mercenades

Bufonada de togados y otras gentes de mal vivir, de Josep Maria Loperena. Flor del Viento Ediciones. Barcelona 2006. 351 pàgines

José María Loperena escriu sobre magistrats, advocats, fiscals i jutges i la seva definició de la justícia és un circ on tots ells fan tots els papers dels seus integrants. Justícia ben sovint mal impartida, precària, desorganitzada i que gairebé sempre arriba tard i malament. Explica casos concrets i dona noms i cognoms i “retrata” segons el seu punt de vista tant als jutges com els jutjats.

No és engrescadora la visió que ell té però després de llegir el seu llibre s’entenen millor els increïbles dictàmens jurídics que quotidianament llegim a la premsa, del tot incomprensibles per la societat.

El seu consell: millor no entrar en cap jutjat si es pot obviar perquè saps quan hi entres però potser no en sortiràs mai. La justícia no funciona i els papers s’empolseguen a sobre les taules, per altra part fets gens novedosos quan veiem les notícies i se’ns mostren els despatxos des jutjats, atapeïts de papers que ja semblen tenir molt de temps. És com si estiguéssim visionant el “El procés” de Kafka, que ens produeix un malestar i una angoixa creixents a mesura que anem avançant en la seva lectura

de Randy Pausch, Professor Carnegie Mellon, with Jeffrey Zaslow. Editat per Hodder & Stoughton. 206 pàgines.

Randy Pausch fa la darrera conferència acadèmica a la Carnegie Mellon University, “The last lecture”. Científic de computadores, creador del projecte Alice, va treballar com a Imagineer a la Disney, autor de varis llibres.

El septembre del 2006 se li va diagnosticar un càncer pancreàtic. Després de passar per una cirurgia severa per tractar-li aquest càncer, se li va extendre al fetge i els metges li van donar vida fins a sis mesos. He llegit que aquest mes de maig la metàstasi s’ha extès a altres parts del cos.

Vaig seguir aquesta conferència del Randy Pausch a Internet per fer-me més capaç del personatge i realment és admirable com un malalt terminal pot parlar amb aquest entusiasme i bon ànim tot una hora sense decaure.

Aprofitant aquesta darrera conferència que se suposa que fan tots els cientìfics d’aquesta universitat per donar testimoni del que ells consideren el més important en aquesta vida, aquest llibre reprodueix la seva conferència, de fet un comiat del Pausch dels seus fills, de la seva dona i també de tots aquells que el coneixen. Expressa tot el que ell ha après durant la seva vida tant dels seus pares com de les persones que ha anat coneixent.

“The last lecture” sembla un llibre més d’auto-ajuda, es desenvolupa en un ambient molt americà, però val la pena llegir-lo.

de Doris LessingTraducció de Carme Geronès i Carles Urritz. Edicions Destino. Barcelona 1987. 292 pàgines.

Doris Lessing descriu unes petites històries quotidianes amb unes grans dots d’observació. És com si ens passegessim tots els dies per la ciutat de Londres i fossim capaços de descriure cadascuna de les petites accions i esdeveniments diaris, però amb la diferència que només un gran escriptor pot arribar al detall més mínim d’aquesta aguda observació i sap transcriure’l sobre paper. Escenes que transcorren en parcs, en places, en suburbis...
Interessant de llegir per adonar-nos de com els grans escriptors ens saben transmetre brillantment les seves observacions i emocions.

de Quim Monzó. Quaderns Crema. Barcelona 2007. 174 pàgines.

Molt bo aquest llibre de Quim Monzó. Relats curts de vides senzilles i qüotidianes, magníficament ben contades. En tots ens parla de la vellesa, del dolor, de la desesperança i malgrat tot de l’afany amb què tots ens aferrem a la vida. Vida que ben sovint al final es desenvolupa a les sales dels geriàtrics, amb una soledat i tristesa absolutes, trencada un o dos cops la setmana per la visita apressada d’algun fill. També incomprensió i incomunicació entre generacions, la dels pares i la dels fills incompatibles en quant a expectatives i il.lusions.

És tot un gaudi llegir aquest excel.lent petit llibre.

de Ildefonso Falcones. Grijalbo. Barcelona 2006. 670 pàgines

Es llegeix bé aquest llibre encara que està ple de tòpics: bons molt bons, dolents molt dolents, rics dolents, pobres bons. Aquest tòpic es repeteix al llarg dell libre, els personatges tenen unes actituds previsibles i poca fundària psicològica. És un llibre de pur entreteniment, sense més, encara que vagi disfressat de història, concretament, la construcció de Santa Maria del Mar i els anys en què va durar aquesta construcció.

El que té de bo “La catedral del mar” és que ens fa interessar pel segle XIV, pels costums i usos d’aleshores, encara que molts s’han de posar en quarantena doncs no és pròpiament un llibre de història i l’autor es pren moltes llicències.

L’estil literari és fulletinesc pel meu gust. Això no treu que el llibre no et cau de les mans en cap moment, enganxa prou com per arribar al final d’una lectura que és força llarga i procura hores d’entreteniment, sense més.

d'Imre Kertész. Traducció d'Adan Kovacsics. Acantilado - Quaderns Crema. Barcelona 2007. 204 pàgines.

Autobiografia de Imre Kertész sobre la base d’una entrevista que li va fer el seu amic i editor Zoltán Hafner entre el 2003 i 2004.

L’autor (jueu) va contestant amb total sinceritat i profunditat les preguntes que li planteja Zoltán (gentil). Comenta els seus diferents llibres tractant de separar i de deixar clar el que és novel.lat i el que és tret de la realitat. Com diu ell, en una novel.la es poden inventar situacions, el que no es pot inventar mai són els fets històrics que sempre han de respondre al que veritablement va succeïr.

Els llibres de Kertész ens parlen de l’Holocaust i dels terribles fets d’Auschwitz i Birkenau que estan vinculats a la seva vida ja que ell n’és un supervivent. Fets que ell creu que es poden tornar a repetir coïncidint amb el pintor eslovac Zoran Music exposat recentment a La Pedrera, que també va viure la mateixa experiència a Dachau. Aquesta exposició “No somos los últimos” confirma el parer de Kertész.

