va trobar en una soledad absoluta en no poder-se comunicar fins que va aconseguir escriure el seu primer llibre en francès. Aquest coneixement reduït de l’idioma francès, la va obligar a expressar-se en frases curtes, desprovistes d’adornaments innecessaris que li van donar aquest estil que té: precís, directe, sense “decorats linguístics”, un estil de bisturí, net i clar.
“L’Analfabeta” es com es veu l’escriptora en un país d’on en desconeix totalment l’idioma, havent-se de posar a treballar en una fàbrica vuit hores i alhora havent de tenir cura de la seva filla de quatre anys, mentre el seu marit estudia a la Universitat.
El patir moral i físic d’una exiliada escriptora i poeta, l’estri importantíssim de la qual és el seu idioma, i que en arribar a Suïssa es converteix en una analfabeta que ha d’aprendre el francès des del nivell zero.
Record autobiogràfic d’aquells anys en què es va trobar en una soledad absoluta en no poder-se comunicar fins que va aconseguir escriure el seu primer llibre en francès. Aquest coneixement reduït de l’idioma francès, la va obligar a expressar-se en frases curtes, desprovistes d’adornaments innecessaris que li van donar aquest estil que té: precís, directe, sense “decorats linguístics”, un estil de bisturí, net i clar.
diumenge, d’abril 01, 2007
"LE GRAND CAHIER"
d'Agota Kristof, Éditions du Seuil, 184 pàgines.
Agota Kristof és una escriptora hungaresa, resident a Neuchâtel després d’haver fugit del seu país amb el seu marit i la seva filla petita, l’any 1956, quan la revolució dels hungaresos anti-comunistes va ser sufocada pels soviètics.
A Neuchâtel va treballar uns anys en una fàbrica i el seu marit va entrar a la Universitat. L’Agota Kristof en un moment diu que hauria estat millor que ella hagués anat a la Universitat i el seu marit hagués treballat en una fàbrica. Van ser cinc anys de no vida entre la fàbrica i les obligacions maternals, amb una total justesa de mitjans econòmics.
Le Grand Cahier és el diari íntim que escriuen dos germans bessos d’uns 12 anys des del moment en què la seva mare els deixa a mans de la seva àvia, en un poblet fronterer, en no poder-se ocupar d’ells, fins que els dos germans se separen.
Claus i Lucas, els bessons, tenen una vida duríssima al camp, al costat de la seva àvia que l’únic que els procura és menjar i un lloc per dormir, menjar i dormir que s’hauran de guanyar treballant durament al camp i rebent un tracte inhumà i mancat del mínim afecte. Sense diners, hauran d’empescar-se-la per tractar de millorar la seva vida. Estudiaran sols, sense anar a l’escola i es procurararan diners anant per les tasques del poble a tocar l’harmònica.
Els dos germans veuen aviat la situació i comencen a fer exercicis de duresa, de resistència física, de crueltat amb els animals, en definitiva, de lluita per la vida i es converteixen en dos éssers absolutament amorals, decidits a sobreviure i a no ser derrotats per ningú.
L’Agota Kristof ens descriu un ambient claustofòbic, pintat en tons gris fosc/negre, amb molta misèria, poca felicitat i extrema duresa i crueltat. En escriure en francès, llengua d’adopció tardana, l’autora empresa en francès frases curtes, sense apenes descripions de llocs però assoleix transportar-nos al món sòrdid dels bessons i entrar en la seva psicologia que anem seguint des de la seva infància fins a la seva separació en creuar el Claus la frontera cap al món lliure i quedar-se el Lucas en el seu país de naixement.
dijous, de març 29, 2007
"La sociedad neurótica de nuestro tiempo", de Javier de las Heras
LA SOCIEDAD NEURÓTICA DE NUESTRO TIEMPO, de Javier de las Heras, Editorial Espasa Calpe, Madrid 2005. 286 pàgines
Javier de las Heras, psiquiatra de Madrid, ens parla de l’augment de les malalties mentals en les societats avançades actuals: depressions, stress, esquizofrènies, anorèxies, bulímies... Exigències cada cop més altes i pressió sobre l’individu que es tradueix en trastorns de salud.
