mercenades

de Bohumil Hrabal. Traducció Monika Zgustová. Edicions Destino. Barcelona 1995. 191 pàgines.

Autor txec. Narra la història d’una família petitburgesa en una petita ciutat txeca que veu passar els alemanys i després els russos que acaben definitivamente amb el seu estil de vida. Amb els russos s’acaben els balls, els cants i l’alegria de viure. La vida s’atura i el poble queda en una trista apatia.
Hrabal fa parlar al fill del protagonista i els seus sentiments com a infant, les seves il.lusions de fer-se tatuar un vaixell al pit com els mariners que ell tant admira, ens arriben.
Infància de sotmetiment, pors i il.lusions molt ben escrita. Tots recordem aquell infant que vam ser nosaltres que es mou en una dimensió absolutament diferent de la dels pares i els adults i que alhora és un gran observador de tot el que passa al seu voltant. No acaba d’entendre la vida adulta però la jutja. El llibre de Hrabal ens transmet un ambient de classes molt diferenciades, d’ordre autoritari en les relacions, de vides senzilles la principal distracció de les quals és la cervesa i les festes.
Els ulls de l’infant protagonista donaran una total aprovació a l’oncle que malgrat la seva vida miserable i ser un capsigrany sap gaudir d’aquesta vida i passar-s’ho bé alhora que el seu pare, home equilibrat, complidor del seu deure, és un home sovint irat i malhumorat, amant només dels seus cotxes amb els que passa hores muntant i desmuntant i alhora volent que els altres participin de la seva dèria igual que ell.
Aquest gerent de la indústria cervesera del poble es veurà destituit del seu càrrec quan els russos nacionalitzen l’empresa i haurà d’empescar-se-les per buscar-se la vida. Malgrat haver estat un bon gerent, això tampoc no el salvarà de la purga doncs els obrers que ocupen el seu lloc li diran que el seu bon tracte envers ells encara va ser pitjor, doncs va esmussar les diferències reals entre els obrers i els amos.

de Ricardo Menéndez Salmón. Editorial Seix i Barral. Barcelona 2007.
La incapacitat del protagonista per resistir moralment als horrors de la Segona Guerra Mundial. Ell és un sastre, de família petitburgesa alemanya. La seva vida sense complicacions, amb una nòvia jueva, es trasbalsa completament quan és cridat a files per l’exèrcit alemany i s’ha d’incorporar com a soldat a fer una vida que li és totalment aliena. S’adapta prou bé a la disciplina militar, als exercicis físics i al conjunt, el que fa que poc a poc es vagi allunyant cada cop més dels seus. Arriba un moment però que el primer horror de guerra que ha de presenciar, dut a terme per l’oficial que el mana, l’insensibilitza de tal manera que ja no és ell i l’han d’internar en una clínica de la Normandia ocupada, a mans d’un metge francès. Tot i no ser ell mateix, tampoc no pateix cap malaltia concreta mental i això farà que quedi ingressat i oblidat per les tropes alemanyes.
Hi ha però una represàlia a la clínica dels partisans francesos que maten tots els soldats alemanys ingressats, quedant ell fora de la carnissera per la protecció que li fa el metge francès, passant-li fins i tot els seus documents donat que a ell el maten els alemanys després de la massacre dels partisans.
El protagonista fugirà cap a Londres, amb la infermera escocessa que ha conegut a la clínica, i té la possibilitat durant quatre anys de fer una vida normalitzada, lluny de la barbàrie nazi.
Els quatre anys passats a Londres però quedaran esborrats el dia que escoltarà al cementiri a un treballa, la paraula « Schneider » (sastre) en el seu idioma. Sap que aquells personatges que es passegen pel cementiri es refereixen a ell, i en lloc de mantenir-se allunyat d’ells, els segueix fins a entrar en un edifici amb creus gamades i exoficials nazis que estan projectant pel.lícules de l’època de la Segona Guerra Mundial. Allí tornarà a reviure aquells fets i morirà.

d'Alfredo Bryce Echenique. Editorial Planeta. Barcelona 2007. 182 pàgines.

