mercenades

de Naguib Mahfouz. Editat per l'Archipel, París 1998.234 pàgines.Novel.la sobre la profecia del déu Râ de què la dinastía reinant en aquell moment no serà continuada pel fill del faró sinó per una altra estirpe.
Aquesta predicció provocarà un seguit de fets sagnants en l’afany del faraó de trencar una profecia que no afavoreix la successió al tron del seu fill: assassinats, guerres, drames familiars, traïcions, amors desiguals i sense futur que finalment s’acompliran, fent que el fill de Râ s’enamori de la filla del faraó i aquests

Malgrat l’intent de desbatar la profecia de Râ, finalment aquesta s’acompleix i tot s’esdevé com estava previst sense que la mà del poderós faraó hi pugui fer res ni canviar el curs de les coses.

de Chi Li. Traducció directa del xinès mandarí de Mari Carme Espín Garcia. Edigrabel per BELACQUA Paraules. Barcelona 2007. 102 pàgines

Un dia en la vida d’un obrer qualificat de la Xina actual.
Yin, casat, un fill de quatre anys, treballa en una fàbrica de laminats d’acer de tecnologia punta, posada a punt per enginyers japonesos que són qui l’han entrenat per fer anar els botons de la màquina. Empresa totalment automatitzada, que no necessita de gaire personal, però que es veu obligat a treballar amb el sistema de primes.
L’autora no ens diu de què treballa la dona del Yin, però ho fa en un torn de nit.
Encara que aparentment la vida del Yin no és dura, es veu obligat a aixecar-se a trenc d’alba perquè aquest dia en concret li “toca” dur el seu fill petit per deixar-lo tot el dia a la guarderia de la fàbrica.
Yin i la seva família viuen lluny, en una caseta miserable, que al final del llibre, té l’avís de ser enderrocada, un minuscle habitacle on viuen tots tres, sense bany i sense cuina, serveis comunitaris que comparteixen amb altres deu famílies, el que representa cues per tot.
El desplaçament de Yin a la fàbrica el fa amb autobús primer, després amb el transbordador i encara un autobús. Abans d’entrar a fàbrica pare i fill pengen en un dels restaurants de carrer un bol de fideus sense salsa ni caldo. És l’àpat que tindrà el Yin fins l’hora de dinar on li posaran a la carmanyola que duu de casa un culleró de sopa de col (amb cuc inclós).
Jornada dura a la feina on s’ha de moure en tot el politiqueig intern d’una fàbrica sota el règim comunista xinès, on les coses no són obertes sinó que tot té dobles i triples sentits i s’ha d’anar trempejant per no ser “agafat”.
Quan torni a agafar el transbordador que creua el Yang-Tse per tornar a casa, serà un home esgotat al qui encara quedarà fer front al mal humor de la seva dona, a l’escás sopar, la neteja dels estris de cuina i de la roba en el safareig comunitari i l’avís de que enderrocaran l’edifici on hi tenen el seu minúscul i miserable habitacle.

d'Amélie Nothomb. Traducció de Ferran Ràfols i Maëlle Monnerie. Empúries/Anagrama. Barcelona 2007.140 pàgines

A ACID SULFURIC Amélie Nothomb monta una paròdia terrible, portada al límit, sobre un reality show.
Aquest reality show del que ens parla la Nothomb es diu Concentració i ve a ser una còpia de l’extermini dels jueus en el govern de Hitler. Homes, dones i criatures segrestats pel carrer pels organitzadors del programa. Un cop transportats com a bestiar en camions al camp de concentració, imitació dels camps de concentració nazis, pateixen exactament les mateixes condicions de tortura i maltractaments físics i d’alimentació, essent eliminats implacablement quan els “kapos”, triats entre els presoners, decideixen que ja no poden seguir el ritme de treball imposat.
Aquestes condicions de vida són vigilades i televisades als espectadors per potents càmares que transmeten segon a segon el patiment dels personatges-presoners.
Primer, els “kapos” són els que tenen el poder de dur als presoners debilitats a la mort. Quan l’índex d’audiència baixa, i no ha fet més que pujar durant els mesos d’emissió del programa, els organitzadors tenen la brillant idea de que siguin els espectadors els qui, amb el comandament a distància, només pulsant en el teclat el nº de matrícula del presoner corresponent, el puguin enviar a la mort.
En aquesta història anem veient la degradació moral i el patiment físic que van patint els personatges gravats i visionats per un públic televisiu que, per molt que fa escarafalls davant de tanta crueltat, tanta humiliació i tant d’horror, assisteixen des de les seves còmodes butaques a l’extermini, un a un de tots els participants forçats del programa Concentració.
Només un personatge femení “La Pannonique” té els recursos mentals i culturals per no sucumbir a tant d’horror i a l’assatjament sexual d’una “kapo”.

Àcid sulfúric en estat pur.

Fa molts anys vaig llegir Belle du Seigneur, de l’Albert Cohen. Em va impactar el profund estudi psicològic dels personatges i el desenllaç d’un amor apassionat.

