mercenades

de Joan Puig i Ferreter. Edicions 62, Barcelona 1973.124 pàgines

Fantàstiques expressions i vocabulari de Josep Puig i Ferreter. Que pobrament parlem i escrivim tots cada vegada més !

M’ha agradat la trama de la novel.la i el personatge de la filla del batlle. És una dona valenta que s’enfronta a l’autoritat del pare, que malgrat estimar la seva mare, sap veure-la a distància i no es deixa arrossegar pel xantatge sentimental, i que prescindeix de la pressió social per fer el que ella creu que ha de ser la seva vida, lluny de la dominància masclista. No es deixa tampoc entabanar per un amor que no li aportaria res, ans l’acollaria a una vida de poble reduïda i subjecte al marit, com ho ha estat la de la seva mare.

Tremendament ignorant, cruel i estúpida la reacció del poble davant de les noves idees, absolutament documentades, per treure el poble de la subjugació religiosa-miraculosa en que es troba. Incapaç de la mínima reflexió personal, del mínim esperit crític i d’obertura de mires.

de Henning Mankell. Traduït del suec per Carolina Moreno. Tusquets Editors, Barcelona 2003. 377 pàgines

Distret sense més. Només he llegit dos llibres de Henning Mankell però a mi no m’enganxen. Sí que serveixen per passajar-se pels paisatges freds suecs però decididament Wallander no em desperta cap interès.

Henning Mankell fa sovint denúncia de les grans companyies internacionals que es mouen sense restriccions en un món globalitzat on el control es fa cada cop més difícil i aquestes actuen lliures de tot càstig i denúncia social al quedar amagades darrera de xarxes cada cop més complicades. En els dos llibres que he llegit, El cervell de Kennedy tracta d’uns laboratoris clandestins a Sudáfrica que estan cercant la vacuna antisida i en aquest, L’home que somreia, del comerç d’òrgans vitals per trasplantaments. En ambdos casos, les companyies que s’hi dediquen no dubten a arribar a l’assassinat per tal de ser exitosos, demostrant un menyspreu absolut envers els països pobres subministradors d’aquesta humanitat que serveix de conillet d’índies en viu.

Si bé la denúncia és vàlida, des del punt de vista literari, no m’entusiasma.

de Henning Mankell. Traducció del suec de Lluís Solanes. Tusquets Editors, Barcelona 2006. 334 pàgines.

Els llibres de Michael Henning són crítics amb la societat sueca actual i ens aporten un ambient de misteri emmarcats, pels dos llibres que jo he llegit d’ell, dintre dels paisatges suecs, africans (Moçambic) i espanyols (Barcelona).

El cervell de Kennedy ens endinsa en una trama angoixant d’experiments de laboratori en éssers humans a Moçambic per tal de trobar una vacuna antisida. El desig de lucre dels laboratoris no s’atura davant de l’utilització cruel de conillets d’índia humans arrencant-los vísceres de viu en viu per poder tenir uns resultats més exactes de les proves de vacuna que s’estan fent.

El descobriment d’aquestes pràctiques inhumanes i, sobre tot, de l’utilització absolutament inmoral i denunciable de la població africana per a dur a terme aquestes essajos clínics, se suma al de dues morts de la mateixa família i d’altres múltiples assassinats a mesura que la protagonista de la novel.la, l’arqueòloga sueca Louise, té el convenciment de què el seu fill no ha mort degut a una sobredosi de somnífers com assegura la policia sueca sinó que ha estat assassinat. Aquest convenciment durà a Louise a viatjar de Suecia a Austràlia i d’aquell país a Moçambic i a Espanya.

d'Espido Freire. Editorial Ariel, Barcelona 2006. 211 pàgines.

de Ian McEwan. Edicions 62.

de Naguib Mahfouz. Editat per l'Archipel, París 1998.234 pàgines.Novel.la sobre la profecia del déu Râ de què la dinastía reinant en aquell moment no serà continuada pel fill del faró sinó per una altra estirpe.
Aquesta predicció provocarà un seguit de fets sagnants en l’afany del faraó de trencar una profecia que no afavoreix la successió al tron del seu fill: assassinats, guerres, drames familiars, traïcions, amors desiguals i sense futur que finalment s’acompliran, fent que el fill de Râ s’enamori de la filla del faraó i aquests

