mercenades

de Naguib Mahfouz. Éditions Denoël. Paris 1998. 192 pàgines

Naguib Mafhouz ens parla de l’Egipte de fa 1300 anys, dels temps d’Akhenaton, casat amb Nefertiti.
Un jove inicia la recerca de la veritat històrica del què va succeir en temps d’Akhenaton, nomenat l’herètic, i comença a parlar amb la gent del seu regnat, preceptor, consellers, família, capitans, capellans, tots els qui l’envolten en el moment en què, jove príncep d’aspecte andrògin i dubtosament home, inicia la seva adoració del disc solar, Aton, i renega de la religió dels seus avantpassats, l’adoració d’Amon.
Lluites de palau, entre els que veritablement es converteixen a la « nova fe », els que fan veure que s’hi converteixen, i els que s’hi rebel.len perquè consideren aquestes noves pràctiques herètiques.
Llegint els diversos testimonis, veiem com el mateix personatge, Akhenaton (Amenophis IV), sorgeix amb distinta llum, favorable o desfavorable atenent als interessos i a la fidelitat de cadascú.
Fabulació d’aquell període històric, basat en el que se sap de fets reals, en que aquest important canvi en les creences va capgirar el regne i va provocar una guerra civil.

de Vladimir Voinóvich. Traductor Horaco Vázquez-Rial. Libros Asteroide, Barcelona 2006. 352 pàgines.

Farsa sobre l’exèrcit de l’ex República Soviètica i ridiculització del seu nivell de comandament que acata ordres absurdes sense plantejar-se res i intentant seguir fil per randa el manual del Partit.

Por generalitzada a ser castigat tant per part de tots els estaments de l’exèrcit com per part d’una població pobre, ignorant però amb la saviesa del dia a dia. Intents inútils d’entendre el per què de les ordres i de les exigències dels governants que demanen impossibles, encastellats com estan i sense contacte amb la realitat.

D’una ordre absurda s’esdevé una història absurda amb el soldad Chonkin, mal soldat i bon pagès, que acaba pagant amb la seva vida els plats trencats de tot plegat.

de Naguib Mahfouz, Editions ACTES SUD, Arles.183 pàgines.

Un dels molts relats curts que conté el llibre. És una mostra d’humor negre del Maguib Mahfouz i seria molt divertit si no fos perquè és retrat amarg de la situació d’una parella de joves que s’enamoren en una ciutat, el Caire, amb una inflació brutal que ha empobrit la classe mitjana, que ja no té cap possibilitat de tirar endavant, amb unes vivendes fora d’abast, uns estudis universitaris que ja no serveixen per tenir un lloc de treball decent, sinó per anar a engruixir la gran quantitat de funcionariat que no té res a fer i que, per tant, guanya un sou de misèria. Manca total d’expectatives d’aquest jovent, que és aplicable a tantes ciutats.

Mahfouz és únic describint aquest ambient de classe mitjana, que a Egipte és majorment funcionariat, que no té pràcticament mitjans de subsistència però guarda les aparences. Descriu els « nous pobres » com en diu ell, que amb tota la dignitat i els prejudicis de la classe mitjana formen part de fet del proletariat.

de Naguib Mahfouz, Éditions de l'Aube, La Tour d'Aigues, 2001. 63 pàgines.

Un carrer del barri antic del Caire. Un vell de 70 anys que retorna al seu barri al cap de 25 anys d’haver-ne sortit i els canvis que s’hi ha produit durant aquest temps que fa que reconegui ben poques coses i no el reconeguin. Històries com aquesta, relats molt breus que pinten molt bé l’ambient de barris antics de principis del segle passat: carrerons tranquils on tothom es reconeixia, on els nanos jugaven al carrer i carrers desapareguts, on els cotxes ho envaeixen tot i soroll per tot arreu.

Un matón de barri que han empresonat per “defensar” algú i quan en surt, no té ni ofici ni benefici i ha de donar les gràcies que li ofereixin fer de “limpiabotas”. Històries qüotidianes de gent corrent, del poble pobre, molt ben narrades.

Un altre autor que m’agrada força: Naguim Mafhouz

de Tahar Ben Jelloun. Éditions du Seuil, Paris, 1987. 189 pàgines.