Le livre de ma mère és el record de l’Albert Cohen per la seva mare, que va morir en la seva absència. Record punyent i culpable per no haver sabut reciprocar el molt amor que va rebre d’una dona amantíssima del seu fill i del seu marit, dona senzilla sense altra ambició que procurar benestar i comfort als seus dos estimats, sense plànyer mai esforços i amb una absoluta i exclusiva dedicació.

L’Albert Cohen té una escriptura brillant, punyent, precisa, d’una gran brillantor, i sap transmetre un fort sentiment.

Homenatge a les mares d’una altra època, aquelles l’objectiu de les quals era la casa i la família, sense demanar res per a elles, amb oblit total dels seus desitjos personals i sense cap altra satisfacció que una mica de reconeixement dels seus.

de Tahar Ben Jelloun, Éditions Gallimard, 2006, Paris, 267 pàgines.

Les causes, els problemes i les conseqüències sovint dramàtiques de la immigració marroquina a Espanya. Tahar Ben Jelloun ens descriu la pobresa, la manca de feina i d’expectatives vitals que impulsen els joves a fer la travessa en patera per buscar una vida millor. Dificultats en origen perquè la policia marroquina de tant en tant fa una razzia per fer veure que el govern vol evitar la sangria i la mala imatge que dona el Marroc de cara a l’exterior, i abús dels traficants de la immigració que cobren preus desorbitats als qui volen creuar l’estret i posen els joves immigrats en pateres sobrecarregades que freqüentment no arriben a destinació i molts moren ofegats.

Dramàtica situació dels immigrats que arriben a Espanya i pateixen soletat, racisme i explotació laboral quan no cauen en mans dels integristes islàmics que fan proselitsme religiós i després d’un rentat de cervell” els envien, sota engany, a camps d’entrenament a Líbia i Aràbia Saudí per convertir-los en màrtirs terroristes.
Molt ben descrit l’ambient de frustració i sense esperança de la joventut marroquina, els lligams familiars i com les famílies veuen en la sortida dels seus fills la possibilitat d’aconseguir una millora de les seves vides, amb el desig sempre de retornar al país

d'Elfiede Jelinek, traducció Pilar Estelrich Arcel i Lídia Álvarez Grifoll. Editat per Edicions 62, Barcelona 2204, 185 pàgines.

Elfriede Jelinek s’expressa amb una cruesa i una nuesa totals. És una escriptora molt dura, amb unes descripcions de les relacions sexuals molt lluny de l’erotisme i molt a prop de la pura animalitat.

Dones que cerquen en l’home una solució als seus problemes econòmics i una manera de realitzar-se i de “reexir” en la vida a través d’ells donades les seves escases possibilitats de promoció social.

Les amants són dos casos de dues dones d’un estrat social molt baix i que arriben a casar-se aconseguint l’una el que buscava, encara que obté només un benestar material, lluny d’una relació afectuosa, i l’altra que fracassa tant afectivament com econòmicament ja que es casa amb un home bebedor, curt de gambals i que no aconsegueix sortir de l’ambient empobridor en el que ha nascut.

Elfriede Jelinek et deixa la gola seca. Descriu la desesperanza i la desolació d’ambients socials sense possibilitats de futur.

Editat per Alfaguara, Madrid 2006. 523 pàgines.

Volpi és un escriptor difícil. La seva literatura està carregada de molta informació científica, que no és lleu d’empassar pels profans. Fa un repàs dels esdeveniments més importants des del darrer segle fins a l’actualitat, enllaçant tres històries de dones de països i edats diferents que acaben convergint en una mateixa història. Són dones valentes, decidides, cadascuna des del seu angle ideològic: comunista, ecologista, mondialista, cadascuna amb el seu desenvolupament vital. Totes tres però amb una relació amb la parella conflictiva.

Volpi és molt critic amb la globalització, amb el “progrés” que ens duu a la malmesa del medi ambient i a les cada cop més depauparades societats degut a l’afany del capital que es concreta en una èlite superadinerada i amb molt de poder i unes masses sense veu ni vot donat que la democràcia queda anul.lada pels superpoders (FMI, OCDE, Banc Mundial, etc.).

Editat per FAYARD, Febrer 2000. 223 pàgines.

Llibre antiglobalització però promundialització. Viviane Forrester entén que la mundialització és inevitable i no negativa alhora que equipara la globalització a la política ultraliberal actual (pensament únic), que anul.la el poder dels polítics i actúa de manera invisible però contundent i gens democràtica a través d’institucions com el Banc Mundial, el FMI, l’OMC...no elegides democràticament.

Forrester critica les polítiques empresarials de reestructuracions, deslocalitzacions i fluxos transnacionals de diners tot emparat sota el nom de “competitivitat”. Creu que avui dia no és tan important per a una empresa el producte que fabrica com l’especulació que fa amb els diners i els beneficis, jugant a borsa en inversions d’alt risc que pot assumir tot i que en moments donats es puguin donar pèrdues puntuals.