Malgrat l’intent de desbatar la profecia de Râ, finalment aquesta s’acompleix i tot s’esdevé com estava previst sense que la mà del poderós faraó hi pugui fer res ni canviar el curs de les coses.

de Chi Li. Traducció directa del xinès mandarí de Mari Carme Espín Garcia. Edigrabel per BELACQUA Paraules. Barcelona 2007. 102 pàgines

Un dia en la vida d’un obrer qualificat de la Xina actual.
Yin, casat, un fill de quatre anys, treballa en una fàbrica de laminats d’acer de tecnologia punta, posada a punt per enginyers japonesos que són qui l’han entrenat per fer anar els botons de la màquina. Empresa totalment automatitzada, que no necessita de gaire personal, però que es veu obligat a treballar amb el sistema de primes.
L’autora no ens diu de què treballa la dona del Yin, però ho fa en un torn de nit.
Encara que aparentment la vida del Yin no és dura, es veu obligat a aixecar-se a trenc d’alba perquè aquest dia en concret li “toca” dur el seu fill petit per deixar-lo tot el dia a la guarderia de la fàbrica.
Yin i la seva família viuen lluny, en una caseta miserable, que al final del llibre, té l’avís de ser enderrocada, un minuscle habitacle on viuen tots tres, sense bany i sense cuina, serveis comunitaris que comparteixen amb altres deu famílies, el que representa cues per tot.
El desplaçament de Yin a la fàbrica el fa amb autobús primer, després amb el transbordador i encara un autobús. Abans d’entrar a fàbrica pare i fill pengen en un dels restaurants de carrer un bol de fideus sense salsa ni caldo. És l’àpat que tindrà el Yin fins l’hora de dinar on li posaran a la carmanyola que duu de casa un culleró de sopa de col (amb cuc inclós).
Jornada dura a la feina on s’ha de moure en tot el politiqueig intern d’una fàbrica sota el règim comunista xinès, on les coses no són obertes sinó que tot té dobles i triples sentits i s’ha d’anar trempejant per no ser “agafat”.
Quan torni a agafar el transbordador que creua el Yang-Tse per tornar a casa, serà un home esgotat al qui encara quedarà fer front al mal humor de la seva dona, a l’escás sopar, la neteja dels estris de cuina i de la roba en el safareig comunitari i l’avís de que enderrocaran l’edifici on hi tenen el seu minúscul i miserable habitacle.

d'Amélie Nothomb. Traducció de Ferran Ràfols i Maëlle Monnerie. Empúries/Anagrama. Barcelona 2007.140 pàgines

A ACID SULFURIC Amélie Nothomb monta una paròdia terrible, portada al límit, sobre un reality show.
Aquest reality show del que ens parla la Nothomb es diu Concentració i ve a ser una còpia de l’extermini dels jueus en el govern de Hitler. Homes, dones i criatures segrestats pel carrer pels organitzadors del programa. Un cop transportats com a bestiar en camions al camp de concentració, imitació dels camps de concentració nazis, pateixen exactament les mateixes condicions de tortura i maltractaments físics i d’alimentació, essent eliminats implacablement quan els “kapos”, triats entre els presoners, decideixen que ja no poden seguir el ritme de treball imposat.
Aquestes condicions de vida són vigilades i televisades als espectadors per potents càmares que transmeten segon a segon el patiment dels personatges-presoners.
Primer, els “kapos” són els que tenen el poder de dur als presoners debilitats a la mort. Quan l’índex d’audiència baixa, i no ha fet més que pujar durant els mesos d’emissió del programa, els organitzadors tenen la brillant idea de que siguin els espectadors els qui, amb el comandament a distància, només pulsant en el teclat el nº de matrícula del presoner corresponent, el puguin enviar a la mort.
En aquesta història anem veient la degradació moral i el patiment físic que van patint els personatges gravats i visionats per un públic televisiu que, per molt que fa escarafalls davant de tanta crueltat, tanta humiliació i tant d’horror, assisteixen des de les seves còmodes butaques a l’extermini, un a un de tots els participants forçats del programa Concentració.
Només un personatge femení “La Pannonique” té els recursos mentals i culturals per no sucumbir a tant d’horror i a l’assatjament sexual d’una “kapo”.

