mercenades

de F.M. Dostoievski. Traducció REyes Garcia Burdeus i Teresa Camañes Gasulla. Editorial Tres i Quatre, València 2006. 177 pàgines

El món mental del jugador queda brillantment reflectit en aquest relat de Dovstoiesky. L’ambient dels casinos, de la ruleta i dels jugadors compulsius és una meravella. Amb unes pinzellades breus però magistrals, acompanyem Alexéi Ivánovich en els seus guanys i pèrdues en el joc.

Alexéi cau molt bé com a personatge. És un romàntic total. Encara que és un no ningú socialment es comporta com un gran senyor, amb una manca total de càlcul i de cobdícia, ans el contrari, es permet uns gestos de gran senyor, d’home que està per sobre dels diners i que no se sent en absolut deutor de besar la mà de qui li dona un sou minso.

Alexéi, que no té res, es permet menysprear la burgesia que l’envolta i ridiculitzar-la. En cap moment no sent que s’enfonça en la misèria. Quan el joc el fa ric, regala els diners, i juga amb la confiança, que comparteix amb tots els jugadors, de què tindrà un cop de sort que el farà ric. El jugador viu l’esperança de fer-se ric sense esforç, en segons passa de molt ric a pobre de solemnitat però quan entra en l’espiral del joc, no hi ha aturador: quan perd, ha de tornar a jugar per rescabalar-se i quan guanya, continúa jugant amb l’afany de guanyar encara més.

Fantàstica novel.la psicològica.

de Irène Némirovsky. Editat per Salamandra. Barcelona 2006. 94 pàgines

Diria que hi ha força d’autobiogràfic en aquest relat de Irène Némirovsky.

“El Baile” és una terrible venjança d’una filla contra els seus pares, i més concretament contra la seva mare. La humiliació que la protagonista infligeix a la seva mare té un abast psicològic destructor. Amb una sola acció, tira per terra les ínfules de grandesa i l’ambició social dels seus pares i es venja del maltracte i menyspreu amb que aquests la tracten.

Quina mestria poder explicar tantes coses amb un relat tan breu!

de Pío Baroja. Editat per Caro Raggio/Cátedra. Madrid 2001. 292 pàgines

L’Andrés és un personatge entranyable alhora que la seva percepció i visió extremadament crítica de la vida, l’impedeixen gaudir-ne. La seva feina com a metge de la part més baixa de la societat, el duu a veure espectacles depriments, copçar la gran ignorància de la gent i l’embrutiment total.

L’Andrés filosofa amb el seu oncle, Iturrioz, i jo crec que els dos representen dues posicions davant la vida: la de l’Andrés és negativa, refusa la realitat però no té mitjans per canviar-la com ell voldria, l’Iturrioz no és tant que sigui positiva, sinó més aviat que accepta la realitat tal com és, no se’n fa cap problema i sap que les coses són així perquè no poden ser d’altra manera.

El final és exactament el que sembla que l’Andrés anava cercant: un final desgraciat. Ell no es creia que podia ser feliç, buscava un reducte de pau petit en el que es trobava satisfet junt amb la Lulú, amb exclusió de tots els altres. La Lulú, dona vital que estima però no comparteix la visió de la vida de l’Andrés, sent la veu de la maternitat i “força” el seu marit a tenir un fill que ell no creu de fet que hagi de néixer sent el món el que és. Aquest fill neixerà mort i la Lulú morirà en el part. Aquestes dues desgràcies juntes duran l’Andrés al suïcidi, potser l’únic final possible per a ell.

de Philip Roth. Traducció de l'anglès Ramón Buenaventura. Seix Barral, Barcelona 2003. 239 pàgines

Philip Roth ens commou amb el seguiment de la mort del seu pare des de que li diagnostiquen un tumor cerebral fins a la seva mort. En aquest seguiment anem coneixent la vida dura d’un fill de la immigració jueva a Estats Units, d’una voluntad de ferro per sobreviure en condicions extremes de pobresa i surar fins a poder situar-se comfortablement i educar dos fills fins a la Universitat.

Encara que sovint en desacord amb els mètodes educatius del seu pare, Philip Roth es mostra comprensiu amb la personalitat sense fissures del seu pare, obligat per les circumstàncies a ser “d’una sola peça” i a no dubtar mai de sí mateix el que a vegades el porta a una intransigencia i a una incapacitat per escoltar les necessitats del seu entorn.

Commovedor relat d’un home que malgrat que ha assolit els seus 86 anys amb bon estat de salut, s’enfronta finalment a una malaltia que no li ofereix cap possibilitat de sortida, que sempre ha tingut al llarg de la seva vida. Si es deixa operar, amb 86 anys, s’enfronta a la mort al quiròfan donat que es tracta d’una operació de deu hores i si la supera a una convalescència molt dura, o si no s’opera el tumor avança fins a inutilitzar-lo i matar-lo finalment. Aquesta última és la decisió que prenen els seus fills.

Molt interessant reflexió sobre la vida i la mort.

de Henning Mankell. Traduït del suec per Carolina Moreno. Tusquets Editores, L'Ull de Vidre. Barcelona Barcelona 2004. 519 pàgines.

Apart de l’intriga policíaca, les novel.les de Henning Mankell et situen en un ambient suec (clima, personatges, societat) que és interessant doncs dona a conèixer al lector espanyol una societat que ens cau allunyada i de la que sovint en coneixem ben poc.

Wallander em recorda al Colombo, un home extremadament Intel.ligent i intuitiu peò deixat, despenjat, descurat. Contràriament al Colombo, però, que sempre parla de la seva dona, la vida afectiva de Wallander és un desastre i el contacte que té amb el seu pare i la seva filla és fred, distant, suposo que es correspon a les relacions personals que mantenen els suecs i que també es trasllueix a les pel.lícules de l’Ingmar Bergman.

