mercenades

La campana de vidre, de Sylvia Plath. Títol original The Bell Jar, traducció Josep Miquel Sobrer. Editat per EDHASA, Barcelona 1986. 278 pàgines.

La bogeria amb una lucidesa extrema. La protagonista, una noia brillant de 20 anys, poetessa, guanyadora de beques a la seva universitat, veu la vida amb un descarniment una anàlisi freda de totes les situacions, que la sitúen fora de la gent, com si fos una entomòloga que disecciona la gent. El pare de la Sylvia Plath era un eminent biòleg i la seva especialitat eren les abelles.

El llibre comença amb una Elisabeth, vida normal de tota estudiant, amb grans recursos intel.lectuals i un futur en principi amb grans possibilitats donada la seva intel.ligència. Irònica, lúcida, ens va presentant els personatges de la novel.la com si els obrís amb un bisturí. Veu les seves motivacions, els seus egoïsmes com si mirés dintre seu. En Elisabeth veiem la Sylvia Plath i el seu món-infern com es va transformant fins arribar a la follia i a les ganes de suicidar-se que no l’abandonen mai.

A resultes del seu primer suïcidi frustrat amb somnífers, és internada en un psiquiàtric i comença el seu infern personal. Ens descriu fins a l’angoixa els tractaments de xoc que li són aplicats i l’ambient sufocant i claustrofòbic de les institucions psiquiàtriques. Ens commouen els sentiments de l’Elisabeth, la seva por, la seva feblesa i el seu desesper davant un futur sense esperança.

Després dels tractaments, i aparentment apedaçada, és retornada a la societat on sabem que l’Elisabeth no hi resistirà gaire temps.

Els espies catalans, de Domènec Pastor Petit. Editat per Proa, Barcelona, Octubre 2006, 307 pàgines.

Llibre dels espies que han sorgit de les terres catalanes des d’Ali Bei fins a Garbo i Viadiu, espies de la II Guerra Mundial. És un relat més de fets i de dades que no pas de perfil psicològic o motivacional dels personatges. És interessant però com personalitats ben diferents tenen uns components comuns de carácter fred, controlat, domini personal i de les situacions i de les emocions. Políglotes i una capacitat d’improvisació i de copçar situacions verdaderament excepcional.

Els espies, de qui ningú no parla perquè es mouen en les “clavegueres” i, per tant, en comptadíssimes excepcions d’excel.lència, surten als focos públics, estan ben lluny dels glamourosos espies de les pel.lícules i del reconeixement obert.

Ningú no coneix un espia i malgrat això, els estats tenen espies, confidents i infiltrats, que es mouen en la societat i fan la seva feina oculta.

Recentment, però, justament s’ha parlat molt als medis de comunicació d’un espia rus que ha estat emmetzinat i assassinat pel Govern rus amb una càrrega extraordinària de radioactivitat (polonio 12) i del seu contacte que també ha estat atacat pel mateix sistema però no ha mort. Aquests casos han sortit a la llum perquè els personatges es trobaven a Londres perquè contràriament, és possible que haguessin quedat tapats aquests fets.

La lectura d’aquest llibre et fa tenir ganes de llegir més sobre la personalitat d’un espia, però més per aprofundir en la seva personalitat i els seus trets de carácter.

Hom Faber, de Max Frisch. Traducció Margarita Fontseré. Editat per Seix Barral - Biblioteca Breve, Barcelona 1968. 192 pàgines.

Homo Faber, Mr. Faber, un enginyer de 50 anys, amb les seves emocions perfectament controlades, cervell fred i absolutament racional. Tornem a seguir a Homo Faber la trajectòria vital de l’home modern, que sap encaixar les dificultats tècniques de la vida i, com a professional, posar-hi remei en la mesura del possible, però incapaç d’establir un lligam amorós amb cap dona, si no és el de domini perfecte dels seus sentiments. Sexualitat sí però incapacitat de compromís i desig de viure sol, de sentir-se sol, excepte en els moments puntuals de relació sexual.