Àcid sulfúric en estat pur.

Fa molts anys vaig llegir Belle du Seigneur, de l’Albert Cohen. Em va impactar el profund estudi psicològic dels personatges i el desenllaç d’un amor apassionat.

Le livre de ma mère és el record de l’Albert Cohen per la seva mare, que va morir en la seva absència. Record punyent i culpable per no haver sabut reciprocar el molt amor que va rebre d’una dona amantíssima del seu fill i del seu marit, dona senzilla sense altra ambició que procurar benestar i comfort als seus dos estimats, sense plànyer mai esforços i amb una absoluta i exclusiva dedicació.

L’Albert Cohen té una escriptura brillant, punyent, precisa, d’una gran brillantor, i sap transmetre un fort sentiment.

Homenatge a les mares d’una altra època, aquelles l’objectiu de les quals era la casa i la família, sense demanar res per a elles, amb oblit total dels seus desitjos personals i sense cap altra satisfacció que una mica de reconeixement dels seus.

de Tahar Ben Jelloun, Éditions Gallimard, 2006, Paris, 267 pàgines.

Les causes, els problemes i les conseqüències sovint dramàtiques de la immigració marroquina a Espanya. Tahar Ben Jelloun ens descriu la pobresa, la manca de feina i d’expectatives vitals que impulsen els joves a fer la travessa en patera per buscar una vida millor. Dificultats en origen perquè la policia marroquina de tant en tant fa una razzia per fer veure que el govern vol evitar la sangria i la mala imatge que dona el Marroc de cara a l’exterior, i abús dels traficants de la immigració que cobren preus desorbitats als qui volen creuar l’estret i posen els joves immigrats en pateres sobrecarregades que freqüentment no arriben a destinació i molts moren ofegats.

Dramàtica situació dels immigrats que arriben a Espanya i pateixen soletat, racisme i explotació laboral quan no cauen en mans dels integristes islàmics que fan proselitsme religiós i després d’un rentat de cervell” els envien, sota engany, a camps d’entrenament a Líbia i Aràbia Saudí per convertir-los en màrtirs terroristes.
Molt ben descrit l’ambient de frustració i sense esperança de la joventut marroquina, els lligams familiars i com les famílies veuen en la sortida dels seus fills la possibilitat d’aconseguir una millora de les seves vides, amb el desig sempre de retornar al país

d'Elfiede Jelinek, traducció Pilar Estelrich Arcel i Lídia Álvarez Grifoll. Editat per Edicions 62, Barcelona 2204, 185 pàgines.

Elfriede Jelinek s’expressa amb una cruesa i una nuesa totals. És una escriptora molt dura, amb unes descripcions de les relacions sexuals molt lluny de l’erotisme i molt a prop de la pura animalitat.

Dones que cerquen en l’home una solució als seus problemes econòmics i una manera de realitzar-se i de “reexir” en la vida a través d’ells donades les seves escases possibilitats de promoció social.

Les amants són dos casos de dues dones d’un estrat social molt baix i que arriben a casar-se aconseguint l’una el que buscava, encara que obté només un benestar material, lluny d’una relació afectuosa, i l’altra que fracassa tant afectivament com econòmicament ja que es casa amb un home bebedor, curt de gambals i que no aconsegueix sortir de l’ambient empobridor en el que ha nascut.

Elfriede Jelinek et deixa la gola seca. Descriu la desesperanza i la desolació d’ambients socials sense possibilitats de futur.

Editat per Alfaguara, Madrid 2006. 523 pàgines.

Volpi és un escriptor difícil. La seva literatura està carregada de molta informació científica, que no és lleu d’empassar pels profans. Fa un repàs dels esdeveniments més importants des del darrer segle fins a l’actualitat, enllaçant tres històries de dones de països i edats diferents que acaben convergint en una mateixa història. Són dones valentes, decidides, cadascuna des del seu angle ideològic: comunista, ecologista, mondialista, cadascuna amb el seu desenvolupament vital. Totes tres però amb una relació amb la parella conflictiva.

Volpi és molt critic amb la globalització, amb el “progrés” que ens duu a la malmesa del medi ambient i a les cada cop més depauparades societats degut a l’afany del capital que es concreta en una èlite superadinerada i amb molt de poder i unes masses sense veu ni vot donat que la democràcia queda anul.lada pels superpoders (FMI, OCDE, Banc Mundial, etc.).