L’individu pateix cada cop més un allau de demandes des de totes direccions, i cada cop més està submès a unes exigències difícilment defugibles. L’estil de viure actual representa una sobrecàrrega emocional que aboca en frustracions perquè moltes d’aquestes demandes són inassumibles i molt sovint inebastables. La pressió dels medis hi té també molt a veure en presentar models de societat inexistents a la realitat perquè molt poques persones estan al nivell de les famílies del potencial econòmic que demostren tenir els spots televisius.
Ja és sabut que el remei a tot plegat seria un baixar l’esglaó i no voler seguir amb aquesta carrera cap a un èxit social i econòmic inabastable per molts però que molta gent s’entesta en perseguir a costa de la seva salud i del seu benestar real.
L’individu pateix cada cop més un allau de demandes des de totes direccions, i cada cop més està submès a unes exigències difícilment defugibles. L’estil de viure actual representa una sobrecàrrega emocional que aboca en frustracions perquè moltes d’aquestes demandes són inassumibles i molt sovint inebastables. La pressió dels medis hi té també molt a veure en presentar models de societat inexistents a la realitat perquè molt poques persones estan al nivell de les famílies del potencial econòmic que demostren tenir els spots televisius.
Ja és sabut que el remei a tot plegat seria un baixar l’esglaó i no voler seguir amb aquesta carrera cap a un èxit social i econòmic inabastable per molts però que molta gent s’entesta en perseguir a costa de la seva salud i del seu benestar real.
Etiquetes de comentaris:
anorèxia,
bulímia,
delasHeras,
depressió,
esquizofrènia,
stress
|
0
comentaris
dilluns, de març 26, 2007
"El mundo de hoy"
de Ryszar Kapuscinski, traduït per Agata Orzeszek, Editorial Anagrama, Barcelona 2004. 236 pàgines
Repàs dels problemes existents en el món d’avui dia, de les guerres inacabades, dels problemes ètnics i religiosos. Kapucinsky ens disecciona el món actual i ens posa en front d’un mirall gens agradable de veure. Les grans diferències entre les societats occidentals riques i les pobres, on es lluita diàriament per sobreviure i per arrencar un mínim d’aliment. Les aglomeracions humanes al voltant de les grans metròpolis que duu a un futur sense cap esperança i a la violencia. Deserció del camp en lloc d’ajudar-lo perquè les poblacions hi puguin viure sense haver-se de desplaçar. Camps de refugiats de la misèria i de les guerres, que sobreviuen gràcies a les moltes organitzacions internacionals però que no solucionen cap problema de fons perquè aquests camps són una mena de ghettos d’on mai no se’n surt doncs no hi ha on anar ni tampoc es retorna el lloc d’origen on no ha quedat res.
Extractes dels seus llibres i de les seves conferències al llarg del seu itinerari com a periodista i com a escriptor.
Kapucinsky va veure el món “a primera línia de foc” i no va estalviar esforços físics ni sovint de risc personal per conèixer la realitat de primera mà, la seva, sense anar mai envoltat de cap bombolla que pogués suavitzar o ennuvolar una visió descarnada i molt lúcida del món que estem vivint.
dilluns, de març 19, 2007
"El Sha", de Ryszard Kapuscinski
EL SHA, de Ryszard Kapuscinski, traducció Agata Orzeszek, Editorial Anagrama, Barceloa 1987. 177 pàgines
Història dels anys de dictadura del Sha de Iran, Reza Pahlevi. Increïble com un dictador pot estar fora de la realitat, äbsolutament alienat, preocupat per modernitzar un país creient que ho pot fer amb els munts de petrodolars que li generen els pous del seu país, i comprant armament militar d’última generació i fàbriques senceres importades de l’estranger, amb una tecnologia punta, que no hi ha quadres iraniís per saber ni instal.lar ni dirigir. Un desgavell total i una ignorància de cal ample pensar que només comprant es pot modernitzar un país. Resultat: el desert ple de jeeps, d’avions, d’armament caríssim que ningú no sap moure, que va quedant enterrat per la sorra.
