dimarts, d’abril 24, 2007
"Cette aveuglante absence de lumière"
4:57 p. m. | 
Publicat per
mercenades
de Tahar Ben Jelloun. Editions du Seuil, París 2001. 229 pàgines.
En el Marroc dels anys 70, una història sobre la repressió brutal i cruel exercida sobre els soldats que van seguir els seus oficials en un cop d’estat contra HASSAN II.
Tots aquests soldats van ser transportats primer a un penal militar i més tard a una presó de tortura clandestina, Tazmamart, al sud-est del Marroc, a les muntanyes de l’Alt Atles, on els soldats es van veure sotmesos a les pitjors condicions possibles per a un ésser humà: tancats en cel.les sota terra, a les fosques, sense mai veure la llum, i mantinguts sota mínims d’higiene i alimentació, sense cap mena d’ajuts mèdics, durant 18 anys. Pràcticament tots van morir i el testimoni d’un sobrevivent ens fa esgarrifar per la capacitat de la ment i del cos a voler resistir i a viure, fins i tot en extremes condicions d’una no vida, La pitjor de les tortures: anar morint cada dia, no podent-se posar dret en cap moment, sense saber si és de dia o de nit, fent les necessitats en un forat, aguantant tota mena de bitxos: escarabats, escorpins....De tard en tard, sortir del forat només per assistir a l’enterrament dels que anaven caient.
La resistència del protagonista per no sucumbir és bàsicament una resistència intel.lectual. Va perdent les facultats físiques però intenta per sobre de tot no pedre les seves capacitats morals i intel.lectuals. Res no existirà per ell: ni passat, ni futur, ni família ni amics. Només viure el present, intentant no sentir odi per ningú, un odi que diu ell que és el que arriba a matar-te.
Al cap de 15 anys de captiveri, quedant només uns cinc soldats dels 25 que van ser enterrats en aquells forats de la muntanya, va arribar a oïdes de la comunitat internacional, la notícia de l’existència d’aquests camps clandestins de Hassan II i aquest els va tancar, substituint les instal.lacions per uns ajardinaments....
Tahar Ben Jellou escriu meravellosament bé i ens fa posar a la pell dels protagonistes dels seus llibres, a qui seguim posant-nos en el seu lloc i comprenent-los a fons.
Tots aquests soldats van ser transportats primer a un penal militar i més tard a una presó de tortura clandestina, Tazmamart, al sud-est del Marroc, a les muntanyes de l’Alt Atles, on els soldats es van veure sotmesos a les pitjors condicions possibles per a un ésser humà: tancats en cel.les sota terra, a les fosques, sense mai veure la llum, i mantinguts sota mínims d’higiene i alimentació, sense cap mena d’ajuts mèdics, durant 18 anys. Pràcticament tots van morir i el testimoni d’un sobrevivent ens fa esgarrifar per la capacitat de la ment i del cos a voler resistir i a viure, fins i tot en extremes condicions d’una no vida, La pitjor de les tortures: anar morint cada dia, no podent-se posar dret en cap moment, sense saber si és de dia o de nit, fent les necessitats en un forat, aguantant tota mena de bitxos: escarabats, escorpins....De tard en tard, sortir del forat només per assistir a l’enterrament dels que anaven caient.
La resistència del protagonista per no sucumbir és bàsicament una resistència intel.lectual. Va perdent les facultats físiques però intenta per sobre de tot no pedre les seves capacitats morals i intel.lectuals. Res no existirà per ell: ni passat, ni futur, ni família ni amics. Només viure el present, intentant no sentir odi per ningú, un odi que diu ell que és el que arriba a matar-te.
Al cap de 15 anys de captiveri, quedant només uns cinc soldats dels 25 que van ser enterrats en aquells forats de la muntanya, va arribar a oïdes de la comunitat internacional, la notícia de l’existència d’aquests camps clandestins de Hassan II i aquest els va tancar, substituint les instal.lacions per uns ajardinaments....
Tahar Ben Jellou escriu meravellosament bé i ens fa posar a la pell dels protagonistes dels seus llibres, a qui seguim posant-nos en el seu lloc i comprenent-los a fons.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada