mercenades

Acabo de llegir aquest llibre editat per Alfaguara, Madrid, 1996.

Molt ben documentada l'època, que de tant en tant ens situa a l'actualitat.

El Capitán Alatriste ens entreté i ens fa seguir la seva vida de sicari amb simpatia perquè el món que li ha tocat de viure no és gens fàcil i s'ha de guanyar la vida de l'única manera que sap.

Havent estat soldat i retornat a la seva pàtria no té altra manera de viure que posar la seva espasa a disposició de qui millor li pagui la feina bruta que se l'hi encarrega.

AForça bé la història intrigant que ens planteja. Molt ben narrat. Té suspens.

És un escriptor que m'agrada molt.

Llibre d'Alfaguara, 1999, Madrid.

Història fantàstica de sabates que tenen vida i parlen sobre els peus que són els seus amos.

Amputat d'una cama que es fa fer massatges a la cama inexistent perquè aquesta li fa mal i li millora molt el dolor.

Vides dobles, vides tristes i grises dels personatges.

Assassinat d'un dels personatges que queda amagat sota el llit com quan era petit, que s'amagava sota el llit i observava la vida des d'allà, veient només cames i sabates.

Andrea, una noia de poble, de 18 anys, orfe, pobre, viatja a Barcelona a fer estudis de Filosofia i Lletres , a la Universitat de Barcelona, i entra viure a casa d'uns parents que tenen el pis al carrer Aribau.

Història ubicada a la postguerra civil espanyola, transmet al lector la misèria econòmica i moral d'una família benestant vinguda a menys, amb ínfules d'"haver estat", però sotmesa a una vida sense esperança, mancada de l'essencial, i amb una gana mai satisfeta. Lluita per la vida, moral de conveniència, maltractaments del marit a la dona amagats i acceptats per la família, masclisme a flor de pell.

L'Andrea es mou en l'ambient de la seva família com a testimoni mut dels conflictes interns entre els seus membres, tractant de no quedar influïda o tocada per tots ells, lluitant per mantenir-se independent econòmicament, amb una més que minsa pensió que rep com a orfe. Gana, fred, soletat, falta d'amor, l'ambient de la novel.la ens atrapa més i més i ens ofega, resultant-nos clautrofòbic, tufat i enrarit.

Primera amistat intensa amb Ena, una amiga de la Universitat, amb qui comparteix emocions jovenils, i que li descobreix altres tipus de vida, sense problemes econòmics, amb un aire fresc i amb expectatives davant la vida. La família de Ena obra a Andrea un altre món, al que ella no obstant no podrà accedir mai. Pons, un altre amic de la Universitat, que en principi s'enamora d'ella, li obre l'esperança d'un futur millor. L'Andrea, malgrat no estimar-lo copça que pot ser la seva solució per sortir del seu món miserable, i intenta mirar-lo amb els mateixos ulls dolços que ell té per a ella. La diferència de classe social entre ella i Pons li acabarà tancant aquesta possibilitat i fent-li adonar que no té cap escapatòria i que és del tot probable que es vegi abocada a una vida tan gris com la dels seus parents del carrer Aribau.

Editat per La Campana, Barcelona, 2002.

Malgrat que aquest llibre ha estat molt ben acollit per la crítica i figura ens els primers rangs de vendes com a literatura de ficció a mi no m'ha agradat.

El trobo ben narrat, original, sorprenent com a relat, però certes escenes m'han resultat força desagradables.

En definitiva se'm confirma que no m'agrada la ciència-ficció encara que evidentment és més que això doncs porta missatge implícit.

Havia sentit parlar de la Nadine Gordimer i aquest és el primer llibre que llegeixo d'aquesta autora.

L'autora sudafricanaens narra històries del seu país de l'època de l'apartheid, de la vida dels baas, dels boers i dels granjers blancs sudafricans contraposada a la vida dels seus treballadors negres, sense drets, miserables, bebedors de caps de setmana, sense cap perspectiva de futur. Esclaus, fills d'esclaus i pares d'esclaus.

Parla dels alts funcionaris dels programes de desenvolupament d'Àfrica, de la seva mentalitat, de la facilitat amb què aquesta gent es mou per Àfrica o per la Índia, problemes semblants, solucions temporals a situacions gairebé irreversibles.