Molts dels que van sobreviure a aquells camps de concentració nazis van voler narrar aquelles tràgiques vivències perquè la memòria no se’n perdés i molts d’ells també es van suïcidar anys després (Primo Levi, Jean Améry...).

Imre Kertész es planteja si en realitat és possible sobreviure amb uns records que marquen tan profundament i alhora donen nul.les esperances de la bondat humana.

de Lionel Shriver. Traducció de Javier Calzada. Editorial Anagrama. Barcelona 2007. 607 pàgines

“Tenemos que hablar de Kevin” es una novela políticament incorrecta. Parlar de què la maternitat no és cap meravella, de que hi ha dones que no volen tenir fills, que hi veuen més inconvenients que avantatges, senzillament no es pot dir a no ser que es vulgui ser titllat de mala dona, nihilista, egoista, tots els adjectius negatius possibles.

Per molt que es digui que les persones som lliures, les que realment intenten alliberar-se de la pressió social, no ho tenen gens fàcil. Sempre hi ha qui s’encarrega de dir què està bé i què està malament, que s’ha de sentir i què no es pot sentir.

La negació de la maternitat és un tabú. Quan una dona diu que no se sent maternal, que no desitja tenir fills, que no li agraden les criatures, automàticament passa a un bàndol de dones marcades amb una creu, de dones estigmatitzades per la societat. Se les té per dones dures, gens afectives. Impossible pensar que els seus afectes van cap a altres persones però no necessàriament cap al desig de tenir i de tenir cura d’un fill. No es pot tenir aquest sentiment, no és “normal”.

No és el mateix que aquesta afirmació la faci un home. No se’l mirarà igual de malament. Se’l titllarà potser d’egoista però no se li dirà mai que té sentiments antinatura.

Tot el que li passa al Kevin, les reaccions assessines que desenvolupa des que neix es mesuren en funció del no amor de la seva mare, no es qüestiona el rol del pare en cap moment.

De fet, quan Eva finalment decideix tenir un fill no és tant perquè se li hagi despertat l’instint maternal sinó perquè potser perdrà el tren, també perquè pensa que la vida perfecta d’una parella feliç no dura sempre i arribarà un moment de soledat que pot omplir el naixement d’un fill. Les raons de l’Eva per engendrar un fill no són maternals, són racionals i per aquesta raó “no funcionen”. Tenir un fill és un acte sovint irreflexiu. Algú que es plantegi excessives preguntes sobre els pros i els contres, pot fer una llarga llista de contres, suficients per no tenir fills.

La novel.la et manté amb tensió fins al final, que és sorprenent i inesperat. Cal dir que enerva l’actitud del pare de Kevin que no vol veure res del que està passant, que juga el seu paper de progenitor feliç i en cap moment no es planteja que té un greu problema amb el seu fill. Ans al contrari, culpa a la seva dona de la inestabilitat del Kevin i arriba a plantajar-li el divorci.

Tremenda novel.la de Lionel Schriver, molt valenta i sense concessions

de Bohumil Hrabal. Traducció Monika Zgustová. Edicions Destino. Barcelona 1976. 193 pàgines.

Les històries de Bohumil Hraban tenen bastant de realisme màgic, a vegades. Són petites històries de personatges petits, que viuen les seves qüotidianitats, amb les seves alegries i els seus dolors, i s’han d’anar ajustant a poc a poc als canvis que es van desenvolupant a la seva ciutat i a les seves vides. S’hi respira la llibertat de la gent sense recursos que sempre es mou pels mateixos llocs i en contacte amb les mateixes persones de les quals en coneix vida i miracles. Hi ha la llibertat i alhora l’empresonament de la vida en els pobles en que tothom sap què fa el veí. S’hi barreja el naïf i la inconsciència amb una realitat molt dura. Els personatges de Hrabal es limiten a viure, a surar dins la seva realitat, sense més aspiracions que treballar i sense grans històries personals ni amoroses.

de Bohumil Hrabal. Traducció Monika Zgustová. Edicions Destino. Barcelona 1995. 191 pàgines.

Autor txec. Narra la història d’una família petitburgesa en una petita ciutat txeca que veu passar els alemanys i després els russos que acaben definitivamente amb el seu estil de vida. Amb els russos s’acaben els balls, els cants i l’alegria de viure. La vida s’atura i el poble queda en una trista apatia.
Hrabal fa parlar al fill del protagonista i els seus sentiments com a infant, les seves il.lusions de fer-se tatuar un vaixell al pit com els mariners que ell tant admira, ens arriben.
Infància de sotmetiment, pors i il.lusions molt ben escrita. Tots recordem aquell infant que vam ser nosaltres que es mou en una dimensió absolutament diferent de la dels pares i els adults i que alhora és un gran observador de tot el que passa al seu voltant. No acaba d’entendre la vida adulta però la jutja. El llibre de Hrabal ens transmet un ambient de classes molt diferenciades, d’ordre autoritari en les relacions, de vides senzilles la principal distracció de les quals és la cervesa i les festes.
Els ulls de l’infant protagonista donaran una total aprovació a l’oncle que malgrat la seva vida miserable i ser un capsigrany sap gaudir d’aquesta vida i passar-s’ho bé alhora que el seu pare, home equilibrat, complidor del seu deure, és un home sovint irat i malhumorat, amant només dels seus cotxes amb els que passa hores muntant i desmuntant i alhora volent que els altres participin de la seva dèria igual que ell.
Aquest gerent de la indústria cervesera del poble es veurà destituit del seu càrrec quan els russos nacionalitzen l’empresa i haurà d’empescar-se-les per buscar-se la vida. Malgrat haver estat un bon gerent, això tampoc no el salvarà de la purga doncs els obrers que ocupen el seu lloc li diran que el seu bon tracte envers ells encara va ser pitjor, doncs va esmussar les diferències reals entre els obrers i els amos.