Mankell aprofita els seus llibres per criticar la societat sueca actual, que és igual en molts punts a les societats avançades actuals pel que tenen de desarrelament, de marginació, de futur incert.

de Henning Mankell. Traduït del suec per Meritxell Salvany. Tusquets Editores, L'Ull de Vidre. Barcelona 2001. 479 pàgines

Complicada trama de quatre assassinats brutals comesos per un adolescent de catorze anys i de xarxes de trata de blanques que passen per Suècia per “donar servei” als països del Sur d’Europa.

A l’inici de la investigació, Kurt Wallander i el seu equip queden absolutament aclaparats per les falses pistes que els van duent a conclusions equivocades fins que poc a poc van ajuntant les peces del trencaclosques i acaben descobrint l’assassí d’aquestes morts violentes per una banda i la corrupció moral de l’alta societat sueca per l’altra. Dues trames paral.leles que convergeixen i d’alguna manera expliquen la venjança personal d’un xicot que al seu torn viu en primera persona la pròpia violència a casa seva i la violència externa que s’exercei sobre ell i la seva família.

Les novel.les de Henning Mankell ens condueixen per la societat sueca dels nostres temps, i per extensió per totes les societats dels països desenvolupas actuals, amb el que tenen de desarrelament, de complexitat de les relacions humanes, de distanciament dels entorns naturals i propers a l’home. En el cas concret de Suècia, que des de fora ens sembla un país model, hi trobem un consum exagerat d’alcohol, suïcidis infantils, trata de blanques, en fi un paradís que està molt lluny de ser-ho.

Henning Mankell, com tots els escriptors de novel.la negra, resulta addictiu. El primer llibre que vaig llegir d’ell, El Cerebro de Kennedy em va agradar però tampoc tant.

A partir del segon, que és aquest, ja m’ha enganxat i ara estic llegint La falsa pista, que està molt bé i et fa mantenir el llibre a les mans.

Mankell escriu llibres gruixuts, situats sempre al seu país, Suecia, i això fa que poc a poc vagis aprenent, a través de les seves històries, la gent i els costums d’aquell país, per nosaltres tan desconegut. Són històries de sang, de gent poderosa i sense escrúpols i també de gent desheratada i també de gent pobre tout court.

Mankell és molt crític envers el seu país i envers els poders que mouen els fils (institucions, polítics, multinacionals). Ens descriu uns païsatges socials força inhòspits, on es desenvolupen accions mancades d’ètica i on el diner ho és tot.

de Sándor Márai. Traducció d'Eloi Castelló Gasol i Anna Soler Horta. Edicions 62. Barcelona 2005. 413 pàgines.

Excel.lent novel.la de Sándor Márai, dividida en tres parts, que representen el autoanàlisi de la vida de cadascun dels tres protagonistes principals.

Triangle format per un matrimoni burgés i la minyona de la casa de quan l’home era jove.

Amor conjugal controlat i viscut sota les pressions convencionals i passió que és tal mentre no té una sortida i quan aquesta es produeix es desfà a les mans dels protagonistes i es torna líquid.

Sándor Márai ens parla de sentiments, de conductes mentals rígides, de passions que semblen tenir la força per vèncer tots els entrebancs però acaben essent viscudes amb culpabilitat i angoixa, passions que un cop semblen haver superat totes les dificultats no quallen perquè hi ha un abisme social entre els amants que representen unes barreres mentals infranquejables. Quan les persones provenen d’ambients socials i educacions tan diferents, la possibilitat de viure l’amor gaudint-lo i assaborint-lo és totalment impossible.

La novel.la es desenvolupa a Budapest, en l’ambient de preguerres i de la Segona Guerra Mundial.

de Valentí Puig. Edicions 62, Barcelona 2006. 190 pàgines.

Valentí Puig no m’agrada gaire. Escriu bé però pel meu gust divaga molt i resulta feixuc de llegir. Les seves referències són massa actuals, aprofita massa el moment que vivim. Va “del tingo al tango” i costa seguir-lo. No és un autor que engresqui.

d'Esther Tusquets. Editat per Anagrama. Barcelona 2007. 158 pàgines.

L’Esther Tusquets ens endinsa en el món dels bingos i dels seus habitants solitaris, amb problemàtiques diverses que els empenyen a refugiar-se en un ambient falsament amistós.

Els bingos substitueixen sovint els afectes inexistents i són un recurs contra la solitud per molta gent. Són addictius per quant omplen hores del dia amb una activitat buida i sense sentit però que fa pujar l’adrenalina quan no constitueix definitivament un greu problema de ludopatia per molts clients. Des d’aquest punt de vista de posar la mirada en una sala de bingo i passejar-se per les diferents psicologies, m’ha agradat.

El protagonista de la novel.la, un home de sexanta anys acabats de fer, casat sense haver estat mai enamorat de la seva dona, advocat i pintor, de classe social alta, es troba en uns moments de la seva vida en què malgrat estar físicament bé i amb una vida molt ben resolta econòmicament, se sent buid, sense il.lusions i havent perdut les ganes de fer el que sempre havia fet : viatjar, restaurants, dones, feina. Res no li interessa.

Es perdrà una tarda en una sala de bingo, entre una gent que li és totalment aliena pel que fa a classe social i nivell educatiu, però s’anirà teixint una complicitat de « jugador » entre tots ells i sorgirà un amor hivernal amb una empleada del bingo, 35 anys més jove que ell. La diversió sense encaparraments de passar unes hores al bingo i la relació amb aquesta noia li procuraran una nova il.lusió i un trencar amb la seva vida passada. Sap que durarà poc però aprofita per « omplir de vida » els anys que li queden.

de Caludia Piñeiro. Editat per Santillana. Madrid 2005. 246 pàgines
Esplèndid llibre de l’escriptora argentina Claudia Piñeiro, que enganxa des del primer moment. Escriptura àgil, trama de caire policíac, ens descriu la vida d’un grup de famílies de classe mitja alta, que han triat viure en una zona residencial, a 50 km de Buenos Aires. Es tracta d’una zona superexclusiva, un “condominium”, on tot està supervigiliat, superreglat i on els residents es poden moure en un ambient d’absoluta segurat física d’ells i dels seus fills. Dintre de la zona hi troben de tot i el millor del millor. No els cal sortir de la zona per trobar-hi distracció. Tots són amics i tots es tracten i es veuen en les múltiples activitats que s’ofereixen dintre d’aquest barri de luxe.