Els grans capitals sense pàtria es mouen invisiblement, sense donar explicacions a ningú. Les empreses que acomiaden gent no són ja les que tenen pèrdues sinó les que tenen grans beneficis però encara els volen incrementar. La Borsa premia les empreses que acomiaden quantitats innombrables de treballadors i es considera que s’ha de tenir content l’accionista donant-li cada cop més.

Ja no compta el valor treball i malgrat que els empresaris diuen que creen riquesa i llocs de treball i s’aprofiten sense cap escrúpol de les subvencions estatals que reben per aquesta finalitat, no és així, s’embuixaquen els diners però no hi ha creació de llocs de treball. Els va bé continuar amb el joc de les xifres d’atur per tenir aporoguits els treballadors. En realitat l’atur no es resoldrà mai i és molt més alt del que es reconeix oficialment perquè els treballadors amb treballs de mitja jornada, mal pagats, a hores, a dies, etc., etc., no compten com aturats però són working poor, una classe nova: aquells que malgrat treballar, no guanyen prou per viure dignament, comprar-se un pis o tenir família.

Viviane Forrester diu que aquest ultraliberalisme s’ha anat instal.lant en el curs dels anys sense que ningú se n’hagi apercebut, està fent el que li plau, ens manega a tots a la seva voluntat, és una dictadura que no es veu però que està molt ben instal.lada i que l’únic interés que té és fer diners, que queden acumulats en un club d’èlite molt reduït que cada cop més amuntega uns benefics exorbitants deixant molles per la societat.

El panorama és inquietant però encara es pot fer oposició a aquest ultraliberalisme si la gent pren consciència d’aquesta dictadura i no es deixa manipular d’una manera tan brutal.

Interessant el llibre de Forrester, fa pensar i entendre el món econòmic i laboral d’avui dia.

Traduït per Agata Orzeszek i Roberto Mansberger Amorós. Editorial Anagrama, Barcelona 1989. 202 pàgines.

Com sempre, aquest llibre de Kapuscinski es llegeix amb gran interés. Ens parla d’Etiòpia i, en particular de Haile Selassie i del seu estil de govern. Autocràtic, sibil.lí, dominant la psicologia humana, gairebé il.letrat, amb una memòria que li permetia no escriure mai res i recordant-se fil per randa de tot i de tots, dels privilegis quan els atorgava i a qui, i quan els treia i a qui.

Retrat d’un home que es creu Déu, que fa tots els papers de l’auca, té la mà trencada en escoltar intensament tot el que es diu, tot i no parlant gaire o gairebé mai i d’una manera inintel.ligible, el que li permetia dir “donde dije digo, dije Diego”. Petit d’estatura, preocupat pel protocol, per la litúrgia del poder, navegant sempre per damunt de tot i de tots, amb una aparença externa de “progre” però medieval en la seva manera de governar.

Kapucinski fa un retrat de l’autòcrata per excel.lència : Haile Selassie. Recolzat per occident perquè va aturar a Mussolini i se sabia vendre molt bé fora del seu país, amagant-ne la realitat. Una misèria absoluta i població morta literalment de gana, mentre ell tenia dòlars sota les alfombres del seu palau i diners en comptes a Suïssa.

Tenia un gran carisme i unes grans dots de persuasió. Era afable i amable i sempre se les componia per culpar els seus ministres quan ell apretava massa els seus súbdits i en resultava descontentament. Sempre eren els seus dignataris que no l’havien entès, que havien fet el que ell no havia dit. Per contre, si hi havia algún encert, sempre era seu.

Fabulós llibre “El Emperador” per entendre com funcionava mentalment Haile Selassie. Fins al final de la seva vida, va sempre conservar “l’aire” bondadós i afable, fent la impressió del governant que escolta i comprén tot el que se li explica, però essent un tirà fins al final. Un personatge inimitable perquè no es coneix cap altre autòcrata amb una capacitat de dissimulació i engany tana alta.

Traduït per Libertad Aguilera i Gabriel Dols. Editat per Ediciones Salamandra, Barcelona 2006, 284 pàgines.

Històries entrellaçades sobre la gent menuda, que es desenvolupen en un carrer de típiques cases adosades angleses. McGregor ens parla de la vida quotidiana de la gent del carrer, amb les alegries, preocupacions i tragèdies de diferents cases. Són les persones que no fan història. Som tots nosaltres. Llibre ben escrit, amb un interés mitjà.

Cartas a mi madre, de Sylvua Plath. Traducció de Montserrat Abelló i Mireia Bofill. Pròleg d'Ana María Moix. Editat per Grijalbo, Barcelona 1989. 402 pàgines.


Aquestes cartes a la seva mare, que constitueixen un diari de la seva vida. Meravellosament ben escrites, ens mostre una Sylvia destacament Intel.ligent i amb unes gran ganes i entusiasme per viure.

Espontània, alegre, vulnerable alhora, s’hi veuen els seus daltabaixos d’humor. Amb una enorme capacitat de treball, feliç amb el poeta, Hughes, amb el que es va casar, es va ensorrar quan aquest la va abandonar amb els seus dos fills, deixant-la amb pocs recursos econòmics i amb molt baixa estima personal.