Editat per FAYARD, Febrer 2000. 223 pàgines.

Llibre antiglobalització però promundialització. Viviane Forrester entén que la mundialització és inevitable i no negativa alhora que equipara la globalització a la política ultraliberal actual (pensament únic), que anul.la el poder dels polítics i actúa de manera invisible però contundent i gens democràtica a través d’institucions com el Banc Mundial, el FMI, l’OMC...no elegides democràticament.

Forrester critica les polítiques empresarials de reestructuracions, deslocalitzacions i fluxos transnacionals de diners tot emparat sota el nom de “competitivitat”. Creu que avui dia no és tan important per a una empresa el producte que fabrica com l’especulació que fa amb els diners i els beneficis, jugant a borsa en inversions d’alt risc que pot assumir tot i que en moments donats es puguin donar pèrdues puntuals.

Els grans capitals sense pàtria es mouen invisiblement, sense donar explicacions a ningú. Les empreses que acomiaden gent no són ja les que tenen pèrdues sinó les que tenen grans beneficis però encara els volen incrementar. La Borsa premia les empreses que acomiaden quantitats innombrables de treballadors i es considera que s’ha de tenir content l’accionista donant-li cada cop més.

Ja no compta el valor treball i malgrat que els empresaris diuen que creen riquesa i llocs de treball i s’aprofiten sense cap escrúpol de les subvencions estatals que reben per aquesta finalitat, no és així, s’embuixaquen els diners però no hi ha creació de llocs de treball. Els va bé continuar amb el joc de les xifres d’atur per tenir aporoguits els treballadors. En realitat l’atur no es resoldrà mai i és molt més alt del que es reconeix oficialment perquè els treballadors amb treballs de mitja jornada, mal pagats, a hores, a dies, etc., etc., no compten com aturats però són working poor, una classe nova: aquells que malgrat treballar, no guanyen prou per viure dignament, comprar-se un pis o tenir família.

Viviane Forrester diu que aquest ultraliberalisme s’ha anat instal.lant en el curs dels anys sense que ningú se n’hagi apercebut, està fent el que li plau, ens manega a tots a la seva voluntat, és una dictadura que no es veu però que està molt ben instal.lada i que l’únic interés que té és fer diners, que queden acumulats en un club d’èlite molt reduït que cada cop més amuntega uns benefics exorbitants deixant molles per la societat.

El panorama és inquietant però encara es pot fer oposició a aquest ultraliberalisme si la gent pren consciència d’aquesta dictadura i no es deixa manipular d’una manera tan brutal.

Interessant el llibre de Forrester, fa pensar i entendre el món econòmic i laboral d’avui dia.

Traduït per Agata Orzeszek i Roberto Mansberger Amorós. Editorial Anagrama, Barcelona 1989. 202 pàgines.

Com sempre, aquest llibre de Kapuscinski es llegeix amb gran interés. Ens parla d’Etiòpia i, en particular de Haile Selassie i del seu estil de govern. Autocràtic, sibil.lí, dominant la psicologia humana, gairebé il.letrat, amb una memòria que li permetia no escriure mai res i recordant-se fil per randa de tot i de tots, dels privilegis quan els atorgava i a qui, i quan els treia i a qui.

Retrat d’un home que es creu Déu, que fa tots els papers de l’auca, té la mà trencada en escoltar intensament tot el que es diu, tot i no parlant gaire o gairebé mai i d’una manera inintel.ligible, el que li permetia dir “donde dije digo, dije Diego”. Petit d’estatura, preocupat pel protocol, per la litúrgia del poder, navegant sempre per damunt de tot i de tots, amb una aparença externa de “progre” però medieval en la seva manera de governar.

Kapucinski fa un retrat de l’autòcrata per excel.lència : Haile Selassie. Recolzat per occident perquè va aturar a Mussolini i se sabia vendre molt bé fora del seu país, amagant-ne la realitat. Una misèria absoluta i població morta literalment de gana, mentre ell tenia dòlars sota les alfombres del seu palau i diners en comptes a Suïssa.

