mercenades

Editorial Empúries, Barcelona, 2005, 159 pàgines.
Repàs de les discriminacions que encara continuen patint les dones en la nostra societat. Interessant comentari sobre com s'anomena en els medis l'home que mata la seva parella: company sentimental. És curiós com s'accepta una incongruència tan flagrant.

Inèrcia dels costums i dificultat per combatre'ls. És un llibre escrit ara per recordar-nos que el feminisme, se'n vulgui dir aixì o desmarcar-se'n, encara té sentit perquè hi ha molt a resoldre i a combatre per part de les dones: Església, món empresarial, mitjans de comunicació, tots amb un pes específic molt important i amb una mentalitat molt poc o gens evolucionada, en el fons i en la forma.Pressió social sobre les dones perquè s'encaixin dins del paper que sempre els ha estat assignat.

Nous problemes pel fet de què la dona, malgat tot, ha sabut evolucionar i amb la seva incorporació al treball, s'han destapat un seguit de problemes socials, difícils o impossibles de cobrir per manca de mitjans econòmics dels governs.

Las intermitencias de la muerte, de José Saramago, traduït per Pilar del Río, editat per Alfaguara, Madrid, 2005. Terrible possibilitat de no que l'home vagi envellint, emmalaltint, patint accidents físics de tota mena, però mai no mori. La mort de "festa total", de braços plegats. Decisió d¡aquesta a manera de juguesca, de no matar. Conseqüències socials i econòmiques realment desastroses que sorgeixen brutalment després de celebrar amb gran alegria que, per fi, la humanitat és eterna i ja no ha de patir per aquesta espasa de Damòcles que tots tenim sobre nosaltres i que, tard o d'hora, ens abat.

Inutilitat aleshores de les religions, de la filosofia, l'existència de les quals està vinculada a la mort, amb la inexistència de la qual, s'anul.la la seva raó de ser.

Segona juguesca de la mort en decidir de tornar a matar però aquest cop provocant en l'home un efecte encara més terrible: l'avís per escrit de la pròpia mort amb una setmana d'antelació, per donar-nos "temps" per arreglar els nostres assumptes terrenals i acomiadar-nos de parents i amics.

La mort representada com una dona que parla amb la seva arma letal, la "guadaña", que escriu les cartes-preavís de mort, en paper violeta i que fa arribar als destinataris per correu especial.

Samarago, irònic, imaginatiu com sempre, creador de situacions inimaginables i que ens fan reflexionar profundament.

Llibre d'Edicions La Campana, Col.lecció Obertures, 17, dirigida per Salvador Cardús, Barcelona, traduït per Ramon Folch i Camarasa, Barcelona, 2005, 240 pàgines. Excel.lent anàlisi de les emocions i seudoemocions de l'home d'avui dia. De la necessitat d'anar més enllà del raonable en la recerca del risc que procura una emoció forta immediata però que tan bon punt superat ens deixa buids. De l'oblit de l'home modern de cultivar i enriquir els sentiments que ens procuren pau i tranquil.litat interiors. Impossibilitat de contemplació relaxada de la natura, sense veura-la com un repte esportiu a vèncer, sinó com un paisatge a admirar i fer-nos sentir.

Proposta de ser i retrobar la sensibilitar perduda, d'escoltar la nostra veu interior, de conrear l'art de sentir. Homo sentiens.

Aquest llibre està editat per ALFAGUARA, Madrid, 2004, i traduït per Pilar del Río que és l'esposa de l'autor.

La novel.la reprén "Ensayo sobre la ceguera" sobre tot en la protagonista principal, la dona del metge que no es torna cega i que ajuda a sobreviure el grup que està al seu voltant en aquells terribles moments en què tota la població ha quedat sense veure-hi.

"Ensayo sobre la lucidez" és la reacció del 83 % de la població de Lisboa que, en el dia de les eleccions, decideix votar en blanc, individualment, i sense que formi part de cap campanya orquestrada per ningú. És el resultat d'una gent farta i desencisada amb els seus polítics i que arriba unànimament a la conclusió que cap dels tres partits polítics del moment (pdd=partido de derecha, pdm=partido del medio, pdi=partido de izquierda) representen en res els seus interessos ni les seves preocupacions.

Aquesta majoria de vot en blanc dur als governants a tractar-la com a ciutadans sediciosos i a cercar el "culpable" d'aquesta insurrecció popular que vol enderrocar el sistema democràtic amb el seu "comportament incívic". Aquesta és la reacció dels polítics que veuen perillar la seva feina i que faran els impossibles per carregar el mort a la dona del metge de "Ensayo sobre la ceguera", basant-se en el fet que casualment en aquells tràgics moments va ser l'única que no va quedar cega i, per tant, és sospitosa de ser la instigadora d'aquesta rebel.lió dels votants.

Reacció rebel final del comissari encarregat de trobar proves per inculpar a la dona del metge, fart ell també de rebre ordres de dalt saltant-se sense cap mirament ni escrúpol el més mínim fre polític i moral per tal de trobar el cap de turc de la suposada sedició.