mercenades

de Philip Roth. Traducció de Jordi Fibla. Mondadori. Barcelona 2006. 150 pàgines

Llibre sobra la vellesa, sobre la mort. Encongeix bastant encara que és del tot lúcid. Philip Roth coneix bé els sentir íntim que tenim els humans en front de l’ineluctable mort i de la desfeta que representa la vellesa en quant a l’arrabassament lent de les nostres facultats tant físiques com mentals. Diu Roth que la vellesa és una carniceria.

M’agrada Philip Roth perquè parla sense eufemismes, diu les coses pel seu nom i ens sap parlar de la mort i de la malaltia sense embuts, sense amagar-nos el que la malaltia té d’humiliant per cadascú de nosaltres en fer-nos dependents dels altres i dur-nos a un món en el que perdem la nostra autonomia, havent de contemplar la nostra decadència sense poder fer res més que patir-la.

de Primo Levi. Traducció de Miquel Izquierdo. Muchnik Editores, Barcelona 2001. 141 pàgines.

M’agrada molt com escriu Primo Levi. Amb senzillesa i amb un humor molt fi. Són vàries les històries d’aquest llibre, molt agradables i divertides les seves entrevistes a alguns animals, i dramàtiques algunes referides a les seves vivències concentracionàries a Auschwitz. Primo Levi ens fa viure i comprendre l’horror que van ser les vides dels presoners dels lagers hitlerians. L’acompanyem en la degradació humana i física que van haver de viure aquesta gent sotmesos a humiliacions i brutalitats que sembla impensable que alguns poguessin tenir la força suficient per superar, si és que realment mai es poden superar experiències tan negativament impactants. La vida dels supervivents va ser un infern i no crec que aquest infern s’acabés quan van quedar “alliberats

de David Kidd. Traducció de Marta Alcaraz. Editorial Random House, Barcelona 2007. 220 pàgines.

David Kidd, professsor d’anglès americà treballant a Pekin, casat amb una xinesa de classe alta abans de la revolució de Mao. Ens explica els costums i les litúrgies dels darrers membres d’aquesta classe, que va quedar esborrada per la nova Xina. De la més alta sofisticació a la degradació, aquesta devallada és la que van viure els rics de l’època que malgrat tot van escapar a la revenja popular. Molts van morir a bastonades i els que van sobreviure es van veure degradats a treballar en feines humiliants per reeducar-se d’acord amb la nova doctrina maoista.

de Philip Roth. Traducció Xavier Pàmies, Edicions de La Magrana, Barcelona 2002. 140 pàgines.

Philip Roth ens parla de l’amor i de la mort. M’agrada com descriu els sentiments de la persona que sap que està greument malalta i la degradació física i moral que la malaltia li comporta. És la pèrdua sense palatius de la pròpia seguretat i de les esperances de mirar el futur amb fermesa. Tot queda reduït al propi estat d’ànim i a la desesperació de veure’s sol. La malalta et margina, t’aparta dels altres i els altres s’aparten de tu.

El protagonista de L’Animal Moribund, professor universitari sexagenari, divorciat, viu independent, gaudint de tants lligams amorosos com se li van presentant, incloent a les seves pròpies alumnes, una d’elles és una cubana exiliada, de classe alta, amb un físic esplendorós, amb uns pits molt extraordinaris. La noia viu amb el seu professor una relació més aviat de tipus experimental´per part d’ella, amb un home molt més gran. Ell, que comença com una relació més, s’acaba enamorant d’ella i és el que estarà al seu costat en el moment en què, després d’anys d’haver trencat el lligam, la noia se li presenta a casa i li confessa que està greument malalta, que té justament un càncer de pit.

Els protagonistes masculins de Roth són educats, reflexius, analitzen la realitat amb desapasionament i són molt crítics.

de Harold Pinter. Traducció: Imma Garín i Víctor Batalle. Edicions Bromera, Barcelona 2006. 218 pàgines.

En aquest llibre hi ha dues obres teatrals de Harold Pinter, “La festa d’aniversari” i “El porter”.
Són dos textos inquietants, amb una violència implicita i un nul contacte afectiu entre els personatges que es mouen en un ambient gèlid, tant a l’hotel de la Meg a “La festa d’aniversari” com a l’habitació de l’Aston i el Mick a “El porter”.

Els personatges de Harold Pinter no dialoguen, cadascú fa el seu discurs personal en front d’un personatge que no escolta perquè també desenvolupa el seu propi discurs.

La comunicació és nul.la, els sentiments inexistents.
Harold Pinter ens col.loca en front d’unes persones amb dificultats per relacionar-se amb els altres i en uns ambients afectivament degradats. Els seus
personatges estan tancats en si mateixos i no busquen sortir a l’exterior. Són tots ells individus que van a la seva, egocèntrics, es mouen en unes vides petites
claustrofòbiques i sense esperança.

En “El porter” Aston és l’únic que demostra una certa empatia amb Davies en obrir-li casa seva perquè hi pugui passar uns dies fins que millori la seva situació personal, però estem parlant d’un individu amb problemes mentals que en la seva primera joventut va patir electroshocks pert
tractar “d’equilibrar-lo”. Al final però serà Aston qui li demanarà a Davies que se’n vagi de casa seva. Aquest malalt mental serà prou lúcid per veure que Davies no
ha jugat net amb ell i més aviat l’ha intentat perjudicar en front del Mick, germà de l’Astor.

També quan Davies vol treballar-se el Mick deixant de banda l’Astor, el
Mick demostra una solidaritat de sang amb ell i el defensa foragitant Davies implícitament.

de Philip Roth. Traducció Jordi Fibla. Alfaguara, Madrid 1999. 511 pàgines

de Naoemi Klein. Traducción de Isabel Fuentes García. Editorial Paidós, Barcelona 2007. 708 pàgines.

Naomi Klein fa un repàs de la política econòmica americana des dels anys de les dictadures latinoamericanes fins els nostres dies. La seva tesi és que els economistes de l’Escola de Chicago, amb Milton Friedman com a inspirador, són els responsables màxims de l’actuació dels Estats Units en les polítiques de desastibilització i dictadures posteriors d’aquests països que més tard es van traslladar a Europa de l’Est i a Rússia i van ser els causants de la dràstica reducció de les polítiques socials, privatitzacions i en conseqüència acomiadaments massius de treballadors, enriquiment desaforat de les multinacionals, subcontractació dels serveis i descontrol d’aquests per part de la població, pràctiques abusives del FMI i del Banc Mundial, exèrcits privatitzats, etc., etc.

L’ona neoconservadora que ha arrasat els països en els darrers 30 anys s’ha carregat en bona part els avenços socials i laborals que tants esforços i sang havien costat i en aquests moments sembla imparable encara que comencen a sorgir reaccions cada cop més esperançadores de cara a una resituació d’aquestes polítiques duríssimes d’ajustament que no s’han aturat davant de res i han actuat “sense complexos”.

La doctrina del shock, llibre recomanable, aporta quantitat de dades molt interessants i ens fa comprendre molt millor el món en el que estem vivint.