dilluns, de setembre 22, 2008

La Ciudad de la Alegría


de Dominique Lapierre. Traducció Carlos Pujol. Editorial Seix Barral. Barcelona 1985. 382 pàgines.
Dominique Lapierre ens col.loca als barris més marginals de Calcuta, a ple centre de la misèria i de les vides dels desheretats de la societat índia. Un capellà francès s’endinsa en aquest món i viu al mig dels desheretats de la terra, persones amb les mitjors malalties, la fam i la desesperança de sortir d’aquesta situació límit.

La vida de la gent a la Índia es desenvolupa al carrer, a la vista de tothom. La densitat de la població, la pobresa generalitzada, estan a la vista de tothom. Els espais personals en els que es mouen són reduïdíssims i compartits amb tota la família. Una sola peça, amb un llit “charpoi” que serveix per múltiples funcions per a tots i uns pocs estris per la cuina. Els serveis higiènics són letrines comunitàries i s’ha de fer cúa per accedir-hi. La pestilència generalitzada degut a les males condicions, el fang, a la pluja són font de contaminació i de més brutícia.

Malgrat tot, la gent dels “slums”, d’aquests barris marginals, aconsegueix sobreviure mínimament, acomplir amb els seus ritus religiosos i les seves litúrgies. El poble indi és un poble carregat de déus amb una gran fe i una gran temença d’aquests déus.

És un llibre que es llegeix bé i et fa comprendre una mica millor aquell món allunyat de costums i tradicions i tan diferent del món occidental.

Seguidors

Arxiu del blog