mercenades

de Maxime Chattam. Albin Michel. Edgecombe 2005

Maxime Chattam ens fa viure a través de la seva protagonista un món de malson, dirigit per gent poderosa que no dóna la cara, que no figura a les llistes del Forbes però que és la que mana al món i decideix la vida i la mort de la gent.

Un llibre de suspense que malgrat la seva considerable extensió, es llegeix molt bé. Hi ha de tot: esoterisme, codis secrets, sectes mil.lenàries. Per passar una agradable estona amb l’ai al cor.

de Maud Tabachnik. Editions du Masque - Hachette Libre. 2000

És una novel.la negra interessant però no està a l’alçada de “La mémoire du bourreau”. També el tema central són els nazis afincats a la Patagònia després de fugir d’Alemanya en perdre la guerrra.

Maud Tabachnik tracta sovint en els seus llibres d’aquests assassins nazis que gràcies a les xarxes que van saber establir van poder escapar de les represàlies polítiques després de la II Guerra Mundial I es van escampar arreu amb la protecció de certs governs que els van permetre el camuflatge i van dificultar la seva extradició per esser jutjats I condemnats.

“Le Tango des Assassins” tracta el tema de la investigació sobre les adopcions de nens, fills de desapareguts durant el règim dictatorial de Videla.

Tabachnik sap mantenir l’intriga fins al final i sap ficar-se molt bé dins la mentalitat assassina dels ideòlegs fanatics.

de J.M. Coetze. Traducció de Miguel Martínez-Lage. Mondadori. Barcelona, 2003

En medio de ninguna parte” té lloc en una granja d’Àfrica del Sur, perduda en el mig del no res, lluny de tota civilització.

Els colons blancs, un pare i una filla soltera poc agraciada viuen la duresa del camp africà ajudats pels dos servents negres aparentment fidels I servicials però hostils en el fons.

Coetzee ens fa entrar en la pertorbació mental d’aquesta dona, maltractada pel pare, immersa en una tremenda soledat afectiva, però sense cap possibilitat de fugir i de fer una altra vida. La dona imagina un seguit de narracions diferents sobre l’incorporació a la casa d’una madrastra, fabula l’assassinat del seu pare, que narra en versions diferents i ens duu pel seu desori mental al llarg de la novel.la.

Se’ns asseca la boca en llegir Coetzee i en situar-nos al mig del no res que ens retrata, la duresa d’aquesta vida i l’impossibilitat d’escapar-ne.

de Maud Tabachnik. Éditions du Masque, Paris.

Anton Strübell és un antic oficial alemany nazi de les SS. Ja molt vell, amagat sota un altre nom a Síria i protegit per aquest govern, viu com un ric aristòcrata amb la bona vida que li procuren les riqueses que va poder robar dels jueus deportats al camp de concentració de Belzec d’on ella era oficial.

El seu fill, educat en les creences del seu pare, el va a trobar a la seva residència a Síria per gravar les seves memòries abans de què Anton Strübell deixi aquest món. Malgrat la seva afiliació nazi, aquest fill anirà descobrint el que va representar d’extremadament cruel i monstruós el règim nazi d’aquells anys i veurà el seu pare sota uns altres ulls, convertint-se en jutge de les atrocitats que el seu pare va cometre i de les que en cap moment es penedeix ni posa en qüestió.

Al llarg del relat seguim l’Anton Strubell i la seva mentalitat de fanàtic ideològic, sense cap capacitat d’autocrítica ni de replantejar-se els comandaments del que ell n’és un fidel i fred executor.

L’encarament final amb el metge de la residència és esfereïdor doncs resulta que el Dr. Klein és un jueu que havia estat a Belzec al mateix moment que hi era l’Anton Strübell. El Dr. Klein tenia aleshores 14 anys i l’Strubell uns 30 i va ser l’executor de la mort de la germana del Dr. Klein d’11 anys i dels experiments mèdics amb la seva dona.

Mentre l’Anton Strübell continua autojustificant-se i no se sent culpable de res el Dr. Klein se suïcida en reconèixer el seu antic torturador que el duu a reviure tots els horrors de Belzec, la pèrdua de la seva germana i la constatació de què l’Anton Strübell ha sobreviscut sense danys ni personals ni morals durant la guerra i després

de J.M. Coetze. Traducció de Dolors Udina. Edicions 62. Barcelona. 2006.

Autobiografia del període d’infantesa de l’autor, nen afrikáner no adaptat ni a la seva família ni al seu entorn. És un llibre dur, que ens explica l’esdevenir quotidià d’aquesta comunitat als voltants dels anys 40. Si bé Coetzee se sent proper a la seva mare per un costat, per l’altre se n’allunya perquè no vol sentir-se absorbit pel seu amor excessiu. Amb el seu pare ni hi té cap lligam afectiu, més aviat li fa nosa i voldria veure’l desaparèixer de la seva vida.

Coetzee no se sent confortable ni a l’escola ni a casa. És un nen que per les seves característiques especials, malgrat que ell diu que vol ser “normal”, és especial. Està fora del seu context i és molt crític amb el seu entorn immediat.

d'Henri Troyat. Flammarion. 1992

Youri és un noiet rus que viu en un mitjà burgès camperol. La seva vida còmoda amb els seus pares, envoltat del servei aparentment fidel a la família, li procura un benestar i una felicitat que aviat perdran tots amb l’arribada dels bolxevics al poder en la revolució del 1917.

La família de Youri és amable i tracta bé la gent que els serveix fins al punt que la filla de la governanta s’educa amb el fill de la casa, Youri, i té gairebé el mateix tracte que si fos la seva germana. La mare d’aquesta noieta que és mare soltera, és la dona que haurà d’ajudar la família de Youri a escapar de les represàlies dels bolxevics.

Queda molt ben reflectida en aquesta novel.la l’incapacitat de la gent acostumada a ser servida i l’astorament en veure que el servei que ha estat convivint amb ells no comparteix en absolut els mateixos sentiments i se sent ben lluny de les seves alegries i els seus dolors.

Youri experimenta el seu primer amor i la seva pèrdua.

d' Henri Troyat. Flammarion. 1988

Segona Guerra Mundial. La vida de Vincent de 17 anys amb una germana de 22 anys, Valérie, fills d’un pare que s’ha tornat a casar i té amb Constance, la seva dona actual, La Poivrière, un restaurant que acull la gent que no s’ho passa gens malament durant l’ocupació alemanya a França. Entre els clients, molts alemanys.

Aquests germans fills de família rica no pateixen les restriccions alimentàries i encara que la germana ja està emancipada i viu sola en un apartament, té una excel.lent relació amb el seu germà que sovint passa dies a casa d’ella per fugir de la tutel.la d’una madrastra i d’un pare que només s’ocupen dels fills pel que fa a l’avituallament i als diners.

En una darrera estada llarga a casa de la seva germana, Vincent que se sent gelós de la vida lliure i amorosa de la seva germana, traïrà Hervé, promès de Valérie que treballa a la Resistència. Aquest morirà a mans de la Gestapo que més tard arrestarà Valérie i se l’endurà a un camp de concentració on morirà extenuada.

