mercenades

de Joseph Roth. Traducció de Juan de Sola Llovet. Edición notas y posfacio de Michael Bienert. Editorial Minúscula, Barcelona 2006. 291 pàgines

Molt elegants i precisos els textos de Joseph Roth i aquestes Crónicas berlinesas en són una bona mostra.

El llibre ens parla de diferents aspectes històrics i socials del Berlín d’entreguerres, de la misèria de bona part de la població i del creixement imparable de la ciutat.

Joseph Roth era un excel.lent observador de la realitat i un molt bon crític. Va copçar ràpidament cap on anava la política alemanya a les primeries de la Segona Guerra Mundial i quin seria el resultat pel que fa a la política nazi envers els jueus.

de John Kennedy Toole. Traducció J.M. Álvarez Flórez y Ángela Pérez. Editorial Anagrama. Barcelona 1992. 365 pàgines.

Obra pòstuma de John Kennedy Toole.
El seu personatge principal, Ignatius Reilly (30 anys), és una barreja d’home cutre, fatxa, socialista, amb una barreja important de conceptes contradictoris al seu cap alhora que és un gandul i un inepte total. És un jove egocèntric que, segons diu la seva mare, és molt intel.ligent i ben preparat doncs s’ha passat els quatre anys reglamentaris a la Universitat més uns altres quatre...
L’ambient de New Orleans on Ignatius viu amb la seva mare és marginal, degradat i els personatges s’hi mouen en una misèria econòmica i moral absolutes.

La mare d’Ignatius, ben sovint borratxa, actúa amb ell com si fos encara un nen petit, sobreprotegint-lo i donant-li tots els capricis que vol encara que al final se’n cansi de les seves bogeries i acabi volent-lo internar en un psiquiàtric.

La història d’Ignatius és “llardosa”, tots els personatges són de la més baixa qualitat moral i l’entorn és pringós, fosc, sense cap possibilitat de sortida. Són els ambients del barri francès de New Orleans dels anys sexanta.

de Philip Roth. Traducció de l'anglès per Ramón Buenaventura. Editorial Seix Barral, Barcelona 2006. 413 pàgines

Excel.lent exposició des de múltiples òptiques del problema israelià. És una novel.la molt interessant, molt intel.ligent i força divertida a l’estil Philip Roth. És un humor incisiu, fi, burleta, sovint hilarant.

Philip Roth juga amb els seus personatges, Nathan Zuckerman i el seu germà petit Henry i els intercanvia les vides fent que el que era Nathan ara sigui Henry i jutgi el seu germà des d’un altre punt de vista totalment diferent, girant d’aquesta manera la nostra visió dels dos germans. Tots tenim motius per actuar com ho fem però som jutjats pels altres “psicològicament” perquè intenten explicar les nostres actituds com si fossin els nostres psiquiatres.

Dificultat de les relacions de parella i més quan aquesta parella és mixte (jueu-gentil) perquè malgrat hom es cregui que està per sobre de l’educació rebuda i s’hagi lliurat de prejudicis i arrels, aquests sempre tornen i ens atrapen.

“La contravida” és un llibre per tornar a llegir i rellegir doncs són moltes les reflexions que s’hi exposen i excel.lent la manera de contar-les.

de Sándor Márai. Traducció de l'hongarès d'Eloi Castelló. Editorial Empúries. Barcelona 2007. 189 pàgines

Sándor Márai, és un escriptor d’extensos monòlegs interiors. Els seus personatges reelaboren les seves vides, retrocedint sovint al passat, intentant trobar la veritat i el sentit de tot plegat.

En « La germana », el protagonista, cèlebre pianista internacional, rememora la seva malaltia, la seva estança durant mesos a una clínica de Florència i la seva recuperació final, quan ni ell ni els metges mateixos creien que se’n sortiria.