Un advocat ric de Lima decideix a la seva jubilació venir a viure a Barcelona. Sembla ser que és un desideratum bastant corrent per un llatiamericà desitjar establir-se a Europa.
Ell prové d’una família de bona posició que ha incrementat en morir els seus membres el seu patrimoni personal, el que li permet comprar-se un pis de luxe a la dreta de l’Eixample que s’ha d’arreglar no obstant.
Encarrega les obres a un amic seu, tot i sabent que no és arquitecte i que és bastant xanxuller, però està dintre del cercle d’amistats que ell té a Barcelona.
Aquest seudo arquitecte li fa un verdader disbarat al pis, destrossant-lo pràcticament. Això l’obligarà a cridar uns paletes colombians que aquests sí li van arreglant la casa tal com ell vol.
El desgavell ocasionat li provocarà que es llenci de cap a la beguda, essent l’alcoholisme un problema que ha tingut tota la seva família, tants homes com dones, i que ell fins en aquell moment havia estat capaç d’obviar. Aquí parlaríem d’un determinisme ja que malgrat haver resistit quaranta cinc anys a la beguda, finalment acabarà igual que tota la seva família.
Un seu amor de Lima que no havia pogut ser perquè finalment es va casar amb el seu germà, el busca a Barcelona perquè ja s’ha quedat vídua a resultes de la mort del marit per l’alcoholisme que l’ha dut a un delirium tremens final. També aquí hi ha un determinismo perquè quan ella el troba i comencen a viure plegats, acaba deixant-lo per no tornar a viure amb ell els problemes d’alcoholisme i degradació que ja va conèixer amb el seu marit i germà del protagonita.
A les últimes, acabarà en un manicomi. Molt ben relatat aquest darrer episodi de la novel.la.

de Javier Marías. Alfaguara. Madrid 2002. 475 pàgines

Primer volum de la trilogia de Javier Marías. Entenc que aquest autor tingui molts detractors i se l’acusi de pedant doncs com que va ser professor de la Universitat d’Oxford durant un temps i ha viscut llarg temps a Anglaterra, domini l’idioma i en fa ús d’aquest coneixement si més no en aquest primer llibre que jo li he llegit. Personalment, no em molesta però entenc que pugui no agradar.

Estil molt personal i utilització sovintejada del circumloqui. Llargues parrafades que queden tallades i represes constantment, seguint però un fil conductiu que no es perd mai. És sovint enrevesat de llegir però en conjunt no és gens menyspreable el seu estil i el domini que demostra de la llengua espanyola.

Llegiré els volums dos i tres que em falten per arribar al final d’aquesta història una mica emboirada en aquest primer volum

de Philip Roth. Traducció de Jordi Fibla. Mondadori. Barcelona 2006. 150 pàgines

Llibre sobra la vellesa, sobre la mort. Encongeix bastant encara que és del tot lúcid. Philip Roth coneix bé els sentir íntim que tenim els humans en front de l’ineluctable mort i de la desfeta que representa la vellesa en quant a l’arrabassament lent de les nostres facultats tant físiques com mentals. Diu Roth que la vellesa és una carniceria.

M’agrada Philip Roth perquè parla sense eufemismes, diu les coses pel seu nom i ens sap parlar de la mort i de la malaltia sense embuts, sense amagar-nos el que la malaltia té d’humiliant per cadascú de nosaltres en fer-nos dependents dels altres i dur-nos a un món en el que perdem la nostra autonomia, havent de contemplar la nostra decadència sense poder fer res més que patir-la.

de Primo Levi. Traducció de Miquel Izquierdo. Muchnik Editores, Barcelona 2001. 141 pàgines.