Vincent viurà la resta de la seva vida amb el record d’aquesta traïció i de la seva covardia.

de Jean-Paul Dubois. Éditions de l'Olivier. Le Seuil 2004. 357 pàgines

És una història de desil.lusió molt ben contada per l’escriptor Jean-Paul Dubois i que té lloc a la segona part del segle passat. El seu esdevenir personal paral.lel a l’esdevenir polític d’aquella època.

Paul Blick va avançant a la vida i com gairebé tothom més que anar a l’encontre dels fets els fets el troben a ell i li configuren la seva vida tant professional com personal. Sembla que sempre estigui descancaixat, a casa dels pares, amb els amics, després amb la seva dona, els seus fills i també la seva amant. No sembla que aconsegueixi mai donar satisfacció a ningú ni tampoc obtenir-la. Només amb la seva feina de fotògraf, que li sorgeix espontàniament, sense ell buscar-ho, aconsegueix sentir-se feliç i tenir èxit,

Acabarà fracassat i tornant a la llar materna on trobarà confort al costat de la seva mare malalta i ja al final dels seus dies comprendrà que potser és l’única que ha viscut amb coherència i amb il.lusió malgrat haver estat tota la seva vida una personalitat més aviat grisa al costat del seu marit i del seu fill.

de J.M. Coetze. Traducció de Jordi Fibla. Mondadori. Barcelona 2007. 240 pàgines

Coetzee té molt en comú amb Philip Roth pel que fa a la manera que tenen els dos d’explicar-nos la baixada cap a la vellesa i el que representa de mancances, de limitacions i d’una certa desparició visual en front de la societat.

A Diario de un mal año, l’autor expressa el seu posicionament i ens fa reflexionar sobre un seguit de temes, alguns d’ells força complexos. El personatge central d’aquest llibre, escriptor de setatanta anys, s’enamora d’una jove guapa, atractiva i aparellada amb un informàtic que representa el món d’avui, sense cap retricció moral ni escrúpol.

Coetzee escriu dos relats paral.lels: les seves opinions barrejades amb la seva història personal amb la noia i el seu xicot. L’interrupció constant del seu relat crític i el seu dia a dia amb la noia que li fa de secretària, no molesta ja que aquest llibre es pot llegir de dues maneres. Agafar les seves opinions i llegir-les seguides i després anar per la seva història amb la noia o bé es pot llegir intercalant els dos relats.

de Jean-Paul Dubois. Éditions de l'Olivier. 2007. 232 pàgines

Sorprenent relat de la trobada de dos homes, un el marit, l’altre l’amant, d’una dona absent. Història que t’enganxa des del principi, Jean-Paul Dubois sap atreure l’atenció del lector des de la lectura del primer full. Ambient canadenc a l’hivern, en una cabanya molt apartada de qualsevol població. Una tempesta de neu que aïlla els dos homes, homes absolutament oposats que han pogut estimar la mateixa dona

Paul Hassenbank té una malaltia incurable i decideix anar a trobar la seva donna a Ontario, al Canadà, on sap que ha viscut amb un amant. En arribar descobrirà que la dona que li semblava conèixer és un ésser que no té res a veure amb l’imatge que en tenia d’ella. És una perfecta desconeguda.

Al final és veritablement sorprenent.

de Jean-Paul Dubois.

Les vicissituds de Tanner que hereta una immensa casa, vellota, que es veu obligat a rehabilitar.En el moment de l'herència Tanner viu en un bell apartament amb jardí, que ha de vendre per fer front a les despeses de la rehabilitació que ha de fer. Més d'un cop lamentarà haver venut el seu apartament i haver-se ficat en unes desespeses cada cop més exagerades, haver de fer front a una successió d' operaris ineptes o petits estafadors que li provoquen més d'un maldecap i més d'un disgust.L'estil de Jean-Paul Dubois en aquest llibre és fresc i divertit.

de Geneviève Brisac. Éditions de l'Olivier, Le Seuil, 1996 204 pàgines

Les dificultats d’una mare divorciada amb el seu fill pre-adolescent. Encara que en general es pot dir que la relació mare-fill és bona, el fill no deixa de fer sentir malament a la mare quan les coses no es desenvolupen del tot al seu gust. Problemes d’una família tan reduïda en què la responsabilitat de l’educació i el temps de lliure recauen en la mare que, per molt que s’esforci, no aconsegueix mai que el seu fill se senti feliç i content. El mateix passa amb un fill de parella però en aquest cas hi ha un suport entre els adults que fa que el fill per molt que sigui important no és el TOT per la mare.

També incomprensió i poc ajut per part de l’entorn de la mare que per molt que valora l’esforç de la dona per tirar endavant un fill tota sola, sovint li recorda aquesta soledat i la impossibilitat de fer bé les coses. Hi ha alguna cosa com: Fas molt però mai amb el que fas n’hi haurà prou. I el fill recordant-li sovint a la seva mare que està sola perquè no és una persona fácil per conviure, o sigui que aquest fill “s’aprofita” d’aquesta feblesa per tirar del fil a la seva mare

de J. M. Coetze. Traducció de Dolors Udina. Edicions 62. Barcelona 2005. 236 pàgines

Per un accident de bicicleta, al protagonista li han d’amputar una cama. Encara que ja amb sexanta anys, és un home d’una vitalitat normal, sense problemes especials, però aquest accident desafortunat li representarà l’arribada subtada i inesperada de la vellesa, de la pèrdua de l’independència física i la humiliació que comporta. Es veurà amb una mobilitat molt reduïda i a mans d’infermeres que li aniran ensenyant com s’ho ha de fer per poder valer-se en els afers quotidians. Aquesta situació li crea uns problemes desconeguts de pèrdua de valor i d’autoestima, de menyspreu de sí mateix.

És un relat molt cru i no planteja cap sortida a aquesta situació, si no és la mort.

d'Emmanuel Carrère. Editorial P.O.L. 26, rue Jacob, Paris 6e

Aquesta història és terrorífica. Comença provocant una rialla i acaba que et fa posar els pèls de punta. Fins ben entrat el relat no saps quin és el personatge malalt mental. És un matrimoni de classe mitjana, que manté una bona relació i de cop i volta esclata el drama. Carrère ens fa anar de l’un a l’altra i ens porta despistats, jugant amb nosaltres.

La banalitat inicial d’afaitar-se el bigoti ens fa entrar en les angoixes dels personatges, en una creixent desconfiança entre el matrimoni, en un conflicte amb els amics, en una vida absurda i en final totalment inesperat.

És una lectura de novel.la psicològica que et va enervant i inquietant fins acabar-la.

d'Emmanuel Carrère. P.O.L. éditeur, 2000. Impression Novoprint à Barcelone, le 2 février 2007. 220 pàgines

Emmanuel Carrère es basa en la història d’un personatge que va poder enganyar els pares, la dona, els fills i els amics durant setze anys, falsejant totalment la seva personalitat, els seus estudis, el seu treball, vivint d’estafar el seu entorn fins que va veure que el recorregut se li estava acabant, que ja no podia ajornar gaire que la situació sortís a la llum i va assassinar els seus pares, la seva dona, els fills i va tractar també de matar una seva amiga que ell volia convertir en la seva amant, sense aconseguir-ho.