La relació pacient-metge-infermeres està molt ben explicada, els seu estat interior pel que fa a l’estat mental que li provoca la seva situació de malalt de llarga durada, és molt interessant. Sándor Márai ha rebuscat en el seu interior i ha trobat les reaccions nihilistes dels malalts que no volen curar-se, que es troben bé en un llit d’hospital perquè no deixa de ser tornar a la infància, en què hom no té cap responsabilitat sobre la pròpia persona ni sobre la pròpia vida. Malgrat els patiments que es puguin tenir, aquesta retirada del món pot tenir la seva gratificació doncs és una renúncia a haver de lluitar per l’existència. Les injeccions de morfina que se li han d’aplicar per pal.liar els seus insuportables dolors, encara contribueixen més a entrar en aquest món del no-res. Res del que hi ha fora de la finestra de l’habitació no compta ni té cap importància.

La feina de les monges-infermeres també està molt ben explicada, tant des del punt de vista professional com del món que envolta aquestes persones.

de Irène Némirovsky. Traducció José Antonio Soriano Marco. Ediciones Salamandra. Barcelona 2005. 475 pàgines.

Extraordinària la manera aparentment senzilla d’explicar-nos els estats emocionals dels seus personatges. Ja em va agradar molt el seu relat EL BALL i ara novament en aquesta novel.la emmarcada en la II Guerra Mundial i en la França ocupada.

Són molts els personatges que surten a SUITE FRANCESA, però ens commou especialment la Lucile, presonera de la seva sogra, vivint a casa de la seva sogra i havent de guardar dol pel seu marit preponer dels alemanys, a qui mai no ha estimat. La Lucile és presonera de les convencions socials de la gent del seu poble i es veu imposibilitada de lliurar-se a l’amor que sent per un oficial alemany amb qui comparteix molts interessos culturals però que no deixa de ser el seu enemic i enemic del seu país i, per tant, li provoca uns sentiments controvertits.

La coral de personatges que es van entrelligant al llarg de la història fa que no deixem el llibre fins al punt on l’Irène Némirovsky el va deixar doncs va ser una obra inacabada degut a la mort de l’autora al camp de concentració d’Auschwitz.

de F.M. Dostoievski. Traducció REyes Garcia Burdeus i Teresa Camañes Gasulla. Editorial Tres i Quatre, València 2006. 177 pàgines

El món mental del jugador queda brillantment reflectit en aquest relat de Dovstoiesky. L’ambient dels casinos, de la ruleta i dels jugadors compulsius és una meravella. Amb unes pinzellades breus però magistrals, acompanyem Alexéi Ivánovich en els seus guanys i pèrdues en el joc.

Alexéi cau molt bé com a personatge. És un romàntic total. Encara que és un no ningú socialment es comporta com un gran senyor, amb una manca total de càlcul i de cobdícia, ans el contrari, es permet uns gestos de gran senyor, d’home que està per sobre dels diners i que no se sent en absolut deutor de besar la mà de qui li dona un sou minso.

Alexéi, que no té res, es permet menysprear la burgesia que l’envolta i ridiculitzar-la. En cap moment no sent que s’enfonça en la misèria. Quan el joc el fa ric, regala els diners, i juga amb la confiança, que comparteix amb tots els jugadors, de què tindrà un cop de sort que el farà ric. El jugador viu l’esperança de fer-se ric sense esforç, en segons passa de molt ric a pobre de solemnitat però quan entra en l’espiral del joc, no hi ha aturador: quan perd, ha de tornar a jugar per rescabalar-se i quan guanya, continúa jugant amb l’afany de guanyar encara més.

Fantàstica novel.la psicològica.

de Irène Némirovsky. Editat per Salamandra. Barcelona 2006. 94 pàgines

Diria que hi ha força d’autobiogràfic en aquest relat de Irène Némirovsky.

“El Baile” és una terrible venjança d’una filla contra els seus pares, i més concretament contra la seva mare. La humiliació que la protagonista infligeix a la seva mare té un abast psicològic destructor. Amb una sola acció, tira per terra les ínfules de grandesa i l’ambició social dels seus pares i es venja del maltracte i menyspreu amb que aquests la tracten.