M’agrada molt com escriu Primo Levi. Amb senzillesa i amb un humor molt fi. Són vàries les històries d’aquest llibre, molt agradables i divertides les seves entrevistes a alguns animals, i dramàtiques algunes referides a les seves vivències concentracionàries a Auschwitz. Primo Levi ens fa viure i comprendre l’horror que van ser les vides dels presoners dels lagers hitlerians. L’acompanyem en la degradació humana i física que van haver de viure aquesta gent sotmesos a humiliacions i brutalitats que sembla impensable que alguns poguessin tenir la força suficient per superar, si és que realment mai es poden superar experiències tan negativament impactants. La vida dels supervivents va ser un infern i no crec que aquest infern s’acabés quan van quedar “alliberats

de David Kidd. Traducció de Marta Alcaraz. Editorial Random House, Barcelona 2007. 220 pàgines.

David Kidd, professsor d’anglès americà treballant a Pekin, casat amb una xinesa de classe alta abans de la revolució de Mao. Ens explica els costums i les litúrgies dels darrers membres d’aquesta classe, que va quedar esborrada per la nova Xina. De la més alta sofisticació a la degradació, aquesta devallada és la que van viure els rics de l’època que malgrat tot van escapar a la revenja popular. Molts van morir a bastonades i els que van sobreviure es van veure degradats a treballar en feines humiliants per reeducar-se d’acord amb la nova doctrina maoista.

de Philip Roth. Traducció Xavier Pàmies, Edicions de La Magrana, Barcelona 2002. 140 pàgines.

Philip Roth ens parla de l’amor i de la mort. M’agrada com descriu els sentiments de la persona que sap que està greument malalta i la degradació física i moral que la malaltia li comporta. És la pèrdua sense palatius de la pròpia seguretat i de les esperances de mirar el futur amb fermesa. Tot queda reduït al propi estat d’ànim i a la desesperació de veure’s sol. La malalta et margina, t’aparta dels altres i els altres s’aparten de tu.

El protagonista de L’Animal Moribund, professor universitari sexagenari, divorciat, viu independent, gaudint de tants lligams amorosos com se li van presentant, incloent a les seves pròpies alumnes, una d’elles és una cubana exiliada, de classe alta, amb un físic esplendorós, amb uns pits molt extraordinaris. La noia viu amb el seu professor una relació més aviat de tipus experimental´per part d’ella, amb un home molt més gran. Ell, que comença com una relació més, s’acaba enamorant d’ella i és el que estarà al seu costat en el moment en què, després d’anys d’haver trencat el lligam, la noia se li presenta a casa i li confessa que està greument malalta, que té justament un càncer de pit.

Els protagonistes masculins de Roth són educats, reflexius, analitzen la realitat amb desapasionament i són molt crítics.

de Harold Pinter. Traducció: Imma Garín i Víctor Batalle. Edicions Bromera, Barcelona 2006. 218 pàgines.

En aquest llibre hi ha dues obres teatrals de Harold Pinter, “La festa d’aniversari” i “El porter”.
Són dos textos inquietants, amb una violència implicita i un nul contacte afectiu entre els personatges que es mouen en un ambient gèlid, tant a l’hotel de la Meg a “La festa d’aniversari” com a l’habitació de l’Aston i el Mick a “El porter”.

Els personatges de Harold Pinter no dialoguen, cadascú fa el seu discurs personal en front d’un personatge que no escolta perquè també desenvolupa el seu propi discurs.

La comunicació és nul.la, els sentiments inexistents.
Harold Pinter ens col.loca en front d’unes persones amb dificultats per relacionar-se amb els altres i en uns ambients afectivament degradats. Els seus
personatges estan tancats en si mateixos i no busquen sortir a l’exterior. Són tots ells individus que van a la seva, egocèntrics, es mouen en unes vides petites
claustrofòbiques i sense esperança.

En “El porter” Aston és l’únic que demostra una certa empatia amb Davies en obrir-li casa seva perquè hi pugui passar uns dies fins que millori la seva situació personal, però estem parlant d’un individu amb problemes mentals que en la seva primera joventut va patir electroshocks pert
tractar “d’equilibrar-lo”. Al final però serà Aston qui li demanarà a Davies que se’n vagi de casa seva. Aquest malalt mental serà prou lúcid per veure que Davies no
ha jugat net amb ell i més aviat l’ha intentat perjudicar en front del Mick, germà de l’Astor.