El llibre ens ajuda molt a conèixer la personalitat de la Sylvia Plath, a admirar-la per la seva gran capacitat de treball i per la seva destacada vàlua com a persona i com a poeta. També hi veiem el reflex d’una mare i una família molt units, que la van ajudar molt però arribat un punt no van poder fer res.

M’ha agradat molt llegir i conèixer a la Sylvia Plath a través de “Cartas a mi madre” encara que no sóc una entusiasta de la poesia, que no m’és gens fácil d’entendre.

El pecho, de Philip Roth. Traduït per Jordi Fibla. Editat per Mondadori, Barcelona 2006. 93 pàgines.

Philip Roth ens explica una història d’un personatge, professor de literatura, home de 1,80 d’alçada, que es converteix en un enorme pit, a semblanza de com Gregor Samsa es converteix en un escarabat.

Roth escriu molt bé, amb molta lleugeressa i a vegades ens fa somriure, però la història a mi em resulta un pèl desagradosa, la realitat vista des de l’interioritat d’un enorme pit que té sentiments, sexualitat i es fa entendre amb l’exterior. Objecte de curiositat, aquesta monstruisitat no desperta cap escarafall sinó a molt estirar, provoca el riure en algun visitant.

Libre que es llegeix en una hora, sense més.

Traducció de Monika Zgustová. Edicions Destino, col.lecció L'Àncora. Barcelona 1986. 331 pàgines.

Aquesta novel.la ens parla de la dificultat d’estimar i de ser estimat tal com hom espera i voldria. Desencontre d’homes i dones, història que es desenvolupa en el rerefons de l’invasió soviètica de Praga. Desarrelament personal i humà, inconsistència de les relacions humanes.

Milan Kundera, militant comunista fins al 1967, es va exiliar arran de l’invasió del seu país i es va donar de baixa de PPC, desil.lusionat amb la política de la URSS i la seva repressió de la demanda de llibertats democràtiques per part de Txèquia. El seu llibre respira aquest ambient de desencís i desesperanza davant el futur.

El arte de la estratagema, de Giorgio Nardone. Títol original Cavalcare la propria tigre. Traducció Juan Carlos Gentile Vitale. Editat per R.B.A., Barcelona 2004. 108 pàgines.

Interessant llibre del psicòleg italià, Giorgio Nardone.

Es podria considerar gairebé un llibre de capcelera doncs dona moltes estratagemas per a la solució de conflictes. El difícil com sempre, és aplicar els molts recursos que proporciona. No són estratagemes d’atac sinó de defensa. Està molt basat en la sabiesa de la cultura mil.lenària xinesa i en els seus pensadors. Es tracta no de lluitar contra l’altre, sinó d’aprendre a conèixe’l i capturar la seva energia per vèncer-lo.

Es proposen múltiples solucions i n’hi ha de força xocants com per exemple: Apagar el foc, afegint-hi llenya. Quan es llegeix què es vol dir exactament, es comprén del tot aquest consell.

Donar a l’altre la il.lusió de que té alternatives, és un parany elegant perquè és fer-li creure que és ell qui decideix.

Quan un vol mostrar a l’altre que s’equivoca, és necessari fixar-se per quin costat considera la cosa, i reconèixer-li aquesta veritat per revelar-li el punt en què és falsa.

Moltes estratagemes a estudiar, a repassar i, si es pot a posar en pràctica.

Llibre del tot recomanable per a tothom.

La campana de vidre, de Sylvia Plath. Títol original The Bell Jar, traducció Josep Miquel Sobrer. Editat per EDHASA, Barcelona 1986. 278 pàgines.

La bogeria amb una lucidesa extrema. La protagonista, una noia brillant de 20 anys, poetessa, guanyadora de beques a la seva universitat, veu la vida amb un descarniment una anàlisi freda de totes les situacions, que la sitúen fora de la gent, com si fos una entomòloga que disecciona la gent. El pare de la Sylvia Plath era un eminent biòleg i la seva especialitat eren les abelles.

El llibre comença amb una Elisabeth, vida normal de tota estudiant, amb grans recursos intel.lectuals i un futur en principi amb grans possibilitats donada la seva intel.ligència. Irònica, lúcida, ens va presentant els personatges de la novel.la com si els obrís amb un bisturí. Veu les seves motivacions, els seus egoïsmes com si mirés dintre seu. En Elisabeth veiem la Sylvia Plath i el seu món-infern com es va transformant fins arribar a la follia i a les ganes de suicidar-se que no l’abandonen mai.

A resultes del seu primer suïcidi frustrat amb somnífers, és internada en un psiquiàtric i comença el seu infern personal. Ens descriu fins a l’angoixa els tractaments de xoc que li són aplicats i l’ambient sufocant i claustrofòbic de les institucions psiquiàtriques. Ens commouen els sentiments de l’Elisabeth, la seva por, la seva feblesa i el seu desesper davant un futur sense esperança.

Després dels tractaments, i aparentment apedaçada, és retornada a la societat on sabem que l’Elisabeth no hi resistirà gaire temps.