Des del punt de vista sicològic és un personatge obscur, morbós, llefiscós, amb una pàtina de bondat i serenitat que el fan encara més detestable. Resumint, és un boig recargolat, que ningú no descobreix, algú que encara que d’entrada no cau bé a ningú, s’infiltra i aconsegueix dur una vida aparentment normal.

És un llibre inquietant, que es llegeix molt bé però que deixa un mal gust de boca.

de Dominique Lapierre / Javier Bono. Editorial Planeta. Barcelona 2001. 418 pàgines

Dominique Lapierre ens narra la catàstrofe química de Bophal l’any 1984, ocasionada per la fuita de 27 tones de metil isocianat i altres gasos emmetzinadors de la planta industrial de plaguicides de la que en aquell moment era Union Carbide, que va ocasionar 8.000 morts en els tres dies successius a la fuita i l’emmetzinament de més de 500.000 persones. Aquesta desgràcia va afectar a la población més pobra de Bophal que vivia al costat de les vies del tren i a pocs metres de distància d’aquesta fàbrica.

Per combatre les plagues dels conreus de la Índia, Union Carbide va posar en marxa una planta productora del gas Serin, un potent plaguicida. La perspectiva d’uns guanys econòmics considerables, donat la grandària del país, va fer que inicialmente la fàbrica es muntés amb tots els requisits de seguretat d’aquest tipus de fabricación, amb controls periòdics i exhaustius que havien de reduïr a un mínim cap possibilitat de risc per la població, encara que la proximitat d’una gran comunitat de pobres residents hauria fet aconsellar o bé traslladar a aquests de lloc o muntar la fàbrica en un altre indret.

El retard dels monsons en aquells anys i la consequent sequera van fer que no es venés el Serin en les quantitats previstes per Union Carbide i que s’abandonessin a poc a poc les mesures estrictes de control i seguretat i els responsables americans de la fàbrica marxessin cap al seu país deixant en mans locals i no tan expertes la direcció de la fàbrica, que va anar caient a poc a poc en desús i acumulant grans quantitats de metil isocianato que no tenia sortida al mercat, Aquesta acumulació a les cisternas vulnerava greument el protocol de seguretat però la desídia del personal de la fàbrica i la inexperiència van abocar a una catàstrofe química sense precedents.

de Dominique Lapierre. Traducció Carlos Pujol. Editorial Seix Barral. Barcelona 1985. 382 pàgines.

Dominique Lapierre ens col.loca als barris més marginals de Calcuta, a ple centre de la misèria i de les vides dels desheretats de la societat índia. Un capellà francès s’endinsa en aquest món i viu al mig dels desheretats de la terra, persones amb les mitjors malalties, la fam i la desesperança de sortir d’aquesta situació límit.

La vida de la gent a la Índia es desenvolupa al carrer, a la vista de tothom. La densitat de la població, la pobresa generalitzada, estan a la vista de tothom. Els espais personals en els que es mouen són reduïdíssims i compartits amb tota la família. Una sola peça, amb un llit “charpoi” que serveix per múltiples funcions per a tots i uns pocs estris per la cuina. Els serveis higiènics són letrines comunitàries i s’ha de fer cúa per accedir-hi. La pestilència generalitzada degut a les males condicions, el fang, a la pluja són font de contaminació i de més brutícia.

Malgrat tot, la gent dels “slums”, d’aquests barris marginals, aconsegueix sobreviure mínimament, acomplir amb els seus ritus religiosos i les seves litúrgies. El poble indi és un poble carregat de déus amb una gran fe i una gran temença d’aquests déus.

És un llibre que es llegeix bé i et fa comprendre una mica millor aquell món allunyat de costums i tradicions i tan diferent del món occidental.

de Narendra Jadhav. Traducció de Margarita Sáenz de la Calzada. Editorial Espasa. Madrid 2004. 321 pàgines

Aquesta història personal de Narendra Jadhav és un panegíric a la figura de Abendkar Babasaheb que era un intocable erudit i va lluitar tota la vida per bandejar la “intocabilitat” d’aquest grup descastat que durant 3.000 anys ha sofert totes les humiliacions de les altres castes i s’ha vist obligat a fer les feines més ingrates, rebent el menyspreu i el rebuig de la resta de la societat. Aquesta “intocabilitat” és absolutament anorreadora i segueix vigent encara que oficialment el sistema de castes ja no funciona.

El pare del protagonista, un intocable analfabet, home de carácter, va ser militant del grup polític de Babasaheb i aquesta participació li va donar forces tota la seva vida i li va permetre aixecar el cap i no acceptar la sistemàtica humiliació que han sofert sempre els intocables. Va treballar durament i va fer que tots els seus fills estudiessin. Era la consigna que Babasaheb els havia donat: cultura i educació per escapar d’aquesta tirania social. També, seguint la consigna del polític, es van convertir ell i la seva família al budisme per fugir d’una religió que castigava tan cruelment als intocables sense donar-los mai cap possibilitat de sortida o de millora de la seva condició heretada.

És curiós que es parla molt de Gandhi i poc de Babasaheb. Gandhi de fet era un oponent de Babasaheb i ben poc va fer per intentar millorar la sort dels intocables.

de Rupa Bajwa. Traducció Raquel Vázquez Ramil. Ediciones Salamandra. Barcelona 2005. 285 pàgines.

Comença com una jornada normal d’un jove venedor de saris, Ramchand, en un poble de l’Índia. A través d’ell veiem la societat actual índia, tant la pobre com la rica, i ens endisem en les immenses desigualtats i prejudicis socials que es donen en aquest país. La brutal classificació social, la terrible marginació de la dona i de la gent sense recursos ens són explicats de forma aparentment senzilla en acompanyar Ramchand en la seva feina diària a la botiga i a casa seva.

Ramchand va perdre les seves possibilitats d’una vida millor en morir els seus pares, quedant desvalgut, sense recursos econòmics i sense estudis. El xicot però s’adona que la feina a la botiga no li reportarà cap millora, sempre serà més del mateix i intenta educar-se pel seu compte, després del treball. Comença per netejar la seva vivenda pobra i bruta i es compra llibres usats anglesos per poder reprendre els estudis que havia iniciat de nen. És obvi que a l’Índia el coneixement de l’anglès i ser clar de pell ajuden molt.

Aquesta voluntat d’estudi del Ramchand l’enforteix i l’ajuda a distanciar-se dels altres companys de la tenda, que no pensen només que en menjar i anar al cine quan tenen diners. Aquest allunyament el durà a simpatitzar amb la dona maltractada d’un dels venedors de la tenda i a saber-ne la seva tràgica història. Tractarà de donar-hi una solució personal explicant a una clienta rica l’injustícia que se li ha fet a la dona del seu company, i obtindrà per resposta el més absolut menyspreu i irritació per haver gosat apropar-se a aquesta clienta, molestant-la amb històries morboses.