No és fàcil de llegir. M'imagino que en anglès deu ser difícil tant per com representa que és el parlar dels negres com per une situacions i unes vides que ens són molt alienes.

Interessant novel.la situada al final de la Guerra Civil espanyola i començaments de la Segona Guerra Mundial.

Excel.lent descripció de personatges i ambients, vida burgesa oposada a la misèria dels treballadors, lluita obrera i resoluciò freda i sense contemplacions dels problemes que aquesta lluita genera a les clases dirigents de l'època. Pistolerisme i menyspreu dels reclams socials.

Dificultats de supervivència en um ambient laboral on presentar reivindicacions és sinònim d'apallissaments i assassinats per trencar possibles vagues.

Guanys desorbitats d'una empresa que ven armes i que es beneficia del desastre de la guerra i sentit de culpabilitat inexistent de les diferències socials.

Paternalisme i "bondat" de la burgesia sempre i quan el treballador accepti les condicions laborals que aquesta imposa.

La novel.la està escrita amb una intriga considerable i amb freqüents flash-backs. Històries paral.leles que al final completen un tot.

Aquest llibre està editat per Tusquets Editores, Barcelona, 1974

Vida a Sudàfrica. Apartheid. Homes de negocis de Johannesbourg que desitgen posseïr terra i trepitjar-la com a amos absoluts. Misèria i analfabitisme dels negres sudafricans, treballadors a canvi de gairebé no res. Paternalisme del blanc i humilitat no exempta de menyspreu i malvolença envers el dominador blanc.

Duresa extrema dels blancs i superioritat interioritzada de fa temps. Cap qüestionament pel que fa a la justícia de la situació, ans al contrari, menyspreu del blanc envers l'escassa intel.ligència dels negres i les poques ganes de treballar d'aquests. Condescendència envers l'ignorància dels negres i de les seves pobres vides, que no aspiren a altra cosa que a "robar" una mica a l'amo per anar fent la viu viu.

Incomprensió total entre uns i altres i separació brutal dels dos tipus de vida.

Assassinat final del conservador que cau en un parany, i mor sol, sense rebre cap ajut.

Curiós llibre del que se'n va fer una pel.lícula, que no he vist. A partir de la situació d'una jove francesa de 34 anys, casada, sense fills, i sense treball, sorgeix l'idea de la protagonista d'oferir-se com a lectora a domicili. Parteix de la premissa d'haver estudiat a la Universitat, encara que no va acabar els seus estudis, i de disposar d'una veu encisora que posa " a la venda " junt amb els seus encants personals.

Seguint els consells d'una seva amiga, posa un anunci en un diari oferint-se a llegir per gent que d'alguna manera necessita llegir a través d'algú altre ja sigui per minusvàlua física, per fer de "cangur lector" d'una nena de vuit anys (la mare superwoman de la qual no disposa de temps per tenir-ne cura), per desgast visual degut a la vellesa o per ajudar a un home de negocis a fer-se una "cultureta" que necessita en el món laboral on es mou, on queda bé d'estar al corrent des darrers esdeveniments literaris.

La lectora veu com darrera de cada personatge se li obre una porta de móns ben diferents, d'actituds diverses que esperen d'ella que sigui més que una simple lectora, que completi el buid que té cadascun dels personatges-clients. La feina que en un principi li resulta una distracció, un divertiment, s'acaba convertint en una font de problemes per a ella perquè acaba posant-se sense gairebé adonar-se en la pell dels altres, acceptant sense reaccionar les exigències i les necessitats vitals dels altres. És una fulla moguda pel vent fins al final del llibre on el que se li demana és ja tan forassanyat que fuig del darrer client, un vell magistrat i els seus amics, aficionats a la lectura dels llibres del Marquès de Sade...

M'ha agradat molt aquest relat que m'ha fet passar una molt bona estona de lectura. L'ironia i el manfutisme del protoganista jove són hilarants a vegades i divertits sempre. Tema molt actual i crítica despiatada dels okupes del cinema Roxy.