de Ricardo Menéndez Salmón. Editorial Seix i Barral. Barcelona 2007.
La incapacitat del protagonista per resistir moralment als horrors de la Segona Guerra Mundial. Ell és un sastre, de família petitburgesa alemanya. La seva vida sense complicacions, amb una nòvia jueva, es trasbalsa completament quan és cridat a files per l’exèrcit alemany i s’ha d’incorporar com a soldat a fer una vida que li és totalment aliena. S’adapta prou bé a la disciplina militar, als exercicis físics i al conjunt, el que fa que poc a poc es vagi allunyant cada cop més dels seus. Arriba un moment però que el primer horror de guerra que ha de presenciar, dut a terme per l’oficial que el mana, l’insensibilitza de tal manera que ja no és ell i l’han d’internar en una clínica de la Normandia ocupada, a mans d’un metge francès. Tot i no ser ell mateix, tampoc no pateix cap malaltia concreta mental i això farà que quedi ingressat i oblidat per les tropes alemanyes.
Hi ha però una represàlia a la clínica dels partisans francesos que maten tots els soldats alemanys ingressats, quedant ell fora de la carnissera per la protecció que li fa el metge francès, passant-li fins i tot els seus documents donat que a ell el maten els alemanys després de la massacre dels partisans.
El protagonista fugirà cap a Londres, amb la infermera escocessa que ha conegut a la clínica, i té la possibilitat durant quatre anys de fer una vida normalitzada, lluny de la barbàrie nazi.
Els quatre anys passats a Londres però quedaran esborrats el dia que escoltarà al cementiri a un treballa, la paraula « Schneider » (sastre) en el seu idioma. Sap que aquells personatges que es passegen pel cementiri es refereixen a ell, i en lloc de mantenir-se allunyat d’ells, els segueix fins a entrar en un edifici amb creus gamades i exoficials nazis que estan projectant pel.lícules de l’època de la Segona Guerra Mundial. Allí tornarà a reviure aquells fets i morirà.

d'Alfredo Bryce Echenique. Editorial Planeta. Barcelona 2007. 182 pàgines.

Un advocat ric de Lima decideix a la seva jubilació venir a viure a Barcelona. Sembla ser que és un desideratum bastant corrent per un llatiamericà desitjar establir-se a Europa.
Ell prové d’una família de bona posició que ha incrementat en morir els seus membres el seu patrimoni personal, el que li permet comprar-se un pis de luxe a la dreta de l’Eixample que s’ha d’arreglar no obstant.
Encarrega les obres a un amic seu, tot i sabent que no és arquitecte i que és bastant xanxuller, però està dintre del cercle d’amistats que ell té a Barcelona.
Aquest seudo arquitecte li fa un verdader disbarat al pis, destrossant-lo pràcticament. Això l’obligarà a cridar uns paletes colombians que aquests sí li van arreglant la casa tal com ell vol.
El desgavell ocasionat li provocarà que es llenci de cap a la beguda, essent l’alcoholisme un problema que ha tingut tota la seva família, tants homes com dones, i que ell fins en aquell moment havia estat capaç d’obviar. Aquí parlaríem d’un determinisme ja que malgrat haver resistit quaranta cinc anys a la beguda, finalment acabarà igual que tota la seva família.
Un seu amor de Lima que no havia pogut ser perquè finalment es va casar amb el seu germà, el busca a Barcelona perquè ja s’ha quedat vídua a resultes de la mort del marit per l’alcoholisme que l’ha dut a un delirium tremens final. També aquí hi ha un determinismo perquè quan ella el troba i comencen a viure plegats, acaba deixant-lo per no tornar a viure amb ell els problemes d’alcoholisme i degradació que ja va conèixer amb el seu marit i germà del protagonita.
A les últimes, acabarà en un manicomi. Molt ben relatat aquest darrer episodi de la novel.la.

de Javier Marías. Alfaguara. Madrid 2002. 475 pàgines

Primer volum de la trilogia de Javier Marías. Entenc que aquest autor tingui molts detractors i se l’acusi de pedant doncs com que va ser professor de la Universitat d’Oxford durant un temps i ha viscut llarg temps a Anglaterra, domini l’idioma i en fa ús d’aquest coneixement si més no en aquest primer llibre que jo li he llegit. Personalment, no em molesta però entenc que pugui no agradar.

Estil molt personal i utilització sovintejada del circumloqui. Llargues parrafades que queden tallades i represes constantment, seguint però un fil conductiu que no es perd mai. És sovint enrevesat de llegir però en conjunt no és gens menyspreable el seu estil i el domini que demostra de la llengua espanyola.

Llegiré els volums dos i tres que em falten per arribar al final d’aquesta història una mica emboirada en aquest primer volum

de Philip Roth. Traducció de Jordi Fibla. Mondadori. Barcelona 2006. 150 pàgines

Llibre sobra la vellesa, sobre la mort. Encongeix bastant encara que és del tot lúcid. Philip Roth coneix bé els sentir íntim que tenim els humans en front de l’ineluctable mort i de la desfeta que representa la vellesa en quant a l’arrabassament lent de les nostres facultats tant físiques com mentals. Diu Roth que la vellesa és una carniceria.

M’agrada Philip Roth perquè parla sense eufemismes, diu les coses pel seu nom i ens sap parlar de la mort i de la malaltia sense embuts, sense amagar-nos el que la malaltia té d’humiliant per cadascú de nosaltres en fer-nos dependents dels altres i dur-nos a un món en el que perdem la nostra autonomia, havent de contemplar la nostra decadència sense poder fer res més que patir-la.

de Primo Levi. Traducció de Miquel Izquierdo. Muchnik Editores, Barcelona 2001. 141 pàgines.

M’agrada molt com escriu Primo Levi. Amb senzillesa i amb un humor molt fi. Són vàries les històries d’aquest llibre, molt agradables i divertides les seves entrevistes a alguns animals, i dramàtiques algunes referides a les seves vivències concentracionàries a Auschwitz. Primo Levi ens fa viure i comprendre l’horror que van ser les vides dels presoners dels lagers hitlerians. L’acompanyem en la degradació humana i física que van haver de viure aquesta gent sotmesos a humiliacions i brutalitats que sembla impensable que alguns poguessin tenir la força suficient per superar, si és que realment mai es poden superar experiències tan negativament impactants. La vida dels supervivents va ser un infern i no crec que aquest infern s’acabés quan van quedar “alliberats

de David Kidd. Traducció de Marta Alcaraz. Editorial Random House, Barcelona 2007. 220 pàgines.