També quan Davies vol treballar-se el Mick deixant de banda l’Astor, el
Mick demostra una solidaritat de sang amb ell i el defensa foragitant Davies implícitament.

de Philip Roth. Traducció Jordi Fibla. Alfaguara, Madrid 1999. 511 pàgines

de Naoemi Klein. Traducción de Isabel Fuentes García. Editorial Paidós, Barcelona 2007. 708 pàgines.

Naomi Klein fa un repàs de la política econòmica americana des dels anys de les dictadures latinoamericanes fins els nostres dies. La seva tesi és que els economistes de l’Escola de Chicago, amb Milton Friedman com a inspirador, són els responsables màxims de l’actuació dels Estats Units en les polítiques de desastibilització i dictadures posteriors d’aquests països que més tard es van traslladar a Europa de l’Est i a Rússia i van ser els causants de la dràstica reducció de les polítiques socials, privatitzacions i en conseqüència acomiadaments massius de treballadors, enriquiment desaforat de les multinacionals, subcontractació dels serveis i descontrol d’aquests per part de la població, pràctiques abusives del FMI i del Banc Mundial, exèrcits privatitzats, etc., etc.

L’ona neoconservadora que ha arrasat els països en els darrers 30 anys s’ha carregat en bona part els avenços socials i laborals que tants esforços i sang havien costat i en aquests moments sembla imparable encara que comencen a sorgir reaccions cada cop més esperançadores de cara a una resituació d’aquestes polítiques duríssimes d’ajustament que no s’han aturat davant de res i han actuat “sense complexos”.

La doctrina del shock, llibre recomanable, aporta quantitat de dades molt interessants i ens fa comprendre molt millor el món en el que estem vivint.

de Anita Nair, Traducción de Manu Berástegui. Santillana Ediciones, Barcelona 2007. 383 pàgines.

Anita Nair és una escriptora índia contemporànea que en aquest llibre fa coïncidir en un vagó de tren que a la India fa un temps s’habilitaven només que per a dones, a cinc companyes de viatge desconegudes, que aniran narrant les seves respectives històries.

Cadascuna d’elles haurà patit l’entorn masclista de la societat índia, el que els ha impedit desenvolupar-se com a essers humans lliures i independents.

Al llarg del relat, aprenem sobre l’Índia, els seus costums, l’esforç que han de desplegar les seves dones en una societat que les minusvalora.
Interessant llibre que fa mantenir l’interés i ens fica en cadascuna de les històries personals que s’hi conten, fent-nos prendre part dels patiments que ha de suportar la dona índia i com n’és de difícil d’escapar dels costums socials.

de Irène Némirovsky. Traducció Lourdes Bigorra. Editorial La Magrana. Barcelona 2005. 171 pàgines

Irène Némirovsky entra de nou en un món que coneixia molt bé per haver-hi crescut dins.
David Golder és un ric home de negocis jueu, que viu a París amb la seva dona i la seva filla. Aquest home és un self-made man, nascut en un barri pobre de Ucraïna d’on surt per buscar-se la vida i fa fortuna.

La vida de David Golder es mou dintre dels negocis, un món que no perdona als perdedors, un món en el que estàs a dalt o no ets ningú, un món on no s’hi troben amics ni compassió i això Golder ho sap molt bé.

L’emprenedor Golder està casat amb una dona que ve del mateix món miserable que ell . És una dona despilfarradora, freda, que menysprea el seu marit a qui no ha estimat mai però que és el proveïdor dels seus luxes, del seu estil de vida caríssim i el que li paga els seus amants. Golder accepta aquest statuts quo igual que el de ser també el proveïdor de les immenses despeses de la seva preciosa filla que només s’acosta a ell per amanyagar-lo cada cop que necessita diners pels seus capricis. David Golder sí que estima la seva filla i li proporciona tot el que vol i més.

