mercenades

He llegit aquest llibre seguint les recomanacions de la Teresa Pàmies. N'havia tret la mpressió de que seria una lectura més àgil, amena i "instructiva", al voltant del fet de fer-se gran i de d’entrar en aquesta etapa darrera de la vida, armat amb les millors eines possibles. No ha estat així. L’autora ens parla de genis, de gent com Picasso, que van arribar a vells amb les seves capacitats creadores intactes i amb una gran força artística desenvolupada fins als darrers dies.

No és el que em pensava. No és ni de bon tros aplicable a la gent normal i corrent, que fa una vida senzilla de treball més o menys sense cap interés fora del que representa fer-lo amb la millor dedicació i responsabilitat. Quins són els estris quan parlem de gent comú, que no ha té unes capacitats innates especials pel que fa a la creativitat i la imaginació ? Per mi és fer trampes sempre que volem parlar de la vellesa i posem com exemple gent extraordinària, ja siguin pintors, músics o escriptors.

Aquí trobem a l'autora a Peking, i la veiem dels 4 als 7 anys, vivint en un ghetto on es troben tots els diplomàtics estrangers i les seves famílies durant la revolució cultural xinesa, sota el comandament de la Banda dels Quatre.
L'Amélie hi viu del 1972 al 1975 i ens explica la seva vida d'infant, jugant "a la guerra" amb els altres fills dels diplomàtics, de nacionalitats diverses i arrenglerats entre els "Aliats" i els "Alemanys de l'Est", que representen els dos bàndols del conflicte. Jocs de guerra de nens, però d'una remarcable crueltat i humiliació pels "vençuts".
També, l'autora ens parla del seu primer gran amor d'infància per una italianeta de la seva edat, d'una bellesa colpidora, conscient de l'admiració que desperta al seu pas. L'Elena, que així es diu aquesta bellesa, amb el seu desamor, la seva indiferència per tot el que no sigui ella mateixa, "ensenya" a l'Amélie el poder absolut amb el que regnen aquestes persones, convençudes com estan de què qui les estima se sotmetrà gustosament a les seves humiliacions i als seus capricis. Inutilitat de l'esforç perquè després d'haver provat fins a on pot arribar l'Amélie per "amor", l'Elena la menysprea, li gira l'esquena i continúa en la seva autoadmiració. Admirable descripció del primer desamor.

Interessant punt de vista d'una escriptora marroquina d'uns 58 anys que vol demostrar que des d'occident es parla de l'harem oriental i es mitifica d'alguna manera, presentant a les dones que hi són com a dones estàtiques, sense personalitat, sense lluites internes, assumint el seu paper passivament i que, tot sovint, pintors com Ingres i Matisse, que mai van visitar un harem, descriuen en la seva pintura com a odalisques núes, contemplant-se i deixant-se contemplar per l'ull extern.

Fatema diu que les dones d'un harem musulmà sempre van vestides, que mai se les veu despullades a no ser en un hamman (banys) on sí que es banyen dones i criatures (sense homes)totalmet nues formant part d'un rite de purificació i dedicació personal a la neteja del cos. També diu l'autora que és l'únic lloc on "cap home els dona ordres".

És falsa, segons Fatema, aquesta passivitat i manca de combativitat perquè sovint hi ha rivalitats entre elles per situar-se en primer lloc del favor de "l'amo" per obtenir-ne beneficis privats i alhora, moltes d'aquestes odalisques tenen una gran cultura tant humanística com musical que representa ressaltar per sobre de la majoria i aconseguir ser "partenaires" més atractives, ja que els homes rics que tenen harems s'estimen més dones que els distreguin no sexualment sinó també intel.lectualment. Fa un parel.lisme amb les geishes que no només havien de ser boniques sinó també cultes.