Aquest home que, com a enginyer, viatja per tot el món, en un moment es trobarà amb la seva filla, la filla que Hanna, mig jueva, la seva parella de fa 20 anys, va tenir malgrat el seu consell de què avortés. En aquella època Faber es desentén d’aquest fill que no arriba a saber si ha nascut i ni és fill o filla, perquè desapareix de la vida de Hanna sense cap remordiment.

Hanna és una dona ambivalent. Decideix tenir aques fill sense pare i, malgrat tenir una personalitat forta i que sap tirar endavant sola, es converteix en una dona clàssica pel que fa a la seva relació mare-filla. Ja li escau educar ella sola la seva filla i no desitja per a res l’intervenció de cap home. Malgrat que es casa amb el Joachim Hencke, un alemany que sap que el fill no és seu, en cap moment no li permet que intervingui en la seva relació amb la filla i es fa lligar les trompes quan el Joachim li expressa el seu desig de tenir un fills dels dos per poder complir així el seu desig de paternitat. Prefereix no tenir un altre fill a haver-lo de compartir.

Faber, que quan troba la seva filla la reconeix com a tal, encara que li convé creure que és la filla de Joachim, s’enamora d’ella i duu endavant aquesta relació incestuosa però que no representa cap problema per ell, ni tampoc per la filla que no sap que Faber és el seu pare. Quan ella mor en un accident a Grècia, Faber canviarà de vida, se sentirà ferit de mort i, de fet, entra en un hospital on li han de fer una operació. Diagnòstic: càncer d’estomat.

Aquest home que dominava els seus sentiments es trobarà amb un buid terrible a les seves mans, on res no tindrà ja sentit i fins i tot entreveu l’operació com una possible sortida al seu patiment, sense per això buscar realment un suïcidi, ja que malgrat li restin dos mesos de vida o un any, pensa que és estar en vida i potser tingui la possibilitat de viure de manera diferent a com ho ha fet fins aleshores.

Altra vegada, Max Frisch ens planteja el desig de poder tornar una vida que es considera mal viscuda, de “rebobinar” i alhora de la total incapacitat de tornar enrera i refer el camí recorregut.

No soy Stiller, de Max Frisch, traduïda per Margarita FontseréSeix Barral, Biblioteca Formentor, Barcelona 1958, 477 pàgines.

Un dia més de vida, de Ryszard Kapuscinski. Editat Emùries, Barcelona, 1976, 170 pàgines.

Com sempre, Kapuscinski, ens escriu sobre situacions de països en conflicte, com a periodista de guerra que és. Aquest cop ens sitúa en el caos d’Angola en el moment de la seva independència de Portugal.

Relat estremidor d’uns moments molt conflictius, de la lluita entre partits i de la guerra dels pobres: ignorància, desconeixement, analfabetisme, odis tribals, fronts desplaçats contínuament, sense saber on és exactament l’enemic, estampida dels colonitzadors portuguesos fugint del país enduent-se es pot dir que la casa i totes les pertinences a l’esquena.

Situació d’extrema pobresa d’Angola i dificultats previsibles durant molts anys per sortir-se’n d’aquesta guerra, de les seves conseqüències i de la dominació dels portuguesos que com a colonitzadors, només es van dedicar a explotar el país sense ajudar als angolesos a millorar tant des del punt de vista econòmic com educatiu.

Agrada Kapuscinski per la seva informació, sempre de primera mà, frec a frec amb la situació del moment.

Journal d'Hirondelle, d'Amelie Nothomb, editat per Albin Nichel, 2006, 137 pàgines

Amélie Nothomb escriu aquest cop sobre un personatge paranoïc, sortit d’un fracàs amorós que li ha provocat la pèrdua dels cinc sentits. “Urbain”, que així es fa dir, s’ofereix a un intermediari de la màfia russa a París i es converteix en assassí a sou. La màfia li proporciona els clients, que ell no coneix en absolut, i que mata sempre de dos trets al cap. Yori, l’intermediari, li ensenya prèviament una fotografia del personatge a assassinar, i ell acompleix la seva feina de tirador d’èlit amb absoluta precisió i fredor, tant és que sigui un polític, com un cineasta, com una dona o uns nens.

Després de l’assassinat té una pujada d’adrelalina i es lliure a pràctiques onanistes.