La dona maltractada, esdevinguda ja folla, morirà a mans de la policia i aquesta fi trasbalsarà el Ramchand de tal manera que passarà dies tancat a casa seva, sense anar al treball, absolutament desinteressat del seu estudi personal i estarà a punt de perdre la seva feina doncs el seu dolor ha fet que anés a la tenda a plantar cara a l’encarregat, arriscant així el poc diner que guanya i que és l’únic que li permet anar fent la viu-viu.

El relat comença amb una jornada de treball normal i acaba en un drama personal del Ramchand en veure que res no pot fer per canviar les coses

de Vikas Swarup. Traducció Damián Alou. Editorial Anagrama. Barcelona 2006. 366 pàgines

Relat molt imaginatiu sobre la vida d’un pobre orfe analfabet de l’Índia que decideix participar en un concurs televisiu “Rupien, Rupien” l’equivalent a Europa de “Quieres ser millonario?”.

Sorprenentment el xicot, que es diu Rama Mahoma Thomas, nom que abarca tres de les religions de l’Índia, va contestant encertadament cadascuna de les preguntes que se li van fent, per difícils que siguin. Els patrocinadors del programa que no havien previst que guanyés els milions de rupies que s’ofereixen al guanyador, intenten fer-lo caure o dissuadir-lo de què continuïi perquè com que no estava previst que ningú pogués arribar al final del concurs, tampoc no tenen els diners per pagar. Ells calculaven que pel concurs anessin passant participants sense que ningú guanyés una quantitat important de rúpies el que els permetria a ells anant fen bossa amb la publicitat.

El Rama Mahoma Thomas és doncs acusat pels patrocinadors d’estafador i de frau doncs és impossible que un xicot analfabet hagi pogut encertar la resposta a totes les preguntes del programa. Acaba a la presó, essent estomacat per la policia en connivència amb els patrocinadors, per dissuadir-lo de reclamar els diners que se li deuen.

El narrador ens fa acompanyar Rama per totes les seves vicissituds i la seva vida de pillet en l’Índia pobre contemporània.

Lectura totalmente recomanable,

de Luis Bromfield. Traducció J.G. de Luaces i L. Vegas López. Ediciones Zodíaco. Barcelona 1943. 779 pàgines

.

Havia vist la pel.lícula de petita però encara em recordava de certes escenes i particularment d'una que em va quedar molt present, la de quan l'Edwina Esketh fent les funcions d'infermera en el moment de l'epidèmia de còlera, beu aigua d'un vas amb el que acaba de donar a beure a una vella índia infectada i que mor després.

.
En tornar d'un viatge de vacances a l'Índia, m'he marcat llegir literatura sobre aquell immens país començant per un autor que no era indi, Louis Bromfield, però que en el seu moment (1933) va escriure un llibre que per força havia de ser exòtic en aquella època en què ben poques persones devien viatjar i menys a destinacions tan allunyades.

.
El llibre està molt ben escrit, reflecteix molt bé l'època del monzó, plujosa i xafogosa, i les catòstrofes ambientals que se'n solen derivar amb inundacions de pobles i ciutats, rius que surten de mare i que provoquen quantitat de morts i desapareguts. Tot això després de mesos d'una calor sufocant i atabaladora.

Des del punt de vista literari, és una novel.la romàntica, amb protagonistes europeus "perduts" a l'Índia, molts d'ells vivint gairebé d'esquena a la realitat d'aquell país, i havent-se fet una petita Anglaterra a casa seva, i d'altres integrats i tractant d'ajudar a les moltes desgràcies humanes de l'entorn.

Els personatges principals, l'Edwina Esketh i el Tom Ransome es redimiran de la seva vida dissoluta, l'una morint, l'altre deixant de banda la beguda i la seva vida inútil d'arisòcrata desil.lusionat, i emprenent un camí d'integració i comprensió de la gran tasca a fer per mirar de contribuir a la millora de la població índia de Ranchipur.

de Sujan Singh Pannu. Editorial Libros India. Gurgaon, India 1981. 156 pàgines

Breu llibre sobre els costums i llegendes de l'ïndia. Dóna una idea de l'Índia en l'actualitat i et sitúa sobre aquell immens subcontinent, difícil de copçar i d'entendre des d'un punt de vista europeu.

Si s'ha pogut visitar encara que sigui en un primer contacte com ho són tots els de vacances, és un recordatori molt interessant de totes les sorpreses que s'hi troben en anar-hi per primer cop i que sobten al viatger.

L'Índia és un país enorme, un sol estat, com el de Rajasthan, posem per cas, és tan gran com Alemanya. Podem dir per tant, que és gairebé impossible abastar aquella immensitat. Llibres com aquest ajuden a anar entenent, encara que sempre en una petita mesura, i a fer-se una idea del trencacolls que és l'Índia.

de Tahir Shah. Traducció Antonio Resines i Herminia Bevia. Alba Editorial. Barcedlona 2000. 428 pàgines.

L'Índia vista des dels ulls d'un afganès aprenent de bruixot.

L'autor, Tahir Shah, de família noble afganesa, educat a Anglaterra i llicenciat en relacions internacionals. de cultura europea, s'endinsa en el món envoltat de màgia i d'il.lusionisme d'aquell país exòtic. Aprèn els trucs dels vividors i ens els desvetlla i assistim a una desmitificació de l'Índia que els europeus contemplem com a mística i espiritual, ben lluny del materialisme pur i dur que s'ha implantat als països occidentals, però que tampoc no ho és tant com sembla.

Acompanyem el Tahir Shah en el seu aprenentatge i fem una immersió en el món hindú, en la seva misèria, en el seu esperit de treure pa de les pedres i de sobreviure en un món tant difícil.

Llibre molt ben escrit, amb un humor i una ironia molt fins, lectura amena i didàctica. S'hauria de tornar a llegir per treure'n tots els ensenyaments.

d'Asha Miró. Editorial La Magrana. Barcelona 2004. 124 pàgines

Continuació de La Filla del Ganges i segon viatge de l’Asha Miró a l’Índia a la recerca de les seves arrels.

És interessant el relat de l’Asha amb les seves impressions personals i les emocions que li va suscitar la recerca de la seva identitat familiar.

Especialment emocionant la trobada amb la seva germana i com va viure aquests moments tan importants de la seva vida envoltada de la seva família biològica i de tots els veïns del poble que com passa arreu esdevenen testimonis constants dels esdeveniments personals dels altres habitants.

Interessants també les reflexions de l’Asha sobre la seva adopció i el fet de què si no s’hagués produït la seva vida hauria estat la de la seva germana o la de la seva hauria pogut ser la seva. Naixem en un lloc determinat i som fills d’un home i d’una dona determinats però el curs dels esdeveniments pot capgirar totalment el nostre esdevenidor.

La determinació de l’Asha de fer un recorregut invers per trobar els seus orígens la col.loca davant d’un país i d’una família amb uns costums i una història que li són totalment aliens i encara que per identificació racial tracta de comprendre i d’assimilar li és totalment impossible imaginar-se en aquell entorn que li és tan distant i estranger.

Hi ha molts adoptats que no mostren cap interès per conèixer els seus orígens. Han traçat una línia imaginària amb el seu passat. L’Asha adopta l’actitud contrària i té la curiositat i la valentia necessàries per fer aquests dos viatges que li van aclarir la foscor de la seva adopció.