Calen uns ingressos ben alts per poder seguir la vida que duen la població de Los Altos de la Cascada. Són tots gent que es coneix, que compartiesen activitats lúdiques, esportatives i socials d’alt nivell. Pobre del que cau econòmicament parlant perquè ha de marxar d’aquest lloc privilegiat i queda estigmatitzat quan ja no li és possible seguir el ritme de grans despeses dels altres residents.

Radiografia de la classe mitja alta argentina, però també occidental, que cau en una tela d’aranya social i econòmica que alhora que li ofereix la més alta exclusivitat en tot, obliga a moure’s en un ambient reclós, fortament delimitat. Ningú es pot desviar ni triar. Tot està reglamentat i no hi ha cap possibilitat d’elecció personal malgrat la gran llibertat que ofereix el diner teòricament.

de Narcís Oller. Edicions 62, Barcelona 1999. 278 pàgines.

Narcís Oller, a diferència de Josep Puig i Ferreter, ens presenta una heroïna, la Pilar Prim, casada des de ben jove amb un burgés industrial molt més gran i ara vídua, però absolutament subjecta encara a la voluntat del difunt que la redueïx a ser una vídua permanent i lligada econòmicament al seu cunyat, germà del marit, si no vol perdre els seus ingressos provinents de la fàbrica, que és l’únic amb el que compta ver viure.

La seva filla, rival seva, no li facilita les coses sinó que s’arrenglera amb la família del pare per reduïr-la a la voluntat del marit mort.

La Pilar Prim és víctima de la seva educació. És una dobla feble, dominada pels homes de la família i només s’atreveix a trencar amb els lligams familiars quan apareix el seu amor, Marcial Deberga. Cal dir però que la Pilar s’enganya tant amb l’estatus econòmic del Marcial com amb les seves perspectives de futur. El Marcial ha estat sempre un Don Juan i es mira les dones com a tal. Només en el cas de la Pilar sembla que aquesta inclinació seva per totes les dones s’aturi per centrar-se en ella només. Sembla efectivament que aquest cop es tracti d’amor però com que en Marcial també ell depén econòmicament d’una tia seva que al final es casa, la seva independència econòmica queda absolutament tocada i s’ha de buscar la vida obrint un bufet d’advocat, professió que mai ha exercit doncs s’ha dedicat a dur una bona vida sense treballar mai.

El Marcial és un bon vivant i s’instal.la en un despatx amb tots els luxes malgrat que no té un pal a posta. El fet de que la Pilar decideixi a la fi anar-lo a trobar per viure amb ell, no augura res de bo doncs el Marcial difícilment es pot fer càrrec de la Pilar, una burguesa acostumada a viure molt bé, amb un fill encara al seu càrrec.

El Marcial és el que avui dia en diríem un fantasma, guapo, simpàtic, encantador, però gens acostumat a bregar amb les dificultats de la vida, ans al contrari, amb molta capacitat per gastar uns diners que no són seus sinó que li proveïx una seva tia rica.

Interessant estudi de l’Espido Freide sobre aquest col.lectiu d’edat anomenat mileuristes, que es troben davant d’una societat absolutament contradictòria: per una banda s’ afalaga els joves dient-los que el futur és seu si estan ben preparats i, per l’altre se’ls refusa sous decents que els permeti independitzar-se i comprar un habitatge assequible.

Són la primera generació que té poques possibilitats d’escalar socialment, més aviat es veuen abocats a fer treballs per sota de les seves possibilitats i se’ls tracta de joves permanents encara que aquesta generació inclou fins a 35 anys, edad en què en èpoques no tan allunyades ja molts estaven casats i amb fills.

Els mileuristes han trencant amb la tendència que hi havia hagut fins ara de què els fills estaven en millor posició que els pares. Per primer cop a l’història, els pares que poden han d’ajudar als fills perquè aquests puguin mantenir mínimament el nivell al que estan acostumats i no quedin descavalcats del tot de l’escala social.

Són una generació que, malgrat tots els problemes, encara podran gaudir no obstant dels avenços econòmics que van poder fer la generació del baby boom i que molts d’ells hereteran. Trempegen ara en una situació sovint de precarietat laboral i econòmica però a la llarga no quedaran tan mal situats. Què passarà però amb les generacions successives a mesura que aquesta herència es vagi esgotant, si no milloren les condicions laborals i d’habitatge actuals ?

de Ian McEwan. Traducció Dolors Udina. Editorial Empúries / Anagrama. Barcelona 2005. 302 pàgines.

Inquietant llibre de Ian McEwan. Ens enfronta a una situació límit a partir d’un esdeveniment aparentment sense cap importància, d’una decisió qüotidiani que qualsevol de nosaltres podem prendre i que té unes conseqüències terribles per a ell i la seva família.

Al llarg dels seus llibres, McEwan ens dóna a conèixer els seus punts de vista sobre la moral de les persones, les conseqüències que se’n deriven de decisions a priori anodines però de resultats sovint dramàtics.

Dissabte és especialment interessant perquè l’òptica d’anàlisi dels fets és la d’un reputat neurocirurgià, acomodat i emocionalment estable, amb una família feliç i unida.