El Ramon de España té una pluma àgil, sap posar-se en el pensament i en les actituds d'un jove de 23 anys, de classe benestant, però que alhora que una mica "penco" i aprofitant-se de la sopa boba" de viure encara a casa dels pares, és crític de l'irremediable actitud romàntica d'esquerres del seu pare que, a darrera hora, intenta agafar el tren en marxa dels seus ideals de jovenut, sumant-se als okupes del Roxy, el lider dels quals és un cara dura i un barrut total, recobert d'una capa d'ideologia entre Jesucrist i Che Guevara. D'aquest "crida de la selva" de darrera hora, el pare de la història en surt ben mal parat i amb la camisa ben aixecada, doncs apart de quedar-se sense diners, perd de moment el seu prestigi com a periodista reconegut del diari "El Pogreso". Reflexió sobre el posicionament mental de la gent que volta els 50 / 60 anys avui dia i que en la seva joventut havien aspirat a canviar el món, a millorar-lo socialment i que sense adonar-se'm jan caigut en un còmode benestar i en un aburgesament, els més afortunats, i en un anar fent i somniar truites els que no han tingut tanta sort.

He llegit aquest llibre seguint les recomanacions de la Teresa Pàmies. N'havia tret la mpressió de que seria una lectura més àgil, amena i "instructiva", al voltant del fet de fer-se gran i de d’entrar en aquesta etapa darrera de la vida, armat amb les millors eines possibles. No ha estat així. L’autora ens parla de genis, de gent com Picasso, que van arribar a vells amb les seves capacitats creadores intactes i amb una gran força artística desenvolupada fins als darrers dies.

No és el que em pensava. No és ni de bon tros aplicable a la gent normal i corrent, que fa una vida senzilla de treball més o menys sense cap interés fora del que representa fer-lo amb la millor dedicació i responsabilitat. Quins són els estris quan parlem de gent comú, que no ha té unes capacitats innates especials pel que fa a la creativitat i la imaginació ? Per mi és fer trampes sempre que volem parlar de la vellesa i posem com exemple gent extraordinària, ja siguin pintors, músics o escriptors.

Aquí trobem a l'autora a Peking, i la veiem dels 4 als 7 anys, vivint en un ghetto on es troben tots els diplomàtics estrangers i les seves famílies durant la revolució cultural xinesa, sota el comandament de la Banda dels Quatre.
L'Amélie hi viu del 1972 al 1975 i ens explica la seva vida d'infant, jugant "a la guerra" amb els altres fills dels diplomàtics, de nacionalitats diverses i arrenglerats entre els "Aliats" i els "Alemanys de l'Est", que representen els dos bàndols del conflicte. Jocs de guerra de nens, però d'una remarcable crueltat i humiliació pels "vençuts".
També, l'autora ens parla del seu primer gran amor d'infància per una italianeta de la seva edat, d'una bellesa colpidora, conscient de l'admiració que desperta al seu pas. L'Elena, que així es diu aquesta bellesa, amb el seu desamor, la seva indiferència per tot el que no sigui ella mateixa, "ensenya" a l'Amélie el poder absolut amb el que regnen aquestes persones, convençudes com estan de què qui les estima se sotmetrà gustosament a les seves humiliacions i als seus capricis. Inutilitat de l'esforç perquè després d'haver provat fins a on pot arribar l'Amélie per "amor", l'Elena la menysprea, li gira l'esquena i continúa en la seva autoadmiració. Admirable descripció del primer desamor.

Interessant punt de vista d'una escriptora marroquina d'uns 58 anys que vol demostrar que des d'occident es parla de l'harem oriental i es mitifica d'alguna manera, presentant a les dones que hi són com a dones estàtiques, sense personalitat, sense lluites internes, assumint el seu paper passivament i que, tot sovint, pintors com Ingres i Matisse, que mai van visitar un harem, descriuen en la seva pintura com a odalisques núes, contemplant-se i deixant-se contemplar per l'ull extern.

Fatema diu que les dones d'un harem musulmà sempre van vestides, que mai se les veu despullades a no ser en un hamman (banys) on sí que es banyen dones i criatures (sense homes)totalmet nues formant part d'un rite de purificació i dedicació personal a la neteja del cos. També diu l'autora que és l'únic lloc on "cap home els dona ordres".