Novel.la de Tahar Ben Jelloun. Tremend acabament de la història d’una jove de 20 anys a qui el seu pare ha imposat ser “home” des del seu naixement per vergonya de tenir més filles a la família i no aconseguir un fill.

Aquesta jove es veurà imposada fins als 20 anys una vida de noi, de dissimul i de lluita contra el seu propi sexe però la pròpia condició d’home imposat farà que es comporti com a home envers les seves germanes i la seva mare.

Quan mor el pare, la jove enterra tot els elements de vestuari que durant anys l’han identificat com a home devant la societat i comença a fer vida de dona encara que se sent buida i indiferent per dins.

Coneix l’amor i l’odi de prop, la venjança cruel i es mou entre el somni i la realitat. Llibre dur en extrem, ens pinta la brutalitat de la gent al Marroc, que ha de sobreviure en unes condicions de misèries i manca d’esperança totals.

Penso que els llibres de Ben Jelloun ens ajuden a conèixer millor la gent del Marroc i les seves grans dificultats per viure, envoltats de misèria, de repressió i de cap esperança de futur.

de Tahar Ben Jelloun, Éditions du Seuil, París 1991. 296 pàgines.

Tahar Ben Jelloun és un escriptor que he descobert fa poc. M’agrada com escriu, amb senzillesa, la seva prosa és fàcil, i es llegeix com si fos un contador d’històries. Poc a poc, amb els seus relats, ens anem adonant de què és el Marroc, les seves gents, la seva manera de viure, la duresa del paisatge i les grans dificultats per aconseguir el pa de cada dia.

Aquestes grans dificultats per tirar endavant qüotidinament fa que la gent sent una gran enveja i odi envers aquells dels seus que aconsegueixen una vida millor. No perdonen que un dels seus s’hagi pogut escapar de la misèria i es tornen mesquins i maliciosos i fan tots els possibles per fer-lo caure. La gran corrupció existent al Marroc queda molt ben reflectida en els llibres de Ben Jelloun. Tot és difícil, tot és impossible d’aconseguir si no s’afluixa la “mosca”. Aleshores els papers comencen a circular, amb gran lentitud però i a base de conèixer la persona adequada que pararà sempre la mà per ajudar a que les coses avancen.

L’amabilitat és sovint engany o parany, la manera de pensar dels marroquins està ben lluny dels europeus. La vida al Marroc no té res a veure amb la vida dels europeus, per això tenen aquest delit de sortir del país, encara que com sempre, fora les coses tampoc no els són fàcils perquè han de patir el racisme i les exigències de les societats modernes per les quals no estan preparats.

seguit de El Vent de la Nit, de Joan Sales. Club Editor, Barcelona, 1999. 559 pàgines

Excel.lent retrat des del costat « roig » de la Guerra Civil Espanyola. Novel.la profundament filosòfica, estudi aprofundit dels personatges, de la seva recerca de glòria i com aquesta només dura uns pocs minuts i no sempre es presenta. Joves que van a la guerra amb els ànims inflats, buscant una glòria, sempre incerta, i desencís d’aquests mateixos joves en veure com són i com s’esdevenen els aconteixements molt lluny dels somnis i de les esperances de cadascú. Vides trencades, endurides pel que els ha tocat afrontar, fes guanyades i perdudes, derrota total de l’ésser humà que no entèn el que li està passant i tanmateix segueix endavant.

Joves rebels, amb ideals, joves aprofitats i sense escrúpols, tothom hi queda reflectit en aquest llibre de Joan Sales.

d'Albert Cohen, Éditions Gallimard, Paris 1954, 175 pàgines.

de Frédéric Beigbeder. Editorial Bernard Grasset, Paris, 2005, 398 pàgines.

Frédéric Beigbeder ens descriu el personatge com un home cosmopolita, escriptor d’èxit que es passeja arreu del món, per gales, parties, inauguracions, festivals i barettos de moda com a part de la seva feina.

És un egoista i un obsés sexual. Va darrera de totes les dones de bandera i no escatima esforços per lligar-se-les fins que s’enamora.