Les acurades descripcions tant mèdiques com esportives com d’anàlisi dels personatges són realment impactants i la posició mental del personatge principal que en tota hora es mou des d’una perspectiva estrictament mèdica, si més no ens sitúa en un esforç de comprensió del per què de moltes actuacions delictives o antisocials.

Llibre interessant i que ens deixa un regust amarg malgrat el desenllaç aparentment feliç.

L’amor d’una parella que havent iniciat un camí polític (els dos són militants comunistes) arriba un punt en la seva vida que divergeixen, un seguint en el món polític encara que decencisat pels esdeveniments de la caiguda del mur de Berlin el 1989, l’altra descobrint la fe religiosa.

És tremenda la narració de l’Ian McEwan sobre els gossos abandonats i famolencs en un bosc de la Provença francesa, que ataquen la protagonista i estan a punt de matar-la, fet que farà canviar el rumb de la història comuna de la parella, que farà que se separi, quedant-se ella vivint en una casa que es compra a la Provença i el seu marit visqui a Anglaterra, d’on són els dos.

de Ian McEwan. Anagrama/Empúries

Ian McEwan ens planteja una realitat pura i dura en aquest escrit sobre l’amistat i les relacions humanes, sobre el treball i com aquest, agafat en un extrem ens duu a una amoralitat o immoralitat que ens fa actuar en obediència únicament dels nostres propis interessos, deixant de banda qualsevol sentimentalisme o sentit ètic.

El funeral d’una dona, la Molly, reuneix als homes que han estat els seus amants i al marit d’aquesta, el George.

Sabem poc de la Molly però suficient per copçar que té una gran personalitat i que ha tingut molts amants que, d’una manera o una altra, han depès emocionalment d’ella. El George és el que sembla tenir més problemes per superar aquesta promiscuïtat i el que finalment provoca el duel a mort de dos dels seus amants, un músic i un director d’un diari (The Judge) així com també la davallada d’un polític aspirant a Primer Ministre.

L’estil de Ian McEwan és fred, tallant i s’estima poc els seus personatges a qui descriu amb rigurosa fredor.

de Primo Levi. Col.lecció EL BALANCÍ.

Primo Levi és un sobrevivent de Auschwitz que ens narra la seva història després de l’alliberament del camp de concentració per l’exèrcit rus. El seu llarguíssim periple per mitja Europa abans no tornarà a casa seva, a Itàlia.

Sovint s’han vist pel.lícules o documentals sobre la vida o la no-vida en els camps de concentració nazis i aquesta narració s’atura en començar l’alliberrament. Sembla que a partir d’aquí les coses van començar a ser fàcils però Primo Levi ens fa conscients de la vida errant i sense sentit del “després” d’aquest alliberament, que perllonga la duresa de la vida de captiveri a Auschwitz. L’ésser humà esdevé com una fulla que els vents duen d’un cantó a l’altre, sense que es pugui dirigir la pròpia vida, quedant lligada als aconteixements polítics del moment, sovint ignorats pels homes que els pateixen.

Tremenda odissea, narrada amb senzillesa i amb un cert sentit de l’humor, que sembla impossible en circumstàncies com les que els hi va tocar viure als presoners dels camps de concentració nazis.

per Breandán O Heithir. Editat per The O'Brien Press, Dublin, 1989, 109 pàgines.

Breu història d’Irlanda que ajuda a fer-se una idea d’aquell país. És un llibre de butxaca per a consulta dels principals noms històrics de personatges, llocs i fets més importants que requereix un aprofundiment llegint altres llibres perquè resulta insuficient per situar-se sobre les vicissituds d’Irlanda i les implicacions polítiques i religioses de les primeres plantacions que es van fer a l’Ulster així com de les repercussions històriques de la guerra del Boyne, el 1690.

de Cecil Woodham-Smith. Penguin Books, Londres 1991, 510 pàgines.

Llibre interessantíssim del període de la Gran Fam a Irlanda. Amb xifres i dades escrupulosament referenciades, Cecil Woodham-Smith ens parla d’aquest terrible període històric d’Irlanda i de les conseqüències que el laissez-faire de la política econòmica del Goverm anglès, va comportar per a la població irlandesa d’aquells anys que després de patir la Gran Fam en què s’estima que van morir al voltant d'un milió i mig de persones, i no tenint cap altra sortida, es va veure obligada a emigrar al Canadà, a Estats Units i a Anglaterra. La seva pròpia condició de gent desesperada, misèrrima, analfabeta i laboralment no qualificada, que no va sortir d’Irlanda per cercar un futur millor sinó empesa per la fam i pels propis terratinents que se’ls treien de sobre perquè ja no podien cobrar les rendes d’uns pagesos que havien perdut els mitjans per pagar (el conreu de la patata) els va convertir en el lloc de destinació en material inútil, indesitjat, mal vist i mal tractat i objecte d’explotació i d’engany per part de tothom. Són pocs els de la primera emigració d’aquells anys que se’n van sortir. Només els fills i els néts van aconseguir treure el cap i començar a fer una vida millor.

Gran història social i política de la població rural irlandesa dels anys 1845 a 1849, de les seves condicions de pàries de la terra, de la seva explotació i de la gran ignorància d’aquesta gent que feia tantíssims anys que patia aquestes condicions, que ni tan sols pensava en fer una revelar-se.

de Niall Ferguson. Traducció de Magdalena Chocano. Debate, Barcelona 2006. 493 pàgines.

La història de la construcció de l’Imperi Britànic des dels inicis fins als temps actuals. Llibre complex amb anàlisi històrica dels fets que van convertir Anglaterra en un gran imperi que abarcava entre 400 i 500 milions de persones i que va durar 300 anys, fins a a la II Guerra Mundial. Des del comerç , passant per la colonització i la conquesta, seguint pel flux migratori de població i amb aquest exportació de l’idioma, l’estructura política i legislativa d’Anglaterra i els seus costums i extensió de la seva tecnologia.

de Gemma Lienas, Editorial Empúries, Barcelona 2007. 137 pàgines.

