mercenades

de Henning Mankell. Traduït del suec per Meritxell Salvany. Tusquets Editores, L'Ull de Vidre. Barcelona 2001. 479 pàgines

Complicada trama de quatre assassinats brutals comesos per un adolescent de catorze anys i de xarxes de trata de blanques que passen per Suècia per “donar servei” als països del Sur d’Europa.

A l’inici de la investigació, Kurt Wallander i el seu equip queden absolutament aclaparats per les falses pistes que els van duent a conclusions equivocades fins que poc a poc van ajuntant les peces del trencaclosques i acaben descobrint l’assassí d’aquestes morts violentes per una banda i la corrupció moral de l’alta societat sueca per l’altra. Dues trames paral.leles que convergeixen i d’alguna manera expliquen la venjança personal d’un xicot que al seu torn viu en primera persona la pròpia violència a casa seva i la violència externa que s’exercei sobre ell i la seva família.

Les novel.les de Henning Mankell ens condueixen per la societat sueca dels nostres temps, i per extensió per totes les societats dels països desenvolupas actuals, amb el que tenen de desarrelament, de complexitat de les relacions humanes, de distanciament dels entorns naturals i propers a l’home. En el cas concret de Suècia, que des de fora ens sembla un país model, hi trobem un consum exagerat d’alcohol, suïcidis infantils, trata de blanques, en fi un paradís que està molt lluny de ser-ho.

Henning Mankell, com tots els escriptors de novel.la negra, resulta addictiu. El primer llibre que vaig llegir d’ell, El Cerebro de Kennedy em va agradar però tampoc tant.

A partir del segon, que és aquest, ja m’ha enganxat i ara estic llegint La falsa pista, que està molt bé i et fa mantenir el llibre a les mans.

Mankell escriu llibres gruixuts, situats sempre al seu país, Suecia, i això fa que poc a poc vagis aprenent, a través de les seves històries, la gent i els costums d’aquell país, per nosaltres tan desconegut. Són històries de sang, de gent poderosa i sense escrúpols i també de gent desheratada i també de gent pobre tout court.

Mankell és molt crític envers el seu país i envers els poders que mouen els fils (institucions, polítics, multinacionals). Ens descriu uns païsatges socials força inhòspits, on es desenvolupen accions mancades d’ètica i on el diner ho és tot.

de Sándor Márai. Traducció d'Eloi Castelló Gasol i Anna Soler Horta. Edicions 62. Barcelona 2005. 413 pàgines.

Excel.lent novel.la de Sándor Márai, dividida en tres parts, que representen el autoanàlisi de la vida de cadascun dels tres protagonistes principals.

Triangle format per un matrimoni burgés i la minyona de la casa de quan l’home era jove.

Amor conjugal controlat i viscut sota les pressions convencionals i passió que és tal mentre no té una sortida i quan aquesta es produeix es desfà a les mans dels protagonistes i es torna líquid.

Sándor Márai ens parla de sentiments, de conductes mentals rígides, de passions que semblen tenir la força per vèncer tots els entrebancs però acaben essent viscudes amb culpabilitat i angoixa, passions que un cop semblen haver superat totes les dificultats no quallen perquè hi ha un abisme social entre els amants que representen unes barreres mentals infranquejables. Quan les persones provenen d’ambients socials i educacions tan diferents, la possibilitat de viure l’amor gaudint-lo i assaborint-lo és totalment impossible.

La novel.la es desenvolupa a Budapest, en l’ambient de preguerres i de la Segona Guerra Mundial.

de Valentí Puig. Edicions 62, Barcelona 2006. 190 pàgines.

Valentí Puig no m’agrada gaire. Escriu bé però pel meu gust divaga molt i resulta feixuc de llegir. Les seves referències són massa actuals, aprofita massa el moment que vivim. Va “del tingo al tango” i costa seguir-lo. No és un autor que engresqui.

d'Esther Tusquets. Editat per Anagrama. Barcelona 2007. 158 pàgines.

L’Esther Tusquets ens endinsa en el món dels bingos i dels seus habitants solitaris, amb problemàtiques diverses que els empenyen a refugiar-se en un ambient falsament amistós.