Tenia un gran carisme i unes grans dots de persuasió. Era afable i amable i sempre se les componia per culpar els seus ministres quan ell apretava massa els seus súbdits i en resultava descontentament. Sempre eren els seus dignataris que no l’havien entès, que havien fet el que ell no havia dit. Per contre, si hi havia algún encert, sempre era seu.

Fabulós llibre “El Emperador” per entendre com funcionava mentalment Haile Selassie. Fins al final de la seva vida, va sempre conservar “l’aire” bondadós i afable, fent la impressió del governant que escolta i comprén tot el que se li explica, però essent un tirà fins al final. Un personatge inimitable perquè no es coneix cap altre autòcrata amb una capacitat de dissimulació i engany tana alta.

Traduït per Libertad Aguilera i Gabriel Dols. Editat per Ediciones Salamandra, Barcelona 2006, 284 pàgines.

Històries entrellaçades sobre la gent menuda, que es desenvolupen en un carrer de típiques cases adosades angleses. McGregor ens parla de la vida quotidiana de la gent del carrer, amb les alegries, preocupacions i tragèdies de diferents cases. Són les persones que no fan història. Som tots nosaltres. Llibre ben escrit, amb un interés mitjà.

Cartas a mi madre, de Sylvua Plath. Traducció de Montserrat Abelló i Mireia Bofill. Pròleg d'Ana María Moix. Editat per Grijalbo, Barcelona 1989. 402 pàgines.


Aquestes cartes a la seva mare, que constitueixen un diari de la seva vida. Meravellosament ben escrites, ens mostre una Sylvia destacament Intel.ligent i amb unes gran ganes i entusiasme per viure.

Espontània, alegre, vulnerable alhora, s’hi veuen els seus daltabaixos d’humor. Amb una enorme capacitat de treball, feliç amb el poeta, Hughes, amb el que es va casar, es va ensorrar quan aquest la va abandonar amb els seus dos fills, deixant-la amb pocs recursos econòmics i amb molt baixa estima personal.

El llibre ens ajuda molt a conèixer la personalitat de la Sylvia Plath, a admirar-la per la seva gran capacitat de treball i per la seva destacada vàlua com a persona i com a poeta. També hi veiem el reflex d’una mare i una família molt units, que la van ajudar molt però arribat un punt no van poder fer res.

M’ha agradat molt llegir i conèixer a la Sylvia Plath a través de “Cartas a mi madre” encara que no sóc una entusiasta de la poesia, que no m’és gens fácil d’entendre.

El pecho, de Philip Roth. Traduït per Jordi Fibla. Editat per Mondadori, Barcelona 2006. 93 pàgines.

Philip Roth ens explica una història d’un personatge, professor de literatura, home de 1,80 d’alçada, que es converteix en un enorme pit, a semblanza de com Gregor Samsa es converteix en un escarabat.

Roth escriu molt bé, amb molta lleugeressa i a vegades ens fa somriure, però la història a mi em resulta un pèl desagradosa, la realitat vista des de l’interioritat d’un enorme pit que té sentiments, sexualitat i es fa entendre amb l’exterior. Objecte de curiositat, aquesta monstruisitat no desperta cap escarafall sinó a molt estirar, provoca el riure en algun visitant.

Libre que es llegeix en una hora, sense més.

Traducció de Monika Zgustová. Edicions Destino, col.lecció L'Àncora. Barcelona 1986. 331 pàgines.

Aquesta novel.la ens parla de la dificultat d’estimar i de ser estimat tal com hom espera i voldria. Desencontre d’homes i dones, història que es desenvolupa en el rerefons de l’invasió soviètica de Praga. Desarrelament personal i humà, inconsistència de les relacions humanes.

Milan Kundera, militant comunista fins al 1967, es va exiliar arran de l’invasió del seu país i es va donar de baixa de PPC, desil.lusionat amb la política de la URSS i la seva repressió de la demanda de llibertats democràtiques per part de Txèquia. El seu llibre respira aquest ambient de desencís i desesperanza davant el futur.

El arte de la estratagema, de Giorgio Nardone. Títol original Cavalcare la propria tigre. Traducció Juan Carlos Gentile Vitale. Editat per R.B.A., Barcelona 2004. 108 pàgines.

Interessant llibre del psicòleg italià, Giorgio Nardone.