Els problemes de la dona han millorat molt però existeixen encara un munt de situacions de discriminació que no han quedat resolts. Les societats patriarcals no són fàcils de desmuntar i l’esquema mental de dones i homes no canvia tan ràpid com voldríem. La lluita feminista va començar al segle XIX i s’ha millorat en molts aspectes, sobre tot en el parlar que s’inta si més no que sigui “políticament correcte”. Pel que fa a les actituds i a les realitats, malgrat els guanys falta molt per assolir i no s’hi veu la llum al final del túnel.

La Gema Lienas parla molt didàcticament i ens mostra les discriminacions que encara ara es donen en la quotidianitat. Un llibre que pot obrir els ulls a moltes dones que no coneixen la lluita feminista o que creuen que “ara és diferent”. És diferent perquè les discriminacions són més subtils però a poc que es vulgui mirar al voltant, ens adonarem que encara queda molt.

de Naguib Mahfouz. Éditions Denoël. Paris 1998. 192 pàgines

Naguib Mafhouz ens parla de l’Egipte de fa 1300 anys, dels temps d’Akhenaton, casat amb Nefertiti.
Un jove inicia la recerca de la veritat històrica del què va succeir en temps d’Akhenaton, nomenat l’herètic, i comença a parlar amb la gent del seu regnat, preceptor, consellers, família, capitans, capellans, tots els qui l’envolten en el moment en què, jove príncep d’aspecte andrògin i dubtosament home, inicia la seva adoració del disc solar, Aton, i renega de la religió dels seus avantpassats, l’adoració d’Amon.
Lluites de palau, entre els que veritablement es converteixen a la « nova fe », els que fan veure que s’hi converteixen, i els que s’hi rebel.len perquè consideren aquestes noves pràctiques herètiques.
Llegint els diversos testimonis, veiem com el mateix personatge, Akhenaton (Amenophis IV), sorgeix amb distinta llum, favorable o desfavorable atenent als interessos i a la fidelitat de cadascú.
Fabulació d’aquell període històric, basat en el que se sap de fets reals, en que aquest important canvi en les creences va capgirar el regne i va provocar una guerra civil.

de Vladimir Voinóvich. Traductor Horaco Vázquez-Rial. Libros Asteroide, Barcelona 2006. 352 pàgines.

Farsa sobre l’exèrcit de l’ex República Soviètica i ridiculització del seu nivell de comandament que acata ordres absurdes sense plantejar-se res i intentant seguir fil per randa el manual del Partit.

Por generalitzada a ser castigat tant per part de tots els estaments de l’exèrcit com per part d’una població pobre, ignorant però amb la saviesa del dia a dia. Intents inútils d’entendre el per què de les ordres i de les exigències dels governants que demanen impossibles, encastellats com estan i sense contacte amb la realitat.

D’una ordre absurda s’esdevé una història absurda amb el soldad Chonkin, mal soldat i bon pagès, que acaba pagant amb la seva vida els plats trencats de tot plegat.

de Naguib Mahfouz, Editions ACTES SUD, Arles.183 pàgines.

Un dels molts relats curts que conté el llibre. És una mostra d’humor negre del Maguib Mahfouz i seria molt divertit si no fos perquè és retrat amarg de la situació d’una parella de joves que s’enamoren en una ciutat, el Caire, amb una inflació brutal que ha empobrit la classe mitjana, que ja no té cap possibilitat de tirar endavant, amb unes vivendes fora d’abast, uns estudis universitaris que ja no serveixen per tenir un lloc de treball decent, sinó per anar a engruixir la gran quantitat de funcionariat que no té res a fer i que, per tant, guanya un sou de misèria. Manca total d’expectatives d’aquest jovent, que és aplicable a tantes ciutats.

Mahfouz és únic describint aquest ambient de classe mitjana, que a Egipte és majorment funcionariat, que no té pràcticament mitjans de subsistència però guarda les aparences. Descriu els « nous pobres » com en diu ell, que amb tota la dignitat i els prejudicis de la classe mitjana formen part de fet del proletariat.

de Naguib Mahfouz, Éditions de l'Aube, La Tour d'Aigues, 2001. 63 pàgines.

Un carrer del barri antic del Caire. Un vell de 70 anys que retorna al seu barri al cap de 25 anys d’haver-ne sortit i els canvis que s’hi ha produit durant aquest temps que fa que reconegui ben poques coses i no el reconeguin. Històries com aquesta, relats molt breus que pinten molt bé l’ambient de barris antics de principis del segle passat: carrerons tranquils on tothom es reconeixia, on els nanos jugaven al carrer i carrers desapareguts, on els cotxes ho envaeixen tot i soroll per tot arreu.

Un matón de barri que han empresonat per “defensar” algú i quan en surt, no té ni ofici ni benefici i ha de donar les gràcies que li ofereixin fer de “limpiabotas”. Històries qüotidianes de gent corrent, del poble pobre, molt ben narrades.

Un altre autor que m’agrada força: Naguim Mafhouz

de Tahar Ben Jelloun. Éditions du Seuil, Paris, 1987. 189 pàgines.

Novel.la de Tahar Ben Jelloun. Tremend acabament de la història d’una jove de 20 anys a qui el seu pare ha imposat ser “home” des del seu naixement per vergonya de tenir més filles a la família i no aconseguir un fill.

Aquesta jove es veurà imposada fins als 20 anys una vida de noi, de dissimul i de lluita contra el seu propi sexe però la pròpia condició d’home imposat farà que es comporti com a home envers les seves germanes i la seva mare.