Quan Golder cau malalt d’una angina de pit, ràpidament va reduïnt-se la seva fortuna i el buid se li va fent al voltant fins que una jugada econòmica el pot fer remuntar malgrat posar en greu perill la seva salut.

David Golder sense diners no és ningú, la seva família no se l’estima si no és com a proveïdor de diners i ell mateix no sap fer altra cosa que treballar i amassar fortuna, fortuna que el durà a la mort sol, lluny de la seva casa i dels seus.

de Massimo Gaggi y Edoardo Narduzzi. Traducción de Cuqui Weller. Ediciones Lengua de Trapo, Madrid 2006. 144 pàgines

Aquests autors italians consideren que la classe mitjana ha desaparegut per esdevenir classe de low cost o classe de masses perquè la funció de contenció i de barrera entre la classe obrera i la classe alta ja no és necessària en haver desaparegut l’amenaça comunista i haver caigut el mur de Berlín.

Després de la Segona Guerra Mundial la classe mitjana va tenir un papel cabdal i se la va “mimar” amb bons sous i protecció social i sanitària el que va permetre a aquesta població anar escalant socialment. Hi va haver un verdader ascensor social i per primer cop a la història va ser possible situar-se millor i arribar a posicions econòmiques millorades.

Amb l’esfondrament del comunisme i la globalització va quedant esborrada i va perdent gradualment tots els guanys d’aquests anys. Fins a aquest moment, se sentia segura, tranquil.la en les posicions adquirides però a poc a poc se li han anat arrabassant aquestes posicions i cada cop més forma una massa que gasta molt diferentment que la classe mitjana, té sous molt més baixos encara que gaudeix dels low cost.

La classe de masses està molt precaritzada i poc ideologitzada.

de Philip Roth. Traducció de Xavier Pàmies. Editorial La Magrana. Barcelona 2005. 383 pàgines.

En el marc de la II Guerra Mundial, Philip Roth ens sitúa en la vida d’una família jueva treballadora que viu a Newark, New Jersey, en un barri jueu de classe mitjana, molt semblant a la pròpia família de Roth.

L’autor ens fa entrar en el que hagués representat pels jueus americans el fet de què Charles Lindbergh, el primer aviador a creuar l’Atlàntic amb el seu Spirit of St. Louis, hagués estat President dels Estats Units en aquella època. Lindbergh, filonazi i antisemita hagués estat per la població jueva nordamericana el que Hitler va ser pels jueus a Europa.

Relat molt ben escrit, que se segueix amb vertader interès, i ens fa conèixer de primera mà l’estil de vida dels descendents dels primers emigrants jueus europeus a Nordamèrica.

El nen protagonista, Philip Roth, de 7 anys, ens va relatant els canvis que van succeïnt primer en el país i després directament en la seva pròpia família a partir de la política antisemita que va posant en marxa el President Lindbergh.

Com sempre, Roth ens sitúa les seves històries sota diversos prismes i opinions dels protagonistes i ens va tombant el punt de mira perquè mirem la història des d’òptiques diverses.

de Joseph Roth. Traducció de Juan de Sola Llovet. Edición notas y posfacio de Michael Bienert. Editorial Minúscula, Barcelona 2006. 291 pàgines

Molt elegants i precisos els textos de Joseph Roth i aquestes Crónicas berlinesas en són una bona mostra.

El llibre ens parla de diferents aspectes històrics i socials del Berlín d’entreguerres, de la misèria de bona part de la població i del creixement imparable de la ciutat.

Joseph Roth era un excel.lent observador de la realitat i un molt bon crític. Va copçar ràpidament cap on anava la política alemanya a les primeries de la Segona Guerra Mundial i quin seria el resultat pel que fa a la política nazi envers els jueus.

de John Kennedy Toole. Traducció J.M. Álvarez Flórez y Ángela Pérez. Editorial Anagrama. Barcelona 1992. 365 pàgines.