David Kidd, professsor d’anglès americà treballant a Pekin, casat amb una xinesa de classe alta abans de la revolució de Mao. Ens explica els costums i les litúrgies dels darrers membres d’aquesta classe, que va quedar esborrada per la nova Xina. De la més alta sofisticació a la degradació, aquesta devallada és la que van viure els rics de l’època que malgrat tot van escapar a la revenja popular. Molts van morir a bastonades i els que van sobreviure es van veure degradats a treballar en feines humiliants per reeducar-se d’acord amb la nova doctrina maoista.

de Philip Roth. Traducció Xavier Pàmies, Edicions de La Magrana, Barcelona 2002. 140 pàgines.

Philip Roth ens parla de l’amor i de la mort. M’agrada com descriu els sentiments de la persona que sap que està greument malalta i la degradació física i moral que la malaltia li comporta. És la pèrdua sense palatius de la pròpia seguretat i de les esperances de mirar el futur amb fermesa. Tot queda reduït al propi estat d’ànim i a la desesperació de veure’s sol. La malalta et margina, t’aparta dels altres i els altres s’aparten de tu.

El protagonista de L’Animal Moribund, professor universitari sexagenari, divorciat, viu independent, gaudint de tants lligams amorosos com se li van presentant, incloent a les seves pròpies alumnes, una d’elles és una cubana exiliada, de classe alta, amb un físic esplendorós, amb uns pits molt extraordinaris. La noia viu amb el seu professor una relació més aviat de tipus experimental´per part d’ella, amb un home molt més gran. Ell, que comença com una relació més, s’acaba enamorant d’ella i és el que estarà al seu costat en el moment en què, després d’anys d’haver trencat el lligam, la noia se li presenta a casa i li confessa que està greument malalta, que té justament un càncer de pit.

Els protagonistes masculins de Roth són educats, reflexius, analitzen la realitat amb desapasionament i són molt crítics.

de Harold Pinter. Traducció: Imma Garín i Víctor Batalle. Edicions Bromera, Barcelona 2006. 218 pàgines.

En aquest llibre hi ha dues obres teatrals de Harold Pinter, “La festa d’aniversari” i “El porter”.
Són dos textos inquietants, amb una violència implicita i un nul contacte afectiu entre els personatges que es mouen en un ambient gèlid, tant a l’hotel de la Meg a “La festa d’aniversari” com a l’habitació de l’Aston i el Mick a “El porter”.

Els personatges de Harold Pinter no dialoguen, cadascú fa el seu discurs personal en front d’un personatge que no escolta perquè també desenvolupa el seu propi discurs.

La comunicació és nul.la, els sentiments inexistents.
Harold Pinter ens col.loca en front d’unes persones amb dificultats per relacionar-se amb els altres i en uns ambients afectivament degradats. Els seus
personatges estan tancats en si mateixos i no busquen sortir a l’exterior. Són tots ells individus que van a la seva, egocèntrics, es mouen en unes vides petites
claustrofòbiques i sense esperança.

En “El porter” Aston és l’únic que demostra una certa empatia amb Davies en obrir-li casa seva perquè hi pugui passar uns dies fins que millori la seva situació personal, però estem parlant d’un individu amb problemes mentals que en la seva primera joventut va patir electroshocks pert
tractar “d’equilibrar-lo”. Al final però serà Aston qui li demanarà a Davies que se’n vagi de casa seva. Aquest malalt mental serà prou lúcid per veure que Davies no
ha jugat net amb ell i més aviat l’ha intentat perjudicar en front del Mick, germà de l’Astor.

També quan Davies vol treballar-se el Mick deixant de banda l’Astor, el
Mick demostra una solidaritat de sang amb ell i el defensa foragitant Davies implícitament.

de Philip Roth. Traducció Jordi Fibla. Alfaguara, Madrid 1999. 511 pàgines

de Naoemi Klein. Traducción de Isabel Fuentes García. Editorial Paidós, Barcelona 2007. 708 pàgines.

Naomi Klein fa un repàs de la política econòmica americana des dels anys de les dictadures latinoamericanes fins els nostres dies. La seva tesi és que els economistes de l’Escola de Chicago, amb Milton Friedman com a inspirador, són els responsables màxims de l’actuació dels Estats Units en les polítiques de desastibilització i dictadures posteriors d’aquests països que més tard es van traslladar a Europa de l’Est i a Rússia i van ser els causants de la dràstica reducció de les polítiques socials, privatitzacions i en conseqüència acomiadaments massius de treballadors, enriquiment desaforat de les multinacionals, subcontractació dels serveis i descontrol d’aquests per part de la població, pràctiques abusives del FMI i del Banc Mundial, exèrcits privatitzats, etc., etc.

L’ona neoconservadora que ha arrasat els països en els darrers 30 anys s’ha carregat en bona part els avenços socials i laborals que tants esforços i sang havien costat i en aquests moments sembla imparable encara que comencen a sorgir reaccions cada cop més esperançadores de cara a una resituació d’aquestes polítiques duríssimes d’ajustament que no s’han aturat davant de res i han actuat “sense complexos”.

La doctrina del shock, llibre recomanable, aporta quantitat de dades molt interessants i ens fa comprendre molt millor el món en el que estem vivint.

de Anita Nair, Traducción de Manu Berástegui. Santillana Ediciones, Barcelona 2007. 383 pàgines.

Anita Nair és una escriptora índia contemporànea que en aquest llibre fa coïncidir en un vagó de tren que a la India fa un temps s’habilitaven només que per a dones, a cinc companyes de viatge desconegudes, que aniran narrant les seves respectives històries.

Cadascuna d’elles haurà patit l’entorn masclista de la societat índia, el que els ha impedit desenvolupar-se com a essers humans lliures i independents.

Al llarg del relat, aprenem sobre l’Índia, els seus costums, l’esforç que han de desplegar les seves dones en una societat que les minusvalora.
Interessant llibre que fa mantenir l’interés i ens fica en cadascuna de les històries personals que s’hi conten, fent-nos prendre part dels patiments que ha de suportar la dona índia i com n’és de difícil d’escapar dels costums socials.

de Irène Némirovsky. Traducció Lourdes Bigorra. Editorial La Magrana. Barcelona 2005. 171 pàgines

Irène Némirovsky entra de nou en un món que coneixia molt bé per haver-hi crescut dins.
David Golder és un ric home de negocis jueu, que viu a París amb la seva dona i la seva filla. Aquest home és un self-made man, nascut en un barri pobre de Ucraïna d’on surt per buscar-se la vida i fa fortuna.

