mercenades

He llegit aquest llibre seguint les recomanacions de la Teresa Pàmies. N'havia tret la mpressió de que seria una lectura més àgil, amena i "instructiva", al voltant del fet de fer-se gran i de d’entrar en aquesta etapa darrera de la vida, armat amb les millors eines possibles. No ha estat així. L’autora ens parla de genis, de gent com Picasso, que van arribar a vells amb les seves capacitats creadores intactes i amb una gran força artística desenvolupada fins als darrers dies.

No és el que em pensava. No és ni de bon tros aplicable a la gent normal i corrent, que fa una vida senzilla de treball més o menys sense cap interés fora del que representa fer-lo amb la millor dedicació i responsabilitat. Quins són els estris quan parlem de gent comú, que no ha té unes capacitats innates especials pel que fa a la creativitat i la imaginació ? Per mi és fer trampes sempre que volem parlar de la vellesa i posem com exemple gent extraordinària, ja siguin pintors, músics o escriptors.