Quan mor el pare, la jove enterra tot els elements de vestuari que durant anys l’han identificat com a home devant la societat i comença a fer vida de dona encara que se sent buida i indiferent per dins.

Coneix l’amor i l’odi de prop, la venjança cruel i es mou entre el somni i la realitat. Llibre dur en extrem, ens pinta la brutalitat de la gent al Marroc, que ha de sobreviure en unes condicions de misèries i manca d’esperança totals.

Penso que els llibres de Ben Jelloun ens ajuden a conèixer millor la gent del Marroc i les seves grans dificultats per viure, envoltats de misèria, de repressió i de cap esperança de futur.

de Tahar Ben Jelloun, Éditions du Seuil, París 1991. 296 pàgines.

Tahar Ben Jelloun és un escriptor que he descobert fa poc. M’agrada com escriu, amb senzillesa, la seva prosa és fàcil, i es llegeix com si fos un contador d’històries. Poc a poc, amb els seus relats, ens anem adonant de què és el Marroc, les seves gents, la seva manera de viure, la duresa del paisatge i les grans dificultats per aconseguir el pa de cada dia.

Aquestes grans dificultats per tirar endavant qüotidinament fa que la gent sent una gran enveja i odi envers aquells dels seus que aconsegueixen una vida millor. No perdonen que un dels seus s’hagi pogut escapar de la misèria i es tornen mesquins i maliciosos i fan tots els possibles per fer-lo caure. La gran corrupció existent al Marroc queda molt ben reflectida en els llibres de Ben Jelloun. Tot és difícil, tot és impossible d’aconseguir si no s’afluixa la “mosca”. Aleshores els papers comencen a circular, amb gran lentitud però i a base de conèixer la persona adequada que pararà sempre la mà per ajudar a que les coses avancen.

L’amabilitat és sovint engany o parany, la manera de pensar dels marroquins està ben lluny dels europeus. La vida al Marroc no té res a veure amb la vida dels europeus, per això tenen aquest delit de sortir del país, encara que com sempre, fora les coses tampoc no els són fàcils perquè han de patir el racisme i les exigències de les societats modernes per les quals no estan preparats.

seguit de El Vent de la Nit, de Joan Sales. Club Editor, Barcelona, 1999. 559 pàgines

Excel.lent retrat des del costat « roig » de la Guerra Civil Espanyola. Novel.la profundament filosòfica, estudi aprofundit dels personatges, de la seva recerca de glòria i com aquesta només dura uns pocs minuts i no sempre es presenta. Joves que van a la guerra amb els ànims inflats, buscant una glòria, sempre incerta, i desencís d’aquests mateixos joves en veure com són i com s’esdevenen els aconteixements molt lluny dels somnis i de les esperances de cadascú. Vides trencades, endurides pel que els ha tocat afrontar, fes guanyades i perdudes, derrota total de l’ésser humà que no entèn el que li està passant i tanmateix segueix endavant.

Joves rebels, amb ideals, joves aprofitats i sense escrúpols, tothom hi queda reflectit en aquest llibre de Joan Sales.

d'Albert Cohen, Éditions Gallimard, Paris 1954, 175 pàgines.

de Frédéric Beigbeder. Editorial Bernard Grasset, Paris, 2005, 398 pàgines.

Frédéric Beigbeder ens descriu el personatge com un home cosmopolita, escriptor d’èxit que es passeja arreu del món, per gales, parties, inauguracions, festivals i barettos de moda com a part de la seva feina.

És un egoista i un obsés sexual. Va darrera de totes les dones de bandera i no escatima esforços per lligar-se-les fins que s’enamora.

Ens descriu un món de gent superficial, sexualment promiscu, el món de la moda, dels artistes, de la publicitat, preocupats sempre per estar en el lloc adequat en el moment adequat, vigilants de què no se’ls escapi la festa on cal ser.

Beigbeder coneix bé aquest món. El seu protagonista és de suposar que comparteix amb l’escriptor el seu cinisme, la seva mundologia, el seu saber desenvolupar-se en un ambient tan fora del comú dels mortals.

Novel.la entretinguda i crítica aguda d’aquesta societat encara que pels lectors no francesos resulta difícil entrar-hi de ple perquè sovint els seus comentaris i les seves observacions tenen a veure amb personatges d’aquell país.

de Tahar Ben Jelloun. Editions du Seuil, París 2001. 229 pàgines.

En el Marroc dels anys 70, una història sobre la repressió brutal i cruel exercida sobre els soldats que van seguir els seus oficials en un cop d’estat contra HASSAN II.

Tots aquests soldats van ser transportats primer a un penal militar i més tard a una presó de tortura clandestina, Tazmamart, al sud-est del Marroc, a les muntanyes de l’Alt Atles, on els soldats es van veure sotmesos a les pitjors condicions possibles per a un ésser humà: tancats en cel.les sota terra, a les fosques, sense mai veure la llum, i mantinguts sota mínims d’higiene i alimentació, sense cap mena d’ajuts mèdics, durant 18 anys. Pràcticament tots van morir i el testimoni d’un sobrevivent ens fa esgarrifar per la capacitat de la ment i del cos a voler resistir i a viure, fins i tot en extremes condicions d’una no vida, La pitjor de les tortures: anar morint cada dia, no podent-se posar dret en cap moment, sense saber si és de dia o de nit, fent les necessitats en un forat, aguantant tota mena de bitxos: escarabats, escorpins....De tard en tard, sortir del forat només per assistir a l’enterrament dels que anaven caient.

La resistència del protagonista per no sucumbir és bàsicament una resistència intel.lectual. Va perdent les facultats físiques però intenta per sobre de tot no pedre les seves capacitats morals i intel.lectuals. Res no existirà per ell: ni passat, ni futur, ni família ni amics. Només viure el present, intentant no sentir odi per ningú, un odi que diu ell que és el que arriba a matar-te.

