El camino del tabaco

d'Erskine Caldwell. Traducció Horacio Vázquez Rial. Alba Editorial. Barcelona 1997

Brutal retrat de l’Amèrica profunda. Els personatges viuen al camp, a Augusta, Georgia, i la història es desenvolupa a principis del segle passat quan el cotó ja no és rentable i els conreadors han d’abandonar la terra i anar a ciutat a treballar a les filadores.
La família Lester és una família en absoluta decadència moral i econòmica. El pare Lester és un desgraciat somnia-truites i gandul que espera poder encara viure de la plantació de cotó. No té ni diners ni ganes, només somnis i s’estima més estar a la porta de la seva chabola esperant si passa algú per robar-lo que anar a treballar a la ciutat com han fet tots.
Resulta angoixós llegir Erskine Caldwell i seguir els protagonistes d’aquesta novel.la seva que no desperten cap simpatia ni comprensió. Són tots un desgraciats analfabets, atropellats per la vida i incapacitats per mirar més enllà del seu ventre buid.
L’àvia Lester que mor davant la casa atropellada pel seu nét, queda al terra sense que ningú li faci cas. Ha estat descuidada des que és vella ja que tots els Lester la tenen absolutamente arraconada i no li donen ni menjar esperant a què mori ben aviat i deixi de ser un problema.
El Lester petit de 16 anys es casa amb una vídua predicadora de 35 anys que li promet un cotxe i aquest es passa el temps conduïnt amunt i avall de les terres d’Augusta, tocant la botzina i fent malbé el cotxe nou fins que gairebé queda destrossat, com tot el té contacte amb els Lester, siguin persones o propietats.

La femme de David

de Henri Troyat de l'Académie française. Flammarion. 1990

Henri Troyat imagina la vida, gens coneguda, de la dona de Louis David, pintor de la revolució francesa del 1789. D’estil neoclàssic, pintor de grans escenes de la mitologia grega i dels personatges revolucionaris, es va destacar durant aquell període de convulsió i entre d’altres fets que el van significar va signar el guillotinament el rei Lluís XVI. Quan va rodar el cap de Robespierre i el terror va anar minvant, David va ser empresonat i la seva dona, malgrat que estava ja separada d’ell, va fer els impossibles per donar-li suport moral i treure’l de la presó adduïnt que estava malalt i que necessitava repòs, petició que li va ser concedida.

L’autor ens retrata un Louis David amb una dependència total de l’admiració dels altres, de personalitat inflexible i sempre arrambant-se al poder del moment: va ser pintor de la realisa, de la revolució i també de Napoleó.

No sabeu pas. Els amics, els enemics, la màfia

d'Andrea Camilleri. Traducció Pau Vidal. Edicions 62. Barcelona 2008

Andrea Camilleri fa un petit diccionari del lèxic de la màfia i el fil conductor d’aquesta narració és un perfil de Bernardo Provenzano, de Corleone, cap de la Cosa Nostra siciliana. que va ser arrestat després de quaranta tres anys de seguir-li les passes.
El relat és un endinsament encara que molt breu en la mentalitat d’aquest capomàfia i la seva manera de dirigir aquesta organització criminal.
Bernardo Provenzano era segon de bord de Totó Riina, del clan dels corleonesos, fins que va arribar a ser cap màxim en el 1993 quan Riina va ser detingut. Provenzano, l’invisible, donava le seves ordres en paperets plegats i replegats que arribaven a destinació després de passar per múltiples mans, el que dificultava enormement la tasca de la policia per saber on parava. Home semi-analfabet utilitzava màquines d’escriure per les seves comunicacions imputant així les seves faltes d’ortografia al moment de mecanografiar. Desconfiat, astut, va poder despistar la policia durant aquests quaranta tres anys de viure en amagatalls i gaudir de la protecció dels seus íntims.
Llibre molt interessant que dóna una visió del que és la Cosa Nostra a Sicília.

Dones de Manhattan

de Candace Bushnell. Traducció de Clara Mas. Columna Edicions, Barcelona 2008

Il.lustratiu llibre sobre el top executives i les top executives de les grans empreses a Nova York. La seva vida laboral, l’ascens i la caiguda ràpids en l’escala cap a la Direcció, les intrigues internes per aconseguir les posicions més elevades.
És un altre món, ens parlen d’apartaments de 235 m2 i molt més, de sous espatarrants, de cotxes de luxe, de festes a iots, d’avions privats, tot formant part d’aquests alts càrrecs a les corporacions.
Pel que fa a les dones protagonistes d’aquests llibres, gran dilemma treball/família per bé que totes elles prioritzen la seva feina sense dubtar-ho. Són dones decidides a triomfar, a treballar el que calgui per obtenir els millors llocs laborals i que no renuncien a ser elles situant-se darrera de cap pantalla masculina. Poden estar casades amb homes que assumeixen –malament- però assumeixen fer el paper tradicional que les dones han fet fins ara o bé fer parella amb homes tant o més rics que elles sense per això deixar de ser elles les que duen el timó de la seva vida.