Quina mestria poder explicar tantes coses amb un relat tan breu!

de Pío Baroja. Editat per Caro Raggio/Cátedra. Madrid 2001. 292 pàgines

L’Andrés és un personatge entranyable alhora que la seva percepció i visió extremadament crítica de la vida, l’impedeixen gaudir-ne. La seva feina com a metge de la part més baixa de la societat, el duu a veure espectacles depriments, copçar la gran ignorància de la gent i l’embrutiment total.

L’Andrés filosofa amb el seu oncle, Iturrioz, i jo crec que els dos representen dues posicions davant la vida: la de l’Andrés és negativa, refusa la realitat però no té mitjans per canviar-la com ell voldria, l’Iturrioz no és tant que sigui positiva, sinó més aviat que accepta la realitat tal com és, no se’n fa cap problema i sap que les coses són així perquè no poden ser d’altra manera.

El final és exactament el que sembla que l’Andrés anava cercant: un final desgraciat. Ell no es creia que podia ser feliç, buscava un reducte de pau petit en el que es trobava satisfet junt amb la Lulú, amb exclusió de tots els altres. La Lulú, dona vital que estima però no comparteix la visió de la vida de l’Andrés, sent la veu de la maternitat i “força” el seu marit a tenir un fill que ell no creu de fet que hagi de néixer sent el món el que és. Aquest fill neixerà mort i la Lulú morirà en el part. Aquestes dues desgràcies juntes duran l’Andrés al suïcidi, potser l’únic final possible per a ell.

de Philip Roth. Traducció de l'anglès Ramón Buenaventura. Seix Barral, Barcelona 2003. 239 pàgines

Philip Roth ens commou amb el seguiment de la mort del seu pare des de que li diagnostiquen un tumor cerebral fins a la seva mort. En aquest seguiment anem coneixent la vida dura d’un fill de la immigració jueva a Estats Units, d’una voluntad de ferro per sobreviure en condicions extremes de pobresa i surar fins a poder situar-se comfortablement i educar dos fills fins a la Universitat.

Encara que sovint en desacord amb els mètodes educatius del seu pare, Philip Roth es mostra comprensiu amb la personalitat sense fissures del seu pare, obligat per les circumstàncies a ser “d’una sola peça” i a no dubtar mai de sí mateix el que a vegades el porta a una intransigencia i a una incapacitat per escoltar les necessitats del seu entorn.

Commovedor relat d’un home que malgrat que ha assolit els seus 86 anys amb bon estat de salut, s’enfronta finalment a una malaltia que no li ofereix cap possibilitat de sortida, que sempre ha tingut al llarg de la seva vida. Si es deixa operar, amb 86 anys, s’enfronta a la mort al quiròfan donat que es tracta d’una operació de deu hores i si la supera a una convalescència molt dura, o si no s’opera el tumor avança fins a inutilitzar-lo i matar-lo finalment. Aquesta última és la decisió que prenen els seus fills.

Molt interessant reflexió sobre la vida i la mort.

de Henning Mankell. Traduït del suec per Carolina Moreno. Tusquets Editores, L'Ull de Vidre. Barcelona Barcelona 2004. 519 pàgines.

Apart de l’intriga policíaca, les novel.les de Henning Mankell et situen en un ambient suec (clima, personatges, societat) que és interessant doncs dona a conèixer al lector espanyol una societat que ens cau allunyada i de la que sovint en coneixem ben poc.

Wallander em recorda al Colombo, un home extremadament Intel.ligent i intuitiu peò deixat, despenjat, descurat. Contràriament al Colombo, però, que sempre parla de la seva dona, la vida afectiva de Wallander és un desastre i el contacte que té amb el seu pare i la seva filla és fred, distant, suposo que es correspon a les relacions personals que mantenen els suecs i que també es trasllueix a les pel.lícules de l’Ingmar Bergman.