És falsa, segons Fatema, aquesta passivitat i manca de combativitat perquè sovint hi ha rivalitats entre elles per situar-se en primer lloc del favor de "l'amo" per obtenir-ne beneficis privats i alhora, moltes d'aquestes odalisques tenen una gran cultura tant humanística com musical que representa ressaltar per sobre de la majoria i aconseguir ser "partenaires" més atractives, ja que els homes rics que tenen harems s'estimen més dones que els distreguin no sexualment sinó també intel.lectualment. Fa un parel.lisme amb les geishes que no només havien de ser boniques sinó també cultes.

La troballa de la Fatema és que no només hi ha harems al món musulmà (prohibició de les dones a trepitjar l'espai públic) sinó que també es troben a Occident on pretesament la dona és lliure. L'harem occidental és la talla 40, és a dir, la violència que s'imposa a la dona perquè s'ajusti a una imatge, a una talla (que és en la realitat la d'una nena de 12 anys) a uns standards imposats pels homes, coaccions totes elles que els treuen la llibertat doncs és molt difícil, i per moltes dones impossible assolir aquests "ideals". Aquesta lluita per entrar en la "sabateta de la Ventafocs", deixa a moltes dones anorèxiques o defallides, sense energies per dedicar-se a objectius realment importants. A Occident s'ha equiparat la bellesa de la dona a la joventut, deixant a la resta al marge. Aquest violència és molt pitjor perquè no és "denunciable" i és subliminal., s'exerceix sobre la ment.

Acabo de llegir aquest llibre editat per Anagrama, Barcelona, 1998.

Història d'un retorn al poble després d'haver hagut de marxar a Amèrica a causa de la misèria i de les enraonies locals que envolten la vida de la mare de la protagonista.

Retrobament d'un amor de joventut.

Narració mancada d'interès per mi.

Editat per Anagrama, Barcelona, 1996.

Acabo de llegir aquest llibre editat per Anagrama, Barcelona, 1996, que no m'ha atret gaire. No és el tipus de literatura que m'agrada.

Novel.la epistolar entre un músic peruà, Juan Manuel Carpio, vingut de pelat a músic d'èxit i una noia de família benestant salvadorenya, Fernanda María (Tuya) al llarg de tota la seva joventut i maduresa. Encontres i desencontres, ménage à trois amb el marit d'ella, història política de El Salvador dels darrers anys (la novel.la és del 1999).

Fernanda María, educada en excel.lents col.legis europeus, total ignorant de la vida, en davallar socialment i econòmicament la seva família, s'ha de posar a treballar en el món editorial. Es casa, té dos fills. Enrique, fotògraf, marit maltractador i Fernanda, com a dona conservadora, educada per patir els mals humors i les borratxeres d'aquest. Malgrat ésser casada. Fernanda continua escrivint-se i trobant-se en el món amb Juan Manuel Carpio, que és el primer i únic amor de la seva vida.

Vida amorosa a través de les cartes que s'escriuen, Fernanda María i Juan Manuel no acaben vivint junts sinó cadascú continua la seva vida diferent i separada.

"Tener que pensar, ahora, al cabo de tantos, tantísimos años, que en el fondo fuimos mejores por carta" resumeix molt bé aquesta novel.la.

Llibre editat per Edicions Destino, 1991, Barcelona, té el Premi Josep Pla 1991.

M'ha agradat moltísim la visió que té el Xavier Rubert de Ventós sobre els parlamentaris en general i sobre ell mateix en el període en que en va ser un d'ells. A estones divertidíssim el seu punt de vista sobre la ineficàcia i escassa formació intel.lectual d'aquesta "professió", necessària alhora i ben sovint inútil pel que fa a les escasses possibilitats de dur a terme qualsevol projecte que impliqui uns recursos econòmics inexistents. Avorriment i cansament de la xerrameca parlamentària: polítics que poden parlar hores sense dir res en absolut.

Impressió de l'autor de sentir-se en el Parlament com un pop dins d'un garatge, sorpresa de la resta del polítics de veure un intel.lectual entre ells, que l'accepten no com a un polític que té coses a dir sinó com a un avis rara acceptada però que no s'ha d'agafar seriosament perquè no és un d'ells.

El "què hi fas tu aquí ?" però també el "tu, que ets un intel.lectual, a veure què hi diries aquí?", com si pogués donar la solució que els altres no tenen.

Corporativisme, com en totes les professions, però també trabetes entre ells. Qüestionament dels viatges oficials dels parlamentaris que tenen la catifa vermella posada i veuen la realitat dels països que visiten amb les ulleres que el protocol de torn els hi posa.

Perplexitat de l'autor quan escolta discursos inacabables, plens d'errades històriques i cites de clàssics equivocades, cinisme davant d'uns homes i unes dones que volen fer creure que duen les regnes del Govern i han de fer decisions gairebé a fosques.

Parlamentaris i polítics òbviament necessaris però amb dubtoses capacitats i possibilitats reals de poder fer les coses ben fetes. Ambicions personals sovint, ambicions de poder sempre.

Història humorística i molt enginyosa de Bryce Echenique. M'encanta la seva ironia, el joc de paraules i la seva gran imaginació. Divertidíssima la història paralel.la dels dos germans arribistes, Raúl i Arturo, companys de l'estudiant, Carlitos Alegre, protagonista principal de 17 anys, junt amb la seva estimada, Natalia de Larrea, de trenta cinc anys.

Bryce Echenique descriu molt bé l'ambient social de la Lima de la gent benestant del segle passat, els seus hàbits, la seva consciència de classe, i ho contraposa a la penúria dels germans Arturo i Raúl Céspedes Salinas, fills d'un `metge dermatòleg, la mort prematura del qual arrossega la seva família a una davallada social, obliga la seva vídua a posar-se a treballar i fa que els seus fills, els citats germans, se les emprenguin a fer maquinacions infructuoses per tractar de pujar en l'escala social.

Final inesperat quan, després d'una història d'amor passional entre Carlitos i Natàlia, Natàlia acaba odiant el seu amant de tants anys, perquè no suporta més el seu despiste, el seu acontentament amb tot, sense qüestionar-se res ni criticar mai res, el seu "manfutisme" congènit i el seu no enterar-se de la "pel.lícula", aquesta seva manera de ser sempre nen. Natàlia es veu gran, comença a perdre la seva gran bellesa i el seu atractiu sexual, i a sentir-se gelosa al costat de Carlitos Alegre que, encara que ja té els seus trenta tres anys, i malgrat haver arribat a ser un dermatòleg reputat, com el seu pare, no ha canviat gens ni mica i continua essent el mateix noiet de disset anys que la Natàlia va conèixer. Quan Natàlia, en un atac de còlera davant del que li està explicant el seu amant, que a ella no li interessa gens ni mica, el fa tirar escales avall i Carlitos va a parar a l'hospital. Allí l'està esperant "de tota la vida" Melanie Vélez Sarsfield, filla de casa bona, lletgeta, que Carlitos va conèixer quan tenia disset anys i que l'ha estat esperant fins ara.

Inquietant narració de tres amics situats en la Barcelona d'avui dia. Fracassos personals i laborals en una societat desidealitzada, buida de valors, i acontentant-se només amb fútbol, consum i TV-escombreries.

Ramón de España sitúa les seves històries en el món laboral que millor deux conèixer, el periodisme.

Els tres protagonistes són tres homes, amics de joventut: Óscar, redactor en cap de "El Progreso", el millor situat laboralment parlant, amb aspiracions totalment crematístiques, només preocupat per l'apariència, preocupació que comparteix amb la seva dona, addicte a la perruqueria, als liftings, a la moda. Tenen dues filles petites que només miren TV i que pràcticament no tenen cap contacte amb el pare que es passa el dia fora de casa.

El seu amic Fèlix, es malguanya la vida dibuixant còmics passats de moda. Físicament mal dotat, el "gordito" de la classe, que en seus anys escolars pateix l'escarni i les burles dels seus companys, amargat i econòmicament sota mínims.

Comparteix amb l'Óscar el seu odi al fútbol i a tots els "hinchas" i aquest odi el dur a cometre tres crims "anti-futboleros" amb l'ajut d'una pistola que li cau a les mans per pura casualitat.

Diego, el tercer personatge de la història, policia establert a Barcelona després d'haver perdut a la seva dona i al seu fill al país basc, en un atentat d'ETA. Solitari, violent ell també, es consola de la seva greu pèrdua personal, viatjant els caps de setmana a Bilbao, on amb el seu sogre es dedica a apallissar abertzales, per tornar "diente por diente". Diego trobarà al final a la Mireai, veïna seva de replà, dona maltractada, separada, amb un fill, i establirà amb ella un lligam que treurà als dos de la seva desesperant solitud.

Novel.la trista, desperançada, amarga. Deixa mal gust a la boca.

De la Yasmina Reza només havia vist l'obra de teatre "ART", que va muntar el Josep Maria Flotats a Barcelona, i que va ser tot un èxit.

Ara he llegit aquest llibre, que ens conta l'estat depressiu de l'Adam Haberbeg, als seus 47 anys, en què fa repàs de la seva vida, després d'haver-li estat diagnosticada una malaltia greu de la vista, que potser l'arribi a deixar céc amb els anys.

És una història molt ben contada, amb un personatge molt credible, molt del nostre temps, amb unes inquietuds i un desassosec existencial que podem comprendre i compartir. 47 anys són per l'Adam el començament de la davallada de les seves esperances vitals, tant pel que fa a la seva carrera literària, en la que no ha aconseguit cap èxit (és escrìptor de novel.les que es venen a les botigues de les estacions de servei) com a la seva vida matrimonial (buid afectiu total) o amb un pobre contacte amb els seus dos fills petits, amb qui manté una relació correcta, però absolutament plana. Interessant com a retrat psicològic d'un home actual que es mira el futur amb desesperança i veu com de les il.lusions que s'havia fet quan era jove, no se n'hi ha complert cap. Tanquem el llibre amb la sensació d'haver entrat en l'intimitat d'un home fracassat, que no veu la llum al final del túnel i que ja no té recursos personals per continuar lluitant.

Aquest és un dels tres llibres que he llegit sobre els temes envellir i jubilació.

M'adono que sempre he fet el mateix. Tracto de "preparar-me" mentalment dintre del que puc per les nove etapes que se'm van presentant a la vida i aprofitar-me en el bon sentit de la paraula, de l'experiència o coneixements dels altres.

Recordo que quan estava embarassada de la meva filla, vaig llegir llibres sobre l'embaràs per saber que hi anava passant dins meu i quina era la "foto uterina" de la meva filla en cadascun dels nou mesos.

Més tard, i ja amb la meva filla preadolescent, vaig llegir "Moi, ta mère", de la Christine Collange, on advertia de l'abús que els adolescents i no tan adolescents feien de la llar familiar i del xantatge emocional que representa el lligam pares-fills. Era avançar esdeveniments doncs la meva filla encara estava lluny de la situació plantejada per la Collange, però em vaig quedar amb la "pel.lícula". Efectivament, quan va ser realment el temps, vaig veure com, sense tanta exageració, efectivament s'establia a casa meva la mateixa relació de tot drets per part de la meva filla, tot obligacions per part nostra, del seu pare i meva. Sempre m'he relacionat molt bé amb la meva filla, hi he tingut una comunicació lliure de problemes importants, però malgrat considerar-me feminista, havia caigut, com qualsevol mare de vells temps, en cobrir totes les necessitats de la meva filla sense mai demanar res a canvi. Quan la meva filla tenia 23 anys, acabats els seus estudis universitaris i havent trobat ja la seva primera feina, li vaig oferir la seva "emancipació" de casa. No vaig esperar a que me la demanés. Per sort, disposàvem d'un apartament que havia estat llogat i en aquell moment havia quedat buid. El vaig posar a la seva disposició i li vaig que li engegava aquest repte. Que esperava que l'acceptés i el va acceptar, una mica acollonida, això sí. Aquest estiu fa ja tres anys que la nostra filla viu sola i li ha permès "créixer" i se'n sent ben feliç i orgullosa de la seva independència. Gràcies, doncs, Christine Collange.
Ara em toca llegir sobre la meva propera jubilació, que pot caure d'immediat o dintre de poc, però em convé estar preparada...
Aquest llibre, com el de la Teresa Pàmies, no dona solucions sinó referències mentals i camins per entrar en aquesta etapa amb els mínims trompicons emocionals i mentals.