Ens descriu un món de gent superficial, sexualment promiscu, el món de la moda, dels artistes, de la publicitat, preocupats sempre per estar en el lloc adequat en el moment adequat, vigilants de què no se’ls escapi la festa on cal ser.

Beigbeder coneix bé aquest món. El seu protagonista és de suposar que comparteix amb l’escriptor el seu cinisme, la seva mundologia, el seu saber desenvolupar-se en un ambient tan fora del comú dels mortals.

Novel.la entretinguda i crítica aguda d’aquesta societat encara que pels lectors no francesos resulta difícil entrar-hi de ple perquè sovint els seus comentaris i les seves observacions tenen a veure amb personatges d’aquell país.

de Tahar Ben Jelloun. Editions du Seuil, París 2001. 229 pàgines.

En el Marroc dels anys 70, una història sobre la repressió brutal i cruel exercida sobre els soldats que van seguir els seus oficials en un cop d’estat contra HASSAN II.

Tots aquests soldats van ser transportats primer a un penal militar i més tard a una presó de tortura clandestina, Tazmamart, al sud-est del Marroc, a les muntanyes de l’Alt Atles, on els soldats es van veure sotmesos a les pitjors condicions possibles per a un ésser humà: tancats en cel.les sota terra, a les fosques, sense mai veure la llum, i mantinguts sota mínims d’higiene i alimentació, sense cap mena d’ajuts mèdics, durant 18 anys. Pràcticament tots van morir i el testimoni d’un sobrevivent ens fa esgarrifar per la capacitat de la ment i del cos a voler resistir i a viure, fins i tot en extremes condicions d’una no vida, La pitjor de les tortures: anar morint cada dia, no podent-se posar dret en cap moment, sense saber si és de dia o de nit, fent les necessitats en un forat, aguantant tota mena de bitxos: escarabats, escorpins....De tard en tard, sortir del forat només per assistir a l’enterrament dels que anaven caient.

La resistència del protagonista per no sucumbir és bàsicament una resistència intel.lectual. Va perdent les facultats físiques però intenta per sobre de tot no pedre les seves capacitats morals i intel.lectuals. Res no existirà per ell: ni passat, ni futur, ni família ni amics. Només viure el present, intentant no sentir odi per ningú, un odi que diu ell que és el que arriba a matar-te.

Al cap de 15 anys de captiveri, quedant només uns cinc soldats dels 25 que van ser enterrats en aquells forats de la muntanya, va arribar a oïdes de la comunitat internacional, la notícia de l’existència d’aquests camps clandestins de Hassan II i aquest els va tancar, substituint les instal.lacions per uns ajardinaments....

Tahar Ben Jellou escriu meravellosament bé i ens fa posar a la pell dels protagonistes dels seus llibres, a qui seguim posant-nos en el seu lloc i comprenent-los a fons.

de Tahar Ben Jelloun. Editions du Seuil, Paris, 1994. 223 pàgines.

Mourad és un enginyer funcionari de l’Estat de 45 anys, casat i amb dos fills, que durant els seus anys d’exercici públic s’ha mantingut honest i fora de tota temptació de corrupció corrent al seu voltant i al seu país, Marroc.

Viu amb un sou modestíssim, amb penes i treballs per menjar i pagar els estudis dels seus fills, sempre devent diners al forner que li dona crèdit però carregant-li “ intessos de demora “.

La seva dona i la seva sogra li retreuen en tot moment la seva mediocritat, la seva incapacitat per guanyar diners i la pobresa en que les manté. Ni tan sols la dona té un cinturó d’or, imprescindible al Marroc per lluir en les festes familiars i per demostrar que no s’és una desgraciada.

Cansat de les pressions, de veure la corrupció al seu voltant i de constatar que els que han « caigut » viuen molt bé, agafa un primer sobre ple de dirhams que va adjunt a un dossier que ell ha de signar, sense posar-hi entrebancs. El primer que fa és agafar un taxi i anar a un bon restaurant a menjar marisc i fumar un bon puro. Després accepta un segon sobre amb dólars. S’adona del poder dels diners i del que es pot fer però alhora comença a tenir uns problemes de consciència i sent constantment les seves dues veus interiors: la que li diu que ja és hora que se n’hagi adonat del que ha de fer i la que li diu que és un corrupte i ha perdut l’honor.