La vida de David Golder es mou dintre dels negocis, un món que no perdona als perdedors, un món en el que estàs a dalt o no ets ningú, un món on no s’hi troben amics ni compassió i això Golder ho sap molt bé.

L’emprenedor Golder està casat amb una dona que ve del mateix món miserable que ell . És una dona despilfarradora, freda, que menysprea el seu marit a qui no ha estimat mai però que és el proveïdor dels seus luxes, del seu estil de vida caríssim i el que li paga els seus amants. Golder accepta aquest statuts quo igual que el de ser també el proveïdor de les immenses despeses de la seva preciosa filla que només s’acosta a ell per amanyagar-lo cada cop que necessita diners pels seus capricis. David Golder sí que estima la seva filla i li proporciona tot el que vol i més.

Quan Golder cau malalt d’una angina de pit, ràpidament va reduïnt-se la seva fortuna i el buid se li va fent al voltant fins que una jugada econòmica el pot fer remuntar malgrat posar en greu perill la seva salut.

David Golder sense diners no és ningú, la seva família no se l’estima si no és com a proveïdor de diners i ell mateix no sap fer altra cosa que treballar i amassar fortuna, fortuna que el durà a la mort sol, lluny de la seva casa i dels seus.

de Massimo Gaggi y Edoardo Narduzzi. Traducción de Cuqui Weller. Ediciones Lengua de Trapo, Madrid 2006. 144 pàgines

Aquests autors italians consideren que la classe mitjana ha desaparegut per esdevenir classe de low cost o classe de masses perquè la funció de contenció i de barrera entre la classe obrera i la classe alta ja no és necessària en haver desaparegut l’amenaça comunista i haver caigut el mur de Berlín.

Després de la Segona Guerra Mundial la classe mitjana va tenir un papel cabdal i se la va “mimar” amb bons sous i protecció social i sanitària el que va permetre a aquesta població anar escalant socialment. Hi va haver un verdader ascensor social i per primer cop a la història va ser possible situar-se millor i arribar a posicions econòmiques millorades.

Amb l’esfondrament del comunisme i la globalització va quedant esborrada i va perdent gradualment tots els guanys d’aquests anys. Fins a aquest moment, se sentia segura, tranquil.la en les posicions adquirides però a poc a poc se li han anat arrabassant aquestes posicions i cada cop més forma una massa que gasta molt diferentment que la classe mitjana, té sous molt més baixos encara que gaudeix dels low cost.

La classe de masses està molt precaritzada i poc ideologitzada.

de Philip Roth. Traducció de Xavier Pàmies. Editorial La Magrana. Barcelona 2005. 383 pàgines.

En el marc de la II Guerra Mundial, Philip Roth ens sitúa en la vida d’una família jueva treballadora que viu a Newark, New Jersey, en un barri jueu de classe mitjana, molt semblant a la pròpia família de Roth.

L’autor ens fa entrar en el que hagués representat pels jueus americans el fet de què Charles Lindbergh, el primer aviador a creuar l’Atlàntic amb el seu Spirit of St. Louis, hagués estat President dels Estats Units en aquella època. Lindbergh, filonazi i antisemita hagués estat per la població jueva nordamericana el que Hitler va ser pels jueus a Europa.

Relat molt ben escrit, que se segueix amb vertader interès, i ens fa conèixer de primera mà l’estil de vida dels descendents dels primers emigrants jueus europeus a Nordamèrica.

El nen protagonista, Philip Roth, de 7 anys, ens va relatant els canvis que van succeïnt primer en el país i després directament en la seva pròpia família a partir de la política antisemita que va posant en marxa el President Lindbergh.

Com sempre, Roth ens sitúa les seves històries sota diversos prismes i opinions dels protagonistes i ens va tombant el punt de mira perquè mirem la història des d’òptiques diverses.

de Joseph Roth. Traducció de Juan de Sola Llovet. Edición notas y posfacio de Michael Bienert. Editorial Minúscula, Barcelona 2006. 291 pàgines

Molt elegants i precisos els textos de Joseph Roth i aquestes Crónicas berlinesas en són una bona mostra.

El llibre ens parla de diferents aspectes històrics i socials del Berlín d’entreguerres, de la misèria de bona part de la població i del creixement imparable de la ciutat.

Joseph Roth era un excel.lent observador de la realitat i un molt bon crític. Va copçar ràpidament cap on anava la política alemanya a les primeries de la Segona Guerra Mundial i quin seria el resultat pel que fa a la política nazi envers els jueus.

de John Kennedy Toole. Traducció J.M. Álvarez Flórez y Ángela Pérez. Editorial Anagrama. Barcelona 1992. 365 pàgines.

Obra pòstuma de John Kennedy Toole.
El seu personatge principal, Ignatius Reilly (30 anys), és una barreja d’home cutre, fatxa, socialista, amb una barreja important de conceptes contradictoris al seu cap alhora que és un gandul i un inepte total. És un jove egocèntric que, segons diu la seva mare, és molt intel.ligent i ben preparat doncs s’ha passat els quatre anys reglamentaris a la Universitat més uns altres quatre...
L’ambient de New Orleans on Ignatius viu amb la seva mare és marginal, degradat i els personatges s’hi mouen en una misèria econòmica i moral absolutes.

La mare d’Ignatius, ben sovint borratxa, actúa amb ell com si fos encara un nen petit, sobreprotegint-lo i donant-li tots els capricis que vol encara que al final se’n cansi de les seves bogeries i acabi volent-lo internar en un psiquiàtric.

La història d’Ignatius és “llardosa”, tots els personatges són de la més baixa qualitat moral i l’entorn és pringós, fosc, sense cap possibilitat de sortida. Són els ambients del barri francès de New Orleans dels anys sexanta.

de Philip Roth. Traducció de l'anglès per Ramón Buenaventura. Editorial Seix Barral, Barcelona 2006. 413 pàgines

Excel.lent exposició des de múltiples òptiques del problema israelià. És una novel.la molt interessant, molt intel.ligent i força divertida a l’estil Philip Roth. És un humor incisiu, fi, burleta, sovint hilarant.