La troballa de la Fatema és que no només hi ha harems al món musulmà (prohibició de les dones a trepitjar l'espai públic) sinó que també es troben a Occident on pretesament la dona és lliure. L'harem occidental és la talla 40, és a dir, la violència que s'imposa a la dona perquè s'ajusti a una imatge, a una talla (que és en la realitat la d'una nena de 12 anys) a uns standards imposats pels homes, coaccions totes elles que els treuen la llibertat doncs és molt difícil, i per moltes dones impossible assolir aquests "ideals". Aquesta lluita per entrar en la "sabateta de la Ventafocs", deixa a moltes dones anorèxiques o defallides, sense energies per dedicar-se a objectius realment importants. A Occident s'ha equiparat la bellesa de la dona a la joventut, deixant a la resta al marge. Aquest violència és molt pitjor perquè no és "denunciable" i és subliminal., s'exerceix sobre la ment.

Acabo de llegir aquest llibre editat per Anagrama, Barcelona, 1998.

Història d'un retorn al poble després d'haver hagut de marxar a Amèrica a causa de la misèria i de les enraonies locals que envolten la vida de la mare de la protagonista.

Retrobament d'un amor de joventut.

Narració mancada d'interès per mi.

Editat per Anagrama, Barcelona, 1996.

Acabo de llegir aquest llibre editat per Anagrama, Barcelona, 1996, que no m'ha atret gaire. No és el tipus de literatura que m'agrada.

Novel.la epistolar entre un músic peruà, Juan Manuel Carpio, vingut de pelat a músic d'èxit i una noia de família benestant salvadorenya, Fernanda María (Tuya) al llarg de tota la seva joventut i maduresa. Encontres i desencontres, ménage à trois amb el marit d'ella, història política de El Salvador dels darrers anys (la novel.la és del 1999).

Fernanda María, educada en excel.lents col.legis europeus, total ignorant de la vida, en davallar socialment i econòmicament la seva família, s'ha de posar a treballar en el món editorial. Es casa, té dos fills. Enrique, fotògraf, marit maltractador i Fernanda, com a dona conservadora, educada per patir els mals humors i les borratxeres d'aquest. Malgrat ésser casada. Fernanda continua escrivint-se i trobant-se en el món amb Juan Manuel Carpio, que és el primer i únic amor de la seva vida.

Vida amorosa a través de les cartes que s'escriuen, Fernanda María i Juan Manuel no acaben vivint junts sinó cadascú continua la seva vida diferent i separada.

"Tener que pensar, ahora, al cabo de tantos, tantísimos años, que en el fondo fuimos mejores por carta" resumeix molt bé aquesta novel.la.

Llibre editat per Edicions Destino, 1991, Barcelona, té el Premi Josep Pla 1991.

M'ha agradat moltísim la visió que té el Xavier Rubert de Ventós sobre els parlamentaris en general i sobre ell mateix en el període en que en va ser un d'ells. A estones divertidíssim el seu punt de vista sobre la ineficàcia i escassa formació intel.lectual d'aquesta "professió", necessària alhora i ben sovint inútil pel que fa a les escasses possibilitats de dur a terme qualsevol projecte que impliqui uns recursos econòmics inexistents. Avorriment i cansament de la xerrameca parlamentària: polítics que poden parlar hores sense dir res en absolut.

Impressió de l'autor de sentir-se en el Parlament com un pop dins d'un garatge, sorpresa de la resta del polítics de veure un intel.lectual entre ells, que l'accepten no com a un polític que té coses a dir sinó com a un avis rara acceptada però que no s'ha d'agafar seriosament perquè no és un d'ells.

El "què hi fas tu aquí ?" però també el "tu, que ets un intel.lectual, a veure què hi diries aquí?", com si pogués donar la solució que els altres no tenen.

Corporativisme, com en totes les professions, però també trabetes entre ells. Qüestionament dels viatges oficials dels parlamentaris que tenen la catifa vermella posada i veuen la realitat dels països que visiten amb les ulleres que el protocol de torn els hi posa.

Perplexitat de l'autor quan escolta discursos inacabables, plens d'errades històriques i cites de clàssics equivocades, cinisme davant d'uns homes i unes dones que volen fer creure que duen les regnes del Govern i han de fer decisions gairebé a fosques.

