EL CIRCO DE LA JUSTICIA

Bufonada de togados y otras gentes de mal vivir, de Josep Maria Loperena. Flor del Viento Ediciones. Barcelona 2006. 351 pàgines

THE LAST LECTURE

de Randy Pausch, Professor Carnegie Mellon, with Jeffrey Zaslow. Editat per Hodder & Stoughton. 206 pàgines.

Randy Pausch fa la darrera conferència acadèmica a la Carnegie Mellon University, “The last lecture”. Científic de computadores, creador del projecte Alice, va treballar com a Imagineer a la Disney, autor de varis llibres.

El septembre del 2006 se li va diagnosticar un càncer pancreàtic. Després de passar per una cirurgia severa per tractar-li aquest càncer, se li va extendre al fetge i els metges li van donar vida fins a sis mesos. He llegit que aquest mes de maig la metàstasi s’ha extès a altres parts del cos.

Vaig seguir aquesta conferència del Randy Pausch a Internet per fer-me més capaç del personatge i realment és admirable com un malalt terminal pot parlar amb aquest entusiasme i bon ànim tot una hora sense decaure.

Aprofitant aquesta darrera conferència que se suposa que fan tots els cientìfics d’aquesta universitat per donar testimoni del que ells consideren el més important en aquesta vida, aquest llibre reprodueix la seva conferència, de fet un comiat del Pausch dels seus fills, de la seva dona i també de tots aquells que el coneixen. Expressa tot el que ell ha après durant la seva vida tant dels seus pares com de les persones que ha anat coneixent.

“The last lecture” sembla un llibre més d’auto-ajuda, es desenvolupa en un ambient molt americà, però val la pena llegir-lo.

Històries de Londres

de Doris LessingTraducció de Carme Geronès i Carles Urritz. Edicions Destino. Barcelona 1987. 292 pàgines.

Doris Lessing descriu unes petites històries quotidianes amb unes grans dots d’observació. És com si ens passegessim tots els dies per la ciutat de Londres i fossim capaços de descriure cadascuna de les petites accions i esdeveniments diaris, però amb la diferència que només un gran escriptor pot arribar al detall més mínim d’aquesta aguda observació i sap transcriure’l sobre paper. Escenes que transcorren en parcs, en places, en suburbis...
Interessant de llegir per adonar-nos de com els grans escriptors ens saben transmetre brillantment les seves observacions i emocions.

Mil cretins

de Quim Monzó. Quaderns Crema. Barcelona 2007. 174 pàgines.

Molt bo aquest llibre de Quim Monzó. Relats curts de vides senzilles i qüotidianes, magníficament ben contades. En tots ens parla de la vellesa, del dolor, de la desesperança i malgrat tot de l’afany amb què tots ens aferrem a la vida. Vida que ben sovint al final es desenvolupa a les sales dels geriàtrics, amb una soledat i tristesa absolutes, trencada un o dos cops la setmana per la visita apressada d’algun fill. També incomprensió i incomunicació entre generacions, la dels pares i la dels fills incompatibles en quant a expectatives i il.lusions.

És tot un gaudi llegir aquest excel.lent petit llibre.

LA CATEDRAL DEL MAR

de Ildefonso Falcones. Grijalbo. Barcelona 2006. 670 pàgines

Es llegeix bé aquest llibre encara que està ple de tòpics: bons molt bons, dolents molt dolents, rics dolents, pobres bons. Aquest tòpic es repeteix al llarg dell libre, els personatges tenen unes actituds previsibles i poca fundària psicològica. És un llibre de pur entreteniment, sense més, encara que vagi disfressat de història, concretament, la construcció de Santa Maria del Mar i els anys en què va durar aquesta construcció.

El que té de bo “La catedral del mar” és que ens fa interessar pel segle XIV, pels costums i usos d’aleshores, encara que molts s’han de posar en quarantena doncs no és pròpiament un llibre de història i l’autor es pren moltes llicències.

L’estil literari és fulletinesc pel meu gust. Això no treu que el llibre no et cau de les mans en cap moment, enganxa prou com per arribar al final d’una lectura que és força llarga i procura hores d’entreteniment, sense més.

Dossier K.

d'Imre Kertész. Traducció d'Adan Kovacsics. Acantilado - Quaderns Crema. Barcelona 2007. 204 pàgines.

Autobiografia de Imre Kertész sobre la base d’una entrevista que li va fer el seu amic i editor Zoltán Hafner entre el 2003 i 2004.

