mercenades

de F.M. Dostoievski. Traducció REyes Garcia Burdeus i Teresa Camañes Gasulla. Editorial Tres i Quatre, València 2006. 177 pàgines

El món mental del jugador queda brillantment reflectit en aquest relat de Dovstoiesky. L’ambient dels casinos, de la ruleta i dels jugadors compulsius és una meravella. Amb unes pinzellades breus però magistrals, acompanyem Alexéi Ivánovich en els seus guanys i pèrdues en el joc.

Alexéi cau molt bé com a personatge. És un romàntic total. Encara que és un no ningú socialment es comporta com un gran senyor, amb una manca total de càlcul i de cobdícia, ans el contrari, es permet uns gestos de gran senyor, d’home que està per sobre dels diners i que no se sent en absolut deutor de besar la mà de qui li dona un sou minso.

Alexéi, que no té res, es permet menysprear la burgesia que l’envolta i ridiculitzar-la. En cap moment no sent que s’enfonça en la misèria. Quan el joc el fa ric, regala els diners, i juga amb la confiança, que comparteix amb tots els jugadors, de què tindrà un cop de sort que el farà ric. El jugador viu l’esperança de fer-se ric sense esforç, en segons passa de molt ric a pobre de solemnitat però quan entra en l’espiral del joc, no hi ha aturador: quan perd, ha de tornar a jugar per rescabalar-se i quan guanya, continúa jugant amb l’afany de guanyar encara més.

Fantàstica novel.la psicològica.

de Irène Némirovsky. Editat per Salamandra. Barcelona 2006. 94 pàgines

Diria que hi ha força d’autobiogràfic en aquest relat de Irène Némirovsky.

“El Baile” és una terrible venjança d’una filla contra els seus pares, i més concretament contra la seva mare. La humiliació que la protagonista infligeix a la seva mare té un abast psicològic destructor. Amb una sola acció, tira per terra les ínfules de grandesa i l’ambició social dels seus pares i es venja del maltracte i menyspreu amb que aquests la tracten.

Quina mestria poder explicar tantes coses amb un relat tan breu!

de Pío Baroja. Editat per Caro Raggio/Cátedra. Madrid 2001. 292 pàgines

L’Andrés és un personatge entranyable alhora que la seva percepció i visió extremadament crítica de la vida, l’impedeixen gaudir-ne. La seva feina com a metge de la part més baixa de la societat, el duu a veure espectacles depriments, copçar la gran ignorància de la gent i l’embrutiment total.

L’Andrés filosofa amb el seu oncle, Iturrioz, i jo crec que els dos representen dues posicions davant la vida: la de l’Andrés és negativa, refusa la realitat però no té mitjans per canviar-la com ell voldria, l’Iturrioz no és tant que sigui positiva, sinó més aviat que accepta la realitat tal com és, no se’n fa cap problema i sap que les coses són així perquè no poden ser d’altra manera.

El final és exactament el que sembla que l’Andrés anava cercant: un final desgraciat. Ell no es creia que podia ser feliç, buscava un reducte de pau petit en el que es trobava satisfet junt amb la Lulú, amb exclusió de tots els altres. La Lulú, dona vital que estima però no comparteix la visió de la vida de l’Andrés, sent la veu de la maternitat i “força” el seu marit a tenir un fill que ell no creu de fet que hagi de néixer sent el món el que és. Aquest fill neixerà mort i la Lulú morirà en el part. Aquestes dues desgràcies juntes duran l’Andrés al suïcidi, potser l’únic final possible per a ell.

de Philip Roth. Traducció de l'anglès Ramón Buenaventura. Seix Barral, Barcelona 2003. 239 pàgines

Philip Roth ens commou amb el seguiment de la mort del seu pare des de que li diagnostiquen un tumor cerebral fins a la seva mort. En aquest seguiment anem coneixent la vida dura d’un fill de la immigració jueva a Estats Units, d’una voluntad de ferro per sobreviure en condicions extremes de pobresa i surar fins a poder situar-se comfortablement i educar dos fills fins a la Universitat.

