mercenades

Amélie Nothomb escriu aquest cop sobre un personatge paranoïc, sortit d’un fracàs amorós que li ha provocat la pèrdua dels cinc sentits. “Urbain”, que així es fa dir, s’ofereix a un intermediari de la màfia russa a París i es converteix en assassí a sou. La màfia li proporciona els clients, que ell no coneix en absolut, i que mata sempre de dos trets al cap. Yori, l’intermediari, li ensenya prèviament una fotografia del personatge a assassinar, i ell acompleix la seva feina de tirador d’èlit amb absoluta precisió i fredor, tant és que sigui un polític, com un cineasta, com una dona o uns nens.

Després de l’assassinat té una pujada d’adrelalina i es lliure a pràctiques onanistes.

La Nothomb tracta les relacions de l’assassí amb el seu “jefe” com si parlés de l’efectivitat que es demana dintre d’una empresa actual: rapidesa, puntualitat, absència d’emocions per prendre decisions ràpides, manca total de moral.

L’últim encàrrec és el de matar un polític i la seva família (dona, dos fills petits, una adolescent). Aquest cop a més a més en acabar la feina haurà d’agafar la cartera del ministre i entregar-la a la màfia. Quan arriba a la residència d’estiu del ministre, molt d’hora al matí, entra a la casa i mata als dos fills petits i a la dona. Els agafa a tots encara dormint però el ministre ja ha sortit del llit. Pensa que haurà anat a fer jogging. El mateix passa amb la noia adolescent, que tampoc és al llit i s’encamina cap a la cambra de bany, on troba al polític dret dins la banyera, i encanyonat per la seva filla adolescent, que li reclama el diari íntim que el seu pare li ha agafat sense el seu consentiment.

L’assassí espera que la noia li faci la feina de matar al seu pare i quan ho ha fet, mata a l’adolescent que se n’adona que va a morir però se’l queda mirant amb tota tranquil.litat i fredor, sense cap mena de sentiment de terror o de pànic.

A partir d’aquest moment, Urbain s’apodera del diari de l’adolescent, que estava dintre de la maleta del minitre, i se’l queda, entregant a la màfia russa la resta de papers. Urbain, després de debatre si té dret a llegir el diari íntim, el llegeix finalment i encara que no hi llegeix res especial, tampoc no és el diari d’una adolescent. No aprèn ren sobre la personalitat de la noia que tampoc no tenia a la seva habitació cartells d’artistes, músics o alguna cosa que el pogués orientar sobre els gustos de l’adolescent.

Resulta però que la màfia el que busca justament és el diari íntim i es veu amenaçat si no l’entrega immediatament. La màfia encara li dona un últim encarregat per assassinar un cineasta, però no és altra cosa que una maniobra de distracció per apartar-lo dues hores del seu apartament i inspeccionar la seva casa per buscar el quadern íntim, que no troben, perquè Urbain el duu a sobre.

Acaba la novel.la amb Urbain reclós en una cambra-presó, amb els sentits retornats, i amb la certesa de què finalment li treuran el diari de l’adolescent i el mataran. Davant de l’impossibilitat de destruir el diari, no li queda altra remei que anar-se menjant les pàgines a poc a poc, amb el convenciment de què el paper i la tinta el mataran, com així és quan arribem al final del llibre.

És impossible simpatitzar amb el personatge d’Urbain, malalt paranoïc que esdevé assassí a sou, però a vegades ens fa somriure la seva lucidesa davant les seves opinions lúcides sobre la societat actual.