Philip Roth juga amb els seus personatges, Nathan Zuckerman i el seu germà petit Henry i els intercanvia les vides fent que el que era Nathan ara sigui Henry i jutgi el seu germà des d’un altre punt de vista totalment diferent, girant d’aquesta manera la nostra visió dels dos germans. Tots tenim motius per actuar com ho fem però som jutjats pels altres “psicològicament” perquè intenten explicar les nostres actituds com si fossin els nostres psiquiatres.

Dificultat de les relacions de parella i més quan aquesta parella és mixte (jueu-gentil) perquè malgrat hom es cregui que està per sobre de l’educació rebuda i s’hagi lliurat de prejudicis i arrels, aquests sempre tornen i ens atrapen.

“La contravida” és un llibre per tornar a llegir i rellegir doncs són moltes les reflexions que s’hi exposen i excel.lent la manera de contar-les.

de Sándor Márai. Traducció de l'hongarès d'Eloi Castelló. Editorial Empúries. Barcelona 2007. 189 pàgines

Sándor Márai, és un escriptor d’extensos monòlegs interiors. Els seus personatges reelaboren les seves vides, retrocedint sovint al passat, intentant trobar la veritat i el sentit de tot plegat.

En « La germana », el protagonista, cèlebre pianista internacional, rememora la seva malaltia, la seva estança durant mesos a una clínica de Florència i la seva recuperació final, quan ni ell ni els metges mateixos creien que se’n sortiria.

La relació pacient-metge-infermeres està molt ben explicada, els seu estat interior pel que fa a l’estat mental que li provoca la seva situació de malalt de llarga durada, és molt interessant. Sándor Márai ha rebuscat en el seu interior i ha trobat les reaccions nihilistes dels malalts que no volen curar-se, que es troben bé en un llit d’hospital perquè no deixa de ser tornar a la infància, en què hom no té cap responsabilitat sobre la pròpia persona ni sobre la pròpia vida. Malgrat els patiments que es puguin tenir, aquesta retirada del món pot tenir la seva gratificació doncs és una renúncia a haver de lluitar per l’existència. Les injeccions de morfina que se li han d’aplicar per pal.liar els seus insuportables dolors, encara contribueixen més a entrar en aquest món del no-res. Res del que hi ha fora de la finestra de l’habitació no compta ni té cap importància.

La feina de les monges-infermeres també està molt ben explicada, tant des del punt de vista professional com del món que envolta aquestes persones.

de Irène Némirovsky. Traducció José Antonio Soriano Marco. Ediciones Salamandra. Barcelona 2005. 475 pàgines.

Extraordinària la manera aparentment senzilla d’explicar-nos els estats emocionals dels seus personatges. Ja em va agradar molt el seu relat EL BALL i ara novament en aquesta novel.la emmarcada en la II Guerra Mundial i en la França ocupada.

Són molts els personatges que surten a SUITE FRANCESA, però ens commou especialment la Lucile, presonera de la seva sogra, vivint a casa de la seva sogra i havent de guardar dol pel seu marit preponer dels alemanys, a qui mai no ha estimat. La Lucile és presonera de les convencions socials de la gent del seu poble i es veu imposibilitada de lliurar-se a l’amor que sent per un oficial alemany amb qui comparteix molts interessos culturals però que no deixa de ser el seu enemic i enemic del seu país i, per tant, li provoca uns sentiments controvertits.

La coral de personatges que es van entrelligant al llarg de la història fa que no deixem el llibre fins al punt on l’Irène Némirovsky el va deixar doncs va ser una obra inacabada degut a la mort de l’autora al camp de concentració d’Auschwitz.

de F.M. Dostoievski. Traducció REyes Garcia Burdeus i Teresa Camañes Gasulla. Editorial Tres i Quatre, València 2006. 177 pàgines

El món mental del jugador queda brillantment reflectit en aquest relat de Dovstoiesky. L’ambient dels casinos, de la ruleta i dels jugadors compulsius és una meravella. Amb unes pinzellades breus però magistrals, acompanyem Alexéi Ivánovich en els seus guanys i pèrdues en el joc.

Alexéi cau molt bé com a personatge. És un romàntic total. Encara que és un no ningú socialment es comporta com un gran senyor, amb una manca total de càlcul i de cobdícia, ans el contrari, es permet uns gestos de gran senyor, d’home que està per sobre dels diners i que no se sent en absolut deutor de besar la mà de qui li dona un sou minso.

Alexéi, que no té res, es permet menysprear la burgesia que l’envolta i ridiculitzar-la. En cap moment no sent que s’enfonça en la misèria. Quan el joc el fa ric, regala els diners, i juga amb la confiança, que comparteix amb tots els jugadors, de què tindrà un cop de sort que el farà ric. El jugador viu l’esperança de fer-se ric sense esforç, en segons passa de molt ric a pobre de solemnitat però quan entra en l’espiral del joc, no hi ha aturador: quan perd, ha de tornar a jugar per rescabalar-se i quan guanya, continúa jugant amb l’afany de guanyar encara més.

Fantàstica novel.la psicològica.

de Irène Némirovsky. Editat per Salamandra. Barcelona 2006. 94 pàgines

Diria que hi ha força d’autobiogràfic en aquest relat de Irène Némirovsky.

“El Baile” és una terrible venjança d’una filla contra els seus pares, i més concretament contra la seva mare. La humiliació que la protagonista infligeix a la seva mare té un abast psicològic destructor. Amb una sola acció, tira per terra les ínfules de grandesa i l’ambició social dels seus pares i es venja del maltracte i menyspreu amb que aquests la tracten.

Quina mestria poder explicar tantes coses amb un relat tan breu!

de Pío Baroja. Editat per Caro Raggio/Cátedra. Madrid 2001. 292 pàgines

L’Andrés és un personatge entranyable alhora que la seva percepció i visió extremadament crítica de la vida, l’impedeixen gaudir-ne. La seva feina com a metge de la part més baixa de la societat, el duu a veure espectacles depriments, copçar la gran ignorància de la gent i l’embrutiment total.

L’Andrés filosofa amb el seu oncle, Iturrioz, i jo crec que els dos representen dues posicions davant la vida: la de l’Andrés és negativa, refusa la realitat però no té mitjans per canviar-la com ell voldria, l’Iturrioz no és tant que sigui positiva, sinó més aviat que accepta la realitat tal com és, no se’n fa cap problema i sap que les coses són així perquè no poden ser d’altra manera.