Mankell aprofita els seus llibres per criticar la societat sueca actual, que és igual en molts punts a les societats avançades actuals pel que tenen de desarrelament, de marginació, de futur incert.

de Henning Mankell. Traduït del suec per Meritxell Salvany. Tusquets Editores, L'Ull de Vidre. Barcelona 2001. 479 pàgines

Complicada trama de quatre assassinats brutals comesos per un adolescent de catorze anys i de xarxes de trata de blanques que passen per Suècia per “donar servei” als països del Sur d’Europa.

A l’inici de la investigació, Kurt Wallander i el seu equip queden absolutament aclaparats per les falses pistes que els van duent a conclusions equivocades fins que poc a poc van ajuntant les peces del trencaclosques i acaben descobrint l’assassí d’aquestes morts violentes per una banda i la corrupció moral de l’alta societat sueca per l’altra. Dues trames paral.leles que convergeixen i d’alguna manera expliquen la venjança personal d’un xicot que al seu torn viu en primera persona la pròpia violència a casa seva i la violència externa que s’exercei sobre ell i la seva família.

Les novel.les de Henning Mankell ens condueixen per la societat sueca dels nostres temps, i per extensió per totes les societats dels països desenvolupas actuals, amb el que tenen de desarrelament, de complexitat de les relacions humanes, de distanciament dels entorns naturals i propers a l’home. En el cas concret de Suècia, que des de fora ens sembla un país model, hi trobem un consum exagerat d’alcohol, suïcidis infantils, trata de blanques, en fi un paradís que està molt lluny de ser-ho.

Henning Mankell, com tots els escriptors de novel.la negra, resulta addictiu. El primer llibre que vaig llegir d’ell, El Cerebro de Kennedy em va agradar però tampoc tant.

A partir del segon, que és aquest, ja m’ha enganxat i ara estic llegint La falsa pista, que està molt bé i et fa mantenir el llibre a les mans.

Mankell escriu llibres gruixuts, situats sempre al seu país, Suecia, i això fa que poc a poc vagis aprenent, a través de les seves històries, la gent i els costums d’aquell país, per nosaltres tan desconegut. Són històries de sang, de gent poderosa i sense escrúpols i també de gent desheratada i també de gent pobre tout court.

Mankell és molt crític envers el seu país i envers els poders que mouen els fils (institucions, polítics, multinacionals). Ens descriu uns païsatges socials força inhòspits, on es desenvolupen accions mancades d’ètica i on el diner ho és tot.

de Sándor Márai. Traducció d'Eloi Castelló Gasol i Anna Soler Horta. Edicions 62. Barcelona 2005. 413 pàgines.

Excel.lent novel.la de Sándor Márai, dividida en tres parts, que representen el autoanàlisi de la vida de cadascun dels tres protagonistes principals.

Triangle format per un matrimoni burgés i la minyona de la casa de quan l’home era jove.

Amor conjugal controlat i viscut sota les pressions convencionals i passió que és tal mentre no té una sortida i quan aquesta es produeix es desfà a les mans dels protagonistes i es torna líquid.

Sándor Márai ens parla de sentiments, de conductes mentals rígides, de passions que semblen tenir la força per vèncer tots els entrebancs però acaben essent viscudes amb culpabilitat i angoixa, passions que un cop semblen haver superat totes les dificultats no quallen perquè hi ha un abisme social entre els amants que representen unes barreres mentals infranquejables. Quan les persones provenen d’ambients socials i educacions tan diferents, la possibilitat de viure l’amor gaudint-lo i assaborint-lo és totalment impossible.

La novel.la es desenvolupa a Budapest, en l’ambient de preguerres i de la Segona Guerra Mundial.

de Valentí Puig. Edicions 62, Barcelona 2006. 190 pàgines.

Valentí Puig no m’agrada gaire. Escriu bé però pel meu gust divaga molt i resulta feixuc de llegir. Les seves referències són massa actuals, aprofita massa el moment que vivim. Va “del tingo al tango” i costa seguir-lo. No és un autor que engresqui.