La Nothomb tracta les relacions de l’assassí amb el seu “jefe” com si parlés de l’efectivitat que es demana dintre d’una empresa actual: rapidesa, puntualitat, absència d’emocions per prendre decisions ràpides, manca total de moral.

L’últim encàrrec és el de matar un polític i la seva família (dona, dos fills petits, una adolescent). Aquest cop a més a més en acabar la feina haurà d’agafar la cartera del ministre i entregar-la a la màfia. Quan arriba a la residència d’estiu del ministre, molt d’hora al matí, entra a la casa i mata als dos fills petits i a la dona. Els agafa a tots encara dormint però el ministre ja ha sortit del llit. Pensa que haurà anat a fer jogging. El mateix passa amb la noia adolescent, que tampoc és al llit i s’encamina cap a la cambra de bany, on troba al polític dret dins la banyera, i encanyonat per la seva filla adolescent, que li reclama el diari íntim que el seu pare li ha agafat sense el seu consentiment.

L’assassí espera que la noia li faci la feina de matar al seu pare i quan ho ha fet, mata a l’adolescent que se n’adona que va a morir però se’l queda mirant amb tota tranquil.litat i fredor, sense cap mena de sentiment de terror o de pànic.

A partir d’aquest moment, Urbain s’apodera del diari de l’adolescent, que estava dintre de la maleta del minitre, i se’l queda, entregant a la màfia russa la resta de papers. Urbain, després de debatre si té dret a llegir el diari íntim, el llegeix finalment i encara que no hi llegeix res especial, tampoc no és el diari d’una adolescent. No aprèn ren sobre la personalitat de la noia que tampoc no tenia a la seva habitació cartells d’artistes, músics o alguna cosa que el pogués orientar sobre els gustos de l’adolescent.

Resulta però que la màfia el que busca justament és el diari íntim i es veu amenaçat si no l’entrega immediatament. La màfia encara li dona un últim encarregat per assassinar un cineasta, però no és altra cosa que una maniobra de distracció per apartar-lo dues hores del seu apartament i inspeccionar la seva casa per buscar el quadern íntim, que no troben, perquè Urbain el duu a sobre.

Acaba la novel.la amb Urbain reclós en una cambra-presó, amb els sentits retornats, i amb la certesa de què finalment li treuran el diari de l’adolescent i el mataran. Davant de l’impossibilitat de destruir el diari, no li queda altra remei que anar-se menjant les pàgines a poc a poc, amb el convenciment de què el paper i la tinta el mataran, com així és quan arribem al final del llibre.

És impossible simpatitzar amb el personatge d’Urbain, malalt paranoïc que esdevé assassí a sou, però a vegades ens fa somriure la seva lucidesa davant les seves opinions lúcides sobre la societat actual.

La possibilitat d'una illa, de Michel Houellebecq, Traducció Carles Sans, Editorial Empúries, Barcelona 2005, 315 pàgines.

Excel.lent novel.la que ens parla sense embuts, amb tot el cinisme i crueltat, de la societat de la globalització actual que sobrevalora els seus joves permetent-los tots els plaers possibles sense contrapartides alhora que menysprea els seus vells, deixant-los morir sols en els geriàtrics. Llibertat individual, independència, incompatibles amb l’amor. Sexe sense complexes però sense compromís i com un article de consum més. Absència de valors però com sempre, por a la mort i recurs a les sectes quan les religions tradicionals pràcticament han desparegut.

Examen de la parella actual, dels fills sovint paràsits dels pares durant un temps cada cop més llarg, incondicionalitat del pares sense contrapartides però sense aconseguir per això ni respecte ni amor de la progènie.

Michel Houellebecq és un escriptor dur, càustic, pornogràfic, sense concessions. L’ambient de les seves novel.les és depriment, sense esperances per a la humanitat que camina cap a la robotització més absoluta, deixant en el seu camí qualsevol resta de humanització.

El Daniel, protagonista de la novel.la, té vàries veus, la seva com a humà i moltes altres en els robots successius en els que es va reencarnant gràcies a ser adepte de l’Església elohimita que promet l’eternitat i fa de les persones humanes mortes una rèplica clonitzada gràcies a la conservació prèvia dels seus ADN.