Al cap de 15 anys de captiveri, quedant només uns cinc soldats dels 25 que van ser enterrats en aquells forats de la muntanya, va arribar a oïdes de la comunitat internacional, la notícia de l’existència d’aquests camps clandestins de Hassan II i aquest els va tancar, substituint les instal.lacions per uns ajardinaments....

Tahar Ben Jellou escriu meravellosament bé i ens fa posar a la pell dels protagonistes dels seus llibres, a qui seguim posant-nos en el seu lloc i comprenent-los a fons.

de Tahar Ben Jelloun. Editions du Seuil, Paris, 1994. 223 pàgines.

Mourad és un enginyer funcionari de l’Estat de 45 anys, casat i amb dos fills, que durant els seus anys d’exercici públic s’ha mantingut honest i fora de tota temptació de corrupció corrent al seu voltant i al seu país, Marroc.

Viu amb un sou modestíssim, amb penes i treballs per menjar i pagar els estudis dels seus fills, sempre devent diners al forner que li dona crèdit però carregant-li “ intessos de demora “.

La seva dona i la seva sogra li retreuen en tot moment la seva mediocritat, la seva incapacitat per guanyar diners i la pobresa en que les manté. Ni tan sols la dona té un cinturó d’or, imprescindible al Marroc per lluir en les festes familiars i per demostrar que no s’és una desgraciada.

Cansat de les pressions, de veure la corrupció al seu voltant i de constatar que els que han « caigut » viuen molt bé, agafa un primer sobre ple de dirhams que va adjunt a un dossier que ell ha de signar, sense posar-hi entrebancs. El primer que fa és agafar un taxi i anar a un bon restaurant a menjar marisc i fumar un bon puro. Després accepta un segon sobre amb dólars. S’adona del poder dels diners i del que es pot fer però alhora comença a tenir uns problemes de consciència i sent constantment les seves dues veus interiors: la que li diu que ja és hora que se n’hagi adonat del que ha de fer i la que li diu que és un corrupte i ha perdut l’honor.

Durant uns dies es debat entre dubtes, entre el que té gravat interiorment com a moral estricte apresa del seu pare (la moral dels pobres), i corrupció dels qui l’envolten que poden procurar a la seva família i als seus una vida amb totes les comoditats. Fins i tot li surten unes taques blanques a la pell..... com si fossin una demostració externa del seu emblanquiment de diners.

Els escrúpols de Mourad són un “gra de sorra” en la màquina de corrupció que l’envolta i un perill pel seu voltant així és que veient que es debat entre tantes manies que els posa a ells mateixos en perill de ser denunciats, els companys de feina li posen un parany que l’aboca contra les cordes: o accepta la corrupció com els altres i comença a viure bé i a deixar que els altres disfrutin dels diners bruts que aconsegueixen, o va a parar a la presó, com un desgraciat i un pobre home, sense feina, i amb el menyspreu de tothom. Mourad s’acaba trencant i accepta de ser un funcionari corrupte. Els escrúpols s’evaporen finalment. Es curen les seves taques blanques, i Mourad entreprén una vida nova, amb un esdevenidor prometedor econòmicament parlant.

de Sándor Márai, traducció d'Antoni García Santiago, Editorial Empúries, Barcelona 2000, 158 pàgines.

Els amors desgraciats no s’acaben mai. Sándor Márai ens relata la vida d’Eszter, noia enamorada d’un home mentider compulsiu, però encantador, que sap encaramelar a la malaurada Eszter fins a treure-li els pocs diners que té i deixar-la pràcticament al carrer junt amb la minyona de l’Eszter que ha d’anar a una residència per avis havent treballat tota la seva vida per a l’Eszter.

És una història trista i engoixant perquè el lector assisteix impotent a un final que es veu venir des del començament del relat. Hom em pregunta com hi poden haver dones com l’Eszter que per un home d’una personalitat fluixa, sense caràcter, gandul i mentider es deixen endur per un camí desastrós al llarg de la vida, que tant les perjudica afectivament com econòmicament.

Ambient trist, desemparat el de l’Eszter i la seva serventa que demostren una total submissió als desigs d’un home que les duu pel trist camí final de la pobresa sense oposar-hi resistència i, és més, sabent que aquest home els representa la destrucció total de la seva petita vida.

d'Elfried Jelinek. Traducció d'Alexandre Gombau i Arnau, Editat per Columna, Barcelona 2005, 246 pàgines.

Més dura encara que Les Amants, Els exclosos es basa en una història real. Els fets s’esdevenen en la Viena de la segona post-guerra mundial, cap als anys 50.

A Elfriede Jelinek li agrada contraposar la desesperança i la inutilitat de les vides de la gent procedent de classe social baixa amb l’educació i la sensació de “flotar” que es dona en les esferes altes on tot és donat i s’agafa amb total naturalitat, sense veure-hi cap privilegi ni tenir cap problema moral. Aquí barreja dos nois i dues noies d’Institut que s’ajunten per delinquir, per trencar els límits i veure que no passa res, que tot és possible.

Rainer, el “pensador”, fill d’un exoficial de la SS, en un ambient familiar degradat en el que la seva germana és companya de delinqüència i la seva mare és una dona maltractada pel marit, pulsa les seves lectures Intel.lectuals i la seva amoralitat fins al final en què assassina a tota la seva familia, a trets i rematant-los a cops de matxet.

La Jelinek passa comptes amb tothom i no deixa esperança ni futur per a ningú.

Narració Autobiogràfica, títol original L'ANALFABÈTE. RÉCIT AUTOBIOGRAPHIQUE, d'Agota Kristof, traducció Montserrat Solé Serra, Editorial Laertes, Barcelona 2005. 52 pàgines

La vida de l’Agota Kristof des que amb un altre grup d’hongaresos fuig del seu poble, l’any 1956, fins que s’instal.la a Neuchâtel (Suïssa), el seu país d’adopció.