Asha Miró. Editorial La Magrana. Barcelona 2003. 121 pàgines

L’Asha Miró va ser adoptada per un matrimoni català sense fills però amb una gran il.lusió per formar una família i decidida a adoptar unes bessones a l’Índia.

Història personal de l’adopció de l’Asha, recolzada amb fragments del diari personal de la seva mare adoptiva des que la nena va arribar a Barcelona amb sis anys procedent d’aquell país.

Dificultats inicials per entendre’s i per inserir-se en un entorn tan diferent.

Els pares adoptius de l’Asha van ser pioners en el tema de l’adopció però la seva voluntat, la seva gran il.lusiò i la seva determinació van vèncer les grans dificutats que es van anar trobant fins a l’arribada de l’Asha a Barcelona.

L’Asha va ser una nena afortunada en poder sortir de l’orfelinat a l’Índia, que li va permetre una vida i una trajectòria ben diferents de les que hauria tingut de no haver estat adoptada per aquest matrimoni català.

El seus dos viatges per cercar els trossos d’història personal que li falten estan plens d’emocions, de felicitat però també de molt de dolor.

Aquests dos llibres de l’Asha són de lectura absolutament recomanable.

d'Isabel Allende. Random House Mondadori. Barcelona 2004. 433 pàgines.

Emotiu llibre autobiogràfic d’Isabel Allende arran de la mort de la seva filla Paula. Acompanyem l’autora en episodis de la seva pròpia vida i durant el temps que va durar la malaltia (porfiria) de la seva filla que ella va viure al seu costat, fent els impossibles per salvar-la, malgrat el diàgnosti del tot pessimiste dels molts metges i curanderos que va atendre Paula.

Isabel Allende es mostra com una dona amb una vitalitat desbordant, seguint sempre més les seves passions que el seu seny. Aquestes passions la van dur a viure la seva vida amb profunditat però també amb molta inestabilitat i risc personals. Feminista convençuda, ben sovint actúa com a dona de la seva generació, amb uns comportaments més femenins que feministes.

L’autora ens parla de la malaltia i el progressiu deteriorament de Paula, del seu dolor, de la seva impotència i al final de la seva acceptació de la mort de la seva filla.

És un llibre trist però molt vital que ens permet conèixer una mica més aquesta fantàstica escriptora que és Isabel Allende.

de Anna Gavalda. Traducció de Xavier Garcia Muniesa i XAvier Solé. Edicions 62. Barcelona 2004. 413 pàgines

Aquest llibre, que és una fantasia, em sembla fluixet. Anna Gavalda és una escriptora d’avui dia, ens vol situar en els problemes actuals tant dels joves com dels vells però no aporta res. “Junts i prou” és una història envitricollada, de talls continus i es fa ensopida de llegir. L’interés cau contínuament. Massa llarg per no dir res ni tan sols entretenir sense més.

d'Anna Gavalda. Traducció d'Anna Casassas. Edicions 62. Barcelona 1999. 140 pàgines

Relats breus d’homes i dones d’avui dia que viuen en ciutats (París, Melun) i busquen el contacte amb una parella. Gent que treballa però que se sent sola o viu sola. Sovint infructuositat d’aquest contacte, de vegades amb resultat positiu, però sempre amb el regust d’una relació freda, desangelada, més aviat relació sexual que amorosa i profunda.
En aquest llibre els protagonistes dels relats són superficials, més racionals que emotius. Entorns actuals, gent normal i corrent, sense grans històries personals. És el primer llibre que llegeixo d’Anna Gavalda. El relat més impactant és el de la veterinària de poble. Llegiré altres llibres de l’Anna Gavalda i veuré si definitivament m’agrada. En principi, només l’he trobat entretinguda sense més.

de Frank Mc Court. Traducció Alejandro Pareja. Maeva Ediciones. Madrid 1997. 395 pàgines.

Commovedor llibre de Frank McCourt. La veu infantil del protagonista ens du des del seu naixement als Estats Units fins al retorn de la família a Irlanda on s’enfronten a la més absoluta pobresa, roçant l’indigència. Un pare que es beu el sou a les tavernes de Limerick, una mare havent de fer cua a les institucions de beneficència, fills que van arribant i morint, la desesperança més absoluta i una vida brutalment dura.

Frankie (Frank McCourt) creix en aquest ambient, l’explica des de la seva òptica de nen, formulant-se continuament preguntes sobre la justícia, la religió, la pàtria, el món dels adults, amb una tendresa i un desconcert absoluts.

De la mà de l’autor ens passegem per l’Irlanda de principis de segle passat, pels carrers on va viure el Frankie i la seva família, l’acompanyem a l’escola amb uns mestres autoritaris i absolutistes, amb uns adults adustos i sense concessions, amb uns capellans i una religió terrorífics que imprimeixen un sentiment de culpa i de condemnació eterns sense absolució possible. Els petits pecats de Frankie esdevenen monstres en el seu cor i en el seu cap amarat de religió tant a l’església com al carrer.

Cap als quinze anys Frankie decideix que ha de tornar a Amèrica per poder fugir de tanta misèria moral i material, de tanta opressió religiosa. Amb quinze anys, aquest noi ha viscut i ha sobreviscut a una situació familiar miserable, ha esdevingut un pillet. Davant d’unes condicions tan extremament dures, aconsegueix surar i fer-se un objectiu: marxar d’Irlanda, que no sap oferir una vida com cal als seus habitants.

Aquest llibre és absolutament recomanable.

de Richard Ford. Traducció de Jesús Zulaika. Editorial Anagrama. Barcelona 1999. 245 pàgines

Els relats de Richard Ford ens parlen de dones i homes del carrer, amb històries corrents i quotidianes que sovint tenen un final sorprenent. Comencen sent banals però acaben encongint-te pel que tenen de desenvolupant dramàtic de les situacions.

Éssers com la majoria de la gent, sense grans posicions vitals ni ambicions, que van avançant per la vida amb frustracions dominades, a la recerca d’una mica de felicitat i d’alguns bons moments.

Les relacions home/dona que ens planteja Richard Ford són complicades, de desentesa encara que aparentment reeixides. Els amors conjugals busquen sortides esporàdiques fora de la parella i aquestes relacions extraconjugals que comencen amb una certa animació es desinflen aviat deixant un regust desangelat i amb l’afany d’acabar-les perquè no han aportat la felicitat esperada.

Els protagonistes de Ford es mouen en uns móns tant laborals com afectius sempre a la recerca “d’alguna cosa” que mai no arriba.

de Simonetta Agnello Hornby. Traducció Carlos Gumpert. Tusquets Editores. Barcelona 2003. 321 pàgines.

Tan interessant com “La tia marquesa”, parteix de l’any 1963 i dona una visió retrospectiva de la vida de la minyona d’una casa de la baixa aristocràcia siciliana centrant-se en una família en decadència.
La novel.las se centra en el personatge de la “mennulara” (recollidora d’ametlles) des de la seva infància d’extrema pobresa fins a arribar a dominar la part domèstica i econòmica de la família a la que comença a servir a l’edat de 13 anys.
Inutilitat dels membres de la família que tots plegats són ben inútils en front de la Mennù que partint del no-res, arriba a “fer-se” amb la casa a la que serveix. Contactes amb el cap de la màfia local que per raons que queden explicades al final de la novel.la ajuda la Mennulara en els seus desitjos i en el seu camí fins al final de la seva vida.