Reza Phalevi, un home tirànic, amb un distanciament total del seu país, gens interessat per millorar la sort de la població. Extremadament cruel i molt sensible als afalacs del seu voltant, que el duen a afavorir destacadament amb diners i privilegis als seus generals, ministres i tots aquells que li demostren lleialtat i submissió.
Personatge de molt poca vàlua moral i intel.lectual, que no va veure venir la revolució islàmica i va haver de fugir d’Iran, encara que en els darrers moments va intentar muntar sense èxit una contrarevolució.
dimecres, de febrer 28, 2007
"L'horreur économique", de Viviane Forrester
Ediatat per Fayard, 1996, 215 pàgines
Els efectes que està tenint la globalització en tot el món i com afecta a les persones i a societats senceres. Efecte d’empobriment de la gran part de les poblacions, reducció a mínims de la xarxa social, i concentració descarada del poder i dels diners en mans d’una èlite molt reduïda que cada cop té més poder i domina el món, deixant els polítics amb unes parcel.les de poder submès a les decisions i interessoss del gran capital.
Diu Viviane Forrester que de continuar les coses en aquesta direcció arribarem a l’empobriment que tenien les masses a les primeres èpoquesde la industrialització, sense drets laborals, amb sous d’esclavatge i sense cap perspectiva de futur.
En aquests moments els barris marginals ja estan vivint aquesta situació, amb brots esporàdics dels joves que s’expressen amb una virulència cada cop més forta. Estem vivint la desaparició de la classe mitjana reduïda a la mínima expressió.
Ha desaparegut la classe mitjana per esdevenir classe de masses on s’inserta el gran percentatge de la població.
Crit d’alerta per oposar-se a aquest horror econòmic que representa un brutal retrocés dels avenços socials i econòmics que havien permès a la gent d’avançar en l’escala social
Diu Viviane Forrester que de continuar les coses en aquesta direcció arribarem a l’empobriment que tenien les masses a les primeres èpoquesde la industrialització, sense drets laborals, amb sous d’esclavatge i sense cap perspectiva de futur.
En aquests moments els barris marginals ja estan vivint aquesta situació, amb brots esporàdics dels joves que s’expressen amb una virulència cada cop més forta. Estem vivint la desaparició de la classe mitjana reduïda a la mínima expressió.
Ha desaparegut la classe mitjana per esdevenir classe de masses on s’inserta el gran percentatge de la població.
Crit d’alerta per oposar-se a aquest horror econòmic que representa un brutal retrocés dels avenços socials i econòmics que havien permès a la gent d’avançar en l’escala social
dijous, de febrer 22, 2007
"En el trineu de Schopenhauer", de Yasmina Reza
Editat per Anagrama-Empúries.
Els personatges de la Yasmina Reza són cínics, esfereïdorament realistes, sense esperança.
Reza sap, en poques paraules, expresar magistralment bé els estats d’ànim dels seus personatges i copçar la seva tristesa, la seva amargor per unes vides que com les de tots nosaltres, semblen no haver estat reeixides quan s’en repassa el final.
Cadascú tractem de maquillar com podem la nostra realitat, no som veritablement honestos ni amb nosaltres mateixos i tots busquem desesperadament una sortida mental i emocional al fracàs personal.
Reza sap, en poques paraules, expresar magistralment bé els estats d’ànim dels seus personatges i copçar la seva tristesa, la seva amargor per unes vides que com les de tots nosaltres, semblen no haver estat reeixides quan s’en repassa el final.
Cadascú tractem de maquillar com podem la nostra realitat, no som veritablement honestos ni amb nosaltres mateixos i tots busquem desesperadament una sortida mental i emocional al fracàs personal.
dimarts, de febrer 20, 2007
"No será la tierra", de Jorge Volpi
Editat per Alfaguara, Madrid 2006. 523 pàgines.