Durant uns dies es debat entre dubtes, entre el que té gravat interiorment com a moral estricte apresa del seu pare (la moral dels pobres), i corrupció dels qui l’envolten que poden procurar a la seva família i als seus una vida amb totes les comoditats. Fins i tot li surten unes taques blanques a la pell..... com si fossin una demostració externa del seu emblanquiment de diners.

Els escrúpols de Mourad són un “gra de sorra” en la màquina de corrupció que l’envolta i un perill pel seu voltant així és que veient que es debat entre tantes manies que els posa a ells mateixos en perill de ser denunciats, els companys de feina li posen un parany que l’aboca contra les cordes: o accepta la corrupció com els altres i comença a viure bé i a deixar que els altres disfrutin dels diners bruts que aconsegueixen, o va a parar a la presó, com un desgraciat i un pobre home, sense feina, i amb el menyspreu de tothom. Mourad s’acaba trencant i accepta de ser un funcionari corrupte. Els escrúpols s’evaporen finalment. Es curen les seves taques blanques, i Mourad entreprén una vida nova, amb un esdevenidor prometedor econòmicament parlant.

de Sándor Márai, traducció d'Antoni García Santiago, Editorial Empúries, Barcelona 2000, 158 pàgines.

Els amors desgraciats no s’acaben mai. Sándor Márai ens relata la vida d’Eszter, noia enamorada d’un home mentider compulsiu, però encantador, que sap encaramelar a la malaurada Eszter fins a treure-li els pocs diners que té i deixar-la pràcticament al carrer junt amb la minyona de l’Eszter que ha d’anar a una residència per avis havent treballat tota la seva vida per a l’Eszter.

És una història trista i engoixant perquè el lector assisteix impotent a un final que es veu venir des del començament del relat. Hom em pregunta com hi poden haver dones com l’Eszter que per un home d’una personalitat fluixa, sense caràcter, gandul i mentider es deixen endur per un camí desastrós al llarg de la vida, que tant les perjudica afectivament com econòmicament.

Ambient trist, desemparat el de l’Eszter i la seva serventa que demostren una total submissió als desigs d’un home que les duu pel trist camí final de la pobresa sense oposar-hi resistència i, és més, sabent que aquest home els representa la destrucció total de la seva petita vida.

d'Elfried Jelinek. Traducció d'Alexandre Gombau i Arnau, Editat per Columna, Barcelona 2005, 246 pàgines.

Més dura encara que Les Amants, Els exclosos es basa en una història real. Els fets s’esdevenen en la Viena de la segona post-guerra mundial, cap als anys 50.

A Elfriede Jelinek li agrada contraposar la desesperança i la inutilitat de les vides de la gent procedent de classe social baixa amb l’educació i la sensació de “flotar” que es dona en les esferes altes on tot és donat i s’agafa amb total naturalitat, sense veure-hi cap privilegi ni tenir cap problema moral. Aquí barreja dos nois i dues noies d’Institut que s’ajunten per delinquir, per trencar els límits i veure que no passa res, que tot és possible.

Rainer, el “pensador”, fill d’un exoficial de la SS, en un ambient familiar degradat en el que la seva germana és companya de delinqüència i la seva mare és una dona maltractada pel marit, pulsa les seves lectures Intel.lectuals i la seva amoralitat fins al final en què assassina a tota la seva familia, a trets i rematant-los a cops de matxet.

La Jelinek passa comptes amb tothom i no deixa esperança ni futur per a ningú.

Narració Autobiogràfica, títol original L'ANALFABÈTE. RÉCIT AUTOBIOGRAPHIQUE, d'Agota Kristof, traducció Montserrat Solé Serra, Editorial Laertes, Barcelona 2005. 52 pàgines

La vida de l’Agota Kristof des que amb un altre grup d’hongaresos fuig del seu poble, l’any 1956, fins que s’instal.la a Neuchâtel (Suïssa), el seu país d’adopció.

“L’Analfabeta” es com es veu l’escriptora en un país d’on en desconeix totalment l’idioma, havent-se de posar a treballar en una fàbrica vuit hores i alhora havent de tenir cura de la seva filla de quatre anys, mentre el seu marit estudia a la Universitat.