Els espies catalans, de Domènec Pastor Petit. Editat per Proa, Barcelona, Octubre 2006, 307 pàgines.

Llibre dels espies que han sorgit de les terres catalanes des d’Ali Bei fins a Garbo i Viadiu, espies de la II Guerra Mundial. És un relat més de fets i de dades que no pas de perfil psicològic o motivacional dels personatges. És interessant però com personalitats ben diferents tenen uns components comuns de carácter fred, controlat, domini personal i de les situacions i de les emocions. Políglotes i una capacitat d’improvisació i de copçar situacions verdaderament excepcional.

Els espies, de qui ningú no parla perquè es mouen en les “clavegueres” i, per tant, en comptadíssimes excepcions d’excel.lència, surten als focos públics, estan ben lluny dels glamourosos espies de les pel.lícules i del reconeixement obert.

Ningú no coneix un espia i malgrat això, els estats tenen espies, confidents i infiltrats, que es mouen en la societat i fan la seva feina oculta.

Recentment, però, justament s’ha parlat molt als medis de comunicació d’un espia rus que ha estat emmetzinat i assassinat pel Govern rus amb una càrrega extraordinària de radioactivitat (polonio 12) i del seu contacte que també ha estat atacat pel mateix sistema però no ha mort. Aquests casos han sortit a la llum perquè els personatges es trobaven a Londres perquè contràriament, és possible que haguessin quedat tapats aquests fets.

La lectura d’aquest llibre et fa tenir ganes de llegir més sobre la personalitat d’un espia, però més per aprofundir en la seva personalitat i els seus trets de carácter.

Hom Faber, de Max Frisch. Traducció Margarita Fontseré. Editat per Seix Barral - Biblioteca Breve, Barcelona 1968. 192 pàgines.

Homo Faber, Mr. Faber, un enginyer de 50 anys, amb les seves emocions perfectament controlades, cervell fred i absolutament racional. Tornem a seguir a Homo Faber la trajectòria vital de l’home modern, que sap encaixar les dificultats tècniques de la vida i, com a professional, posar-hi remei en la mesura del possible, però incapaç d’establir un lligam amorós amb cap dona, si no és el de domini perfecte dels seus sentiments. Sexualitat sí però incapacitat de compromís i desig de viure sol, de sentir-se sol, excepte en els moments puntuals de relació sexual.

Aquest home que, com a enginyer, viatja per tot el món, en un moment es trobarà amb la seva filla, la filla que Hanna, mig jueva, la seva parella de fa 20 anys, va tenir malgrat el seu consell de què avortés. En aquella època Faber es desentén d’aquest fill que no arriba a saber si ha nascut i ni és fill o filla, perquè desapareix de la vida de Hanna sense cap remordiment.

Hanna és una dona ambivalent. Decideix tenir aques fill sense pare i, malgrat tenir una personalitat forta i que sap tirar endavant sola, es converteix en una dona clàssica pel que fa a la seva relació mare-filla. Ja li escau educar ella sola la seva filla i no desitja per a res l’intervenció de cap home. Malgrat que es casa amb el Joachim Hencke, un alemany que sap que el fill no és seu, en cap moment no li permet que intervingui en la seva relació amb la filla i es fa lligar les trompes quan el Joachim li expressa el seu desig de tenir un fills dels dos per poder complir així el seu desig de paternitat. Prefereix no tenir un altre fill a haver-lo de compartir.

Faber, que quan troba la seva filla la reconeix com a tal, encara que li convé creure que és la filla de Joachim, s’enamora d’ella i duu endavant aquesta relació incestuosa però que no representa cap problema per ell, ni tampoc per la filla que no sap que Faber és el seu pare. Quan ella mor en un accident a Grècia, Faber canviarà de vida, se sentirà ferit de mort i, de fet, entra en un hospital on li han de fer una operació. Diagnòstic: càncer d’estomat.

Aquest home que dominava els seus sentiments es trobarà amb un buid terrible a les seves mans, on res no tindrà ja sentit i fins i tot entreveu l’operació com una possible sortida al seu patiment, sense per això buscar realment un suïcidi, ja que malgrat li restin dos mesos de vida o un any, pensa que és estar en vida i potser tingui la possibilitat de viure de manera diferent a com ho ha fet fins aleshores.

Altra vegada, Max Frisch ens planteja el desig de poder tornar una vida que es considera mal viscuda, de “rebobinar” i alhora de la total incapacitat de tornar enrera i refer el camí recorregut.

No soy Stiller, de Max Frisch, traduïda per Margarita FontseréSeix Barral, Biblioteca Formentor, Barcelona 1958, 477 pàgines.

Un dia més de vida, de Ryszard Kapuscinski. Editat Emùries, Barcelona, 1976, 170 pàgines.

Com sempre, Kapuscinski, ens escriu sobre situacions de països en conflicte, com a periodista de guerra que és. Aquest cop ens sitúa en el caos d’Angola en el moment de la seva independència de Portugal.