Foreign Babes in Beijing, Behind the scnes of a New China, de Rachel Dewoskin. Editat per W.W. Norton & Company Inc., New York, 2005, 332 pàgines.

La narradora, americana, de pares que han passat anys a Xina, decideix traslladar-se a Beijing per passar-hi un temps. Té contactes i entra en una casa de RRPP que facilita les relacions de les empreses americanes que s’han implantat o es volen implantar a Beijing. Ajuda a promocionar les marques d’aquests empreses i a muntar actes protocolaris per facilitar els contactes sino-americans empresarials.

Ens parla de les dificultats de la seva integració en els costums i l’idioma del país, del seu sentiment de no sentir-se mai segura del que entén i del que diu en un chinglish molt rudimentari. De les dificultats per arribar a trobar-se còmode dins d’um ambient i d’una cultura tant diferents on sovint es donen males interpretacions. El modus de vida dels expats, dels estrangers desplaçats a treballar a la Xina, amb la desconnexió mental, econòmica i lingüística que existeix entre ambdues comunitats i amb un desconeixement profund del sentir del poble xinès envers ells mateixos i els “altres” pels qui senten una mena d’amor-odi, en funció de voler-los imitar per una banda però amb una component d’enveja i de crítica de les seves cultures, per l’altra.

L’autora s’integra en un equip de filmació d’un director xinès que vol fer una pel.lícule “Babes in Beijing”, que parli de les noies estrangeres vivint a Beijing i que s’enamoren de nois xinesos. Aquí descobreix que els xinesos cnsideren a les estrangeres dones alliberades, sense complexos, i això és el que la pel.lícula té intenció de transmetre a les noies xineses perquè cada cop més perdin els costums tradicionals i s’acostin als de la societat “moderna”. Pel.lícula alhora com a vehicle de vend de marques i de maneres de fer més obertes.

Llibre interessant que et fa veure que un país és molt més que el seu idioma, una petita part de tot un conjunt de coneixements difícilment assolibles per l’estranger per molt que hi passi un temps més o menys dilatat.

HOAX, d'Eduard Márquez, Editorial Cruïlla, Col.lecció EL VAIXELL DE VAPOR, Barcelona, 1999.
pàgines. L'autor em va caure superbé en el programa de T V "Saló de lectura". No el coneixia i vaig descobrir que era un escriptor de llibres infantils. Parlava de com n'és de difícil escriure per a criatures i fer-se entendre per ells.
Acabo de llegir "Hoax". M'ha encantat la seva simplicitat en desenvolupar aquesta petita aventura de la Marta i l'Eloi en un parc d'atraccions. El seu estil, la seva imaginació en la creació de personatges "extraterrestres" i les converses entre la Marta i l'Eloi m'han fet riure i hi he passat una estona de lectura força entretinguda.
No sé com deuen reaccionar les criatures que se suposa que llegeixen els llibres de l'Eduard Márquez però jo he gaudit amb les pors i les valenties de la Marta i l'Eloi viatjant amb el coet "Hoax".

LA SOMBRA DEL VIENTO, de Carlos Ruiz Zafón. Edit. Planeta, Barcelona, 2001, 575 pàgines.És un llibre-fulletó. que es llegeix sense esforç. Pur entreteniment. Lectura d'evasió. Ambientat entre els anys1945-1966. El Carlos Ruiz Zafón escriu una novel.la que conté tots els genères literaris: intriga, asssassinats, amor tràgic, odi de classe, personatges torturats, tocs "gore". A vegades sembla que llegeixis un T.B.O. No sempre respectuós en el llenguatge pel que fa a l'època en que pretén que es desenvolupen els fets ja que fa parlar als personatges amb expressions actuals.

Els bons són molt bons i els dolents ho són més que la tinya.

El fet de què Ruiz Zafón domini el llenguatge periodístic és important per dotar el seu llibre de molta agilitat en els esdeveniments però els seus personatges són poc treballats des del punt de vista psicològic. En "La sombra del vineto" gairebé sempre els rics són molt dolents i els pobres molt bons.

En conjunt es llegeix bé però no deixa de ser un best-seller.

