mercenades

de Pío Baroja. Editat per Caro Raggio/Cátedra. Madrid 2001. 292 pàgines

L’Andrés és un personatge entranyable alhora que la seva percepció i visió extremadament crítica de la vida, l’impedeixen gaudir-ne. La seva feina com a metge de la part més baixa de la societat, el duu a veure espectacles depriments, copçar la gran ignorància de la gent i l’embrutiment total.

L’Andrés filosofa amb el seu oncle, Iturrioz, i jo crec que els dos representen dues posicions davant la vida: la de l’Andrés és negativa, refusa la realitat però no té mitjans per canviar-la com ell voldria, l’Iturrioz no és tant que sigui positiva, sinó més aviat que accepta la realitat tal com és, no se’n fa cap problema i sap que les coses són així perquè no poden ser d’altra manera.

El final és exactament el que sembla que l’Andrés anava cercant: un final desgraciat. Ell no es creia que podia ser feliç, buscava un reducte de pau petit en el que es trobava satisfet junt amb la Lulú, amb exclusió de tots els altres. La Lulú, dona vital que estima però no comparteix la visió de la vida de l’Andrés, sent la veu de la maternitat i “força” el seu marit a tenir un fill que ell no creu de fet que hagi de néixer sent el món el que és. Aquest fill neixerà mort i la Lulú morirà en el part. Aquestes dues desgràcies juntes duran l’Andrés al suïcidi, potser l’únic final possible per a ell.