Volpi és un escriptor difícil. La seva literatura està carregada de molta informació científica, que no és lleu d’empassar pels profans. Fa un repàs dels esdeveniments més importants des del darrer segle fins a l’actualitat, enllaçant tres històries de dones de països i edats diferents que acaben convergint en una mateixa història. Són dones valentes, decidides, cadascuna des del seu angle ideològic: comunista, ecologista, mondialista, cadascuna amb el seu desenvolupament vital. Totes tres però amb una relació amb la parella conflictiva.
Volpi és molt critic amb la globalització, amb el “progrés” que ens duu a la malmesa del medi ambient i a les cada cop més depauparades societats degut a l’afany del capital que es concreta en una èlite superadinerada i amb molt de poder i unes masses sense veu ni vot donat que la democràcia queda anul.lada pels superpoders (FMI, OCDE, Banc Mundial, etc.).
dijous, de febrer 15, 2007
"Una desolació", de Yasmina Reza
Traducció de Clara Pastor. Editat per Empúries/Anagrama, Barcelona 2000. 99 pàgines
Carta d’un pare greument malalt a un fill de 38 anys. El personatge és un home que ha viscut el seu temps de lluita personal i laboral per arribar a ser “algú”, amb l’ambició que es fomentava a la l’època per complir amb un itinerari de vida segons les pautes d’aleshores. Dur, cínic, de tornada de tot, sense tendreses innecessàries i sense cap mena de comprensió envers la vida que ha escollit de viure el seu fill. Menyspreu manifest d’aquesta vida que no comporta cap compromís ni obligació però que el fill declara com a feliç.
La Yasmina Reza és dura escrivint, expressa molt bé la realitat del món contemporani, sense concessions ni compliments.
“Una desolació” es veure’s com hom es va apagant, va perdent en la lluita vital i ha d’acceptar que cap fill no omple el buid personal, és veure que cadascú de nosaltres està sempre sol en tot el que és important, en el néixer, el viure, la mort.
La Yasmina Reza és dura escrivint, expressa molt bé la realitat del món contemporani, sense concessions ni compliments.
“Una desolació” es veure’s com hom es va apagant, va perdent en la lluita vital i ha d’acceptar que cap fill no omple el buid personal, és veure que cadascú de nosaltres està sempre sol en tot el que és important, en el néixer, el viure, la mort.
dimecres, de febrer 07, 2007
"Une étrange dictature", de Viviane Forrester
Editat per FAYARD, Febrer 2000. 223 pàgines.
Llibre antiglobalització però promundialització. Viviane Forrester entén que la mundialització és inevitable i no negativa alhora que equipara la globalització a la política ultraliberal actual (pensament únic), que anul.la el poder dels polítics i actúa de manera invisible però contundent i gens democràtica a través d’institucions com el Banc Mundial, el FMI, l’OMC...no elegides democràticament.
Forrester critica les polítiques empresarials de reestructuracions, deslocalitzacions i fluxos transnacionals de diners tot emparat sota el nom de “competitivitat”. Creu que avui dia no és tan important per a una empresa el producte que fabrica com l’especulació que fa amb els diners i els beneficis, jugant a borsa en inversions d’alt risc que pot assumir tot i que en moments donats es puguin donar pèrdues puntuals.
Els grans capitals sense pàtria es mouen invisiblement, sense donar explicacions a ningú. Les empreses que acomiaden gent no són ja les que tenen pèrdues sinó les que tenen grans beneficis però encara els volen incrementar. La Borsa premia les empreses que acomiaden quantitats innombrables de treballadors i es considera que s’ha de tenir content l’accionista donant-li cada cop més.