Els dos llibres de Simonetta Agnello Hornby es llegeixen molt agradablement encara que hi surten un munt de personatges que van quedant lligats entre ells al llarg de les històries respectives.

d'Imre Kertész. Traducció d'Adan Kovacsics. Editorial Acantilado. Barcelona 2002. 147 pàgines.

Discurs mental d’Imre Kertész. Ens parla del seu divorci, de la impossibilitat real de superar el trauma que representa haver sobreviscut a l’infern d’Auschwitz i de la impossibilitat d’inserir-se en una vida normal. Impossibilitat també per part de la parella de fer res per ajudar, per comprendre plenament la tragèdia íntima. El protagonista s’evadeix de la seva història amb l’escriptura compulsiva, escriptura que no pot deixar si no vol tornar a entrar en els seus pensaments negres i angoixants. La seva incapacitat d’oblidar el du a perdre la seva dona que es divorcia d’ell per començar una vida nova amb una parella diferent, més igualitària en quant a vivències.

de Kurt Vonnegut. Traducció de Joan Solé. Edicions COLUMNA. Barcelona 2006. 160 pàgines

Crítica social amb humor negre. Llegat del seu pensament i de la seva posició davant de l’estil de vida occidental i les nostres accions nefastes pel planeta i per la supervivència de l’espècie humana. Vonnegut va sobreviure al bombardeig de Dresden a la Segona Guerra Mundial. D’aquesta experiència en va escriure el seu llibre “Escorxador-5”. El seu missatge és planer i ens arriba amb claredat. És un crític afinat tant de la societat que l’envolta com dels dirigents del moment.

de Claudio Magris. Traducció d'Anna Casassas. Edicions de 1984. Barcelona 2007. 60 pàgines

Monòleg tendre el de la protagonista d’aquest petit llibre de Magris. Ella ha mort, és a la “Casa de Repòs” i repassa la seva vida amb el seu marit. Sap que el seu marit ha quedat desvalgut amb la seva mort i que ha fet papers per anar-la a treure d’aquesta casa, la vol tornar a tenir amb ell, doncs la seva pèrdua l’ha convertit amb un home dèbil i desemparat. Ell ha esdevingut qui és gràcies a l’amor incondicional de la seva dona, que li ha fet d’amant, d’esposa, de musa, de mare. N’ha fet un home i ara que ja no és al seu costat per donar-li forces, el seu marit la troba a faltar emocionalment i egoïstament doncs sempre li havia solucionat la vida. Malgrat que al principi de l’obra, la protagonista va cap a la sortida de la “Casa de Repòs” per trobar-se amb el seu marit, al final decideix tornar enrera, no té ganes de recomençar el seu paper. Un llibret magnífic, molt ben escrit i que es llegeix amb una hora. Del tot recomanable.

Aquest llibre de Frank McCourt ens sitúa dins les aules d’instituts de secundària públics americans. L’ambient sembla el de les aules de la pel.lícula « Rebelión en las aulas » amb Sidney Poitier. Professors havent d’ensenyar a adolescents desmotivats, indisciplinats, adolescents que estan estudiant perquè no tenen opció de treballar i ens passegen pels instituts tractant de fer el mínim possible.

Frank McCourt va ser el professor d’aquest llibre i coneix el tema de primera mà. Va suar abans no va trobar el mètode per “apropar-se” als seus alumnes i tractar d’ ensenyar-los alguna cosa. Es va plantejar si ell servia per la docència, va lluitar per anar endavant com a professor i no ser desbancat tant pels directors dels instituts que sovint no aplaudien les seves tècniques didàctiques com pels propis alumnes que el posaven contra les cordes.

La docència autoritària va deixar pas a la docència democràtica i les aules s’han tornat ingovernables: els alumnes funcionen amb la llei del mínim esforç, els professors funcionen amb la llei del “laisser-aller” i els pares han dimitit de la seva funció carregant a l’escola tot el pès de l’educació dels seus fills.

Segur que pocs professors són com el Frank McCourt o com el Sidney Poitier de “Rebelión en las aulas”, així que ja podem saber tots com està anant l’ensenyament secundari no solamente als Estats Units d’Amèrica sinó a tot arreu.

de Simonetta Agnello Horney. Traducció Carlos Gumpert. Tusquets Editores. Barcelona 2006. 444 pàgines

Situada a la segona meitat del XIX, aquesta novel.la de Simonetta Agnello Hornby, es desenvolupa a la seva Sicília natal i ens immergeix en el món aristocràtic de l’època. Els capítols del llibre, encapçalats cadascun d’ells per un refrany sicilià, sovint iguals als nostres, ens van duent fluidament per un món en decadència, de brutals diferències socials on el personal adjunt als palaus i castells, tant domèstic com camperol, està sotmès feudalment als amos: “la llei és igual per tots i els rics fan el que volen”. La vida d’uns i altres queda però entrelligada pels fets que van ocorrent i que el servei coneix perfectament: les criades parlen amb els cotxers i els majordoms que estan en íntim contacte amb els amos, els amos i les criades tenen contactes esporàdics amb resultats indesitjats.

Hi ha un secret a la novel.la que no queda desvetllat fins al final i que manté el nostre interès fins al final. Costanza, la protagonista de pèl roig, tret que la diferencia de la resta de membres de la seva família, patirà durant tota la seva vida aquest ser diferent. Obtindrà l’amor incondicional de la seva dida i del seu pare però mai gaudirà de l’amor de la seva mare que la rebutjarà sempre brutalment a favor del seu germà (primogènit). Aquest desamor la durà a refugiar-se a la cuina i rebre la companyia que li proporciona el servei. D’alguna manera aquesta contacte “inadequat” en farà de Costanza una dona d’alguna manera desclassada, que se sent incòmoda i tímida amb la gent del seu status social.. També l’afectarà sexualment doncs malgrat que s’enamora del marit que ella tria serà incapaç de correspondre-li fins passats uns anys quan el primer enamorament ja haurà passat.

de Sándor Márai. Salamandra. Barcelona 2006. 190 pàginesSándor Márai escriu molt bé. La seva expressió es fluïda, elegant, impecable. Els seus personatges són personatges atrapats en el passat, afectes i amors no resolts. Amors de joventut que tenen conseqüències durant tota la vida del personatge i no el deixen lliure ja mai. En aquest “Divorci a Buda”, una fugaç trobada de dos joves desencadena en cadascú d’ells una gran passió, sentiment que no tindrà un desenllaç favorable degut a la indefugible obligació de complir amb les convencions socials. Són amors que pel fet de no haver pogut desenvolupar-se, seran amors eterns, romàntics, únics, i una barrera per poder ser feliços amb ningú altre que no sigui el causant d’aquest desvetllament amorós.
Dels dos personatges masculins de “Divorci a Buda” el de Greiner em resulta especialmente coherent. Es casa enamorat d’Anna Fazekas i sembla que Anna també està enamorada d’ell però Imre Greiner sent que sovint no és amb ell, que hi ha alguna cosa que se li escapa, el que fa que cada cop més es desesperi i la vulgui lligar, tancant-la dins el seu cercle amorós. No aconseguirà però que Anna Fazekas sigui realment feliç i oblidi el seu primer amor pel jutge que, per la seva banda i malgrat estar “feliçment casat”, també va quedar atrapat durant aquell encontre breu amb Anna a l’illa Margarita

de Richard Ford. Traducció de Damián Alou. Editorial Anagrama. Barcelona 2003. 358 pàgines.