CHINA CONTEMPORÁNEA 1916-1990, de Julia Moreno. Ediciones Istmo. Madrid 1992. 231 páginas

Editorial : Plaza & Janés, Barcelona
Mayo 1993
191 pàg.
Biblioteca Lola Anglada

És una novel.la distreta, sense pretensions. Ens conta la vida d'uns adolescents en el marc de la postguerra espanyola, amb totes les seves mancances materials però des de l'òptica d'uns joves que comencen a sentir les primeres emocions sentimentals.

Joc de fabulacions dels grans per donar a la seva vida una intensitat que no ha tingut. Engany davant dels fills d'unes heroïcitats inexistents i dissimul d'una existència grisa, sense esperances, la petita vida que comparteixen la majoria dels adults.

Made in China. El despertar social, político y cultural de la China contemporánea, de Manel Ollé. Destino, Barcelona, 2005.

Extensiu retrat de la Xina d'avui dia, de les seves llums i les seves ombres, del peculiar règim polític vigent que està en una línia neoliberal pel que fa a l'economia però conserva el poder autoritari absolut, que juga amb les tecnologies modernes per fer-se autopropaganda alhora que controla aquestes mateixes tecnologies perquè la societat no se'n serveixi "indegudament". Un règim que està amatent a fer créixer el país econòmicament però el mantè rígidament lligat pel que fa a llibertats d'expressió i de comunicació, a llibertats creatives i de pensament.

Interessant reflexió sobre la mentalitat dels governants xinesos des del darrer emperador, passant per Mao Zedong i fins avui dia, que d'ençà Deng Xiaping sembla que van començar a obrir la mà però que continuen donant garrotades així que sorgeixen dissidents o pensaments "no únics". Contrast entre el favoritisme envers les societats urbanites (Beijing, Xanghai) i el menyspreu i desinterés envers el món rural que es veu obligat a emigrar cap a les zones afavorides, malgrat les penalitats i penalitzacions a que es veuen sotmesos els qui s'atreveixen a anar a cercar feina a les ciutas costaneres.

Llibre de gran abast, que analitza tots els aspectes de la Xina actual (culturals, econòmics, polítics) i que sens dubte ha de ser llegit més d'una vegada per arribar a copçar la complexitat d'aquest país d'una grandària gairebé mentalment inassolible pels occidentals.

La ciencia de la SALUD. Mis consejos para una vida sana. Con la colaboración de Josep Corbella. Edit. Planeta, Barcelona, 2006.

El Dr. Fuster ens dóna uns consells que no ens encotillen en una fèrria disciplina per "fer salud" que és el que s'acostuma a llegir quan s'obren les pàgines d'un llibre o d'una revista dedicats a aquests temes. Són consells gens difícils de seguir, sempre és clar que se n'agafi la disciplina mental de seguir-los. No són però en cap moment impossibles d'aplicar. Pel que fa al menjar, no ens obliga a prescindir o a suprimir, sinó a reduir. El mateix pel que fa a les begudes alcohòliques.

Ens recorda que estem a la societat de la superabundància i que hem d'aprendre a controlar no els aliments que mengem sinó les quantitats del que mengem. Hem d'aprendre a fer exercici però no cal anar a un gimnàs sinó mentalitzar-nos a anar més a peu i menys en cotxe, a pujar uns quants graons i menys l'ascensor. Hem d'aprendre a valorar la vida que fem, l'stress innecessari i a limitar o eliminar potser les "necessitats" del tot prescindibles que obliguem molta gent a treballar més del compte per fer-hi front.

Resumint, un llibre agradable de llegir, que no ens renya, no ens castiga i ens dóna unes pautes de conducte per arribar a una vellesa en les millors condicions possibles en el que està al nostre abast.

ANYS DE PLENITUD, Memòries d'un cirugià (segona part), de Moisès Broggi. Edicions 62, Barcelona, 2005

Home profundament humà, amb una gran capacitat d'amor i fidelitat per als seus amics i familiars al llarg de tota la seva vida, que és plena d'aconteixements històrics i vitals que ha conegut de primera mà. Intensa dedicació professional, que després de múltiples vicissitudes ha estat reconeguda per a tothom. Home d'èxit en el camp de la cirúrgia general, que va viure des de les primeres etapes d'aquesta especialitat fins ben entrats els seus anys 80. Per damunt de tot, un gran humanista, amb una visió molt clara de la història i àmpliament comprensiva dels homes i les barbaritats que es van cometre en la nostra Guerra Civil, per ambdues parts.