El patir moral i físic d’una exiliada escriptora i poeta, l’estri importantíssim de la qual és el seu idioma, i que en arribar a Suïssa es converteix en una analfabeta que ha d’aprendre el francès des del nivell zero.

Record autobiogràfic d’aquells anys en què es va trobar en una soledad absoluta en no poder-se comunicar fins que va aconseguir escriure el seu primer llibre en francès. Aquest coneixement reduït de l’idioma francès, la va obligar a expressar-se en frases curtes, desprovistes d’adornaments innecessaris que li van donar aquest estil que té: precís, directe, sense “decorats linguístics”, un estil de bisturí, net i clar.

d'Agota Kristof, Éditions du Seuil, 184 pàgines.

Agota Kristof és una escriptora hungaresa, resident a Neuchâtel després d’haver fugit del seu país amb el seu marit i la seva filla petita, l’any 1956, quan la revolució dels hungaresos anti-comunistes va ser sufocada pels soviètics.

A Neuchâtel va treballar uns anys en una fàbrica i el seu marit va entrar a la Universitat. L’Agota Kristof en un moment diu que hauria estat millor que ella hagués anat a la Universitat i el seu marit hagués treballat en una fàbrica. Van ser cinc anys de no vida entre la fàbrica i les obligacions maternals, amb una total justesa de mitjans econòmics.

Le Grand Cahier és el diari íntim que escriuen dos germans bessos d’uns 12 anys des del moment en què la seva mare els deixa a mans de la seva àvia, en un poblet fronterer, en no poder-se ocupar d’ells, fins que els dos germans se separen.

Claus i Lucas, els bessons, tenen una vida duríssima al camp, al costat de la seva àvia que l’únic que els procura és menjar i un lloc per dormir, menjar i dormir que s’hauran de guanyar treballant durament al camp i rebent un tracte inhumà i mancat del mínim afecte. Sense diners, hauran d’empescar-se-la per tractar de millorar la seva vida. Estudiaran sols, sense anar a l’escola i es procurararan diners anant per les tasques del poble a tocar l’harmònica.

Els dos germans veuen aviat la situació i comencen a fer exercicis de duresa, de resistència física, de crueltat amb els animals, en definitiva, de lluita per la vida i es converteixen en dos éssers absolutament amorals, decidits a sobreviure i a no ser derrotats per ningú.

L’Agota Kristof ens descriu un ambient claustofòbic, pintat en tons gris fosc/negre, amb molta misèria, poca felicitat i extrema duresa i crueltat. En escriure en francès, llengua d’adopció tardana, l’autora empresa en francès frases curtes, sense apenes descripions de llocs però assoleix transportar-nos al món sòrdid dels bessons i entrar en la seva psicologia que anem seguint des de la seva infància fins a la seva separació en creuar el Claus la frontera cap al món lliure i quedar-se el Lucas en el seu país de naixement.

LA SOCIEDAD NEURÓTICA DE NUESTRO TIEMPO, de Javier de las Heras, Editorial Espasa Calpe, Madrid 2005. 286 pàgines

Javier de las Heras, psiquiatra de Madrid, ens parla de l’augment de les malalties mentals en les societats avançades actuals: depressions, stress, esquizofrènies, anorèxies, bulímies... Exigències cada cop més altes i pressió sobre l’individu que es tradueix en trastorns de salud.

L’individu pateix cada cop més un allau de demandes des de totes direccions, i cada cop més està submès a unes exigències difícilment defugibles. L’estil de viure actual representa una sobrecàrrega emocional que aboca en frustracions perquè moltes d’aquestes demandes són inassumibles i molt sovint inebastables. La pressió dels medis hi té també molt a veure en presentar models de societat inexistents a la realitat perquè molt poques persones estan al nivell de les famílies del potencial econòmic que demostren tenir els spots televisius.

Ja és sabut que el remei a tot plegat seria un baixar l’esglaó i no voler seguir amb aquesta carrera cap a un èxit social i econòmic inabastable per molts però que molta gent s’entesta en perseguir a costa de la seva salud i del seu benestar real.