Relat estremidor d’uns moments molt conflictius, de la lluita entre partits i de la guerra dels pobres: ignorància, desconeixement, analfabetisme, odis tribals, fronts desplaçats contínuament, sense saber on és exactament l’enemic, estampida dels colonitzadors portuguesos fugint del país enduent-se es pot dir que la casa i totes les pertinences a l’esquena.

Situació d’extrema pobresa d’Angola i dificultats previsibles durant molts anys per sortir-se’n d’aquesta guerra, de les seves conseqüències i de la dominació dels portuguesos que com a colonitzadors, només es van dedicar a explotar el país sense ajudar als angolesos a millorar tant des del punt de vista econòmic com educatiu.

Agrada Kapuscinski per la seva informació, sempre de primera mà, frec a frec amb la situació del moment.

Journal d'Hirondelle, d'Amelie Nothomb, editat per Albin Nichel, 2006, 137 pàgines

Amélie Nothomb escriu aquest cop sobre un personatge paranoïc, sortit d’un fracàs amorós que li ha provocat la pèrdua dels cinc sentits. “Urbain”, que així es fa dir, s’ofereix a un intermediari de la màfia russa a París i es converteix en assassí a sou. La màfia li proporciona els clients, que ell no coneix en absolut, i que mata sempre de dos trets al cap. Yori, l’intermediari, li ensenya prèviament una fotografia del personatge a assassinar, i ell acompleix la seva feina de tirador d’èlit amb absoluta precisió i fredor, tant és que sigui un polític, com un cineasta, com una dona o uns nens.

Després de l’assassinat té una pujada d’adrelalina i es lliure a pràctiques onanistes.

La Nothomb tracta les relacions de l’assassí amb el seu “jefe” com si parlés de l’efectivitat que es demana dintre d’una empresa actual: rapidesa, puntualitat, absència d’emocions per prendre decisions ràpides, manca total de moral.

L’últim encàrrec és el de matar un polític i la seva família (dona, dos fills petits, una adolescent). Aquest cop a més a més en acabar la feina haurà d’agafar la cartera del ministre i entregar-la a la màfia. Quan arriba a la residència d’estiu del ministre, molt d’hora al matí, entra a la casa i mata als dos fills petits i a la dona. Els agafa a tots encara dormint però el ministre ja ha sortit del llit. Pensa que haurà anat a fer jogging. El mateix passa amb la noia adolescent, que tampoc és al llit i s’encamina cap a la cambra de bany, on troba al polític dret dins la banyera, i encanyonat per la seva filla adolescent, que li reclama el diari íntim que el seu pare li ha agafat sense el seu consentiment.

L’assassí espera que la noia li faci la feina de matar al seu pare i quan ho ha fet, mata a l’adolescent que se n’adona que va a morir però se’l queda mirant amb tota tranquil.litat i fredor, sense cap mena de sentiment de terror o de pànic.

A partir d’aquest moment, Urbain s’apodera del diari de l’adolescent, que estava dintre de la maleta del minitre, i se’l queda, entregant a la màfia russa la resta de papers. Urbain, després de debatre si té dret a llegir el diari íntim, el llegeix finalment i encara que no hi llegeix res especial, tampoc no és el diari d’una adolescent. No aprèn ren sobre la personalitat de la noia que tampoc no tenia a la seva habitació cartells d’artistes, músics o alguna cosa que el pogués orientar sobre els gustos de l’adolescent.

Resulta però que la màfia el que busca justament és el diari íntim i es veu amenaçat si no l’entrega immediatament. La màfia encara li dona un últim encarregat per assassinar un cineasta, però no és altra cosa que una maniobra de distracció per apartar-lo dues hores del seu apartament i inspeccionar la seva casa per buscar el quadern íntim, que no troben, perquè Urbain el duu a sobre.

Acaba la novel.la amb Urbain reclós en una cambra-presó, amb els sentits retornats, i amb la certesa de què finalment li treuran el diari de l’adolescent i el mataran. Davant de l’impossibilitat de destruir el diari, no li queda altra remei que anar-se menjant les pàgines a poc a poc, amb el convenciment de què el paper i la tinta el mataran, com així és quan arribem al final del llibre.

És impossible simpatitzar amb el personatge d’Urbain, malalt paranoïc que esdevé assassí a sou, però a vegades ens fa somriure la seva lucidesa davant les seves opinions lúcides sobre la societat actual.

La possibilitat d'una illa, de Michel Houellebecq, Traducció Carles Sans, Editorial Empúries, Barcelona 2005, 315 pàgines.

Excel.lent novel.la que ens parla sense embuts, amb tot el cinisme i crueltat, de la societat de la globalització actual que sobrevalora els seus joves permetent-los tots els plaers possibles sense contrapartides alhora que menysprea els seus vells, deixant-los morir sols en els geriàtrics. Llibertat individual, independència, incompatibles amb l’amor. Sexe sense complexes però sense compromís i com un article de consum més. Absència de valors però com sempre, por a la mort i recurs a les sectes quan les religions tradicionals pràcticament han desparegut.

