mercenades

de Joseph Roth. Traducció de Juan de Sola Llovet. Edición notas y posfacio de Michael Bienert. Editorial Minúscula, Barcelona 2006. 291 pàgines

Molt elegants i precisos els textos de Joseph Roth i aquestes Crónicas berlinesas en són una bona mostra.

El llibre ens parla de diferents aspectes històrics i socials del Berlín d’entreguerres, de la misèria de bona part de la població i del creixement imparable de la ciutat.

Joseph Roth era un excel.lent observador de la realitat i un molt bon crític. Va copçar ràpidament cap on anava la política alemanya a les primeries de la Segona Guerra Mundial i quin seria el resultat pel que fa a la política nazi envers els jueus.

de John Kennedy Toole. Traducció J.M. Álvarez Flórez y Ángela Pérez. Editorial Anagrama. Barcelona 1992. 365 pàgines.

Obra pòstuma de John Kennedy Toole.
El seu personatge principal, Ignatius Reilly (30 anys), és una barreja d’home cutre, fatxa, socialista, amb una barreja important de conceptes contradictoris al seu cap alhora que és un gandul i un inepte total. És un jove egocèntric que, segons diu la seva mare, és molt intel.ligent i ben preparat doncs s’ha passat els quatre anys reglamentaris a la Universitat més uns altres quatre...
L’ambient de New Orleans on Ignatius viu amb la seva mare és marginal, degradat i els personatges s’hi mouen en una misèria econòmica i moral absolutes.

La mare d’Ignatius, ben sovint borratxa, actúa amb ell com si fos encara un nen petit, sobreprotegint-lo i donant-li tots els capricis que vol encara que al final se’n cansi de les seves bogeries i acabi volent-lo internar en un psiquiàtric.

La història d’Ignatius és “llardosa”, tots els personatges són de la més baixa qualitat moral i l’entorn és pringós, fosc, sense cap possibilitat de sortida. Són els ambients del barri francès de New Orleans dels anys sexanta.

de Philip Roth. Traducció de l'anglès per Ramón Buenaventura. Editorial Seix Barral, Barcelona 2006. 413 pàgines

Excel.lent exposició des de múltiples òptiques del problema israelià. És una novel.la molt interessant, molt intel.ligent i força divertida a l’estil Philip Roth. És un humor incisiu, fi, burleta, sovint hilarant.

Philip Roth juga amb els seus personatges, Nathan Zuckerman i el seu germà petit Henry i els intercanvia les vides fent que el que era Nathan ara sigui Henry i jutgi el seu germà des d’un altre punt de vista totalment diferent, girant d’aquesta manera la nostra visió dels dos germans. Tots tenim motius per actuar com ho fem però som jutjats pels altres “psicològicament” perquè intenten explicar les nostres actituds com si fossin els nostres psiquiatres.

Dificultat de les relacions de parella i més quan aquesta parella és mixte (jueu-gentil) perquè malgrat hom es cregui que està per sobre de l’educació rebuda i s’hagi lliurat de prejudicis i arrels, aquests sempre tornen i ens atrapen.

“La contravida” és un llibre per tornar a llegir i rellegir doncs són moltes les reflexions que s’hi exposen i excel.lent la manera de contar-les.

de Sándor Márai. Traducció de l'hongarès d'Eloi Castelló. Editorial Empúries. Barcelona 2007. 189 pàgines

Sándor Márai, és un escriptor d’extensos monòlegs interiors. Els seus personatges reelaboren les seves vides, retrocedint sovint al passat, intentant trobar la veritat i el sentit de tot plegat.

En « La germana », el protagonista, cèlebre pianista internacional, rememora la seva malaltia, la seva estança durant mesos a una clínica de Florència i la seva recuperació final, quan ni ell ni els metges mateixos creien que se’n sortiria.

La relació pacient-metge-infermeres està molt ben explicada, els seu estat interior pel que fa a l’estat mental que li provoca la seva situació de malalt de llarga durada, és molt interessant. Sándor Márai ha rebuscat en el seu interior i ha trobat les reaccions nihilistes dels malalts que no volen curar-se, que es troben bé en un llit d’hospital perquè no deixa de ser tornar a la infància, en què hom no té cap responsabilitat sobre la pròpia persona ni sobre la pròpia vida. Malgrat els patiments que es puguin tenir, aquesta retirada del món pot tenir la seva gratificació doncs és una renúncia a haver de lluitar per l’existència. Les injeccions de morfina que se li han d’aplicar per pal.liar els seus insuportables dolors, encara contribueixen més a entrar en aquest món del no-res. Res del que hi ha fora de la finestra de l’habitació no compta ni té cap importància.

La feina de les monges-infermeres també està molt ben explicada, tant des del punt de vista professional com del món que envolta aquestes persones.

de Irène Némirovsky. Traducció José Antonio Soriano Marco. Ediciones Salamandra. Barcelona 2005. 475 pàgines.

Extraordinària la manera aparentment senzilla d’explicar-nos els estats emocionals dels seus personatges. Ja em va agradar molt el seu relat EL BALL i ara novament en aquesta novel.la emmarcada en la II Guerra Mundial i en la França ocupada.

Són molts els personatges que surten a SUITE FRANCESA, però ens commou especialment la Lucile, presonera de la seva sogra, vivint a casa de la seva sogra i havent de guardar dol pel seu marit preponer dels alemanys, a qui mai no ha estimat. La Lucile és presonera de les convencions socials de la gent del seu poble i es veu imposibilitada de lliurar-se a l’amor que sent per un oficial alemany amb qui comparteix molts interessos culturals però que no deixa de ser el seu enemic i enemic del seu país i, per tant, li provoca uns sentiments controvertits.

La coral de personatges que es van entrelligant al llarg de la història fa que no deixem el llibre fins al punt on l’Irène Némirovsky el va deixar doncs va ser una obra inacabada degut a la mort de l’autora al camp de concentració d’Auschwitz.