Afortunadament, no és el meu cas, però he seguit de molt a prop les notícies als diaris i les prejubilacions a la feina de molta gent, estant com estic, treballant des de fa 45 anys i ara en tinc 61. Jo vinc de la cultura d'una empresa per tota la vida, i d'unes jubilacions que tenien lloc als 65 anys, data oficial. Fa força anys, de sobte el panorama va canviar. Es prejubilava als treballadors molt abans de l'edat reglamentària, i jo no entenia res, tenint en compte a més a més que moltes de les empreses que prejubilaven no ho feien perquè no anàven bé econòmicament, sinó al contrari, com mes prejubilacions, més pujades a la borsa...
He viscut el cop de molta gent al meu voltant, veient-se prejubilats a una edat en que no toca i tenint el buid per davant, doncs no és el mateix tenir 65 anys que 50. Ara cada cop més, 45 anys ja comença a ser una edat perillosa per perdre la feina. La veritat és que tot plegat m'ha costat molt de païr. Aquest llibre m'ha acabat de donar les informacions que em faltaven, el perquè de tot plegat i també l'absurditat d'aquest món laboral que envia a casa a gent que encara podria donar molt de sí i de la seva experiència. Potser les coses canviaran però s'haurà fet agafar a molts treballadors el tren de la vellesa abans d'hora perquè no ens enganyem. No és tan fàcil substituir la vida laboral en una vida personal rica i plena. No tothom disposa dels recursos personals, culturals i econòmics per fer de la seva vida de prejubilat, un món d'experiències enriquidores.

M'agrada l'estil de la Teresa Pàmies. Planer, però profund, sap transmetre i fer compartir les seves vivències personals en els temps convulsos de la nostra Guerra Civil, en la que ella va tenir participació activa com a militant comunista. Després un exili de molts anys i retorn a Barcelona on he tingut ocasió de veure-la diverses vegades. En recordaré una, de molt especial: era l'any 1978, en què a Barcelona es van celebrar les Primeres Jornades Feministes i jo vaig assistir a vàries conferències de destacades feministes. La Teresa Pàmies no s'ha destacat mai com a feminista però la seva trajectòria personal em mereix tot el respecte. Aquella tarda, la Teresa pronunciava una conferència al Col.legi d'Advocats, dintre d'aquestes Jornades Feministes. Ja darrera la mesa i a punt de començar, se li van acostar unes feministes radicals i li van entregar un paquetet. El va obrir i hi va treure uns sostenidors blancs. Molt digne, amb un somriure, els va mostrar al públic, els va deixar sobre la taula i va començar a parlar. Quina demostració de saber estar, de no sorprendre's de res i d'estar de tornada de tot !! Chapeau, Teresa Pàmies ! "L'art d'envellir", no té res a veure amb la seva trajectòria literària però, com tota la seva obra, m'ha agradat. D'una manera asserenada i planera, tracta de donar-nos pistes per acceptar i entrar amb tranquil.litat en el darrer camí de la nostra vida. Ens dona arguments i força per encarar-nos sense por a aquest "tràngul" que és començar a veure'ns vells i ens ofereix sortides mentals i recurços posant-nos com a exemple les vides exemplars de gent que ha arribat a molt gran gràcies a que malgrat "ser vells" no han tirat el barret al foc i s'han assegut al banc d'una plaça a esperar que la mort els vingui a trobar, sinó que han optat per seguir endavant i per continuar prenent part activa a la vida. Si la salut ens acompanya, amb els seus més i els seus menys, la mort mental s'anticipa moltes vegades a la mort física, ens ve a dir l'autora de Balaguer.

He descobert a Bryce Echenique. N'havia sentit parlar però no havia llegit res d'ell. He gaudit molt amb REO DE NOCTURNIDAD. M'encanta el personatge principal, professor de literatura comparada a l'Universitat de Montpellier, on va a parar després d'un profund fracàs amorós que ja des del començament té la seva mort anunciada.