Parlamentaris i polítics òbviament necessaris però amb dubtoses capacitats i possibilitats reals de poder fer les coses ben fetes. Ambicions personals sovint, ambicions de poder sempre.

Història humorística i molt enginyosa de Bryce Echenique. M'encanta la seva ironia, el joc de paraules i la seva gran imaginació. Divertidíssima la història paralel.la dels dos germans arribistes, Raúl i Arturo, companys de l'estudiant, Carlitos Alegre, protagonista principal de 17 anys, junt amb la seva estimada, Natalia de Larrea, de trenta cinc anys.

Bryce Echenique descriu molt bé l'ambient social de la Lima de la gent benestant del segle passat, els seus hàbits, la seva consciència de classe, i ho contraposa a la penúria dels germans Arturo i Raúl Céspedes Salinas, fills d'un `metge dermatòleg, la mort prematura del qual arrossega la seva família a una davallada social, obliga la seva vídua a posar-se a treballar i fa que els seus fills, els citats germans, se les emprenguin a fer maquinacions infructuoses per tractar de pujar en l'escala social.

Final inesperat quan, després d'una història d'amor passional entre Carlitos i Natàlia, Natàlia acaba odiant el seu amant de tants anys, perquè no suporta més el seu despiste, el seu acontentament amb tot, sense qüestionar-se res ni criticar mai res, el seu "manfutisme" congènit i el seu no enterar-se de la "pel.lícula", aquesta seva manera de ser sempre nen. Natàlia es veu gran, comença a perdre la seva gran bellesa i el seu atractiu sexual, i a sentir-se gelosa al costat de Carlitos Alegre que, encara que ja té els seus trenta tres anys, i malgrat haver arribat a ser un dermatòleg reputat, com el seu pare, no ha canviat gens ni mica i continua essent el mateix noiet de disset anys que la Natàlia va conèixer. Quan Natàlia, en un atac de còlera davant del que li està explicant el seu amant, que a ella no li interessa gens ni mica, el fa tirar escales avall i Carlitos va a parar a l'hospital. Allí l'està esperant "de tota la vida" Melanie Vélez Sarsfield, filla de casa bona, lletgeta, que Carlitos va conèixer quan tenia disset anys i que l'ha estat esperant fins ara.

Inquietant narració de tres amics situats en la Barcelona d'avui dia. Fracassos personals i laborals en una societat desidealitzada, buida de valors, i acontentant-se només amb fútbol, consum i TV-escombreries.

Ramón de España sitúa les seves històries en el món laboral que millor deux conèixer, el periodisme.

Els tres protagonistes són tres homes, amics de joventut: Óscar, redactor en cap de "El Progreso", el millor situat laboralment parlant, amb aspiracions totalment crematístiques, només preocupat per l'apariència, preocupació que comparteix amb la seva dona, addicte a la perruqueria, als liftings, a la moda. Tenen dues filles petites que només miren TV i que pràcticament no tenen cap contacte amb el pare que es passa el dia fora de casa.

El seu amic Fèlix, es malguanya la vida dibuixant còmics passats de moda. Físicament mal dotat, el "gordito" de la classe, que en seus anys escolars pateix l'escarni i les burles dels seus companys, amargat i econòmicament sota mínims.

Comparteix amb l'Óscar el seu odi al fútbol i a tots els "hinchas" i aquest odi el dur a cometre tres crims "anti-futboleros" amb l'ajut d'una pistola que li cau a les mans per pura casualitat.

Diego, el tercer personatge de la història, policia establert a Barcelona després d'haver perdut a la seva dona i al seu fill al país basc, en un atentat d'ETA. Solitari, violent ell també, es consola de la seva greu pèrdua personal, viatjant els caps de setmana a Bilbao, on amb el seu sogre es dedica a apallissar abertzales, per tornar "diente por diente". Diego trobarà al final a la Mireai, veïna seva de replà, dona maltractada, separada, amb un fill, i establirà amb ella un lligam que treurà als dos de la seva desesperant solitud.

Novel.la trista, desperançada, amarga. Deixa mal gust a la boca.