dimarts, d’agost 30, 2005

ADAM HABERBERG, Yasmina Reza


De la Yasmina Reza només havia vist l'obra de teatre "ART", que va muntar el Josep Maria Flotats a Barcelona, i que va ser tot un èxit.

Ara he llegit aquest llibre, que ens conta l'estat depressiu de l'Adam Haberbeg, als seus 47 anys, en què fa repàs de la seva vida, després d'haver-li estat diagnosticada una malaltia greu de la vista, que potser l'arribi a deixar céc amb els anys.

És una història molt ben contada, amb un personatge molt credible, molt del nostre temps, amb unes inquietuds i un desassosec existencial que podem comprendre i compartir. 47 anys són per l'Adam el començament de la davallada de les seves esperances vitals, tant pel que fa a la seva carrera literària, en la que no ha aconseguit cap èxit (és escrìptor de novel.les que es venen a les botigues de les estacions de servei) com a la seva vida matrimonial (buid afectiu total) o amb un pobre contacte amb els seus dos fills petits, amb qui manté una relació correcta, però absolutament plana. Interessant com a retrat psicològic d'un home actual que es mira el futur amb desesperança i veu com de les il.lusions que s'havia fet quan era jove, no se n'hi ha complert cap. Tanquem el llibre amb la sensació d'haver entrat en l'intimitat d'un home fracassat, que no veu la llum al final del túnel i que ja no té recursos personals per continuar lluitant.
diumenge, d’agost 28, 2005

LA JUBILACIÓN, R. Moragas


Aquest és un dels tres llibres que he llegit sobre els temes envellir i jubilació.

M'adono que sempre he fet el mateix. Tracto de "preparar-me" mentalment dintre del que puc per les nove etapes que se'm van presentant a la vida i aprofitar-me en el bon sentit de la paraula, de l'experiència o coneixements dels altres.

Recordo que quan estava embarassada de la meva filla, vaig llegir llibres sobre l'embaràs per saber que hi anava passant dins meu i quina era la "foto uterina" de la meva filla en cadascun dels nou mesos.

Més tard, i ja amb la meva filla preadolescent, vaig llegir "Moi, ta mère", de la Christine Collange, on advertia de l'abús que els adolescents i no tan adolescents feien de la llar familiar i del xantatge emocional que representa el lligam pares-fills. Era avançar esdeveniments doncs la meva filla encara estava lluny de la situació plantejada per la Collange, però em vaig quedar amb la "pel.lícula". Efectivament, quan va ser realment el temps, vaig veure com, sense tanta exageració, efectivament s'establia a casa meva la mateixa relació de tot drets per part de la meva filla, tot obligacions per part nostra, del seu pare i meva. Sempre m'he relacionat molt bé amb la meva filla, hi he tingut una comunicació lliure de problemes importants, però malgrat considerar-me feminista, havia caigut, com qualsevol mare de vells temps, en cobrir totes les necessitats de la meva filla sense mai demanar res a canvi. Quan la meva filla tenia 23 anys, acabats els seus estudis universitaris i havent trobat ja la seva primera feina, li vaig oferir la seva "emancipació" de casa. No vaig esperar a que me la demanés. Per sort, disposàvem d'un apartament que havia estat llogat i en aquell moment havia quedat buid. El vaig posar a la seva disposició i li vaig que li engegava aquest repte. Que esperava que l'acceptés i el va acceptar, una mica acollonida, això sí. Aquest estiu fa ja tres anys que la nostra filla viu sola i li ha permès "créixer" i se'n sent ben feliç i orgullosa de la seva independència. Gràcies, doncs, Christine Collange.
Ara em toca llegir sobre la meva propera jubilació, que pot caure d'immediat o dintre de poc, però em convé estar preparada...
Aquest llibre, com el de la Teresa Pàmies, no dona solucions sinó referències mentals i camins per entrar en aquesta etapa amb els mínims trompicons emocionals i mentals.
divendres, d’agost 26, 2005

JUBILARSE A LOS 50, J.M. Riera


Afortunadament, no és el meu cas, però he seguit de molt a prop les notícies als diaris i les prejubilacions a la feina de molta gent, estant com estic, treballant des de fa 45 anys i ara en tinc 61. Jo vinc de la cultura d'una empresa per tota la vida, i d'unes jubilacions que tenien lloc als 65 anys, data oficial. Fa força anys, de sobte el panorama va canviar. Es prejubilava als treballadors molt abans de l'edat reglamentària, i jo no entenia res, tenint en compte a més a més que moltes de les empreses que prejubilaven no ho feien perquè no anàven bé econòmicament, sinó al contrari, com mes prejubilacions, més pujades a la borsa...
He viscut el cop de molta gent al meu voltant, veient-se prejubilats a una edat en que no toca i tenint el buid per davant, doncs no és el mateix tenir 65 anys que 50. Ara cada cop més, 45 anys ja comença a ser una edat perillosa per perdre la feina. La veritat és que tot plegat m'ha costat molt de païr. Aquest llibre m'ha acabat de donar les informacions que em faltaven, el perquè de tot plegat i també l'absurditat d'aquest món laboral que envia a casa a gent que encara podria donar molt de sí i de la seva experiència. Potser les coses canviaran però s'haurà fet agafar a molts treballadors el tren de la vellesa abans d'hora perquè no ens enganyem. No és tan fàcil substituir la vida laboral en una vida personal rica i plena. No tothom disposa dels recursos personals, culturals i econòmics per fer de la seva vida de prejubilat, un món d'experiències enriquidores.
dimecres, d’agost 24, 2005

