mercenades

de Dominique Lapierre. Traducció Carlos Pujol. Editorial Seix Barral. Barcelona 1985. 382 pàgines.

Dominique Lapierre ens col.loca als barris més marginals de Calcuta, a ple centre de la misèria i de les vides dels desheretats de la societat índia. Un capellà francès s’endinsa en aquest món i viu al mig dels desheretats de la terra, persones amb les mitjors malalties, la fam i la desesperança de sortir d’aquesta situació límit.

La vida de la gent a la Índia es desenvolupa al carrer, a la vista de tothom. La densitat de la població, la pobresa generalitzada, estan a la vista de tothom. Els espais personals en els que es mouen són reduïdíssims i compartits amb tota la família. Una sola peça, amb un llit “charpoi” que serveix per múltiples funcions per a tots i uns pocs estris per la cuina. Els serveis higiènics són letrines comunitàries i s’ha de fer cúa per accedir-hi. La pestilència generalitzada degut a les males condicions, el fang, a la pluja són font de contaminació i de més brutícia.

Malgrat tot, la gent dels “slums”, d’aquests barris marginals, aconsegueix sobreviure mínimament, acomplir amb els seus ritus religiosos i les seves litúrgies. El poble indi és un poble carregat de déus amb una gran fe i una gran temença d’aquests déus.

És un llibre que es llegeix bé i et fa comprendre una mica millor aquell món allunyat de costums i tradicions i tan diferent del món occidental.