mercenades

Editat per Alfaguara, Madrid 2006. 523 pàgines.

Volpi és un escriptor difícil. La seva literatura està carregada de molta informació científica, que no és lleu d’empassar pels profans. Fa un repàs dels esdeveniments més importants des del darrer segle fins a l’actualitat, enllaçant tres històries de dones de països i edats diferents que acaben convergint en una mateixa història. Són dones valentes, decidides, cadascuna des del seu angle ideològic: comunista, ecologista, mondialista, cadascuna amb el seu desenvolupament vital. Totes tres però amb una relació amb la parella conflictiva.

Volpi és molt critic amb la globalització, amb el “progrés” que ens duu a la malmesa del medi ambient i a les cada cop més depauparades societats degut a l’afany del capital que es concreta en una èlite superadinerada i amb molt de poder i unes masses sense veu ni vot donat que la democràcia queda anul.lada pels superpoders (FMI, OCDE, Banc Mundial, etc.).

Editat per FAYARD, Febrer 2000. 223 pàgines.

Llibre antiglobalització però promundialització. Viviane Forrester entén que la mundialització és inevitable i no negativa alhora que equipara la globalització a la política ultraliberal actual (pensament únic), que anul.la el poder dels polítics i actúa de manera invisible però contundent i gens democràtica a través d’institucions com el Banc Mundial, el FMI, l’OMC...no elegides democràticament.

Forrester critica les polítiques empresarials de reestructuracions, deslocalitzacions i fluxos transnacionals de diners tot emparat sota el nom de “competitivitat”. Creu que avui dia no és tan important per a una empresa el producte que fabrica com l’especulació que fa amb els diners i els beneficis, jugant a borsa en inversions d’alt risc que pot assumir tot i que en moments donats es puguin donar pèrdues puntuals.

Els grans capitals sense pàtria es mouen invisiblement, sense donar explicacions a ningú. Les empreses que acomiaden gent no són ja les que tenen pèrdues sinó les que tenen grans beneficis però encara els volen incrementar. La Borsa premia les empreses que acomiaden quantitats innombrables de treballadors i es considera que s’ha de tenir content l’accionista donant-li cada cop més.

Ja no compta el valor treball i malgrat que els empresaris diuen que creen riquesa i llocs de treball i s’aprofiten sense cap escrúpol de les subvencions estatals que reben per aquesta finalitat, no és així, s’embuixaquen els diners però no hi ha creació de llocs de treball. Els va bé continuar amb el joc de les xifres d’atur per tenir aporoguits els treballadors. En realitat l’atur no es resoldrà mai i és molt més alt del que es reconeix oficialment perquè els treballadors amb treballs de mitja jornada, mal pagats, a hores, a dies, etc., etc., no compten com aturats però són working poor, una classe nova: aquells que malgrat treballar, no guanyen prou per viure dignament, comprar-se un pis o tenir família.

Viviane Forrester diu que aquest ultraliberalisme s’ha anat instal.lant en el curs dels anys sense que ningú se n’hagi apercebut, està fent el que li plau, ens manega a tots a la seva voluntat, és una dictadura que no es veu però que està molt ben instal.lada i que l’únic interés que té és fer diners, que queden acumulats en un club d’èlite molt reduït que cada cop més amuntega uns benefics exorbitants deixant molles per la societat.

El panorama és inquietant però encara es pot fer oposició a aquest ultraliberalisme si la gent pren consciència d’aquesta dictadura i no es deixa manipular d’una manera tan brutal.

Interessant el llibre de Forrester, fa pensar i entendre el món econòmic i laboral d’avui dia.