Els bingos substitueixen sovint els afectes inexistents i són un recurs contra la solitud per molta gent. Són addictius per quant omplen hores del dia amb una activitat buida i sense sentit però que fa pujar l’adrenalina quan no constitueix definitivament un greu problema de ludopatia per molts clients. Des d’aquest punt de vista de posar la mirada en una sala de bingo i passejar-se per les diferents psicologies, m’ha agradat.

El protagonista de la novel.la, un home de sexanta anys acabats de fer, casat sense haver estat mai enamorat de la seva dona, advocat i pintor, de classe social alta, es troba en uns moments de la seva vida en què malgrat estar físicament bé i amb una vida molt ben resolta econòmicament, se sent buid, sense il.lusions i havent perdut les ganes de fer el que sempre havia fet : viatjar, restaurants, dones, feina. Res no li interessa.

Es perdrà una tarda en una sala de bingo, entre una gent que li és totalment aliena pel que fa a classe social i nivell educatiu, però s’anirà teixint una complicitat de « jugador » entre tots ells i sorgirà un amor hivernal amb una empleada del bingo, 35 anys més jove que ell. La diversió sense encaparraments de passar unes hores al bingo i la relació amb aquesta noia li procuraran una nova il.lusió i un trencar amb la seva vida passada. Sap que durarà poc però aprofita per « omplir de vida » els anys que li queden.

de Caludia Piñeiro. Editat per Santillana. Madrid 2005. 246 pàgines
Esplèndid llibre de l’escriptora argentina Claudia Piñeiro, que enganxa des del primer moment. Escriptura àgil, trama de caire policíac, ens descriu la vida d’un grup de famílies de classe mitja alta, que han triat viure en una zona residencial, a 50 km de Buenos Aires. Es tracta d’una zona superexclusiva, un “condominium”, on tot està supervigiliat, superreglat i on els residents es poden moure en un ambient d’absoluta segurat física d’ells i dels seus fills. Dintre de la zona hi troben de tot i el millor del millor. No els cal sortir de la zona per trobar-hi distracció. Tots són amics i tots es tracten i es veuen en les múltiples activitats que s’ofereixen dintre d’aquest barri de luxe.

Calen uns ingressos ben alts per poder seguir la vida que duen la població de Los Altos de la Cascada. Són tots gent que es coneix, que compartiesen activitats lúdiques, esportatives i socials d’alt nivell. Pobre del que cau econòmicament parlant perquè ha de marxar d’aquest lloc privilegiat i queda estigmatitzat quan ja no li és possible seguir el ritme de grans despeses dels altres residents.

Radiografia de la classe mitja alta argentina, però també occidental, que cau en una tela d’aranya social i econòmica que alhora que li ofereix la més alta exclusivitat en tot, obliga a moure’s en un ambient reclós, fortament delimitat. Ningú es pot desviar ni triar. Tot està reglamentat i no hi ha cap possibilitat d’elecció personal malgrat la gran llibertat que ofereix el diner teòricament.

de Narcís Oller. Edicions 62, Barcelona 1999. 278 pàgines.

Narcís Oller, a diferència de Josep Puig i Ferreter, ens presenta una heroïna, la Pilar Prim, casada des de ben jove amb un burgés industrial molt més gran i ara vídua, però absolutament subjecta encara a la voluntat del difunt que la redueïx a ser una vídua permanent i lligada econòmicament al seu cunyat, germà del marit, si no vol perdre els seus ingressos provinents de la fàbrica, que és l’únic amb el que compta ver viure.

La seva filla, rival seva, no li facilita les coses sinó que s’arrenglera amb la família del pare per reduïr-la a la voluntat del marit mort.

La Pilar Prim és víctima de la seva educació. És una dobla feble, dominada pels homes de la família i només s’atreveix a trencar amb els lligams familiars quan apareix el seu amor, Marcial Deberga. Cal dir però que la Pilar s’enganya tant amb l’estatus econòmic del Marcial com amb les seves perspectives de futur. El Marcial ha estat sempre un Don Juan i es mira les dones com a tal. Només en el cas de la Pilar sembla que aquesta inclinació seva per totes les dones s’aturi per centrar-se en ella només. Sembla efectivament que aquest cop es tracti d’amor però com que en Marcial també ell depén econòmicament d’una tia seva que al final es casa, la seva independència econòmica queda absolutament tocada i s’ha de buscar la vida obrint un bufet d’advocat, professió que mai ha exercit doncs s’ha dedicat a dur una bona vida sense treballar mai.

