mercenades

de Richard Ford. Traducció de Damián Alou. Editorial Anagrama. Barcelona 2003. 358 pàgines.

És el primer llibre que llegeixo de Ricard Ford i m’ha agradat. Són històries de l’americà mig, d’una Amèrica que no coneixem tant perquè aquests relats no estan ubicats a Nova York ni són glamourosos com els de Woody Allen. Són persones amb vides anodines, treballadors sense altres fites que guanyar-se la vida i de tant en tant sortir de les seves rutines, cometent adulteri, com si res altre pogués ser possible i tingués interès.
La darrera història “Abisme” és tremenda. Comença banalment amb un adulteri entre dos treballadors de la mateixa empresa, els dos guanyadors del “Premi al Millor Venedor de l’Any” i acaba d’una manera colpidora. Està fantàsticament ben narrada i ens deixa amb el cor encongit.
Les parelles de Ford, siguin matrimonis siguin amants, no es coneixen en el fons, són homes i dones que es relacionen sexualment però sovint no intercanvien sentiments i amb el temps “es cansen” i fins i tot se sorprenen d’estar amb l’altre. Les seves relacions moren d’avorriment i d’inanició.

de Primo Levi. Traducció de Francesc Miravitlles. Edicions 62. Barcelona 2001. 283 pàgines. De Primo Levi he llegit “La treva” i “La clau estrella” però fins ara no havia llegit “Si això és un home”, el testimoni personal de Primo Levi del camp d’extermini nazi d’Auschwitz on va ser deportat el 1944.

He vist reportatges, he llegit el llibre de Kertecz i he vist moltes fotografies d’aquells terribles camps de la mort. No obstant tot això, aquest llibre de Primo Levi és únic per la seva constatació dels fets, la seva descripció de la crueltat, del menyspreu absolut, de la falta total d’humanitat amb que els alemanys van tractar els presoners seus i amb particular sadisme els presoners jueus deportats per ells en enormes quantitats i tots, més o menys tard, destinats a “sortir per la xemeneia” si no rebentaven abans d’inanició i treballs forçats. No es van estar tampoc els nazis d’explotar fins i tot els cadàvers dels que anaven morint.

Et corprèn com un home pot suportar tant de dolor, tanta humiliació, tant menyspreu d’un altre ésser humà si és que en poden dir així dels nazis. Primo Levi, com d’altres, va ser un supervivent un d’aquests supervivents que potser van reunir la força necessària per entestar-se a viure per poder-ho contar després i perquè aquests terribles fets no es tornin a repetir.

Primo Levi diu al final del llibre que no tenia odi als alemanys però que no els perdonaria mai. També, que tot hi ser culpables de tot el que van provocar d’hecatombe humana, és el feixisme com a ideologia que du a aquesta fi. “Es comença cremant llibres i s’acaba cremant homes”. És una cita, no de Primo Levi, però que ell posa en el seu llibre i que em sembla molt eloquent del que representen els totalitarismes siguen de dretes o d’esquerres.

de Quim Monzó. Editat per Quaderns Crema. Barcelona 2001. 284 pàgines

Quim Monzó desplega el seu humor negre en aquests relats. M’han agradat especialment “El germà”, “Una vida perdurable” i “L’accident”. Relats que per bé que extrafets ens parlen de la mort no acceptada i alhora de la no acceptació de la rutina diària trencada, d’una família creuada i entrecreuada de malalties i accidents mortals, indefugible destí final de l’home i la revenja sense sentit de la multitud davant la persona indefensa i dèbil, multitud que reacciona encegadament, violentament convençuda de què està fent justícia i sorpresa final quan la víctima d’aquesta sobrereacció airada s’hi suma amb la seva pròpia violència envers un altra víctima. Aquests són només tres relats entre molts altres que també es llegeixen amb el somriure als llavis, sovint el pur riure però que alhora deixen un regust amarg

Bufonada de togados y otras gentes de mal vivir, de Josep Maria Loperena. Flor del Viento Ediciones. Barcelona 2006. 351 pàgines

José María Loperena escriu sobre magistrats, advocats, fiscals i jutges i la seva definició de la justícia és un circ on tots ells fan tots els papers dels seus integrants. Justícia ben sovint mal impartida, precària, desorganitzada i que gairebé sempre arriba tard i malament. Explica casos concrets i dona noms i cognoms i “retrata” segons el seu punt de vista tant als jutges com els jutjats.