Ja no compta el valor treball i malgrat que els empresaris diuen que creen riquesa i llocs de treball i s’aprofiten sense cap escrúpol de les subvencions estatals que reben per aquesta finalitat, no és així, s’embuixaquen els diners però no hi ha creació de llocs de treball. Els va bé continuar amb el joc de les xifres d’atur per tenir aporoguits els treballadors. En realitat l’atur no es resoldrà mai i és molt més alt del que es reconeix oficialment perquè els treballadors amb treballs de mitja jornada, mal pagats, a hores, a dies, etc., etc., no compten com aturats però són working poor, una classe nova: aquells que malgrat treballar, no guanyen prou per viure dignament, comprar-se un pis o tenir família.
Viviane Forrester diu que aquest ultraliberalisme s’ha anat instal.lant en el curs dels anys sense que ningú se n’hagi apercebut, està fent el que li plau, ens manega a tots a la seva voluntat, és una dictadura que no es veu però que està molt ben instal.lada i que l’únic interés que té és fer diners, que queden acumulats en un club d’èlite molt reduït que cada cop més amuntega uns benefics exorbitants deixant molles per la societat.
El panorama és inquietant però encara es pot fer oposició a aquest ultraliberalisme si la gent pren consciència d’aquesta dictadura i no es deixa manipular d’una manera tan brutal.
Interessant el llibre de Forrester, fa pensar i entendre el món econòmic i laboral d’avui dia.
diumenge, de gener 28, 2007
"El Emperador", de Ryszard Kapuscinski
Traduït per Agata Orzeszek i Roberto Mansberger Amorós. Editorial Anagrama, Barcelona 1989. 202 pàgines.
Com sempre, aquest llibre de Kapuscinski es llegeix amb gran interés. Ens parla d’Etiòpia i, en particular de Haile Selassie i del seu estil de govern. Autocràtic, sibil.lí, dominant la psicologia humana, gairebé il.letrat, amb una memòria que li permetia no escriure mai res i recordant-se fil per randa de tot i de tots, dels privilegis quan els atorgava i a qui, i quan els treia i a qui.
Retrat d’un home que es creu Déu, que fa tots els papers de l’auca, té la mà trencada en escoltar intensament tot el que es diu, tot i no parlant gaire o gairebé mai i d’una manera inintel.ligible, el que li permetia dir “donde dije digo, dije Diego”. Petit d’estatura, preocupat pel protocol, per la litúrgia del poder, navegant sempre per damunt de tot i de tots, amb una aparença externa de “progre” però medieval en la seva manera de governar.
Kapucinski fa un retrat de l’autòcrata per excel.lència : Haile Selassie. Recolzat per occident perquè va aturar a Mussolini i se sabia vendre molt bé fora del seu país, amagant-ne
Tenia un gran carisme i unes grans dots de persuasió. Era afable i amable i sempre se les componia per culpar els seus ministres quan ell apretava massa els seus súbdits i en resultava descontentament. Sempre eren els seus dignataris que no l’havien entès, que havien fet el que ell no havia dit. Per contre, si hi havia algún encert, sempre era seu.
Fabulós llibre “El Emperador” per entendre com funcionava mentalment Haile Selassie. Fins al final de la seva vida, va sempre conservar “l’aire” bondadós i afable, fent la impressió del governant que escolta i comprén tot el que se li explica, però essent un tirà fins al final. Un personatge inimitable perquè no es coneix cap altre autòcrata amb una capacitat de dissimulació i engany tana alta.
dimecres, de gener 24, 2007
"Si nadie habla de las cosas que importan", de Jon McGregor
Traduït per Libertad Aguilera i Gabriel Dols. Editat per Ediciones Salamandra, Barcelona 2006, 284 pàgines.
Històries entrellaçades sobre la gent menuda, que es desenvolupen en un carrer de típiques cases adosades angleses. McGregor ens parla de la vida quotidiana de la gent del carrer, amb les alegries, preocupacions i tragèdies de diferents cases. Són les persones que no fan història. Som tots nosaltres. Llibre ben escrit, amb un interés mitjà.
diumenge, de gener 21, 2007
"Cartas a mi madre", de Sylvia Plath
Cartas a mi madre, de Sylvua Plath. Traducció de Montserrat Abelló i Mireia Bofill. Pròleg d'Ana María Moix. Editat per Grijalbo, Barcelona 1989. 402 pàgines.