El Marcial és un bon vivant i s’instal.la en un despatx amb tots els luxes malgrat que no té un pal a posta. El fet de que la Pilar decideixi a la fi anar-lo a trobar per viure amb ell, no augura res de bo doncs el Marcial difícilment es pot fer càrrec de la Pilar, una burguesa acostumada a viure molt bé, amb un fill encara al seu càrrec.

El Marcial és el que avui dia en diríem un fantasma, guapo, simpàtic, encantador, però gens acostumat a bregar amb les dificultats de la vida, ans al contrari, amb molta capacitat per gastar uns diners que no són seus sinó que li proveïx una seva tia rica.

Interessant estudi de l’Espido Freide sobre aquest col.lectiu d’edat anomenat mileuristes, que es troben davant d’una societat absolutament contradictòria: per una banda s’ afalaga els joves dient-los que el futur és seu si estan ben preparats i, per l’altre se’ls refusa sous decents que els permeti independitzar-se i comprar un habitatge assequible.

Són la primera generació que té poques possibilitats d’escalar socialment, més aviat es veuen abocats a fer treballs per sota de les seves possibilitats i se’ls tracta de joves permanents encara que aquesta generació inclou fins a 35 anys, edad en què en èpoques no tan allunyades ja molts estaven casats i amb fills.

Els mileuristes han trencant amb la tendència que hi havia hagut fins ara de què els fills estaven en millor posició que els pares. Per primer cop a l’història, els pares que poden han d’ajudar als fills perquè aquests puguin mantenir mínimament el nivell al que estan acostumats i no quedin descavalcats del tot de l’escala social.

Són una generació que, malgrat tots els problemes, encara podran gaudir no obstant dels avenços econòmics que van poder fer la generació del baby boom i que molts d’ells hereteran. Trempegen ara en una situació sovint de precarietat laboral i econòmica però a la llarga no quedaran tan mal situats. Què passarà però amb les generacions successives a mesura que aquesta herència es vagi esgotant, si no milloren les condicions laborals i d’habitatge actuals ?

de Ian McEwan. Traducció Dolors Udina. Editorial Empúries / Anagrama. Barcelona 2005. 302 pàgines.

Inquietant llibre de Ian McEwan. Ens enfronta a una situació límit a partir d’un esdeveniment aparentment sense cap importància, d’una decisió qüotidiani que qualsevol de nosaltres podem prendre i que té unes conseqüències terribles per a ell i la seva família.

Al llarg dels seus llibres, McEwan ens dóna a conèixer els seus punts de vista sobre la moral de les persones, les conseqüències que se’n deriven de decisions a priori anodines però de resultats sovint dramàtics.

Dissabte és especialment interessant perquè l’òptica d’anàlisi dels fets és la d’un reputat neurocirurgià, acomodat i emocionalment estable, amb una família feliç i unida.

Les acurades descripcions tant mèdiques com esportives com d’anàlisi dels personatges són realment impactants i la posició mental del personatge principal que en tota hora es mou des d’una perspectiva estrictament mèdica, si més no ens sitúa en un esforç de comprensió del per què de moltes actuacions delictives o antisocials.

Llibre interessant i que ens deixa un regust amarg malgrat el desenllaç aparentment feliç.

L’amor d’una parella que havent iniciat un camí polític (els dos són militants comunistes) arriba un punt en la seva vida que divergeixen, un seguint en el món polític encara que decencisat pels esdeveniments de la caiguda del mur de Berlin el 1989, l’altra descobrint la fe religiosa.

És tremenda la narració de l’Ian McEwan sobre els gossos abandonats i famolencs en un bosc de la Provença francesa, que ataquen la protagonista i estan a punt de matar-la, fet que farà canviar el rumb de la història comuna de la parella, que farà que se separi, quedant-se ella vivint en una casa que es compra a la Provença i el seu marit visqui a Anglaterra, d’on són els dos.

de Ian McEwan. Anagrama/Empúries

Ian McEwan ens planteja una realitat pura i dura en aquest escrit sobre l’amistat i les relacions humanes, sobre el treball i com aquest, agafat en un extrem ens duu a una amoralitat o immoralitat que ens fa actuar en obediència únicament dels nostres propis interessos, deixant de banda qualsevol sentimentalisme o sentit ètic.