L’autor (jueu) va contestant amb total sinceritat i profunditat les preguntes que li planteja Zoltán (gentil). Comenta els seus diferents llibres tractant de separar i de deixar clar el que és novel.lat i el que és tret de la realitat. Com diu ell, en una novel.la es poden inventar situacions, el que no es pot inventar mai són els fets històrics que sempre han de respondre al que veritablement va succeïr.

Els llibres de Kertész ens parlen de l’Holocaust i dels terribles fets d’Auschwitz i Birkenau que estan vinculats a la seva vida ja que ell n’és un supervivent. Fets que ell creu que es poden tornar a repetir coïncidint amb el pintor eslovac Zoran Music exposat recentment a La Pedrera, que també va viure la mateixa experiència a Dachau. Aquesta exposició “No somos los últimos” confirma el parer de Kertész.

Molts dels que van sobreviure a aquells camps de concentració nazis van voler narrar aquelles tràgiques vivències perquè la memòria no se’n perdés i molts d’ells també es van suïcidar anys després (Primo Levi, Jean Améry...).

Imre Kertész es planteja si en realitat és possible sobreviure amb uns records que marquen tan profundament i alhora donen nul.les esperances de la bondat humana.

Tenemos que hablar de Kevin

de Lionel Shriver. Traducció de Javier Calzada. Editorial Anagrama. Barcelona 2007. 607 pàgines

“Tenemos que hablar de Kevin” es una novela políticament incorrecta. Parlar de què la maternitat no és cap meravella, de que hi ha dones que no volen tenir fills, que hi veuen més inconvenients que avantatges, senzillament no es pot dir a no ser que es vulgui ser titllat de mala dona, nihilista, egoista, tots els adjectius negatius possibles.

Per molt que es digui que les persones som lliures, les que realment intenten alliberar-se de la pressió social, no ho tenen gens fàcil. Sempre hi ha qui s’encarrega de dir què està bé i què està malament, que s’ha de sentir i què no es pot sentir.

La negació de la maternitat és un tabú. Quan una dona diu que no se sent maternal, que no desitja tenir fills, que no li agraden les criatures, automàticament passa a un bàndol de dones marcades amb una creu, de dones estigmatitzades per la societat. Se les té per dones dures, gens afectives. Impossible pensar que els seus afectes van cap a altres persones però no necessàriament cap al desig de tenir i de tenir cura d’un fill. No es pot tenir aquest sentiment, no és “normal”.

No és el mateix que aquesta afirmació la faci un home. No se’l mirarà igual de malament. Se’l titllarà potser d’egoista però no se li dirà mai que té sentiments antinatura.

Tot el que li passa al Kevin, les reaccions assessines que desenvolupa des que neix es mesuren en funció del no amor de la seva mare, no es qüestiona el rol del pare en cap moment.

De fet, quan Eva finalment decideix tenir un fill no és tant perquè se li hagi despertat l’instint maternal sinó perquè potser perdrà el tren, també perquè pensa que la vida perfecta d’una parella feliç no dura sempre i arribarà un moment de soledat que pot omplir el naixement d’un fill. Les raons de l’Eva per engendrar un fill no són maternals, són racionals i per aquesta raó “no funcionen”. Tenir un fill és un acte sovint irreflexiu. Algú que es plantegi excessives preguntes sobre els pros i els contres, pot fer una llarga llista de contres, suficients per no tenir fills.

La novel.la et manté amb tensió fins al final, que és sorprenent i inesperat. Cal dir que enerva l’actitud del pare de Kevin que no vol veure res del que està passant, que juga el seu paper de progenitor feliç i en cap moment no es planteja que té un greu problema amb el seu fill. Ans al contrari, culpa a la seva dona de la inestabilitat del Kevin i arriba a plantajar-li el divorci.

Tremenda novel.la de Lionel Schriver, molt valenta i sense concessions

Personatge en un paisatge d'infància

de Bohumil Hrabal. Traducció Monika Zgustová. Edicions Destino. Barcelona 1976. 193 pàgines.

Les històries de Bohumil Hraban tenen bastant de realisme màgic, a vegades. Són petites històries de personatges petits, que viuen les seves qüotidianitats, amb les seves alegries i els seus dolors, i s’han d’anar ajustant a poc a poc als canvis que es van desenvolupant a la seva ciutat i a les seves vides. S’hi respira la llibertat de la gent sense recursos que sempre es mou pels mateixos llocs i en contacte amb les mateixes persones de les quals en coneix vida i miracles. Hi ha la llibertat i alhora l’empresonament de la vida en els pobles en que tothom sap què fa el veí. S’hi barreja el naïf i la inconsciència amb una realitat molt dura. Els personatges de Hrabal es limiten a viure, a surar dins la seva realitat, sense més aspiracions que treballar i sense grans històries personals ni amoroses.