Examen de la parella actual, dels fills sovint paràsits dels pares durant un temps cada cop més llarg, incondicionalitat del pares sense contrapartides però sense aconseguir per això ni respecte ni amor de la progènie.

Michel Houellebecq és un escriptor dur, càustic, pornogràfic, sense concessions. L’ambient de les seves novel.les és depriment, sense esperances per a la humanitat que camina cap a la robotització més absoluta, deixant en el seu camí qualsevol resta de humanització.

El Daniel, protagonista de la novel.la, té vàries veus, la seva com a humà i moltes altres en els robots successius en els que es va reencarnant gràcies a ser adepte de l’Església elohimita que promet l’eternitat i fa de les persones humanes mortes una rèplica clonitzada gràcies a la conservació prèvia dels seus ADN.

Foreign Babes in Beijing, Behind the scnes of a New China, de Rachel Dewoskin. Editat per W.W. Norton & Company Inc., New York, 2005, 332 pàgines.

La narradora, americana, de pares que han passat anys a Xina, decideix traslladar-se a Beijing per passar-hi un temps. Té contactes i entra en una casa de RRPP que facilita les relacions de les empreses americanes que s’han implantat o es volen implantar a Beijing. Ajuda a promocionar les marques d’aquests empreses i a muntar actes protocolaris per facilitar els contactes sino-americans empresarials.

Ens parla de les dificultats de la seva integració en els costums i l’idioma del país, del seu sentiment de no sentir-se mai segura del que entén i del que diu en un chinglish molt rudimentari. De les dificultats per arribar a trobar-se còmode dins d’um ambient i d’una cultura tant diferents on sovint es donen males interpretacions. El modus de vida dels expats, dels estrangers desplaçats a treballar a la Xina, amb la desconnexió mental, econòmica i lingüística que existeix entre ambdues comunitats i amb un desconeixement profund del sentir del poble xinès envers ells mateixos i els “altres” pels qui senten una mena d’amor-odi, en funció de voler-los imitar per una banda però amb una component d’enveja i de crítica de les seves cultures, per l’altra.

L’autora s’integra en un equip de filmació d’un director xinès que vol fer una pel.lícule “Babes in Beijing”, que parli de les noies estrangeres vivint a Beijing i que s’enamoren de nois xinesos. Aquí descobreix que els xinesos cnsideren a les estrangeres dones alliberades, sense complexos, i això és el que la pel.lícula té intenció de transmetre a les noies xineses perquè cada cop més perdin els costums tradicionals i s’acostin als de la societat “moderna”. Pel.lícula alhora com a vehicle de vend de marques i de maneres de fer més obertes.

Llibre interessant que et fa veure que un país és molt més que el seu idioma, una petita part de tot un conjunt de coneixements difícilment assolibles per l’estranger per molt que hi passi un temps més o menys dilatat.

HOAX, d'Eduard Márquez, Editorial Cruïlla, Col.lecció EL VAIXELL DE VAPOR, Barcelona, 1999.
pàgines. L'autor em va caure superbé en el programa de T V "Saló de lectura". No el coneixia i vaig descobrir que era un escriptor de llibres infantils. Parlava de com n'és de difícil escriure per a criatures i fer-se entendre per ells.
Acabo de llegir "Hoax". M'ha encantat la seva simplicitat en desenvolupar aquesta petita aventura de la Marta i l'Eloi en un parc d'atraccions. El seu estil, la seva imaginació en la creació de personatges "extraterrestres" i les converses entre la Marta i l'Eloi m'han fet riure i hi he passat una estona de lectura força entretinguda.
No sé com deuen reaccionar les criatures que se suposa que llegeixen els llibres de l'Eduard Márquez però jo he gaudit amb les pors i les valenties de la Marta i l'Eloi viatjant amb el coet "Hoax".

LA SOMBRA DEL VIENTO, de Carlos Ruiz Zafón. Edit. Planeta, Barcelona, 2001, 575 pàgines.És un llibre-fulletó. que es llegeix sense esforç. Pur entreteniment. Lectura d'evasió. Ambientat entre els anys1945-1966. El Carlos Ruiz Zafón escriu una novel.la que conté tots els genères literaris: intriga, asssassinats, amor tràgic, odi de classe, personatges torturats, tocs "gore". A vegades sembla que llegeixis un T.B.O. No sempre respectuós en el llenguatge pel que fa a l'època en que pretén que es desenvolupen els fets ja que fa parlar als personatges amb expressions actuals.

Els bons són molt bons i els dolents ho són més que la tinya.

El fet de què Ruiz Zafón domini el llenguatge periodístic és important per dotar el seu llibre de molta agilitat en els esdeveniments però els seus personatges són poc treballats des del punt de vista psicològic. En "La sombra del vineto" gairebé sempre els rics són molt dolents i els pobres molt bons.

En conjunt es llegeix bé però no deixa de ser un best-seller.