El funeral d’una dona, la Molly, reuneix als homes que han estat els seus amants i al marit d’aquesta, el George.

Sabem poc de la Molly però suficient per copçar que té una gran personalitat i que ha tingut molts amants que, d’una manera o una altra, han depès emocionalment d’ella. El George és el que sembla tenir més problemes per superar aquesta promiscuïtat i el que finalment provoca el duel a mort de dos dels seus amants, un músic i un director d’un diari (The Judge) així com també la davallada d’un polític aspirant a Primer Ministre.

L’estil de Ian McEwan és fred, tallant i s’estima poc els seus personatges a qui descriu amb rigurosa fredor.

de Primo Levi. Col.lecció EL BALANCÍ.

Primo Levi és un sobrevivent de Auschwitz que ens narra la seva història després de l’alliberament del camp de concentració per l’exèrcit rus. El seu llarguíssim periple per mitja Europa abans no tornarà a casa seva, a Itàlia.

Sovint s’han vist pel.lícules o documentals sobre la vida o la no-vida en els camps de concentració nazis i aquesta narració s’atura en començar l’alliberrament. Sembla que a partir d’aquí les coses van començar a ser fàcils però Primo Levi ens fa conscients de la vida errant i sense sentit del “després” d’aquest alliberament, que perllonga la duresa de la vida de captiveri a Auschwitz. L’ésser humà esdevé com una fulla que els vents duen d’un cantó a l’altre, sense que es pugui dirigir la pròpia vida, quedant lligada als aconteixements polítics del moment, sovint ignorats pels homes que els pateixen.

Tremenda odissea, narrada amb senzillesa i amb un cert sentit de l’humor, que sembla impossible en circumstàncies com les que els hi va tocar viure als presoners dels camps de concentració nazis.

per Breandán O Heithir. Editat per The O'Brien Press, Dublin, 1989, 109 pàgines.

Breu història d’Irlanda que ajuda a fer-se una idea d’aquell país. És un llibre de butxaca per a consulta dels principals noms històrics de personatges, llocs i fets més importants que requereix un aprofundiment llegint altres llibres perquè resulta insuficient per situar-se sobre les vicissituds d’Irlanda i les implicacions polítiques i religioses de les primeres plantacions que es van fer a l’Ulster així com de les repercussions històriques de la guerra del Boyne, el 1690.

de Cecil Woodham-Smith. Penguin Books, Londres 1991, 510 pàgines.

Llibre interessantíssim del període de la Gran Fam a Irlanda. Amb xifres i dades escrupulosament referenciades, Cecil Woodham-Smith ens parla d’aquest terrible període històric d’Irlanda i de les conseqüències que el laissez-faire de la política econòmica del Goverm anglès, va comportar per a la població irlandesa d’aquells anys que després de patir la Gran Fam en què s’estima que van morir al voltant d'un milió i mig de persones, i no tenint cap altra sortida, es va veure obligada a emigrar al Canadà, a Estats Units i a Anglaterra. La seva pròpia condició de gent desesperada, misèrrima, analfabeta i laboralment no qualificada, que no va sortir d’Irlanda per cercar un futur millor sinó empesa per la fam i pels propis terratinents que se’ls treien de sobre perquè ja no podien cobrar les rendes d’uns pagesos que havien perdut els mitjans per pagar (el conreu de la patata) els va convertir en el lloc de destinació en material inútil, indesitjat, mal vist i mal tractat i objecte d’explotació i d’engany per part de tothom. Són pocs els de la primera emigració d’aquells anys que se’n van sortir. Només els fills i els néts van aconseguir treure el cap i començar a fer una vida millor.

Gran història social i política de la població rural irlandesa dels anys 1845 a 1849, de les seves condicions de pàries de la terra, de la seva explotació i de la gran ignorància d’aquesta gent que feia tantíssims anys que patia aquestes condicions, que ni tan sols pensava en fer una revelar-se.