El final és exactament el que sembla que l’Andrés anava cercant: un final desgraciat. Ell no es creia que podia ser feliç, buscava un reducte de pau petit en el que es trobava satisfet junt amb la Lulú, amb exclusió de tots els altres. La Lulú, dona vital que estima però no comparteix la visió de la vida de l’Andrés, sent la veu de la maternitat i “força” el seu marit a tenir un fill que ell no creu de fet que hagi de néixer sent el món el que és. Aquest fill neixerà mort i la Lulú morirà en el part. Aquestes dues desgràcies juntes duran l’Andrés al suïcidi, potser l’únic final possible per a ell.

de Philip Roth. Traducció de l'anglès Ramón Buenaventura. Seix Barral, Barcelona 2003. 239 pàgines

Philip Roth ens commou amb el seguiment de la mort del seu pare des de que li diagnostiquen un tumor cerebral fins a la seva mort. En aquest seguiment anem coneixent la vida dura d’un fill de la immigració jueva a Estats Units, d’una voluntad de ferro per sobreviure en condicions extremes de pobresa i surar fins a poder situar-se comfortablement i educar dos fills fins a la Universitat.

Encara que sovint en desacord amb els mètodes educatius del seu pare, Philip Roth es mostra comprensiu amb la personalitat sense fissures del seu pare, obligat per les circumstàncies a ser “d’una sola peça” i a no dubtar mai de sí mateix el que a vegades el porta a una intransigencia i a una incapacitat per escoltar les necessitats del seu entorn.

Commovedor relat d’un home que malgrat que ha assolit els seus 86 anys amb bon estat de salut, s’enfronta finalment a una malaltia que no li ofereix cap possibilitat de sortida, que sempre ha tingut al llarg de la seva vida. Si es deixa operar, amb 86 anys, s’enfronta a la mort al quiròfan donat que es tracta d’una operació de deu hores i si la supera a una convalescència molt dura, o si no s’opera el tumor avança fins a inutilitzar-lo i matar-lo finalment. Aquesta última és la decisió que prenen els seus fills.

Molt interessant reflexió sobre la vida i la mort.

de Henning Mankell. Traduït del suec per Carolina Moreno. Tusquets Editores, L'Ull de Vidre. Barcelona Barcelona 2004. 519 pàgines.

Apart de l’intriga policíaca, les novel.les de Henning Mankell et situen en un ambient suec (clima, personatges, societat) que és interessant doncs dona a conèixer al lector espanyol una societat que ens cau allunyada i de la que sovint en coneixem ben poc.

Wallander em recorda al Colombo, un home extremadament Intel.ligent i intuitiu peò deixat, despenjat, descurat. Contràriament al Colombo, però, que sempre parla de la seva dona, la vida afectiva de Wallander és un desastre i el contacte que té amb el seu pare i la seva filla és fred, distant, suposo que es correspon a les relacions personals que mantenen els suecs i que també es trasllueix a les pel.lícules de l’Ingmar Bergman.

Mankell aprofita els seus llibres per criticar la societat sueca actual, que és igual en molts punts a les societats avançades actuals pel que tenen de desarrelament, de marginació, de futur incert.

de Henning Mankell. Traduït del suec per Meritxell Salvany. Tusquets Editores, L'Ull de Vidre. Barcelona 2001. 479 pàgines

Complicada trama de quatre assassinats brutals comesos per un adolescent de catorze anys i de xarxes de trata de blanques que passen per Suècia per “donar servei” als països del Sur d’Europa.

A l’inici de la investigació, Kurt Wallander i el seu equip queden absolutament aclaparats per les falses pistes que els van duent a conclusions equivocades fins que poc a poc van ajuntant les peces del trencaclosques i acaben descobrint l’assassí d’aquestes morts violentes per una banda i la corrupció moral de l’alta societat sueca per l’altra. Dues trames paral.leles que convergeixen i d’alguna manera expliquen la venjança personal d’un xicot que al seu torn viu en primera persona la pròpia violència a casa seva i la violència externa que s’exercei sobre ell i la seva família.

Les novel.les de Henning Mankell ens condueixen per la societat sueca dels nostres temps, i per extensió per totes les societats dels països desenvolupas actuals, amb el que tenen de desarrelament, de complexitat de les relacions humanes, de distanciament dels entorns naturals i propers a l’home. En el cas concret de Suècia, que des de fora ens sembla un país model, hi trobem un consum exagerat d’alcohol, suïcidis infantils, trata de blanques, en fi un paradís que està molt lluny de ser-ho.

Henning Mankell, com tots els escriptors de novel.la negra, resulta addictiu. El primer llibre que vaig llegir d’ell, El Cerebro de Kennedy em va agradar però tampoc tant.

A partir del segon, que és aquest, ja m’ha enganxat i ara estic llegint La falsa pista, que està molt bé i et fa mantenir el llibre a les mans.

Mankell escriu llibres gruixuts, situats sempre al seu país, Suecia, i això fa que poc a poc vagis aprenent, a través de les seves històries, la gent i els costums d’aquell país, per nosaltres tan desconegut. Són històries de sang, de gent poderosa i sense escrúpols i també de gent desheratada i també de gent pobre tout court.

Mankell és molt crític envers el seu país i envers els poders que mouen els fils (institucions, polítics, multinacionals). Ens descriu uns païsatges socials força inhòspits, on es desenvolupen accions mancades d’ètica i on el diner ho és tot.

de Sándor Márai. Traducció d'Eloi Castelló Gasol i Anna Soler Horta. Edicions 62. Barcelona 2005. 413 pàgines.

Excel.lent novel.la de Sándor Márai, dividida en tres parts, que representen el autoanàlisi de la vida de cadascun dels tres protagonistes principals.

Triangle format per un matrimoni burgés i la minyona de la casa de quan l’home era jove.

Amor conjugal controlat i viscut sota les pressions convencionals i passió que és tal mentre no té una sortida i quan aquesta es produeix es desfà a les mans dels protagonistes i es torna líquid.