CHINA CONTEMPORÁNEA 1916-1990, de Julia Moreno. Ediciones Istmo. Madrid 1992. 231 páginas

Editorial : Plaza & Janés, Barcelona
Mayo 1993
191 pàg.
Biblioteca Lola Anglada

És una novel.la distreta, sense pretensions. Ens conta la vida d'uns adolescents en el marc de la postguerra espanyola, amb totes les seves mancances materials però des de l'òptica d'uns joves que comencen a sentir les primeres emocions sentimentals.

Joc de fabulacions dels grans per donar a la seva vida una intensitat que no ha tingut. Engany davant dels fills d'unes heroïcitats inexistents i dissimul d'una existència grisa, sense esperances, la petita vida que comparteixen la majoria dels adults.

Made in China. El despertar social, político y cultural de la China contemporánea, de Manel Ollé. Destino, Barcelona, 2005.

Extensiu retrat de la Xina d'avui dia, de les seves llums i les seves ombres, del peculiar règim polític vigent que està en una línia neoliberal pel que fa a l'economia però conserva el poder autoritari absolut, que juga amb les tecnologies modernes per fer-se autopropaganda alhora que controla aquestes mateixes tecnologies perquè la societat no se'n serveixi "indegudament". Un règim que està amatent a fer créixer el país econòmicament però el mantè rígidament lligat pel que fa a llibertats d'expressió i de comunicació, a llibertats creatives i de pensament.

Interessant reflexió sobre la mentalitat dels governants xinesos des del darrer emperador, passant per Mao Zedong i fins avui dia, que d'ençà Deng Xiaping sembla que van començar a obrir la mà però que continuen donant garrotades així que sorgeixen dissidents o pensaments "no únics". Contrast entre el favoritisme envers les societats urbanites (Beijing, Xanghai) i el menyspreu i desinterés envers el món rural que es veu obligat a emigrar cap a les zones afavorides, malgrat les penalitats i penalitzacions a que es veuen sotmesos els qui s'atreveixen a anar a cercar feina a les ciutas costaneres.

Llibre de gran abast, que analitza tots els aspectes de la Xina actual (culturals, econòmics, polítics) i que sens dubte ha de ser llegit més d'una vegada per arribar a copçar la complexitat d'aquest país d'una grandària gairebé mentalment inassolible pels occidentals.

La ciencia de la SALUD. Mis consejos para una vida sana. Con la colaboración de Josep Corbella. Edit. Planeta, Barcelona, 2006.

El Dr. Fuster ens dóna uns consells que no ens encotillen en una fèrria disciplina per "fer salud" que és el que s'acostuma a llegir quan s'obren les pàgines d'un llibre o d'una revista dedicats a aquests temes. Són consells gens difícils de seguir, sempre és clar que se n'agafi la disciplina mental de seguir-los. No són però en cap moment impossibles d'aplicar. Pel que fa al menjar, no ens obliga a prescindir o a suprimir, sinó a reduir. El mateix pel que fa a les begudes alcohòliques.

Ens recorda que estem a la societat de la superabundància i que hem d'aprendre a controlar no els aliments que mengem sinó les quantitats del que mengem. Hem d'aprendre a fer exercici però no cal anar a un gimnàs sinó mentalitzar-nos a anar més a peu i menys en cotxe, a pujar uns quants graons i menys l'ascensor. Hem d'aprendre a valorar la vida que fem, l'stress innecessari i a limitar o eliminar potser les "necessitats" del tot prescindibles que obliguem molta gent a treballar més del compte per fer-hi front.

Resumint, un llibre agradable de llegir, que no ens renya, no ens castiga i ens dóna unes pautes de conducte per arribar a una vellesa en les millors condicions possibles en el que està al nostre abast.

ANYS DE PLENITUD, Memòries d'un cirugià (segona part), de Moisès Broggi. Edicions 62, Barcelona, 2005

Home profundament humà, amb una gran capacitat d'amor i fidelitat per als seus amics i familiars al llarg de tota la seva vida, que és plena d'aconteixements històrics i vitals que ha conegut de primera mà. Intensa dedicació professional, que després de múltiples vicissitudes ha estat reconeguda per a tothom. Home d'èxit en el camp de la cirúrgia general, que va viure des de les primeres etapes d'aquesta especialitat fins ben entrats els seus anys 80. Per damunt de tot, un gran humanista, amb una visió molt clara de la història i àmpliament comprensiva dels homes i les barbaritats que es van cometre en la nostra Guerra Civil, per ambdues parts.

En Broggi es fa estimar en les seves memòries i hom lamenta no haver tingut el privilegi i l'honor d'haver-lo conegut personalment. Personalitat neta i clara, les seves memòries ens fan pensar en tots els problemes que sempre se li han presentat a la humanitat, gens fàcils de resoldre, però sempre ens deixa un component d'optimisme que ens allegeugereix dels terribles aconteixements que ens explica.

Molt interessant la història dels avenços de la medicina en el dilatat temps de la seva pràctica mèdica i la informació que ens dona sobre les mancances sanitàries i curatives de què disposaven els metges militars durant les guerres del segle XIX i els avenços que es van anar assolint.

Broggi, gran amic dels seus amics, reconeixedor total dels mèrits dels altres i molt humil envers els propis, malgrat el gran cirurgià que va ser.