En Broggi es fa estimar en les seves memòries i hom lamenta no haver tingut el privilegi i l'honor d'haver-lo conegut personalment. Personalitat neta i clara, les seves memòries ens fan pensar en tots els problemes que sempre se li han presentat a la humanitat, gens fàcils de resoldre, però sempre ens deixa un component d'optimisme que ens allegeugereix dels terribles aconteixements que ens explica.

Molt interessant la història dels avenços de la medicina en el dilatat temps de la seva pràctica mèdica i la informació que ens dona sobre les mancances sanitàries i curatives de què disposaven els metges militars durant les guerres del segle XIX i els avenços que es van anar assolint.

Broggi, gran amic dels seus amics, reconeixedor total dels mèrits dels altres i molt humil envers els propis, malgrat el gran cirurgià que va ser.

Editorial Anagrama, Barcelona, 2004, Traducción Antonio-Promoteo Moya, 320 pàgines.
Interessant reflexió sobre el paper dels intel.lectuals en front del comunisme a Rússia i les barbaritats que es van cometre durant el període de l'stalinisme. El pare de l'autor, Kingsley Amis va apoiar Stalin durant quinze anys, igual que ho van fer molts intel.lectuals, sense qüestionar ni esbrinar la realitat que estava tenint lloc de pràctiques brutals de depuracions, assassinats, gents enviades als gulags, judicis de 20 minuts, humiliacions i abjeccions per finalment eliminar 20 milions de persones a Rússia.

Ànsia de sang de Stalin que no va aturar-se davant de res i que va aconseguir establir a Rússia, des de la seva pujada al poder fins a la seva mort, un règim de terror, de delacions i de ruina total del país.

Editorial Empúries, Barcelona, 2005, 159 pàgines.
Repàs de les discriminacions que encara continuen patint les dones en la nostra societat. Interessant comentari sobre com s'anomena en els medis l'home que mata la seva parella: company sentimental. És curiós com s'accepta una incongruència tan flagrant.

Inèrcia dels costums i dificultat per combatre'ls. És un llibre escrit ara per recordar-nos que el feminisme, se'n vulgui dir aixì o desmarcar-se'n, encara té sentit perquè hi ha molt a resoldre i a combatre per part de les dones: Església, món empresarial, mitjans de comunicació, tots amb un pes específic molt important i amb una mentalitat molt poc o gens evolucionada, en el fons i en la forma.Pressió social sobre les dones perquè s'encaixin dins del paper que sempre els ha estat assignat.

Nous problemes pel fet de què la dona, malgat tot, ha sabut evolucionar i amb la seva incorporació al treball, s'han destapat un seguit de problemes socials, difícils o impossibles de cobrir per manca de mitjans econòmics dels governs.

Las intermitencias de la muerte, de José Saramago, traduït per Pilar del Río, editat per Alfaguara, Madrid, 2005. Terrible possibilitat de no que l'home vagi envellint, emmalaltint, patint accidents físics de tota mena, però mai no mori. La mort de "festa total", de braços plegats. Decisió d¡aquesta a manera de juguesca, de no matar. Conseqüències socials i econòmiques realment desastroses que sorgeixen brutalment després de celebrar amb gran alegria que, per fi, la humanitat és eterna i ja no ha de patir per aquesta espasa de Damòcles que tots tenim sobre nosaltres i que, tard o d'hora, ens abat.

Inutilitat aleshores de les religions, de la filosofia, l'existència de les quals està vinculada a la mort, amb la inexistència de la qual, s'anul.la la seva raó de ser.

Segona juguesca de la mort en decidir de tornar a matar però aquest cop provocant en l'home un efecte encara més terrible: l'avís per escrit de la pròpia mort amb una setmana d'antelació, per donar-nos "temps" per arreglar els nostres assumptes terrenals i acomiadar-nos de parents i amics.