Ras le bol

de François Godue. Guy Saint-Jean Editeur, Laval, Québec. 1960

Depressió d’un emprenedor d’èxit que té la seva agenda del dia minutada per la seva secretària. Tot està quadriculat, des de l’hora diària de sortir de casa amb un itinerari sempre bloquejat per l’infinat de cotxes que circulen per Montréal fins a la distribució del seu temps de treball atapeït de reunions i d’entrevistes de treball.
La dona del protagonista, embarcada en la progressió en la seva pròpia carrera no entén que el seu marit estigui passant una situació de replantejament personal i no contribueix gens a ajudar-lo a trobar una sortida. Al contrari s’esforça per tots els mitjans per fer-lo “entrar en raó” perquè torni a ser l’empresari d’èxit d’abans.
Godue ens vol fer reflexionar sobre la vida consumista i alienant que ens envolta i que ens ha fet abandonari oblidar els petits plaers : temps per mirar, per gaudir, per assaborir aquelles coses que no costen diners però per les que es necessita el que tots hem perdut: TEMPS.

El codi dels Wooster

de P.G. Wodehouse. Traducció de Mònica Martín i Berdagué. Editorial Columna, Barcelona. 1993

Divertit llibre de l’autor còmic britànic Wodehouse. És una lectura lleugera, divertida i amena, en uns ambients aristocràtics del bon viure i el no treballar. Protagonistes amb majordom que l’únic que fan és viure amb tranquil.litat, sense angoixes i sense pressions, només atents els plaers de la bona vida, del millor cuiner francès i del millor jardiner per tenir cura de les flors dels imponents jardins de les grans cases rurals d’aquests terratinents que competeixen als premis de la comarca al porc més gras o a la flor més bonica. Tés a les hores que toca, solters despreocupats amb ties i oncles cadascun treient el millor partit d’aquestes videls indolents i envejables.

L’humor de Wodehouse em recorda el de Jerome K. Jerome, humor anglès fi, irònic, intel.ligent, elegant. Els personatges de Wodehouse són aristòcrates en un món hedonista de “diner vell” amb les subtileses de tot tipus pertinents a aquesta classe social que no treballava i només estava atenta als plaers quotidians. Els personatges d’aquest autor són gent que saben treure partit del seu desvagament, que sense tampoc grans viatges ni grans aventures, saben gaudir i apreciar l’alta gastronomia d’un cuiner francès, la bellesa d’una rosa especial que creix al seu jardí o d’un porc amb pedigree i que opta al concurs de porcs de la comarca com es llegeix a “Pues, vaya!” del mateix autor.
Llegint Wodehouse entres en un món d’alta sofisticació. Si fos una pel.lícula hom es podria imaginar un David Niven fent de protagonista d’alguna de les seves històries, amb majordoms savis que poden aconsellar fins i tot els seus senyors que ben sovint no toquen tan de peus a terra sinó que es mouen en una mena de núvol on no hi arriben els mals humors, la irritabilitat, les preocupacions dels mortals que no tenen la sort de formar part d’aquesta bombolla.

Tres home en una barca

de Jerome K. Jerome. Traducció de Josep Marco. Quaderns Crema. Barcelona 2000
Divertit relat de tres amics que decideixen fer una travessa pel Tàmesi, amb el seu gos, excursió que els durà a tota mena d’incidents i de confusions i a un seguit de peripècies amb la barca donada la seva poca experiència tant en la navegació com en l’equip necessari per aquest viatge.
L’humor de Jerome s’expressa en un llenguatge suau, irònic, simpàtic. Els personatges s’agafen les coses amb una certa filosofia i quan s’enfaden la sang no arriba mai al riu. Les moltes vicissituds de l’excursió pel Tàmesi no desuneix aquests tres amics que acaben el viatge celebrant-t’ho en tornar a Londres sans i estalvis.