Encara que sovint en desacord amb els mètodes educatius del seu pare, Philip Roth es mostra comprensiu amb la personalitat sense fissures del seu pare, obligat per les circumstàncies a ser “d’una sola peça” i a no dubtar mai de sí mateix el que a vegades el porta a una intransigencia i a una incapacitat per escoltar les necessitats del seu entorn.

Commovedor relat d’un home que malgrat que ha assolit els seus 86 anys amb bon estat de salut, s’enfronta finalment a una malaltia que no li ofereix cap possibilitat de sortida, que sempre ha tingut al llarg de la seva vida. Si es deixa operar, amb 86 anys, s’enfronta a la mort al quiròfan donat que es tracta d’una operació de deu hores i si la supera a una convalescència molt dura, o si no s’opera el tumor avança fins a inutilitzar-lo i matar-lo finalment. Aquesta última és la decisió que prenen els seus fills.

Molt interessant reflexió sobre la vida i la mort.

de Henning Mankell. Traduït del suec per Carolina Moreno. Tusquets Editores, L'Ull de Vidre. Barcelona Barcelona 2004. 519 pàgines.

Apart de l’intriga policíaca, les novel.les de Henning Mankell et situen en un ambient suec (clima, personatges, societat) que és interessant doncs dona a conèixer al lector espanyol una societat que ens cau allunyada i de la que sovint en coneixem ben poc.

Wallander em recorda al Colombo, un home extremadament Intel.ligent i intuitiu peò deixat, despenjat, descurat. Contràriament al Colombo, però, que sempre parla de la seva dona, la vida afectiva de Wallander és un desastre i el contacte que té amb el seu pare i la seva filla és fred, distant, suposo que es correspon a les relacions personals que mantenen els suecs i que també es trasllueix a les pel.lícules de l’Ingmar Bergman.

Mankell aprofita els seus llibres per criticar la societat sueca actual, que és igual en molts punts a les societats avançades actuals pel que tenen de desarrelament, de marginació, de futur incert.

de Henning Mankell. Traduït del suec per Meritxell Salvany. Tusquets Editores, L'Ull de Vidre. Barcelona 2001. 479 pàgines

Complicada trama de quatre assassinats brutals comesos per un adolescent de catorze anys i de xarxes de trata de blanques que passen per Suècia per “donar servei” als països del Sur d’Europa.

A l’inici de la investigació, Kurt Wallander i el seu equip queden absolutament aclaparats per les falses pistes que els van duent a conclusions equivocades fins que poc a poc van ajuntant les peces del trencaclosques i acaben descobrint l’assassí d’aquestes morts violentes per una banda i la corrupció moral de l’alta societat sueca per l’altra. Dues trames paral.leles que convergeixen i d’alguna manera expliquen la venjança personal d’un xicot que al seu torn viu en primera persona la pròpia violència a casa seva i la violència externa que s’exercei sobre ell i la seva família.

Les novel.les de Henning Mankell ens condueixen per la societat sueca dels nostres temps, i per extensió per totes les societats dels països desenvolupas actuals, amb el que tenen de desarrelament, de complexitat de les relacions humanes, de distanciament dels entorns naturals i propers a l’home. En el cas concret de Suècia, que des de fora ens sembla un país model, hi trobem un consum exagerat d’alcohol, suïcidis infantils, trata de blanques, en fi un paradís que està molt lluny de ser-ho.

Henning Mankell, com tots els escriptors de novel.la negra, resulta addictiu. El primer llibre que vaig llegir d’ell, El Cerebro de Kennedy em va agradar però tampoc tant.

A partir del segon, que és aquest, ja m’ha enganxat i ara estic llegint La falsa pista, que està molt bé i et fa mantenir el llibre a les mans.

Mankell escriu llibres gruixuts, situats sempre al seu país, Suecia, i això fa que poc a poc vagis aprenent, a través de les seves històries, la gent i els costums d’aquell país, per nosaltres tan desconegut. Són històries de sang, de gent poderosa i sense escrúpols i també de gent desheratada i també de gent pobre tout court.

Mankell és molt crític envers el seu país i envers els poders que mouen els fils (institucions, polítics, multinacionals). Ens descriu uns païsatges socials força inhòspits, on es desenvolupen accions mancades d’ètica i on el diner ho és tot.

de Sándor Márai. Traducció d'Eloi Castelló Gasol i Anna Soler Horta. Edicions 62. Barcelona 2005. 413 pàgines.