Aquestes cartes a la seva mare, que constitueixen un diari de la seva vida. Meravellosament ben escrites, ens mostre una Sylvia destacament Intel.ligent i amb unes gran ganes i entusiasme per viure.
Espontània, alegre, vulnerable alhora, s’hi veuen els seus daltabaixos d’humor. Amb una enorme capacitat de treball, feliç amb el poeta, Hughes, amb el que es va casar, es va ensorrar quan aquest la va abandonar amb els seus dos fills, deixant-la amb pocs recursos econòmics i amb molt baixa estima personal.
El llibre ens ajuda molt a conèixer la personalitat de la Sylvia Plath, a admirar-la per la seva gran capacitat de treball i per la seva destacada vàlua com a persona i com a poeta. També hi veiem el reflex d’una mare i una família molt units, que la van ajudar molt però arribat un punt no van poder fer res.
M’ha agradat molt llegir i conèixer a la Sylvia Plath a través de “Cartas a mi madre” encara que no sóc una entusiasta de la poesia, que no m’és gens fácil d’entendre.
Aquestes cartes a la seva mare, que constitueixen un diari de la seva vida. Meravellosament ben escrites, ens mostre una Sylvia destacament Intel.ligent i amb unes gran ganes i entusiasme per viure.
Espontània, alegre, vulnerable alhora, s’hi veuen els seus daltabaixos d’humor. Amb una enorme capacitat de treball, feliç amb el poeta, Hughes, amb el que es va casar, es va ensorrar quan aquest la va abandonar amb els seus dos fills, deixant-la amb pocs recursos econòmics i amb molt baixa estima personal.
El llibre ens ajuda molt a conèixer la personalitat de la Sylvia Plath, a admirar-la per la seva gran capacitat de treball i per la seva destacada vàlua com a persona i com a poeta. També hi veiem el reflex d’una mare i una família molt units, que la van ajudar molt però arribat un punt no van poder fer res.
M’ha agradat molt llegir i conèixer a la Sylvia Plath a través de “Cartas a mi madre” encara que no sóc una entusiasta de la poesia, que no m’és gens fácil d’entendre.
dimecres, de gener 17, 2007
"El pecho", de Philio Roth
El pecho, de Philip Roth. Traduït per Jordi Fibla. Editat per Mondadori, Barcelona 2006. 93 pàgines.
Philip Roth ens explica una història d’un personatge, professor de literatura, home de 1,80 d’alçada, que es converteix en un enorme pit, a semblanza de com Gregor Samsa es converteix en un escarabat.
Roth escriu molt bé, amb molta lleugeressa i a vegades ens fa somriure, però la història a mi em resulta un pèl desagradosa, la realitat vista des de l’interioritat d’un enorme pit que té sentiments, sexualitat i es fa entendre amb l’exterior. Objecte de curiositat, aquesta monstruisitat no desperta cap escarafall sinó a molt estirar, provoca el riure en algun visitant.
Libre que es llegeix en una hora, sense més.
dilluns, de gener 15, 2007
"La insostenible lleugeresa del ser", de Milan Kundera
Traducció de Monika Zgustová. Edicions Destino, col.lecció L'Àncora. Barcelona 1986. 331 pàgines.
Aquesta novel.la ens parla de la dificultat d’estimar i de ser estimat tal com hom espera i voldria. Desencontre d’homes i dones, història que es desenvolupa en el rerefons de l’invasió soviètica de Praga. Desarrelament personal i humà, inconsistència de les relacions humanes.
Milan Kundera, militant comunista fins al 1967, es va exiliar arran de l’invasió del seu país i es va donar de baixa de PPC, desil.lusionat amb la política de la URSS i la seva repressió de la demanda de llibertats democràtiques per part de Txèquia. El seu llibre respira aquest ambient de desencís i desesperanza davant el futur.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)