Les chiens et les lous

d'Irène Némirovsly. Bibliothèque Albin Michel. Paris 1940

Irène Némirovsky ens endinsa en les vides de la gent d’un poble francès, vides aparentment transparents però amb uns drames ocults que fan desgraciada la vida dels seus protagonistes. Les passions humanes que mouen les seves vides (amor, odi, adulteri, diner…) són subterrànies encara que acaben emergint i provocant finalment la tragèdia. La claustrofòbia, el què diran, el que tothom sap en el fons i ningú no diu per conveniència però que acaba sortint a la superfície fan un mal terrible perquè es destapen després d’anys d’haver-hi posat una llosa a sobre.

“Les chiens et les loups”, els gossos i els llops, són dues cares del mateix animal, una metàfora de la doble cara, de la doble personalitat que tenim tots. Podem ser bons però alhora perversos o no tan “honorables” com volem fer veure.

La rebel.lió

de Joseph Roth. Traducció de Judith Vilar. Ensiola Editorial: 2008

Joseph Roth ens fa acompanyar la dissort del malaurat exsoldat Andreas Pum, als anys 20, acabada la I Guerra Mundial.
Andreas perdrà una cama en aquesta guerra i serà condecorat com a invàlid de guerra, el que li permetrà tenir una llicència per tocar un orgue de maneta pel carrer.
Ell se sent orgullós, content, satisfet de què el Govern li retribueixi el seu sacrifici per la pàtria i no tindrà fins al final una rebel.lió interior que anirà fins i tot contra Déu, que no l’haurà escoltat mai ni ajudat en totes les seves penúries.
Llegim amb el cor encongit tot el que li va passant a l’Andreas, un bona fe, que no es qüestiona res, que és capaç de patir tota mena d’injústicies esperant que al final les autoritats, petites o grans, l’escoltaran i li restituiran la seva vida anterior que ell considera prou bona. No serà així i quedarà pobre com una rata, invàlid sense mitjans de guanyar-se la vida i amb una ira que no anirà contra el Govern sinó contra Déu.

CANONS

de Valérie Banville. Les editions de la courte échelle. Inc. Montreal: 2005

Ens endinsem a la personalitat d’una empresària competent, d’èxit, creadora d’un institut que ven productes de bellesa que suposadament han de procurar la joventut eterna a les seves clientes.
Dona amb tres filles, una amb una personalitat ambiciosa com la seva, una altra casada amb un fill i una adolescent amb força problemes personals. Totes tres hauran patit ésser filles d’una professional altament qualificada, forjada a si mateixa, i amb una incomprensió total en front dels sentiments humans. També tindrà problemes en establir una nova parella perquè situarà la seva vida empresarial per davant de qualsevol altre sentiment.
La novel.la avança i en principi pensem que les filles ho tenen tot gràcies a l’esforç constant i inflexible de la seva mare però anirem veient que no han tingut res i a sobre han patit totes tres incest per part del pare sense que la mare se n’adonés quan ja era tard.
La dona exitosa resulta ser doncs una mala mare, una mare que no comprén res i comprén massa tard el que ha deixat pel camí.

Chaleur du sang

d' Irène Némirovsky. Éditions Denoël. 2007

El contacte humà en els pobles és molt més proper que a les ciutats i tot el que això té de bo fa alhora que el que surt de la norma i de l’estricta moral i de la bona conducta s’amagui i es converteixi en un secret insondable i obscur motor de les inexplicables reaccions de la gent. No es perdonen les disgressions i sempre es mira amb desconfiança al que no és del poble o al que essent del poble n’ha sortit per veure nous horitzons però hi acaba tornant. És com si fos un traïdor al poble i com si s’hagués volgut situar per sobre dels que no han tingut aquest coratge o aquesta necessitat vital.
“Chaleur du sang”, drama rural de filla natural amagada que pagarà el preu de no ser mai estimada per la seva mare, dona per altra banda de moral intatxable. Amors clandestins, revenges, frustracions i odis paterno-filials són elements amb què sovia escriure la Irène Némirovsky.