La petita ciutat on es va aturar el temps

de Bohumil Hrabal. Traducció Monika Zgustová. Edicions Destino. Barcelona 1995. 191 pàgines.

Autor txec. Narra la història d’una família petitburgesa en una petita ciutat txeca que veu passar els alemanys i després els russos que acaben definitivamente amb el seu estil de vida. Amb els russos s’acaben els balls, els cants i l’alegria de viure. La vida s’atura i el poble queda en una trista apatia.
Hrabal fa parlar al fill del protagonista i els seus sentiments com a infant, les seves il.lusions de fer-se tatuar un vaixell al pit com els mariners que ell tant admira, ens arriben.
Infància de sotmetiment, pors i il.lusions molt ben escrita. Tots recordem aquell infant que vam ser nosaltres que es mou en una dimensió absolutament diferent de la dels pares i els adults i que alhora és un gran observador de tot el que passa al seu voltant. No acaba d’entendre la vida adulta però la jutja. El llibre de Hrabal ens transmet un ambient de classes molt diferenciades, d’ordre autoritari en les relacions, de vides senzilles la principal distracció de les quals és la cervesa i les festes.
Els ulls de l’infant protagonista donaran una total aprovació a l’oncle que malgrat la seva vida miserable i ser un capsigrany sap gaudir d’aquesta vida i passar-s’ho bé alhora que el seu pare, home equilibrat, complidor del seu deure, és un home sovint irat i malhumorat, amant només dels seus cotxes amb els que passa hores muntant i desmuntant i alhora volent que els altres participin de la seva dèria igual que ell.
Aquest gerent de la indústria cervesera del poble es veurà destituit del seu càrrec quan els russos nacionalitzen l’empresa i haurà d’empescar-se-les per buscar-se la vida. Malgrat haver estat un bon gerent, això tampoc no el salvarà de la purga doncs els obrers que ocupen el seu lloc li diran que el seu bon tracte envers ells encara va ser pitjor, doncs va esmussar les diferències reals entre els obrers i els amos.

La ofensa

de Ricardo Menéndez Salmón. Editorial Seix i Barral. Barcelona 2007.
La incapacitat del protagonista per resistir moralment als horrors de la Segona Guerra Mundial. Ell és un sastre, de família petitburgesa alemanya. La seva vida sense complicacions, amb una nòvia jueva, es trasbalsa completament quan és cridat a files per l’exèrcit alemany i s’ha d’incorporar com a soldat a fer una vida que li és totalment aliena. S’adapta prou bé a la disciplina militar, als exercicis físics i al conjunt, el que fa que poc a poc es vagi allunyant cada cop més dels seus. Arriba un moment però que el primer horror de guerra que ha de presenciar, dut a terme per l’oficial que el mana, l’insensibilitza de tal manera que ja no és ell i l’han d’internar en una clínica de la Normandia ocupada, a mans d’un metge francès. Tot i no ser ell mateix, tampoc no pateix cap malaltia concreta mental i això farà que quedi ingressat i oblidat per les tropes alemanyes.
Hi ha però una represàlia a la clínica dels partisans francesos que maten tots els soldats alemanys ingressats, quedant ell fora de la carnissera per la protecció que li fa el metge francès, passant-li fins i tot els seus documents donat que a ell el maten els alemanys després de la massacre dels partisans.
El protagonista fugirà cap a Londres, amb la infermera escocessa que ha conegut a la clínica, i té la possibilitat durant quatre anys de fer una vida normalitzada, lluny de la barbàrie nazi.
Els quatre anys passats a Londres però quedaran esborrats el dia que escoltarà al cementiri a un treballa, la paraula « Schneider » (sastre) en el seu idioma. Sap que aquells personatges que es passegen pel cementiri es refereixen a ell, i en lloc de mantenir-se allunyat d’ells, els segueix fins a entrar en un edifici amb creus gamades i exoficials nazis que estan projectant pel.lícules de l’època de la Segona Guerra Mundial. Allí tornarà a reviure aquells fets i morirà.

Las obras infames de Pancho Marambio

d'Alfredo Bryce Echenique. Editorial Planeta. Barcelona 2007. 182 pàgines.