No és engrescadora la visió que ell té però després de llegir el seu llibre s’entenen millor els increïbles dictàmens jurídics que quotidianament llegim a la premsa, del tot incomprensibles per la societat.

El seu consell: millor no entrar en cap jutjat si es pot obviar perquè saps quan hi entres però potser no en sortiràs mai. La justícia no funciona i els papers s’empolseguen a sobre les taules, per altra part fets gens novedosos quan veiem les notícies i se’ns mostren els despatxos des jutjats, atapeïts de papers que ja semblen tenir molt de temps. És com si estiguéssim visionant el “El procés” de Kafka, que ens produeix un malestar i una angoixa creixents a mesura que anem avançant en la seva lectura

de Randy Pausch, Professor Carnegie Mellon, with Jeffrey Zaslow. Editat per Hodder & Stoughton. 206 pàgines.

Randy Pausch fa la darrera conferència acadèmica a la Carnegie Mellon University, “The last lecture”. Científic de computadores, creador del projecte Alice, va treballar com a Imagineer a la Disney, autor de varis llibres.

El septembre del 2006 se li va diagnosticar un càncer pancreàtic. Després de passar per una cirurgia severa per tractar-li aquest càncer, se li va extendre al fetge i els metges li van donar vida fins a sis mesos. He llegit que aquest mes de maig la metàstasi s’ha extès a altres parts del cos.

Vaig seguir aquesta conferència del Randy Pausch a Internet per fer-me més capaç del personatge i realment és admirable com un malalt terminal pot parlar amb aquest entusiasme i bon ànim tot una hora sense decaure.

Aprofitant aquesta darrera conferència que se suposa que fan tots els cientìfics d’aquesta universitat per donar testimoni del que ells consideren el més important en aquesta vida, aquest llibre reprodueix la seva conferència, de fet un comiat del Pausch dels seus fills, de la seva dona i també de tots aquells que el coneixen. Expressa tot el que ell ha après durant la seva vida tant dels seus pares com de les persones que ha anat coneixent.

“The last lecture” sembla un llibre més d’auto-ajuda, es desenvolupa en un ambient molt americà, però val la pena llegir-lo.

de Doris LessingTraducció de Carme Geronès i Carles Urritz. Edicions Destino. Barcelona 1987. 292 pàgines.

Doris Lessing descriu unes petites històries quotidianes amb unes grans dots d’observació. És com si ens passegessim tots els dies per la ciutat de Londres i fossim capaços de descriure cadascuna de les petites accions i esdeveniments diaris, però amb la diferència que només un gran escriptor pot arribar al detall més mínim d’aquesta aguda observació i sap transcriure’l sobre paper. Escenes que transcorren en parcs, en places, en suburbis...
Interessant de llegir per adonar-nos de com els grans escriptors ens saben transmetre brillantment les seves observacions i emocions.

de Quim Monzó. Quaderns Crema. Barcelona 2007. 174 pàgines.

Molt bo aquest llibre de Quim Monzó. Relats curts de vides senzilles i qüotidianes, magníficament ben contades. En tots ens parla de la vellesa, del dolor, de la desesperança i malgrat tot de l’afany amb què tots ens aferrem a la vida. Vida que ben sovint al final es desenvolupa a les sales dels geriàtrics, amb una soledat i tristesa absolutes, trencada un o dos cops la setmana per la visita apressada d’algun fill. També incomprensió i incomunicació entre generacions, la dels pares i la dels fills incompatibles en quant a expectatives i il.lusions.

És tot un gaudi llegir aquest excel.lent petit llibre.

de Ildefonso Falcones. Grijalbo. Barcelona 2006. 670 pàgines

Es llegeix bé aquest llibre encara que està ple de tòpics: bons molt bons, dolents molt dolents, rics dolents, pobres bons. Aquest tòpic es repeteix al llarg dell libre, els personatges tenen unes actituds previsibles i poca fundària psicològica. És un llibre de pur entreteniment, sense més, encara que vagi disfressat de història, concretament, la construcció de Santa Maria del Mar i els anys en què va durar aquesta construcció.

El que té de bo “La catedral del mar” és que ens fa interessar pel segle XIV, pels costums i usos d’aleshores, encara que molts s’han de posar en quarantena doncs no és pròpiament un llibre de història i l’autor es pren moltes llicències.

L’estil literari és fulletinesc pel meu gust. Això no treu que el llibre no et cau de les mans en cap moment, enganxa prou com per arribar al final d’una lectura que és força llarga i procura hores d’entreteniment, sense més.