És el primer llibre que llegeixo de Ricard Ford i m’ha agradat. Són històries de l’americà mig, d’una Amèrica que no coneixem tant perquè aquests relats no estan ubicats a Nova York ni són glamourosos com els de Woody Allen. Són persones amb vides anodines, treballadors sense altres fites que guanyar-se la vida i de tant en tant sortir de les seves rutines, cometent adulteri, com si res altre pogués ser possible i tingués interès.
La darrera història “Abisme” és tremenda. Comença banalment amb un adulteri entre dos treballadors de la mateixa empresa, els dos guanyadors del “Premi al Millor Venedor de l’Any” i acaba d’una manera colpidora. Està fantàsticament ben narrada i ens deixa amb el cor encongit.
Les parelles de Ford, siguin matrimonis siguin amants, no es coneixen en el fons, són homes i dones que es relacionen sexualment però sovint no intercanvien sentiments i amb el temps “es cansen” i fins i tot se sorprenen d’estar amb l’altre. Les seves relacions moren d’avorriment i d’inanició.

de Primo Levi. Traducció de Francesc Miravitlles. Edicions 62. Barcelona 2001. 283 pàgines. De Primo Levi he llegit “La treva” i “La clau estrella” però fins ara no havia llegit “Si això és un home”, el testimoni personal de Primo Levi del camp d’extermini nazi d’Auschwitz on va ser deportat el 1944.

He vist reportatges, he llegit el llibre de Kertecz i he vist moltes fotografies d’aquells terribles camps de la mort. No obstant tot això, aquest llibre de Primo Levi és únic per la seva constatació dels fets, la seva descripció de la crueltat, del menyspreu absolut, de la falta total d’humanitat amb que els alemanys van tractar els presoners seus i amb particular sadisme els presoners jueus deportats per ells en enormes quantitats i tots, més o menys tard, destinats a “sortir per la xemeneia” si no rebentaven abans d’inanició i treballs forçats. No es van estar tampoc els nazis d’explotar fins i tot els cadàvers dels que anaven morint.

Et corprèn com un home pot suportar tant de dolor, tanta humiliació, tant menyspreu d’un altre ésser humà si és que en poden dir així dels nazis. Primo Levi, com d’altres, va ser un supervivent un d’aquests supervivents que potser van reunir la força necessària per entestar-se a viure per poder-ho contar després i perquè aquests terribles fets no es tornin a repetir.

Primo Levi diu al final del llibre que no tenia odi als alemanys però que no els perdonaria mai. També, que tot hi ser culpables de tot el que van provocar d’hecatombe humana, és el feixisme com a ideologia que du a aquesta fi. “Es comença cremant llibres i s’acaba cremant homes”. És una cita, no de Primo Levi, però que ell posa en el seu llibre i que em sembla molt eloquent del que representen els totalitarismes siguen de dretes o d’esquerres.

de Quim Monzó. Editat per Quaderns Crema. Barcelona 2001. 284 pàgines

Quim Monzó desplega el seu humor negre en aquests relats. M’han agradat especialment “El germà”, “Una vida perdurable” i “L’accident”. Relats que per bé que extrafets ens parlen de la mort no acceptada i alhora de la no acceptació de la rutina diària trencada, d’una família creuada i entrecreuada de malalties i accidents mortals, indefugible destí final de l’home i la revenja sense sentit de la multitud davant la persona indefensa i dèbil, multitud que reacciona encegadament, violentament convençuda de què està fent justícia i sorpresa final quan la víctima d’aquesta sobrereacció airada s’hi suma amb la seva pròpia violència envers un altra víctima. Aquests són només tres relats entre molts altres que també es llegeixen amb el somriure als llavis, sovint el pur riure però que alhora deixen un regust amarg

Bufonada de togados y otras gentes de mal vivir, de Josep Maria Loperena. Flor del Viento Ediciones. Barcelona 2006. 351 pàgines

José María Loperena escriu sobre magistrats, advocats, fiscals i jutges i la seva definició de la justícia és un circ on tots ells fan tots els papers dels seus integrants. Justícia ben sovint mal impartida, precària, desorganitzada i que gairebé sempre arriba tard i malament. Explica casos concrets i dona noms i cognoms i “retrata” segons el seu punt de vista tant als jutges com els jutjats.

No és engrescadora la visió que ell té però després de llegir el seu llibre s’entenen millor els increïbles dictàmens jurídics que quotidianament llegim a la premsa, del tot incomprensibles per la societat.

El seu consell: millor no entrar en cap jutjat si es pot obviar perquè saps quan hi entres però potser no en sortiràs mai. La justícia no funciona i els papers s’empolseguen a sobre les taules, per altra part fets gens novedosos quan veiem les notícies i se’ns mostren els despatxos des jutjats, atapeïts de papers que ja semblen tenir molt de temps. És com si estiguéssim visionant el “El procés” de Kafka, que ens produeix un malestar i una angoixa creixents a mesura que anem avançant en la seva lectura

de Randy Pausch, Professor Carnegie Mellon, with Jeffrey Zaslow. Editat per Hodder & Stoughton. 206 pàgines.

Randy Pausch fa la darrera conferència acadèmica a la Carnegie Mellon University, “The last lecture”. Científic de computadores, creador del projecte Alice, va treballar com a Imagineer a la Disney, autor de varis llibres.

El septembre del 2006 se li va diagnosticar un càncer pancreàtic. Després de passar per una cirurgia severa per tractar-li aquest càncer, se li va extendre al fetge i els metges li van donar vida fins a sis mesos. He llegit que aquest mes de maig la metàstasi s’ha extès a altres parts del cos.

Vaig seguir aquesta conferència del Randy Pausch a Internet per fer-me més capaç del personatge i realment és admirable com un malalt terminal pot parlar amb aquest entusiasme i bon ànim tot una hora sense decaure.

Aprofitant aquesta darrera conferència que se suposa que fan tots els cientìfics d’aquesta universitat per donar testimoni del que ells consideren el més important en aquesta vida, aquest llibre reprodueix la seva conferència, de fet un comiat del Pausch dels seus fills, de la seva dona i també de tots aquells que el coneixen. Expressa tot el que ell ha après durant la seva vida tant dels seus pares com de les persones que ha anat coneixent.

“The last lecture” sembla un llibre més d’auto-ajuda, es desenvolupa en un ambient molt americà, però val la pena llegir-lo.

de Doris LessingTraducció de Carme Geronès i Carles Urritz. Edicions Destino. Barcelona 1987. 292 pàgines.