Un advocat ric de Lima decideix a la seva jubilació venir a viure a Barcelona. Sembla ser que és un desideratum bastant corrent per un llatiamericà desitjar establir-se a Europa.
Ell prové d’una família de bona posició que ha incrementat en morir els seus membres el seu patrimoni personal, el que li permet comprar-se un pis de luxe a la dreta de l’Eixample que s’ha d’arreglar no obstant.
Encarrega les obres a un amic seu, tot i sabent que no és arquitecte i que és bastant xanxuller, però està dintre del cercle d’amistats que ell té a Barcelona.
Aquest seudo arquitecte li fa un verdader disbarat al pis, destrossant-lo pràcticament. Això l’obligarà a cridar uns paletes colombians que aquests sí li van arreglant la casa tal com ell vol.
El desgavell ocasionat li provocarà que es llenci de cap a la beguda, essent l’alcoholisme un problema que ha tingut tota la seva família, tants homes com dones, i que ell fins en aquell moment havia estat capaç d’obviar. Aquí parlaríem d’un determinisme ja que malgrat haver resistit quaranta cinc anys a la beguda, finalment acabarà igual que tota la seva família.
Un seu amor de Lima que no havia pogut ser perquè finalment es va casar amb el seu germà, el busca a Barcelona perquè ja s’ha quedat vídua a resultes de la mort del marit per l’alcoholisme que l’ha dut a un delirium tremens final. També aquí hi ha un determinismo perquè quan ella el troba i comencen a viure plegats, acaba deixant-lo per no tornar a viure amb ell els problemes d’alcoholisme i degradació que ja va conèixer amb el seu marit i germà del protagonita.
A les últimes, acabarà en un manicomi. Molt ben relatat aquest darrer episodi de la novel.la.

Tu rostro mañana 1 Fiebre y lanza

de Javier Marías. Alfaguara. Madrid 2002. 475 pàgines

Primer volum de la trilogia de Javier Marías. Entenc que aquest autor tingui molts detractors i se l’acusi de pedant doncs com que va ser professor de la Universitat d’Oxford durant un temps i ha viscut llarg temps a Anglaterra, domini l’idioma i en fa ús d’aquest coneixement si més no en aquest primer llibre que jo li he llegit. Personalment, no em molesta però entenc que pugui no agradar.

Estil molt personal i utilització sovintejada del circumloqui. Llargues parrafades que queden tallades i represes constantment, seguint però un fil conductiu que no es perd mai. És sovint enrevesat de llegir però en conjunt no és gens menyspreable el seu estil i el domini que demostra de la llengua espanyola.

Llegiré els volums dos i tres que em falten per arribar al final d’aquesta història una mica emboirada en aquest primer volum

ELEGÍA

de Philip Roth. Traducció de Jordi Fibla. Mondadori. Barcelona 2006. 150 pàgines

Llibre sobra la vellesa, sobre la mort. Encongeix bastant encara que és del tot lúcid. Philip Roth coneix bé els sentir íntim que tenim els humans en front de l’ineluctable mort i de la desfeta que representa la vellesa en quant a l’arrabassament lent de les nostres facultats tant físiques com mentals. Diu Roth que la vellesa és una carniceria.

M’agrada Philip Roth perquè parla sense eufemismes, diu les coses pel seu nom i ens sap parlar de la mort i de la malaltia sense embuts, sense amagar-nos el que la malaltia té d’humiliant per cadascú de nosaltres en fer-nos dependents dels altres i dur-nos a un món en el que perdem la nostra autonomia, havent de contemplar la nostra decadència sense poder fer res més que patir-la.

Última Navidad de guerra

de Primo Levi. Traducció de Miquel Izquierdo. Muchnik Editores, Barcelona 2001. 141 pàgines.

M’agrada molt com escriu Primo Levi. Amb senzillesa i amb un humor molt fi. Són vàries les històries d’aquest llibre, molt agradables i divertides les seves entrevistes a alguns animals, i dramàtiques algunes referides a les seves vivències concentracionàries a Auschwitz. Primo Levi ens fa viure i comprendre l’horror que van ser les vides dels presoners dels lagers hitlerians. L’acompanyem en la degradació humana i física que van haver de viure aquesta gent sotmesos a humiliacions i brutalitats que sembla impensable que alguns poguessin tenir la força suficient per superar, si és que realment mai es poden superar experiències tan negativament impactants. La vida dels supervivents va ser un infern i no crec que aquest infern s’acabés quan van quedar “alliberats

HISTORIAS DE PEKIN

de David Kidd. Traducció de Marta Alcaraz. Editorial Random House, Barcelona 2007. 220 pàgines.

David Kidd, professsor d’anglès americà treballant a Pekin, casat amb una xinesa de classe alta abans de la revolució de Mao. Ens explica els costums i les litúrgies dels darrers membres d’aquesta classe, que va quedar esborrada per la nova Xina. De la més alta sofisticació a la degradació, aquesta devallada és la que van viure els rics de l’època que malgrat tot van escapar a la revenja popular. Molts van morir a bastonades i els que van sobreviure es van veure degradats a treballar en feines humiliants per reeducar-se d’acord amb la nova doctrina maoista.