Es podria considerar gairebé un llibre de capcelera doncs dona moltes estratagemas per a la solució de conflictes. El difícil com sempre, és aplicar els molts recursos que proporciona. No són estratagemes d’atac sinó de defensa. Està molt basat en la sabiesa de la cultura mil.lenària xinesa i en els seus pensadors. Es tracta no de lluitar contra l’altre, sinó d’aprendre a conèixe’l i capturar la seva energia per vèncer-lo.

Es proposen múltiples solucions i n’hi ha de força xocants com per exemple: Apagar el foc, afegint-hi llenya. Quan es llegeix què es vol dir exactament, es comprén del tot aquest consell.

Donar a l’altre la il.lusió de que té alternatives, és un parany elegant perquè és fer-li creure que és ell qui decideix.

Quan un vol mostrar a l’altre que s’equivoca, és necessari fixar-se per quin costat considera la cosa, i reconèixer-li aquesta veritat per revelar-li el punt en què és falsa.

Moltes estratagemes a estudiar, a repassar i, si es pot a posar en pràctica.

Llibre del tot recomanable per a tothom.

La campana de vidre, de Sylvia Plath. Títol original The Bell Jar, traducció Josep Miquel Sobrer. Editat per EDHASA, Barcelona 1986. 278 pàgines.

La bogeria amb una lucidesa extrema. La protagonista, una noia brillant de 20 anys, poetessa, guanyadora de beques a la seva universitat, veu la vida amb un descarniment una anàlisi freda de totes les situacions, que la sitúen fora de la gent, com si fos una entomòloga que disecciona la gent. El pare de la Sylvia Plath era un eminent biòleg i la seva especialitat eren les abelles.

El llibre comença amb una Elisabeth, vida normal de tota estudiant, amb grans recursos intel.lectuals i un futur en principi amb grans possibilitats donada la seva intel.ligència. Irònica, lúcida, ens va presentant els personatges de la novel.la com si els obrís amb un bisturí. Veu les seves motivacions, els seus egoïsmes com si mirés dintre seu. En Elisabeth veiem la Sylvia Plath i el seu món-infern com es va transformant fins arribar a la follia i a les ganes de suicidar-se que no l’abandonen mai.

A resultes del seu primer suïcidi frustrat amb somnífers, és internada en un psiquiàtric i comença el seu infern personal. Ens descriu fins a l’angoixa els tractaments de xoc que li són aplicats i l’ambient sufocant i claustrofòbic de les institucions psiquiàtriques. Ens commouen els sentiments de l’Elisabeth, la seva por, la seva feblesa i el seu desesper davant un futur sense esperança.

Després dels tractaments, i aparentment apedaçada, és retornada a la societat on sabem que l’Elisabeth no hi resistirà gaire temps.

Els espies catalans, de Domènec Pastor Petit. Editat per Proa, Barcelona, Octubre 2006, 307 pàgines.

Llibre dels espies que han sorgit de les terres catalanes des d’Ali Bei fins a Garbo i Viadiu, espies de la II Guerra Mundial. És un relat més de fets i de dades que no pas de perfil psicològic o motivacional dels personatges. És interessant però com personalitats ben diferents tenen uns components comuns de carácter fred, controlat, domini personal i de les situacions i de les emocions. Políglotes i una capacitat d’improvisació i de copçar situacions verdaderament excepcional.

Els espies, de qui ningú no parla perquè es mouen en les “clavegueres” i, per tant, en comptadíssimes excepcions d’excel.lència, surten als focos públics, estan ben lluny dels glamourosos espies de les pel.lícules i del reconeixement obert.

Ningú no coneix un espia i malgrat això, els estats tenen espies, confidents i infiltrats, que es mouen en la societat i fan la seva feina oculta.

Recentment, però, justament s’ha parlat molt als medis de comunicació d’un espia rus que ha estat emmetzinat i assassinat pel Govern rus amb una càrrega extraordinària de radioactivitat (polonio 12) i del seu contacte que també ha estat atacat pel mateix sistema però no ha mort. Aquests casos han sortit a la llum perquè els personatges es trobaven a Londres perquè contràriament, és possible que haguessin quedat tapats aquests fets.

La lectura d’aquest llibre et fa tenir ganes de llegir més sobre la personalitat d’un espia, però més per aprofundir en la seva personalitat i els seus trets de carácter.