Doris Lessing descriu unes petites històries quotidianes amb unes grans dots d’observació. És com si ens passegessim tots els dies per la ciutat de Londres i fossim capaços de descriure cadascuna de les petites accions i esdeveniments diaris, però amb la diferència que només un gran escriptor pot arribar al detall més mínim d’aquesta aguda observació i sap transcriure’l sobre paper. Escenes que transcorren en parcs, en places, en suburbis...
Interessant de llegir per adonar-nos de com els grans escriptors ens saben transmetre brillantment les seves observacions i emocions.

de Quim Monzó. Quaderns Crema. Barcelona 2007. 174 pàgines.

Molt bo aquest llibre de Quim Monzó. Relats curts de vides senzilles i qüotidianes, magníficament ben contades. En tots ens parla de la vellesa, del dolor, de la desesperança i malgrat tot de l’afany amb què tots ens aferrem a la vida. Vida que ben sovint al final es desenvolupa a les sales dels geriàtrics, amb una soledat i tristesa absolutes, trencada un o dos cops la setmana per la visita apressada d’algun fill. També incomprensió i incomunicació entre generacions, la dels pares i la dels fills incompatibles en quant a expectatives i il.lusions.

És tot un gaudi llegir aquest excel.lent petit llibre.

de Ildefonso Falcones. Grijalbo. Barcelona 2006. 670 pàgines

Es llegeix bé aquest llibre encara que està ple de tòpics: bons molt bons, dolents molt dolents, rics dolents, pobres bons. Aquest tòpic es repeteix al llarg dell libre, els personatges tenen unes actituds previsibles i poca fundària psicològica. És un llibre de pur entreteniment, sense més, encara que vagi disfressat de història, concretament, la construcció de Santa Maria del Mar i els anys en què va durar aquesta construcció.

El que té de bo “La catedral del mar” és que ens fa interessar pel segle XIV, pels costums i usos d’aleshores, encara que molts s’han de posar en quarantena doncs no és pròpiament un llibre de història i l’autor es pren moltes llicències.

L’estil literari és fulletinesc pel meu gust. Això no treu que el llibre no et cau de les mans en cap moment, enganxa prou com per arribar al final d’una lectura que és força llarga i procura hores d’entreteniment, sense més.

d'Imre Kertész. Traducció d'Adan Kovacsics. Acantilado - Quaderns Crema. Barcelona 2007. 204 pàgines.

Autobiografia de Imre Kertész sobre la base d’una entrevista que li va fer el seu amic i editor Zoltán Hafner entre el 2003 i 2004.

L’autor (jueu) va contestant amb total sinceritat i profunditat les preguntes que li planteja Zoltán (gentil). Comenta els seus diferents llibres tractant de separar i de deixar clar el que és novel.lat i el que és tret de la realitat. Com diu ell, en una novel.la es poden inventar situacions, el que no es pot inventar mai són els fets històrics que sempre han de respondre al que veritablement va succeïr.

Els llibres de Kertész ens parlen de l’Holocaust i dels terribles fets d’Auschwitz i Birkenau que estan vinculats a la seva vida ja que ell n’és un supervivent. Fets que ell creu que es poden tornar a repetir coïncidint amb el pintor eslovac Zoran Music exposat recentment a La Pedrera, que també va viure la mateixa experiència a Dachau. Aquesta exposició “No somos los últimos” confirma el parer de Kertész.

Molts dels que van sobreviure a aquells camps de concentració nazis van voler narrar aquelles tràgiques vivències perquè la memòria no se’n perdés i molts d’ells també es van suïcidar anys després (Primo Levi, Jean Améry...).

Imre Kertész es planteja si en realitat és possible sobreviure amb uns records que marquen tan profundament i alhora donen nul.les esperances de la bondat humana.

de Lionel Shriver. Traducció de Javier Calzada. Editorial Anagrama. Barcelona 2007. 607 pàgines

“Tenemos que hablar de Kevin” es una novela políticament incorrecta. Parlar de què la maternitat no és cap meravella, de que hi ha dones que no volen tenir fills, que hi veuen més inconvenients que avantatges, senzillament no es pot dir a no ser que es vulgui ser titllat de mala dona, nihilista, egoista, tots els adjectius negatius possibles.

Per molt que es digui que les persones som lliures, les que realment intenten alliberar-se de la pressió social, no ho tenen gens fàcil. Sempre hi ha qui s’encarrega de dir què està bé i què està malament, que s’ha de sentir i què no es pot sentir.

La negació de la maternitat és un tabú. Quan una dona diu que no se sent maternal, que no desitja tenir fills, que no li agraden les criatures, automàticament passa a un bàndol de dones marcades amb una creu, de dones estigmatitzades per la societat. Se les té per dones dures, gens afectives. Impossible pensar que els seus afectes van cap a altres persones però no necessàriament cap al desig de tenir i de tenir cura d’un fill. No es pot tenir aquest sentiment, no és “normal”.

No és el mateix que aquesta afirmació la faci un home. No se’l mirarà igual de malament. Se’l titllarà potser d’egoista però no se li dirà mai que té sentiments antinatura.

Tot el que li passa al Kevin, les reaccions assessines que desenvolupa des que neix es mesuren en funció del no amor de la seva mare, no es qüestiona el rol del pare en cap moment.

De fet, quan Eva finalment decideix tenir un fill no és tant perquè se li hagi despertat l’instint maternal sinó perquè potser perdrà el tren, també perquè pensa que la vida perfecta d’una parella feliç no dura sempre i arribarà un moment de soledat que pot omplir el naixement d’un fill. Les raons de l’Eva per engendrar un fill no són maternals, són racionals i per aquesta raó “no funcionen”. Tenir un fill és un acte sovint irreflexiu. Algú que es plantegi excessives preguntes sobre els pros i els contres, pot fer una llarga llista de contres, suficients per no tenir fills.

La novel.la et manté amb tensió fins al final, que és sorprenent i inesperat. Cal dir que enerva l’actitud del pare de Kevin que no vol veure res del que està passant, que juga el seu paper de progenitor feliç i en cap moment no es planteja que té un greu problema amb el seu fill. Ans al contrari, culpa a la seva dona de la inestabilitat del Kevin i arriba a plantajar-li el divorci.

Tremenda novel.la de Lionel Schriver, molt valenta i sense concessions

de Bohumil Hrabal. Traducció Monika Zgustová. Edicions Destino. Barcelona 1976. 193 pàgines.

Les històries de Bohumil Hraban tenen bastant de realisme màgic, a vegades. Són petites històries de personatges petits, que viuen les seves qüotidianitats, amb les seves alegries i els seus dolors, i s’han d’anar ajustant a poc a poc als canvis que es van desenvolupant a la seva ciutat i a les seves vides. S’hi respira la llibertat de la gent sense recursos que sempre es mou pels mateixos llocs i en contacte amb les mateixes persones de les quals en coneix vida i miracles. Hi ha la llibertat i alhora l’empresonament de la vida en els pobles en que tothom sap què fa el veí. S’hi barreja el naïf i la inconsciència amb una realitat molt dura. Els personatges de Hrabal es limiten a viure, a surar dins la seva realitat, sense més aspiracions que treballar i sense grans històries personals ni amoroses.