Protagonista culte, intel.ligent, però no heroi, sinó víctima del seu caràcter de deixar-se dur per la gent i les circumstàncies sense fer cap esforç per evitar les patacades que li van caient al damunt. Lúcid intèrpret de les personalitats que se li van presentant al llarg de la seva història personal, ben diferents d'ell en classe social i en cultura, però que ell accepta sense cap problema ni judici personal, i a les quals s'enfronta només quan ja en té el pap ple. Enfrontament sempre verbal, demostrant aquí la seva superioritat intel.lectual i cultural.

Humor, senzillesa, intel.ligència. heus aquí el que he trobat en la lectura del meu primer llibre de Bryce Echenique.

Fa temps, llegint a la Lucía Etxebarria, en vàries ocasions menciona la seva admiració per l'Espido Freire. Aquesta setmana, he tingut ocasió de llegir "La diosa del pubis azul". Encara que aquest llibre està coescrit amb el Raúl del Pozo, he de dir que no m'ha entusiasmat gens. És una història de sèrie negra, però amb molt poc interés i gens de suspens. No passa d'entretingudet, sense més. He arribat al final de l'història sense pena ni glòria, i no he tingut la sensació de perdre el temps perquè tot just acabo de començar les vacances i em veig amb molt de temps pel davant. Em pica però que la Lucía Etxebarria, autora que sí que m'agrada molt, la trobi tan fascinant. Queda doncs pendent de llegir alguna altra cosa de l'Espido Freire.

Ja veieu que l'Amélie Nothomb m'agrada molt, no ? Aquí la tenim des de la seva infància fins a la seva adolescència, seguint a la seva família que es trasllada del Japó a Nova York, després a Bangladesh, amb el contrast brutal que aquest canvi representa en la seva vida, i més tard de Bangladesh a la
Xina, a Laos i finalment a Birmània (el Myanmar actual), per tancar el seu periple al seu país de naixement, Bèlgica.

L'autora ens trasllada els seus sentiments i les seves experiències en tots aquests països, fent-nos viure amb ella les emocions positives que viu a Nova York, el refús que li crea per contrast els anys viscuts a la Xina i a Bangladesh on només hi veu misèria i unes vides sense esperança i això fa que s'aïlli a la casa familiar per fugir del malson exterior. Aprofita aquest temps de reclusió voluntària per llegir, junt amb la seva germana, tots aquells llibres que són al seu abast. Malgrat la seva voluntat de no sortir de casa, els seus pares, gent cultivada i molt oberta al món, les "obliguen" a viatjar pel país, i a visitar, entre d'altres, una leproseria, vivència terrible per uns infants.

La seva estada a Laos i sobre tot a Birmània, ens mostra un país esplèndid, d'una bellesa aclaparadora.

En el curs de les diverses estades en tots aquests països, ens parla de la fam, d'aquí el nom del llibre, i de les grans diferències existents entre un país del primer món i els del tercer món.

Els llibres de l'Amélie Nothomb no són de viatges, però sí una finestra al món i ens donen la seva visió personal sobre les societats amb les que ha conviscut. L'escriptora no ha estat una turista. d'aqui l'interés del que ens explica. Les seves són vivències profundes, encara que personals, i trameten autenticitat i sinceritat.

Llegir a l'Amélie Nothomb és un gaudi. Escriptora belga, d'un estil absolutament personal, refrescant, imaginatiu, plena de recursos personals envejables.

D'aquesta autora havia llegit ja "Stupeur et Tremblements", llibre amb el que vaig passar una estona molt agradable i em va fer riure amb ganes.

Ara acabo de llegir "Métaphysique des tubes" on l'autora ens parla de la seva infància, que va transcórrer a Shukugawa, al Japó. Acompanyem a l'Amélie des de que és un nadó fins als tres anys, les seves impressions del món que l'envolta, inventades o agafant-ne trossos de records esparsos, ens fan conèixer una nena amb una gran imaginació i sensibilitat, amb unes ganes terribles de dur les seves vivències personals al límit. L'Amélie és una provocadora, no és agent passiu de la seva vida sinó que és agent actiu. Dins de la seva curta edat, agafa la vida amb les dues mans i l'esprem al màxim. Filla de família molt acomodada, el seu pare és Cónsul belga al Japó, es beneficia des del seu naixement d'un entorn ric en experiències culturals i socials, que ella aprofita intel.ligentment.