L'AVENTURA D'ENVELLIR, T. Pàmies


M'agrada l'estil de la Teresa Pàmies. Planer, però profund, sap transmetre i fer compartir les seves vivències personals en els temps convulsos de la nostra Guerra Civil, en la que ella va tenir participació activa com a militant comunista. Després un exili de molts anys i retorn a Barcelona on he tingut ocasió de veure-la diverses vegades. En recordaré una, de molt especial: era l'any 1978, en què a Barcelona es van celebrar les Primeres Jornades Feministes i jo vaig assistir a vàries conferències de destacades feministes. La Teresa Pàmies no s'ha destacat mai com a feminista però la seva trajectòria personal em mereix tot el respecte. Aquella tarda, la Teresa pronunciava una conferència al Col.legi d'Advocats, dintre d'aquestes Jornades Feministes. Ja darrera la mesa i a punt de començar, se li van acostar unes feministes radicals i li van entregar un paquetet. El va obrir i hi va treure uns sostenidors blancs. Molt digne, amb un somriure, els va mostrar al públic, els va deixar sobre la taula i va començar a parlar. Quina demostració de saber estar, de no sorprendre's de res i d'estar de tornada de tot !! Chapeau, Teresa Pàmies ! "L'art d'envellir", no té res a veure amb la seva trajectòria literària però, com tota la seva obra, m'ha agradat. D'una manera asserenada i planera, tracta de donar-nos pistes per acceptar i entrar amb tranquil.litat en el darrer camí de la nostra vida. Ens dona arguments i força per encarar-nos sense por a aquest "tràngul" que és començar a veure'ns vells i ens ofereix sortides mentals i recurços posant-nos com a exemple les vides exemplars de gent que ha arribat a molt gran gràcies a que malgrat "ser vells" no han tirat el barret al foc i s'han assegut al banc d'una plaça a esperar que la mort els vingui a trobar, sinó que han optat per seguir endavant i per continuar prenent part activa a la vida. Si la salut ens acompanya, amb els seus més i els seus menys, la mort mental s'anticipa moltes vegades a la mort física, ens ve a dir l'autora de Balaguer.
dilluns, d’agost 15, 2005

REO DE NOCTURNIDAD, A. Bryce Echenique


He descobert a Bryce Echenique. N'havia sentit parlar però no havia llegit res d'ell. He gaudit molt amb REO DE NOCTURNIDAD. M'encanta el personatge principal, professor de literatura comparada a l'Universitat de Montpellier, on va a parar després d'un profund fracàs amorós que ja des del començament té la seva mort anunciada.

Protagonista culte, intel.ligent, però no heroi, sinó víctima del seu caràcter de deixar-se dur per la gent i les circumstàncies sense fer cap esforç per evitar les patacades que li van caient al damunt. Lúcid intèrpret de les personalitats que se li van presentant al llarg de la seva història personal, ben diferents d'ell en classe social i en cultura, però que ell accepta sense cap problema ni judici personal, i a les quals s'enfronta només quan ja en té el pap ple. Enfrontament sempre verbal, demostrant aquí la seva superioritat intel.lectual i cultural.

Humor, senzillesa, intel.ligència. heus aquí el que he trobat en la lectura del meu primer llibre de Bryce Echenique.
dijous, d’agost 04, 2005

LA DIOSA DEL PUBLIS AZUL, E. Freire / R. del Pozo


Fa temps, llegint a la Lucía Etxebarria, en vàries ocasions menciona la seva admiració per l'Espido Freire. Aquesta setmana, he tingut ocasió de llegir "La diosa del pubis azul". Encara que aquest llibre està coescrit amb el Raúl del Pozo, he de dir que no m'ha entusiasmat gens. És una història de sèrie negra, però amb molt poc interés i gens de suspens. No passa d'entretingudet, sense més. He arribat al final de l'història sense pena ni glòria, i no he tingut la sensació de perdre el temps perquè tot just acabo de començar les vacances i em veig amb molt de temps pel davant. Em pica però que la Lucía Etxebarria, autora que sí que m'agrada molt, la trobi tan fascinant. Queda doncs pendent de llegir alguna altra cosa de l'Espido Freire.

Seguidors

Arxiu del blog