La mort representada com una dona que parla amb la seva arma letal, la "guadaña", que escriu les cartes-preavís de mort, en paper violeta i que fa arribar als destinataris per correu especial.

Samarago, irònic, imaginatiu com sempre, creador de situacions inimaginables i que ens fan reflexionar profundament.

Llibre d'Edicions La Campana, Col.lecció Obertures, 17, dirigida per Salvador Cardús, Barcelona, traduït per Ramon Folch i Camarasa, Barcelona, 2005, 240 pàgines. Excel.lent anàlisi de les emocions i seudoemocions de l'home d'avui dia. De la necessitat d'anar més enllà del raonable en la recerca del risc que procura una emoció forta immediata però que tan bon punt superat ens deixa buids. De l'oblit de l'home modern de cultivar i enriquir els sentiments que ens procuren pau i tranquil.litat interiors. Impossibilitat de contemplació relaxada de la natura, sense veura-la com un repte esportiu a vèncer, sinó com un paisatge a admirar i fer-nos sentir.

Proposta de ser i retrobar la sensibilitar perduda, d'escoltar la nostra veu interior, de conrear l'art de sentir. Homo sentiens.

Aquest llibre està editat per ALFAGUARA, Madrid, 2004, i traduït per Pilar del Río que és l'esposa de l'autor.

La novel.la reprén "Ensayo sobre la ceguera" sobre tot en la protagonista principal, la dona del metge que no es torna cega i que ajuda a sobreviure el grup que està al seu voltant en aquells terribles moments en què tota la població ha quedat sense veure-hi.

"Ensayo sobre la lucidez" és la reacció del 83 % de la població de Lisboa que, en el dia de les eleccions, decideix votar en blanc, individualment, i sense que formi part de cap campanya orquestrada per ningú. És el resultat d'una gent farta i desencisada amb els seus polítics i que arriba unànimament a la conclusió que cap dels tres partits polítics del moment (pdd=partido de derecha, pdm=partido del medio, pdi=partido de izquierda) representen en res els seus interessos ni les seves preocupacions.

Aquesta majoria de vot en blanc dur als governants a tractar-la com a ciutadans sediciosos i a cercar el "culpable" d'aquesta insurrecció popular que vol enderrocar el sistema democràtic amb el seu "comportament incívic". Aquesta és la reacció dels polítics que veuen perillar la seva feina i que faran els impossibles per carregar el mort a la dona del metge de "Ensayo sobre la ceguera", basant-se en el fet que casualment en aquells tràgics moments va ser l'única que no va quedar cega i, per tant, és sospitosa de ser la instigadora d'aquesta rebel.lió dels votants.

Reacció rebel final del comissari encarregat de trobar proves per inculpar a la dona del metge, fart ell també de rebre ordres de dalt saltant-se sense cap mirament ni escrúpol el més mínim fre polític i moral per tal de trobar el cap de turc de la suposada sedició.

Llibre editat per Edicions 62, Barcelona, 1997, traduït per Víctor Martínez-Gil.

Magnífic llibre de Saramago. Excel.lents descripcions d'època (1935) i de la ciutat de Lisboa en els anys de la dictadura de Salazar.

Ricardo Reis, metge, després d'haver passat anys al Brasil, torna a Lisboa, on es troba amb un ambient resclosit, tancat, gris, sense futur.

Interessants converses amb Fernando Pessoa ja mort i parlant amb ell des de l'"altra costat" de la vida.

Ricardo Reis, convencional, conservador i amb tots els prejudicis de la classe mitjana. Espectador crític, lúcid, però inactiu davant una societat miserable d'esperit i de mires curtes.

Inoblidable la descripció del peregrinatge de Ricardo Reis a Fàtima, no per conviccions religioses, sinó per tractar de retrobar a Marcenda, noia jove lisiada (amb un braç paralític) que sap ha anat a aquest lloc sagrat a instàncies del seu pare per veure si es produeix el miracle de la curació de la seva desgràcia.

Assistim a la gradual decadència física de Ricardo Reis fins a la seva mort, acompanyat de Fernando Pessoa, que l'espera per endur-se'l amb ell a l"altra banda".