Le maître des âmes

de Irène Némirovsky. Denoël. 2005

MERCI, MON SIÈCLE

de Christiane Collange. Librairie Arthème Fayard, 1998

L’autora repassa els avenços del segle XX, sobre tot pel que fa a les grans millores que van representar en la vida quotidiana de les dones i que tan van contribuir a la seva emancipació i entrada en el món acadèmic i laboral.Des dels avenços tècnics (frigorífic, rentadora, rentavaixelles…) fins als avenços científics (píndola anticonceptiva per damunt de tot) Collange agraeix al seu segle les oportunitats que li van donar respecte a les mares i àvies que es veien irremissiblement abocades a la llar, als fills i al marit en no poder comptar amb independència econòmica.Aquest repàs ens fa adonar de com les dones del moment utilitzen i veuen com a naturals tots aquests avenços que no ta tants anys no existien i la manca dels quals era una llosa pel seu avenç educatiu i laboral. Pensar que abans de la píndola anticonceptiva la sexualitat representava un greu problema per la dona que ben sovint en patia unes conseqüències desastroses: fills indesitjats ben sovint i avortaments amb les pitjors condicions higièniques i a vegades amb una infertilitat posterior o la mort.Jo diria que de tot aquest progrés en destaca de lluny aquest decisiu mitjà de poder controlar les consequències indesitjades de la sexualitat de la dona. Tenir aquest estri a les mans va situar a les dones en peu d’igualtat amb els homes i li va donar un poder de decisió i d’autonomia inqüestionables.Interessant aquesta obra per constatar l’importància del segle XX pel que va representar per a la població femenina.

Las nuevas soledades

Las nuevas soledades - El reto de las relaciones personales en el mundo de hoy. Autora: Marie-France Hirigoyen. Traducció de Jordi Terré. Ediciones Paidós Ibérica. arcelona 2008

Les noves soledats buscades i les que ens trobem cada cop més en els temps actuals en què la incomunicació està a l’ordre del dia. Família nuclear reduïda, divorcis, separacions, dificultat de relacionar-se en les ciutats, noves tecnologies que tanquen a la gent cada cop més i l’individualitzen, increment de l’espectativa de vida, fan que tots nosaltres haguem d’enfrontar la soledat en una o una altra etapa de la nostra existència.
Ben sovint també els canvis socials dels rols dels sexes tan fortament establerts ens duen a replantejar-nos l’establiment en parella si no és que es correspon exactament al que volem. La independència econòmica de la dona per altra part li permet mirar altres formes de vida i contemplar viure sola, situació que abans era una calamitat per a la dona quan no treballava i depenia o de la família o del marit o dels fills si enviudava.
Noves soledats per aquells que no creuen en la parella o que havent estat casats en queden defraudats i s’estimen més continuar la seva vida acompanyats d’amistats i d’interessos compartits amb altres però decideixen que no volen tornar a fer l’esforç de viure en parella.
Homes i dones que fins i tot es plantegen viure en parella sense que el sexe en constitueixi la part més important, sublimant-lo amb tasques socials, esportives, d’amistats o altres.
Llibre interessant de Marie-France Hirigoyen que fa un repàs a les societats contemporànies, amb tots els plantejaments actuals pel que fa a les moltes maneres de viure que estan obertes avui dia.

EL COMPLOT DE MATUSALÉN

de Frank Schirrmacher, Traducció d'Anna Coll. Editorial Taurus. Madrid 2004.

Plantejament molt interessant sobre la societat de vells actual que ja tenim a sobre.
Frank Schirrrmacher ens posa davant els ulls l’efecte de l’envelliment de les poblacions als països desenvolupats i com haurem de canviar i combatre per canviar els estereòtips que acompanyen la vellesa que ja ha deixat de ser per molts de nosaltres el que va ser pels nostres pares i avis.
Avui dia i en molts casos poden conviure quatre generacions (pares, fills, avis i besavis) cosa mai vista fins ara.
Les societats modernes no tenen gaire a veure amb les anteriors i volguem o no hem de fer un esforç important ja ara per reciclar la nostra manera de pensar i de viure els molts anys que ens queden un cop arribats a l’edat de jubilació actual (65 anys).
Hem de ser militants en front dels clixés que malgrat tot subsiseixen envers les persones que es jubilen, que passen a ser un no ningú en les societats actuals, i lluitar per recobrar la dignitat que ben sovint se’ls escamoteja.
Un cop la generación del baby boom (1945-1965) es jubili, hi haurà un allau de vells joves que no tindran res a fer en aquesta societat si no s’esforcen a mantenir-se dempeus i no deixar-se arrossegar cap al no res existencial.
Haurem de trobar noves maneres de continuar actius, treballant, estudiant o d’alguna manera formant part activa de la societat si no volem ser morts vivents. Haurem de ser militants contra la discriminació per raons d’edat, en front dels atacs dels joves a qui els vells ben sovint fan nosa i en front d’una publicitat que només mostra modes de vida joves i joves bells i dinàmics.
També ser actius en front de les empreses que es treuen de sobre “vells” de 45 anys prejubilant-los quan l’espectativa de vida s’allarga cada cop més i deixa arrambats un munt de gent en el ple de les seves facultats Intel.lectuals.
Llibre de lectura obligada.