“L’Analfabeta” es com es veu l’escriptora en un país d’on en desconeix totalment l’idioma, havent-se de posar a treballar en una fàbrica vuit hores i alhora havent de tenir cura de la seva filla de quatre anys, mentre el seu marit estudia a la Universitat.

El patir moral i físic d’una exiliada escriptora i poeta, l’estri importantíssim de la qual és el seu idioma, i que en arribar a Suïssa es converteix en una analfabeta que ha d’aprendre el francès des del nivell zero.

Record autobiogràfic d’aquells anys en què es va trobar en una soledad absoluta en no poder-se comunicar fins que va aconseguir escriure el seu primer llibre en francès. Aquest coneixement reduït de l’idioma francès, la va obligar a expressar-se en frases curtes, desprovistes d’adornaments innecessaris que li van donar aquest estil que té: precís, directe, sense “decorats linguístics”, un estil de bisturí, net i clar.

d'Agota Kristof, Éditions du Seuil, 184 pàgines.

Agota Kristof és una escriptora hungaresa, resident a Neuchâtel després d’haver fugit del seu país amb el seu marit i la seva filla petita, l’any 1956, quan la revolució dels hungaresos anti-comunistes va ser sufocada pels soviètics.

A Neuchâtel va treballar uns anys en una fàbrica i el seu marit va entrar a la Universitat. L’Agota Kristof en un moment diu que hauria estat millor que ella hagués anat a la Universitat i el seu marit hagués treballat en una fàbrica. Van ser cinc anys de no vida entre la fàbrica i les obligacions maternals, amb una total justesa de mitjans econòmics.

Le Grand Cahier és el diari íntim que escriuen dos germans bessos d’uns 12 anys des del moment en què la seva mare els deixa a mans de la seva àvia, en un poblet fronterer, en no poder-se ocupar d’ells, fins que els dos germans se separen.

Claus i Lucas, els bessons, tenen una vida duríssima al camp, al costat de la seva àvia que l’únic que els procura és menjar i un lloc per dormir, menjar i dormir que s’hauran de guanyar treballant durament al camp i rebent un tracte inhumà i mancat del mínim afecte. Sense diners, hauran d’empescar-se-la per tractar de millorar la seva vida. Estudiaran sols, sense anar a l’escola i es procurararan diners anant per les tasques del poble a tocar l’harmònica.

Els dos germans veuen aviat la situació i comencen a fer exercicis de duresa, de resistència física, de crueltat amb els animals, en definitiva, de lluita per la vida i es converteixen en dos éssers absolutament amorals, decidits a sobreviure i a no ser derrotats per ningú.

L’Agota Kristof ens descriu un ambient claustofòbic, pintat en tons gris fosc/negre, amb molta misèria, poca felicitat i extrema duresa i crueltat. En escriure en francès, llengua d’adopció tardana, l’autora empresa en francès frases curtes, sense apenes descripions de llocs però assoleix transportar-nos al món sòrdid dels bessons i entrar en la seva psicologia que anem seguint des de la seva infància fins a la seva separació en creuar el Claus la frontera cap al món lliure i quedar-se el Lucas en el seu país de naixement.

LA SOCIEDAD NEURÓTICA DE NUESTRO TIEMPO, de Javier de las Heras, Editorial Espasa Calpe, Madrid 2005. 286 pàgines

Javier de las Heras, psiquiatra de Madrid, ens parla de l’augment de les malalties mentals en les societats avançades actuals: depressions, stress, esquizofrènies, anorèxies, bulímies... Exigències cada cop més altes i pressió sobre l’individu que es tradueix en trastorns de salud.

L’individu pateix cada cop més un allau de demandes des de totes direccions, i cada cop més està submès a unes exigències difícilment defugibles. L’estil de viure actual representa una sobrecàrrega emocional que aboca en frustracions perquè moltes d’aquestes demandes són inassumibles i molt sovint inebastables. La pressió dels medis hi té també molt a veure en presentar models de societat inexistents a la realitat perquè molt poques persones estan al nivell de les famílies del potencial econòmic que demostren tenir els spots televisius.

Ja és sabut que el remei a tot plegat seria un baixar l’esglaó i no voler seguir amb aquesta carrera cap a un èxit social i econòmic inabastable per molts però que molta gent s’entesta en perseguir a costa de la seva salud i del seu benestar real.

de Ryszar Kapuscinski, traduït per Agata Orzeszek, Editorial Anagrama, Barcelona 2004. 236 pàgines

Repàs dels problemes existents en el món d’avui dia, de les guerres inacabades, dels problemes ètnics i religiosos. Kapucinsky ens disecciona el món actual i ens posa en front d’un mirall gens agradable de veure. Les grans diferències entre les societats occidentals riques i les pobres, on es lluita diàriament per sobreviure i per arrencar un mínim d’aliment. Les aglomeracions humanes al voltant de les grans metròpolis que duu a un futur sense cap esperança i a la violencia. Deserció del camp en lloc d’ajudar-lo perquè les poblacions hi puguin viure sense haver-se de desplaçar. Camps de refugiats de la misèria i de les guerres, que sobreviuen gràcies a les moltes organitzacions internacionals però que no solucionen cap problema de fons perquè aquests camps són una mena de ghettos d’on mai no se’n surt doncs no hi ha on anar ni tampoc es retorna el lloc d’origen on no ha quedat res.

Extractes dels seus llibres i de les seves conferències al llarg del seu itinerari com a periodista i com a escriptor.

Kapucinsky va veure el món “a primera línia de foc” i no va estalviar esforços físics ni sovint de risc personal per conèixer la realitat de primera mà, la seva, sense anar mai envoltat de cap bombolla que pogués suavitzar o ennuvolar una visió descarnada i molt lúcida del món que estem vivint.