Sándor Márai ens parla de sentiments, de conductes mentals rígides, de passions que semblen tenir la força per vèncer tots els entrebancs però acaben essent viscudes amb culpabilitat i angoixa, passions que un cop semblen haver superat totes les dificultats no quallen perquè hi ha un abisme social entre els amants que representen unes barreres mentals infranquejables. Quan les persones provenen d’ambients socials i educacions tan diferents, la possibilitat de viure l’amor gaudint-lo i assaborint-lo és totalment impossible.

La novel.la es desenvolupa a Budapest, en l’ambient de preguerres i de la Segona Guerra Mundial.

de Valentí Puig. Edicions 62, Barcelona 2006. 190 pàgines.

Valentí Puig no m’agrada gaire. Escriu bé però pel meu gust divaga molt i resulta feixuc de llegir. Les seves referències són massa actuals, aprofita massa el moment que vivim. Va “del tingo al tango” i costa seguir-lo. No és un autor que engresqui.

d'Esther Tusquets. Editat per Anagrama. Barcelona 2007. 158 pàgines.

L’Esther Tusquets ens endinsa en el món dels bingos i dels seus habitants solitaris, amb problemàtiques diverses que els empenyen a refugiar-se en un ambient falsament amistós.

Els bingos substitueixen sovint els afectes inexistents i són un recurs contra la solitud per molta gent. Són addictius per quant omplen hores del dia amb una activitat buida i sense sentit però que fa pujar l’adrenalina quan no constitueix definitivament un greu problema de ludopatia per molts clients. Des d’aquest punt de vista de posar la mirada en una sala de bingo i passejar-se per les diferents psicologies, m’ha agradat.

El protagonista de la novel.la, un home de sexanta anys acabats de fer, casat sense haver estat mai enamorat de la seva dona, advocat i pintor, de classe social alta, es troba en uns moments de la seva vida en què malgrat estar físicament bé i amb una vida molt ben resolta econòmicament, se sent buid, sense il.lusions i havent perdut les ganes de fer el que sempre havia fet : viatjar, restaurants, dones, feina. Res no li interessa.

Es perdrà una tarda en una sala de bingo, entre una gent que li és totalment aliena pel que fa a classe social i nivell educatiu, però s’anirà teixint una complicitat de « jugador » entre tots ells i sorgirà un amor hivernal amb una empleada del bingo, 35 anys més jove que ell. La diversió sense encaparraments de passar unes hores al bingo i la relació amb aquesta noia li procuraran una nova il.lusió i un trencar amb la seva vida passada. Sap que durarà poc però aprofita per « omplir de vida » els anys que li queden.

de Caludia Piñeiro. Editat per Santillana. Madrid 2005. 246 pàgines
Esplèndid llibre de l’escriptora argentina Claudia Piñeiro, que enganxa des del primer moment. Escriptura àgil, trama de caire policíac, ens descriu la vida d’un grup de famílies de classe mitja alta, que han triat viure en una zona residencial, a 50 km de Buenos Aires. Es tracta d’una zona superexclusiva, un “condominium”, on tot està supervigiliat, superreglat i on els residents es poden moure en un ambient d’absoluta segurat física d’ells i dels seus fills. Dintre de la zona hi troben de tot i el millor del millor. No els cal sortir de la zona per trobar-hi distracció. Tots són amics i tots es tracten i es veuen en les múltiples activitats que s’ofereixen dintre d’aquest barri de luxe.

Calen uns ingressos ben alts per poder seguir la vida que duen la població de Los Altos de la Cascada. Són tots gent que es coneix, que compartiesen activitats lúdiques, esportatives i socials d’alt nivell. Pobre del que cau econòmicament parlant perquè ha de marxar d’aquest lloc privilegiat i queda estigmatitzat quan ja no li és possible seguir el ritme de grans despeses dels altres residents.

Radiografia de la classe mitja alta argentina, però també occidental, que cau en una tela d’aranya social i econòmica que alhora que li ofereix la més alta exclusivitat en tot, obliga a moure’s en un ambient reclós, fortament delimitat. Ningú es pot desviar ni triar. Tot està reglamentat i no hi ha cap possibilitat d’elecció personal malgrat la gran llibertat que ofereix el diner teòricament.

de Narcís Oller. Edicions 62, Barcelona 1999. 278 pàgines.

Narcís Oller, a diferència de Josep Puig i Ferreter, ens presenta una heroïna, la Pilar Prim, casada des de ben jove amb un burgés industrial molt més gran i ara vídua, però absolutament subjecta encara a la voluntat del difunt que la redueïx a ser una vídua permanent i lligada econòmicament al seu cunyat, germà del marit, si no vol perdre els seus ingressos provinents de la fàbrica, que és l’únic amb el que compta ver viure.

La seva filla, rival seva, no li facilita les coses sinó que s’arrenglera amb la família del pare per reduïr-la a la voluntat del marit mort.

La Pilar Prim és víctima de la seva educació. És una dobla feble, dominada pels homes de la família i només s’atreveix a trencar amb els lligams familiars quan apareix el seu amor, Marcial Deberga. Cal dir però que la Pilar s’enganya tant amb l’estatus econòmic del Marcial com amb les seves perspectives de futur. El Marcial ha estat sempre un Don Juan i es mira les dones com a tal. Només en el cas de la Pilar sembla que aquesta inclinació seva per totes les dones s’aturi per centrar-se en ella només. Sembla efectivament que aquest cop es tracti d’amor però com que en Marcial també ell depén econòmicament d’una tia seva que al final es casa, la seva independència econòmica queda absolutament tocada i s’ha de buscar la vida obrint un bufet d’advocat, professió que mai ha exercit doncs s’ha dedicat a dur una bona vida sense treballar mai.

El Marcial és un bon vivant i s’instal.la en un despatx amb tots els luxes malgrat que no té un pal a posta. El fet de que la Pilar decideixi a la fi anar-lo a trobar per viure amb ell, no augura res de bo doncs el Marcial difícilment es pot fer càrrec de la Pilar, una burguesa acostumada a viure molt bé, amb un fill encara al seu càrrec.

El Marcial és el que avui dia en diríem un fantasma, guapo, simpàtic, encantador, però gens acostumat a bregar amb les dificultats de la vida, ans al contrari, amb molta capacitat per gastar uns diners que no són seus sinó que li proveïx una seva tia rica.