Excel.lent novel.la de Sándor Márai, dividida en tres parts, que representen el autoanàlisi de la vida de cadascun dels tres protagonistes principals.

Triangle format per un matrimoni burgés i la minyona de la casa de quan l’home era jove.

Amor conjugal controlat i viscut sota les pressions convencionals i passió que és tal mentre no té una sortida i quan aquesta es produeix es desfà a les mans dels protagonistes i es torna líquid.

Sándor Márai ens parla de sentiments, de conductes mentals rígides, de passions que semblen tenir la força per vèncer tots els entrebancs però acaben essent viscudes amb culpabilitat i angoixa, passions que un cop semblen haver superat totes les dificultats no quallen perquè hi ha un abisme social entre els amants que representen unes barreres mentals infranquejables. Quan les persones provenen d’ambients socials i educacions tan diferents, la possibilitat de viure l’amor gaudint-lo i assaborint-lo és totalment impossible.

La novel.la es desenvolupa a Budapest, en l’ambient de preguerres i de la Segona Guerra Mundial.

de Valentí Puig. Edicions 62, Barcelona 2006. 190 pàgines.

Valentí Puig no m’agrada gaire. Escriu bé però pel meu gust divaga molt i resulta feixuc de llegir. Les seves referències són massa actuals, aprofita massa el moment que vivim. Va “del tingo al tango” i costa seguir-lo. No és un autor que engresqui.

d'Esther Tusquets. Editat per Anagrama. Barcelona 2007. 158 pàgines.

L’Esther Tusquets ens endinsa en el món dels bingos i dels seus habitants solitaris, amb problemàtiques diverses que els empenyen a refugiar-se en un ambient falsament amistós.

Els bingos substitueixen sovint els afectes inexistents i són un recurs contra la solitud per molta gent. Són addictius per quant omplen hores del dia amb una activitat buida i sense sentit però que fa pujar l’adrenalina quan no constitueix definitivament un greu problema de ludopatia per molts clients. Des d’aquest punt de vista de posar la mirada en una sala de bingo i passejar-se per les diferents psicologies, m’ha agradat.

El protagonista de la novel.la, un home de sexanta anys acabats de fer, casat sense haver estat mai enamorat de la seva dona, advocat i pintor, de classe social alta, es troba en uns moments de la seva vida en què malgrat estar físicament bé i amb una vida molt ben resolta econòmicament, se sent buid, sense il.lusions i havent perdut les ganes de fer el que sempre havia fet : viatjar, restaurants, dones, feina. Res no li interessa.

Es perdrà una tarda en una sala de bingo, entre una gent que li és totalment aliena pel que fa a classe social i nivell educatiu, però s’anirà teixint una complicitat de « jugador » entre tots ells i sorgirà un amor hivernal amb una empleada del bingo, 35 anys més jove que ell. La diversió sense encaparraments de passar unes hores al bingo i la relació amb aquesta noia li procuraran una nova il.lusió i un trencar amb la seva vida passada. Sap que durarà poc però aprofita per « omplir de vida » els anys que li queden.

de Caludia Piñeiro. Editat per Santillana. Madrid 2005. 246 pàgines
Esplèndid llibre de l’escriptora argentina Claudia Piñeiro, que enganxa des del primer moment. Escriptura àgil, trama de caire policíac, ens descriu la vida d’un grup de famílies de classe mitja alta, que han triat viure en una zona residencial, a 50 km de Buenos Aires. Es tracta d’una zona superexclusiva, un “condominium”, on tot està supervigiliat, superreglat i on els residents es poden moure en un ambient d’absoluta segurat física d’ells i dels seus fills. Dintre de la zona hi troben de tot i el millor del millor. No els cal sortir de la zona per trobar-hi distracció. Tots són amics i tots es tracten i es veuen en les múltiples activitats que s’ofereixen dintre d’aquest barri de luxe.