Obra pòstuma de John Kennedy Toole.
El seu personatge principal, Ignatius Reilly (30 anys), és una barreja d’home cutre, fatxa, socialista, amb una barreja important de conceptes contradictoris al seu cap alhora que és un gandul i un inepte total. És un jove egocèntric que, segons diu la seva mare, és molt intel.ligent i ben preparat doncs s’ha passat els quatre anys reglamentaris a la Universitat més uns altres quatre...
L’ambient de New Orleans on Ignatius viu amb la seva mare és marginal, degradat i els personatges s’hi mouen en una misèria econòmica i moral absolutes.

La mare d’Ignatius, ben sovint borratxa, actúa amb ell com si fos encara un nen petit, sobreprotegint-lo i donant-li tots els capricis que vol encara que al final se’n cansi de les seves bogeries i acabi volent-lo internar en un psiquiàtric.

La història d’Ignatius és “llardosa”, tots els personatges són de la més baixa qualitat moral i l’entorn és pringós, fosc, sense cap possibilitat de sortida. Són els ambients del barri francès de New Orleans dels anys sexanta.

de Philip Roth. Traducció de l'anglès per Ramón Buenaventura. Editorial Seix Barral, Barcelona 2006. 413 pàgines

Excel.lent exposició des de múltiples òptiques del problema israelià. És una novel.la molt interessant, molt intel.ligent i força divertida a l’estil Philip Roth. És un humor incisiu, fi, burleta, sovint hilarant.

Philip Roth juga amb els seus personatges, Nathan Zuckerman i el seu germà petit Henry i els intercanvia les vides fent que el que era Nathan ara sigui Henry i jutgi el seu germà des d’un altre punt de vista totalment diferent, girant d’aquesta manera la nostra visió dels dos germans. Tots tenim motius per actuar com ho fem però som jutjats pels altres “psicològicament” perquè intenten explicar les nostres actituds com si fossin els nostres psiquiatres.

Dificultat de les relacions de parella i més quan aquesta parella és mixte (jueu-gentil) perquè malgrat hom es cregui que està per sobre de l’educació rebuda i s’hagi lliurat de prejudicis i arrels, aquests sempre tornen i ens atrapen.

“La contravida” és un llibre per tornar a llegir i rellegir doncs són moltes les reflexions que s’hi exposen i excel.lent la manera de contar-les.

de Sándor Márai. Traducció de l'hongarès d'Eloi Castelló. Editorial Empúries. Barcelona 2007. 189 pàgines

Sándor Márai, és un escriptor d’extensos monòlegs interiors. Els seus personatges reelaboren les seves vides, retrocedint sovint al passat, intentant trobar la veritat i el sentit de tot plegat.

En « La germana », el protagonista, cèlebre pianista internacional, rememora la seva malaltia, la seva estança durant mesos a una clínica de Florència i la seva recuperació final, quan ni ell ni els metges mateixos creien que se’n sortiria.

La relació pacient-metge-infermeres està molt ben explicada, els seu estat interior pel que fa a l’estat mental que li provoca la seva situació de malalt de llarga durada, és molt interessant. Sándor Márai ha rebuscat en el seu interior i ha trobat les reaccions nihilistes dels malalts que no volen curar-se, que es troben bé en un llit d’hospital perquè no deixa de ser tornar a la infància, en què hom no té cap responsabilitat sobre la pròpia persona ni sobre la pròpia vida. Malgrat els patiments que es puguin tenir, aquesta retirada del món pot tenir la seva gratificació doncs és una renúncia a haver de lluitar per l’existència. Les injeccions de morfina que se li han d’aplicar per pal.liar els seus insuportables dolors, encara contribueixen més a entrar en aquest món del no-res. Res del que hi ha fora de la finestra de l’habitació no compta ni té cap importància.

La feina de les monges-infermeres també està molt ben explicada, tant des del punt de vista professional com del món que envolta aquestes persones.