Calen uns ingressos ben alts per poder seguir la vida que duen la població de Los Altos de la Cascada. Són tots gent que es coneix, que compartiesen activitats lúdiques, esportatives i socials d’alt nivell. Pobre del que cau econòmicament parlant perquè ha de marxar d’aquest lloc privilegiat i queda estigmatitzat quan ja no li és possible seguir el ritme de grans despeses dels altres residents.

Radiografia de la classe mitja alta argentina, però també occidental, que cau en una tela d’aranya social i econòmica que alhora que li ofereix la més alta exclusivitat en tot, obliga a moure’s en un ambient reclós, fortament delimitat. Ningú es pot desviar ni triar. Tot està reglamentat i no hi ha cap possibilitat d’elecció personal malgrat la gran llibertat que ofereix el diner teòricament.

de Narcís Oller. Edicions 62, Barcelona 1999. 278 pàgines.

Narcís Oller, a diferència de Josep Puig i Ferreter, ens presenta una heroïna, la Pilar Prim, casada des de ben jove amb un burgés industrial molt més gran i ara vídua, però absolutament subjecta encara a la voluntat del difunt que la redueïx a ser una vídua permanent i lligada econòmicament al seu cunyat, germà del marit, si no vol perdre els seus ingressos provinents de la fàbrica, que és l’únic amb el que compta ver viure.

La seva filla, rival seva, no li facilita les coses sinó que s’arrenglera amb la família del pare per reduïr-la a la voluntat del marit mort.

La Pilar Prim és víctima de la seva educació. És una dobla feble, dominada pels homes de la família i només s’atreveix a trencar amb els lligams familiars quan apareix el seu amor, Marcial Deberga. Cal dir però que la Pilar s’enganya tant amb l’estatus econòmic del Marcial com amb les seves perspectives de futur. El Marcial ha estat sempre un Don Juan i es mira les dones com a tal. Només en el cas de la Pilar sembla que aquesta inclinació seva per totes les dones s’aturi per centrar-se en ella només. Sembla efectivament que aquest cop es tracti d’amor però com que en Marcial també ell depén econòmicament d’una tia seva que al final es casa, la seva independència econòmica queda absolutament tocada i s’ha de buscar la vida obrint un bufet d’advocat, professió que mai ha exercit doncs s’ha dedicat a dur una bona vida sense treballar mai.

El Marcial és un bon vivant i s’instal.la en un despatx amb tots els luxes malgrat que no té un pal a posta. El fet de que la Pilar decideixi a la fi anar-lo a trobar per viure amb ell, no augura res de bo doncs el Marcial difícilment es pot fer càrrec de la Pilar, una burguesa acostumada a viure molt bé, amb un fill encara al seu càrrec.

El Marcial és el que avui dia en diríem un fantasma, guapo, simpàtic, encantador, però gens acostumat a bregar amb les dificultats de la vida, ans al contrari, amb molta capacitat per gastar uns diners que no són seus sinó que li proveïx una seva tia rica.

Interessant estudi de l’Espido Freide sobre aquest col.lectiu d’edat anomenat mileuristes, que es troben davant d’una societat absolutament contradictòria: per una banda s’ afalaga els joves dient-los que el futur és seu si estan ben preparats i, per l’altre se’ls refusa sous decents que els permeti independitzar-se i comprar un habitatge assequible.

Són la primera generació que té poques possibilitats d’escalar socialment, més aviat es veuen abocats a fer treballs per sota de les seves possibilitats i se’ls tracta de joves permanents encara que aquesta generació inclou fins a 35 anys, edad en què en èpoques no tan allunyades ja molts estaven casats i amb fills.

Els mileuristes han trencant amb la tendència que hi havia hagut fins ara de què els fills estaven en millor posició que els pares. Per primer cop a l’història, els pares que poden han d’ajudar als fills perquè aquests puguin mantenir mínimament el nivell al que estan acostumats i no quedin descavalcats del tot de l’escala social.

Són una generació que, malgrat tots els problemes, encara podran gaudir no obstant dels avenços econòmics que van poder fer la generació del baby boom i que molts d’ells hereteran. Trempegen ara en una situació sovint de precarietat laboral i econòmica però a la llarga no quedaran tan mal situats. Què passarà però amb les generacions successives a mesura que aquesta herència es vagi esgotant, si no milloren les condicions laborals i d’habitatge actuals ?